L'oncle Sidro i Correus

Un servidor de vostès de petit volia ser cobrador de la Sarfa. Per a un infant com jo el bitlleter de cobertes d’alumini amb l’interior ple de talonaris de tots colors i mides, i el fet que el cobrador sabés de memòria els imports de tots els trajectes era fascinant.

Pujava a la parada de Sant Joan de Palamós i m’anava fixant en la feina del cobrador a l’estació del Tren Petit de Vall-llobrega i el pont d’en Miques. Llavors m’entretenia a buscar la Torre Simona i la llum del far de Sant Sebastià abans d’arribar a Mont-ras i Palafrugell, l’estació metropolitana de la Societat Anònima Ribot, Font i Artigas (1921) que l’any 2000 va anar a parar al Grup Sagalés.

La Sarfa era una empresa ben gestionada i amb les finances sanejades, i és per això que la gent atribuïa la propietat accionarial als jesuïtes. L’operació de compravenda va suposar la fi d’un temps i la consolidació de canvis estructurals: els conductors es van convertir també en cobradors, i els inspectors —com en Marlon (Brando) de Sant Feliu de Guíxols— deixaven d’existir per sempre; en feien prou amb els registres de la màquina expenedora de tiquets. Es deia que feien inspector el cobrador més lladre (vox populi). La Sarfa també feia de correu. El fuster de Corçà, que tenia el taller per davant de la parada sempre estava alerta. A hores d’ara els xofers i els passatgers evidencien els canvis demogràfics i socials. Definitivament, l’Empordanet planià ha anat avall.

Més tard em va donar per voler ser guardaagulles i guardabarreres als passos a nivell de Flaçà i Celrà. Anant en tren m’encantava veure el meu avi Pau amb la gorra i la bandera de senyals donant pas lliure al comboi.

Bernat Boïls si avui treballés de ferroviari a Renfe.

D’adolescent la vocació ferroviària em feia sospesar la possibilitat de formar-me per esdevenir factor de circulació, i fins i tot tenia pensada la destinació: l’estació pirinenca de Toses, just a la porta del mític túnel del Caragol. Més tard em va donar per l’ofici de radiotelegrafista naval, perquè havia sentit parlar el meu pare de Lluís Collell i Balot (fill de la Marina Balot, fundadora de la botiga per a infants que perdura amb el mateix nom), i del pràctic Joan Albó Frigola, de Fonteta. El meu pare compatibilitzava la feina de paleta amb la d’estibador, i per això els coneixia personalment. També va contribuir-hi la campanya televisiva d’enrolament «Muchacho, la Marina te llama», tot i que l’avi del meu amic Pere Quevedo de Palafrugell ens volia convèncer per fer-nos «mancebos» de farmàcia militar. Tot plegat... res. I no va ser pas per manca de pistes. El que m’estranya és que no em donés per voler ser carter, que això sí que ho vaig viure de prop.

Una campanya de propaganda digna d'estudi pels nous publicistes.

De Cambrils a Palamós

Sidro (Francesc) Papió Rovira va néixer a Cambrils l’any 1935 en el si d’una nissaga de pescadors que anys més tard pujaren a Palamós, on van viure en una casa al peu de les escales del Perill: el pare, la mare, els seus fills Calixto i Sidro i les germanes Maria, Juanita i Teresa; també el germà del pare, l’oncle Josep Papió Domènech (conegut familiarment com el tio carbassó). Una més de les vingudes de la costa de Tarragona, Castelló i Alacant. Els caleros en principi són els originaris de l’Ametlla de Mar (la Cala), però per extensió en reben aquesta denominació tots els pescadors de la Catalunya Sud i el País Valencià. Com ells diuen ―amb raó― «la mar la vam pujar naltros».

El nom de bateig de l’oncle era Francesc, però va ser conegut per en Sidro. El seu pare sempre havia volgut donar el nom d’Isidre a un seu fill. Quan en va tenir el primer, ho va demanar així al que havia de ser el padrí (Calixto Rovira, barber i fundador del grup d'havaneres Mestral, de Cambrils), però en el darrer moment, el padrí, a qui li pertocava el dret, li va posar Calixto, com ell.

El pare es va resignar i va dir que quan tingués el segon fill li posaria Sidro. Però li va tornar a passar el mateix que amb el primer, així és que es va enfadar i va dir que li posessin el nom que volguessin, però que ell li diria Sidro. I així va ser: van començar a dir-li Isidret, i quan es va fer més gran, Sidro. Això és el que m’ha explicat el nét de l’avi Joan, el meu cosí Francesc Papió (el de veritat).

D’una altra manera el meu cosí Àngel Aznar Sabater, de Vulpellac, és conegut com en Pau (que és el nom del seu pare i de l’avi patern). Com deia l’Ovidi Montllor: «Va com va».

Dawn turn of tide, Palamós. Henry Elliot Blake. Oli, 1952.

El meu oncle va patronejar una vaca d’arrossegament d’aquelles dels anys cinquanta-seixanta, sense pont, roda o canya, governada a popa amb un cap a babord i estribord. Aguantant l’oratge a peu dret tota la jornada. Tant li feia: assolellades, ventades, ruixats o temporals, per més inclements que fossin. Hi anava el pa de cada dia.

El lloc de sociabilitat de la gent de mar era El Cafè dels Pescadors, també conegut com a Can Mai Tanquis. Era obert nit i dia. Em fascinaven els esglaons ―més que els dels teclats d’un orgue― de platets amb culleretes i sucres a punt per col·locar-hi la tassa de cafè, el vaset de tallat o ―sobretot― el més recurrent carajillo.

Els obrers palamosins tenien un altre punt de trobada: Can Blasito. Allà hi feien cap, sobretot, els treballadors de les fàbriques: Can Vincke, Can Mario (Armstrong Cork España), Can Montaner [sic], Can Walter, Can Mató, la fàbrica de les saques, la fàbrica de les tripes, etc. La curiositat del lloc era que el vi ―quasi sempre blanc― se servia en porronet. La cervesa encara no havia envaït el gust. En Blasito també tenia una màquina expenedora de combustible per als encenedors. Allà el meu pare es trobava amb el seu oncle Santiago Montllor, que vivia al Pla. A mi sempre em varen impressionar les seves lleganyes, pobre home! Molts anys més tard vaig conèixer la dita del país del meu avi matern: «Almeria, el país de las tres cosechas: esparto, mocos y legañas».

L’oncle Sidro i el seu germà Calixto feien duo, i en ocasions acabaven sent un quartet amb el pare i la mare. La seva especialitat eren les ranxeres, i van aconseguir encomanar-hi l’afició al meu cosí. El corrido «Juan el Charrasqueado» que va popularitzar Antonio Aguilar, «El charro de México», que brodaven i que m’agradava molt sentir com la cantaven pare i fill. També va aprendre a tocar la guitarra i l’harmònica, i ho feia la mar de bé. I sempre mimava un periquito que li regalava mossèn Pau Camós, que estava a la seva ruta de «reparto». Al vespre, desprès de sopar i mentre tocava i cantava, el treia de la gàbia i l’ocell se li posava a l’espatlla i contemplava l’escena com un espectador més.

Un dia malastruc va embarrancar la barca en es Furió, davant de cala Estreta, un escull traïdor a ran d’aigua que si no hi ha un alè de tràngol queda submergit. Ja s’ha dit que la posició del patró no afavoria la visibilitat de proa, i la seva visió era més que limitada amb unes ulleres de graduació. Llavors va fer creu i ratlla, i no es va embarcar professionalment mai més. Tan sols va fer anar el bot familiar amb comptagotes. Recordo una navegació de retorn de Roques Planes, on havíem anat a passar el dia, amb un llebeig que bufava amb força i que ens va tenir més que espantats durant tot el trajecte. Les onades ens passaven per sobre.

Localització hidrogràfica d'es Furió. Els embarrancaments han estat continuats i la Capitania Marítima de Palamós no ha fet res per a abalisar l'escull. El darrer naufragi va ser el 2014. Va perdre-hi la vida el jutge de pau de Vall-llobrega. Els afloraments rocossos en la superficie marina poden ser esculls, niells i baus. El bau palamosí es la Llossa de la badia. Al cap de Creus es localitza el bau de la Ferrera, entre cala Montjoi i cala Pelosa.

L’oncle era un amant dels llongos, i també dels gatets secs. Llavors era usual veure’n de pelats i lligats per la cua als pals de les barques per assecar-los a sol i serena. Una moixama que es menja com si fos un fuet. Els esferificadors encara no se n’han assabentat, altrament aquesta delícia estaria pels núvols.

Els motors de l’«arrastre» petaven més que el tractor de Cal Piló de Sant Joan. Quan de bon matí sortien a mar despertaven tot el poble, i els seus espetecs només podien competir amb les sirenes de la fàbrica Vincke i Can Mario.

Recordo una sirena que feia por: la del pòsit. En temps de boira tant li feia, de nit o de dia, feia udols de plany per avisar els navegants. A les cases, quan la sentien, a tothom se li encongia el cor. Els més grans, recordant els avisos dels bombardejos de la guerra, i els que no l’havien viscuda, pensant en els perills que aguaitaven els homes de mar. El nostre veí pescador Manolo Insúa Castro, nat a Villagarcia d’Arousa, tenia al menjador la fotografia d’un seu germà mariner mercant que va morir en un naufragi. En Manolo portava la salabror a les venes.


El mestre, senyor Rovira

Joan Rovira Bastons va ser un mestre que va tenir notorietat en la societat palamosina. Del 1933 fins al 1984 va tenir oberta escola pròpia. A part de l’ensenyament convencional, als vespres preparava opositors, i també pescadors per a l’obtenció dels títols de patró i motorista; encara trigaria a instaurar-se la formació professional nauticopesquera. Als alumnes no els calia un personal trainer ni un coach. Ja ho era el mestre. D’altra banda, fins l'any 2014 els especialistes de maniobra i navegació de la Marina no s’han sotmès als plans d’estudis de la formació professional reglada. Si que costa modernitzar Espanya!

Temari de les oposicions a Correus a les quals es va sotmetre l'oncle Sidro.

Amb el senyor Rovira l’oncle Sidro va aconseguir la patronia, i després va passar les oposicions de carter urbà, cosa que va canviar completament la seva vida. Encara que —igualment— amb mitjans limitadíssims. Si de pescador vivia amb la meva tia Maria i el meu cosí en una habitació rellogada amb dret a cuina al barri de la Platja (a casa de la Trini, del carrer López Puigcerver), després varen cohabitar amb un propietari que apareixia els estius (en Didac, al carrer Martell, el més curt de Palamós), i finalment, perdent nits va pluriocupar-se de porter al night-club El Garito (el local era un mixt de pub, dancing i jazz cava regentat per la senyora Ana Loren i amb una clientela bàsicament alemanya), o sereno al càmping d'en Lumbreras (Càmping Internacional Palamós), com a taquiller del Cinema Arinco i com a muntador de mobles Mir... Tot per poder hipotecar un pis de la Cooperativa San Martín als blocs del Pla d’en Nau, que llavors quedaven estranyament isolats, però que avui esdevenen l’artèria que configura l’eixample urbà. L’Espanya del desarrollismo i el pluriempleo. La del pelotazo i la bombolla ha estat cosa d’altres, i no pas pencaires precisament. 


El carter Papió i el seu temps

Enguany es compleixen vint-i-vuit anys del decés de l’oncle. Ell va ser un carter d’una professionalitat i un lliurament exemplars. Anava a treballar els diumenges al matí per anar avançant feina i poder-se ocupar d’aquelles coses que li impedia el dia a dia. Evidentment, sense cobrar. Primer a l’edifici que feia cantonada entre el carrer Nou i l’Onze de Setembre, sota la prefectura del senyor Castelló, un patrici de testa blanca, i desprès a l’actual emplaçament.

A l'esquerra l'oncle Sidro anant a repartir davant la recent nova administració de Correus de Palamós, 1969.

Els carters i carteres coneixen els habitants del seu barri pel nom, cognoms i adreça completa. Ara mateix, a l’oficina de Correus de Sant Gregori quedo sorprès de com de vegades identifiquen les persones més pel nom del mas, carrer i número que pel propi nom. Ofici.

A Sant Joan de Palamós teníem carter rural, en Rosselló, però qui feia la feina era la seva dona, Teresa. Ell només anava a Palamós a recollir la saca. Vivien al carrer Major de Sant Joan, veïns del fuster Jubert. El fuster —com tots els d’abans— era l’enterramorts del poble, com a Palamós ho era en Serra. Sepulturers de proximitat i quilòmetre zero, no pas com ara que estem en mans d’una multinacional en règim de monopoli.

En Joan Domènech de Lloret m’explicava que el seu pare era el fuster de la vila que feia els baguls. Res de prêt-à-porter. Prenien les mides de cada difunt, talment com si fossin sastres. I perquè el vernís de la caixa no agafés la pols del taller, el portaven a assecar al menjador de casa. Pràcticament dia per altre dinaven amb un taüt al costat de la taula. Berlanguisme absolut.

El carter Rosselló va haver de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica. Mentre va estar convalescent el meu pare va assumir —per amistat— la carteria de Sant Joan. Recordo la taula de casa plena de cartes i com el pare feia la tria per carrers i números. La domesticitat dels oficis era cosa comuna. Anaves a Can Condom i l’avi Arturo —tant li feia que estigués dinant— s’aixecava de taula, travessava el carrer per anar al celler i et servia una ampolla de vi de la bóta. Igual passava a casa amb l’oli. O amb la Juanita dels recuits, que apareixia a l’hora de dinar amb un davantal blanc impol·lut i amb el cistell. El seu home la portava en una Lambretta. I ell mateix, a primera hora del matí, anava amb la moto a Pals a buscar una cantina de llet, que traginava entre les cames. Temps era temps.

L'oncle és el segon començant per l'esquerra, seguit per en Buixeda, un destinat temporer, en Juan Rodríguez i el telegrafista.

L’oncle per la feina va establir molts contactes amb gent del país i amb estrangers. La seva passió de fumador de puros també va ser un canal d’amistat i relació. Moltes persones li regalaven cigars i ell va començar a fer col·lecció de vitoles, que ordenava pulcrament dins d’àlbums.

Llavors es va popularitzar la sèrie televisiva Crónicas de un pueblo —segons diuen, ideada per l’almirall Luís Carrero Blanco—, dirigida per Antonio Mercero i on l’actor Jesús Guzmán feia de carter, amb tanta convicció que va ser nomenat «carter honorari» amb dret a estafeta personal exempta de franqueig. Més tard també ho seria Camilo José Cela.

La uniformitat sempre s’ha imposat com a manera d’identificació dels agents postals i telegràfics en les relacions amb els usuaris. Els models han evolucionat del rigorisme de les guerreres a la funcionalitat, comoditat i disseny publicitari.

Els que feien ranxo a part eren els telegrafistes. Segurament que els orígens devien tenir el seu pes. Fins i tot els uniformes eren d’una inspiració militar més que evident: recordo que llavors i fins més tard portaven unes saharianes amb xarreteres amb la gallina franquista.

Segell commemoratiu dels XXV Años de Paz dedicat a Ifni, territori africà ocupat per Espanya fins al 1969.

De Palamós a Cambrils

L’oncle va partir de Cambrils a Palamós amb la família per guanyar-se millor la vida. I a Palamós en va instituir la seva pròpia amb la Tia Maria i en Francesc.

Amb el temps, en Calixto se’n va anar a Dénia, la Juanita a la Ràpita, on va crear el restaurant «la Cambrilenca», la Teresa a Cambrils, i la Maria entre Cambrils i Vinyols i els Arcs.

El pare està enterrat a Palamós i comparteix nínxol amb el seu fill Sidro. La mare reposa a Cambrils.

I vet aquí que la roda de la vida va fer que el fill palamosí del cambrilenc esdevingués cambrilenc de ple dret. 

Port de Cambrils. Oli de Xavier Aluja.

Si un va venir a l’Empordà a la recerca de millors horitzons, l’altre ha anat al Baix Camp per la mateixa raó. Llàstima que l’oncle no ho va arribar a veure. N’hauria estat molt satisfet! I les seves nétes, Verònica i Mireia, són cambrilenques de bressol i amb l’accent com ell. El que desconec és si exclamen com l’avi Ferrats! (En una circumstància semblant el senyor Pla de Llofriu es girava la boina). D’altra banda, recordo que l’oncle deia que un ou es fregeix però que dos ous es ferren.

En Francesc —Francisco, Xicu— ha tingut oportunitat de retrobar les arrels dels Papió Rovira i s’ha integrat al teixit local des del seu lloc de professor de l’Escola d’Hoteleria i Turisme de Cambrils. A l’hora de parlar, en Xicu fa com els mallorquins que han estudiat a Barcelona: sap canviar de registre automàticament depenent de l’interlocutor. Encara que cada dia li noto més l’accent. I m’agrada.

En Carlus amb el seu cosí Franciscu, els veterans de la cosinada Aznar. Ens portem dos anys.

Cambrils fascina. El Dr. Àngel Rodríguez Vilagran, amic i periodista de Salt, hi ha anat des de petit: primer amb els pares, i ara fent ell de pare; hi va totes les vacances i ponts llargs, i està al corrent de tot. És subscriptor de la Revista de Cambrils i li agrada dir: «Nosaltres, els cambrilencs...». Li haurien de fer un reconeixement turístic: s’ho mereix.

I encara una altra. L’Anna Maria Duran, filla de Can Blas, barber de Palamós, sempre que pot també hi fa estada. Cambrils, Palamós del sud. Palamós, Cambrils del nord.

Anys a venir < La meva inspiració radiotelegrafista va tenir una certa aplicació, encara que amb tecnologia renovada. Vaig treballar dues temporades a la companyia Iberia a l’aeroport de Girona i —encara que ocasionalment— vaig fer d’operador de teletip. Es feien anar els codis SITA (Societat Internacional de Telecomunicacions Aeronàutiques). Al Pení  vaig retrobar radiotelegrafies de la vella escola d’especialistes de l’Aire. Quan estàvem sols parlava en català amb el capità Arté de Figueres, el brigada Cervera de Roses i el subtinent Santaló de Palau-saverdera (el pobre home devia ser el pare fundador del catanyol). Cada tarda jugava a la botifarra al seu poble, enmig de renecs recargolats, i l’endemà cap al pic sota la vigilància de costums del pater. Li cursava comunicacions a l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial «Esteban Terradas». <

Rokiski dels radioletegrafistes de l'Aire.

Més tard vaig viure un temps en una habitació compartida que llogava a casa seva una vídua al carrer Maluquer Salvador de Girona; de company tenia en Juan, un carter que per arrodonir el sou a les tardes treballava al bar l’Oficina, avui feliçment desaparegut, a la cantonada de la Salle i Joan Maragall. Un dels llocs més barats —i infames— de la ciutat, on jo anava a dinar i sopar sota l’atenta mirada dels escarabats i altres animalons que hi tenien posada. Un establiment de la mateixa tradició del bar del Pata de palo de la Força, on els clients habituals eren pelats (com jo), delinqüents, la brigadilla d’Informació de la Guàrdia Civil i els nois del comissari Castro de la Brigada Político-Social, que desprès vaig retrobar a l’aeroport de Vilobí.

Tinc un company de curs del Seminari, fill de Gaüses, que també fa de carter a Girona. Té un únic fill que viu al Japó. Per això, quan vol veure el nét ha d’anar a l’altre cap de món. Ha de fer guardiola i treure’s la mandra.

I una sorpresa sonora: Juan Manuel Rodríguez de la Rosa —fill d’en Juan carter, company del meu oncle— que vivia a les Cases Noves i amb qui jo havia compartit estudis, amistat i escolania, va ingressar a l’Escola Naval Militar de Marín, on va esdevenir oficial i pilot aeronaval. Va sortir de la Marina per treballar de pilot comercial. Aturat i amb 51 anys es va ordenar capellà a Getafe. Ara pertany a un grupuscle neolefebvrià i ultra. El 20-N de 2014, als Jerónimos de Madrid, va celebrar el funeral dedicat a Franco, José Antonio y los Caídos por Dios y por España.¡De Palamós al Cielo!

Matasegells d'un carter honorari.

Les bústies dels masos del veïnat de l'Argelaguet de Sant Gregori. Fotografia de Miquel Bohigas.

Correus del Llémena

La desregularització també ha arribat a Correus, que s’ha convertit en una empresa que, encara que pública, entra en concurrència mercantil amb operadors privats, bàsicament americans. Com la Renfe, vaja. El reaganisme, el tatxerisme, l’aznarisme, el zapaterisme i els seguidors del business friendly, com el senyor Mas, ho han fet possible. Els francesos, de la mateixa manera que amb l’energia, han dit que no, però els governants peninsulars es baixen els pantalons contents i servils al diktat de l’oncle Sam i la tieta Merkel.

A la Diputació de Girona, un president va voler espolsar-se el correu públic per «espanyol», i per donar-se-les de modern va promoure un concurs entre empreses de tot pelatge. Per culpa d’un error administratiu va guanyar una operadora privada, amb unes conseqüències desastroses. Tant que ja torna a prestar el servei Correus. L’empresa postal privada havia de recórrer a Correus per arribar als pobles, i això, tractant-se d’una Administració (la Diputació) que es relaciona amb pobles. Els temps es van allargar i el servei va esdevenir deficient en mans d’uns empleats mal preparats, mal organitzats i mal pagats. Un fracàs.

En el trànsit entre els animals de sang i la motorització, la bicicleta ha fet el seu servei a la carteria rural.

Els vells anarquistes concebien tres únics serveis estatals: correus, sanitat i carreteres. Pobrets! El padrastre Estat neoliberal se’ls va polint com vol.

Confio en Correus pel servei i —sobretot— pels seus agents com a professionals educats i propers. Les cartes han disminuït en temps de les TIC, però aquesta minva s’ha compensat amb la paqueteria que genera la compra per Internet.

Anar a l’oficina de Sant Gregori és una satisfacció per la gentilesa dels carters i carteres, urbans i rurals, en total harmonia:

La Marina, antiga veïna del carrer Major de Sant Joan i que ara viu amb la família a Sant Esteve de Llémena. És l’encarregada de l’atenció al públic i es cuida de la distribució al nucli urbà de Sant Gregori.

En Josep, artesà fuster com el seu sant patronímic, vetlla el correu de Domeny, Taialà, Canet d’Adri, Cartellà i Sant Medir, amb els veïnats i masos corresponents.

En Lluís, dibuixant, poeta, narrador i músic, té cura dels certificats i la paqueteria d’entrada i sortida.

La Carme, successora de l’art dels fogons de Can Perot de Granollers de Rocacorba, amb el seu citrellet fa repartiment a la capçalera de la Vall.

I no oblidem la Dolors, que durant dècades va ser la titular de la carteria, que era físicament en un modest racó a l’entrada de casa seva. Ànims, Dolors.

Carters i carteres, gràcies pel vostre servei i per molts anys!

Jacques Tati en una escena de Jour de Fête.

Un clàssic amb diferents versions.

El carter amic de Pablo Neruda.

Un dels éxits contemporanis sobre el món de Correus.

COMENTARI:

Enrere queda el romanticisme en el qual es mantenia immers i inamovible el servei de Correus. Ara sembla que ha quedat en un simple ofici sense pena ni gloria. No s’escriuen cartes a mà, a la gent només l’importa que li arribi el paquet de la Xina i que s’espanta quan truques la porta pensant que serà una multa (una “munta”, que diuen alguns). Inclús els segells han perdut la seva primitiva funció i a l’oficina s’imprimeixen etiquetes que els substitueixen amb pulcritud i impunitat. Abans solien arribar cartes de col·leccionistes que ens demanaven que els tornéssim el contingut de dins del sobre prèviament segellat amb uns segells que ara tan sols guardem per aquestes excepcionals ocasions i que ens costa de posar la data de tan petrificats com estan. De totes maneres sí que és veritat que de tant en quant encara pots sentir aquest ancestral sentiment propulsat pels primitius herois postals, els quals havien de sortejar tota classe d’impediments per dur a terme la seva labor. També solien llegir les cartes que rebien aquells que “no sabien de lletra”, que n’eren molts, la qual cosa els conferia un caràcter més culte o instruït que la majoria. En fi doncs, que els temps estan canviant, com sempre ha estat, i potser sí que quan un es jubili es dediqui a investigar sobre aquestes terres que són deliri de qui les ha descobert fa poc (entre els quals m’hi incloc) i potser no tant dels qui hi han nascut.

Lluís Pradas

Carter

Vall de Llémena

Ajuntaments inclusius o no

Els poders públics han d’adoptar mesures d’acció positiva
respecte a les famílies quan algun dels seus membres
sigui una persona amb discapacitat.

Llei general de drets de les persones amb discapacitat
i de la seva inclusió social, art. 67.2.

Els ajuntaments han estat fonamentals per estendre valors i canvis socials com els de ciutats i viles sostenibles, educadores i inclusives, amb la finalitat d’incloure les persones amb discapacitat. I a la inclusió dediquem aquest post, tot posant la mirada sobre un cas senzill i significatiu: el tractament de les persones amb discapacitat en la tarifació de les piscines municipals del Pla de Girona i el Congost en aquesta temporada d’estiu.

La Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat (Nacions Unides, 2006) i la legislació de seguretat social i serveis socials en reconeixen la protecció. La condició es documenta amb la targeta acreditativa. Les tipologies funcionals poden ser físiques, sensorials, de la comunicació i la parla, derivada de limitacions en la comprensió i/o expressió, intel·lectual, o derivada de trastorn mental. Les persones amb discapacitat suporten un greuge comparatiu pel sobreesforç que representa per a elles l’impacte en les condicions de vida i l’economia familiar.

Cada terra fa sa guerra

A la vista del precepte legal que encapçala aquestes ratlles, hem volgut conèixer l’aplicació a les piscines públiques de titularitat municipal de «mesures d’acció positiva respecte a les famílies quan algun dels seus membres sigui una persona amb discapacitat». El quadre següent reflecteix l’estat de la qüestió:

Dels nou ajuntaments citats, només tres recullen expressament les persones amb discapacitat; per a la resta, no existeixen.

Igual que passa amb les persones jubilades, quan una persona amb discapacitat acudeix a una piscina no ho fa per motius lúdics o d’oci, sinó rehabilitadors —com deien els romans, Salus per aquam. En aquest país, l’IMSERSO ofereix programes de termalisme per a persones amb discapacitat; en canvi, la majoria d’ajuntaments del rodal els ignoren.

Tanmateix, el quadre és susceptible d’interpretació. Una primera evidència és l’encarcarament en la denominació de determinats supòsits al marge dels avenços legislatius i el llenguatge associat. Quan es parla de famílies, caldria parlar d’unitat familiar o de convivència. També s’hauria de precisar la relació pensionista-persona amb discapacitat: una persona amb discapacitat pot ser pensionista o no.

Per tant, sembla necessària una primera recomanació: incorporar definicions al text de les ordenances fiscals per saber de què parlen els que les aproven. En aquest sentit, esdevé impracticable la de Sarrià de Ter.

D’altra banda, i des d’un punt de vista tècnic i jurídic, és sorprenent que hi hagi ajuntaments que considerin l’entrada a una piscina com una taxa i no com un preu públic.

El tema de les AMPA devia introduir-se per tacticisme electoralista, ja que tothom que pertany a una AMPA forma part d’una unitat familiar o de convivència.

El carnet jove també és desconsiderat majoritàriament; en canvi, un ajuntament que no considera res més que les famílies té un abonament per a treballadors (forans, suposem) de les empreses del terme que costegen l’abonament al 50 %.

Una singularitat sense parió és la de Sant Gregori. Si per una banda té l’encert de tenir en compte els veïns de la Vall de Llémena, el súmmum, però, és l’aplicació del dret romà a l’hora de beneficiar els que hi estan empadronats o assimilats: el ius soli i el ius sanguinis. Tan senzill com seria definir l’abast dels integrants de les unitats familiars o de convivència i deixar-se de genealogies!

Excepte Girona i Salt, tots els ajuntaments coincideixen a penalitzar els forans (no empadronats). Les urbs són generoses amb el rerepaís, però la corona de municipis de l’àrea urbana, tot el contrari. Vegeu el quadre següent:

Cal evidenciar també la gamma de preus ben diferents per a un mateix servei. D’altra banda, la majoria d’ajuntaments es dediquen a regular els preus, però, en canvi, no han elaborat un reglament de funcionament de l’equipament.

A terra que vas, usança que trobes

La conclusió primera és la manca generalitzada d’atenció a les persones amb discapacitat en la tarifació social de les piscines municipals, a excepció de Fornells de la Selva, Quart i —sobretot— la ciutat de Girona, que estableix diferents supòsits tarifaris: juvenil (fins a 20 anys) amb discapacitat, adult (individual, de 21 a 65 anys) amb discapacitat, familiar adult (titular de 21 a 65 anys + parella + fills fins a 20 anys) amb un o més membres amb discapacitat.

I com a nota simptomàtica: els grans absents de la tarifació social de tots els ajuntaments són els aturats.

El cas de les piscines que hem analitzat es pot estendre a altres àmbits, com per exemple, el del transport, on són sorprenents les diferències de tractament entre l’operadora ferroviària Renfe, la Autoritat Territorial de la Mobilitat de l’Àrea de Girona o l’Autoritat del Transport Metropolità de l’Àrea de Barcelona. Entitats públiques finançades amb els impostos de tots apliquen criteris diferents. El mateix passa en l’àmbit de la cultura. Hi ha museus que apliquen tarifes reduïdes i d’altres, gratuïtes.

De Bescanó a Celrà (21,10 km) hem vist que les persones amb discapacitat són tractades de manera ben diferent. Això deu obeir al que alguns anomenen autonomia local.

No totes les piscines municipals apliquen la Llei d'accessibilitat.

Autonomia local

Els ens locals per justificar què fan o deixen de fer solen recórrer a una màxima lapidària: l’autonomia local.

Aquest sacre principi és un salconduit tan garant com el segell que s’estampava als passaports del franquisme.

Ajuntaments, consells comarcals, diputacions i els seus satèl·lits ofereixen balanços amb escassíssims resultats genials i molts desastres i marrameus en forma de dèficit, males pràctiques i corrupció.

Aquest laissez faire, laissez passer (la Sindicatura de Comptes de Catalunya no té capacitat sancionadora) ha portat a un camp d’Agramant, on cada alcalde esdevé monarca del seu reialme i cada ajuntament una cort. Diuen que el model és «presidencialista». Per això hi ha municipis costaners que organitzen festes i festetes, mentre durant anys i panys molts carrers continuen sense voreres ni paviment. Facin un volt per cala Montgó.

La defensa dels interessos de les entitats locals els representen la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis, ambdues empastifades per casos de corrupció.

Quan s’ha volgut revisar el mapa municipal català cap intent ha reeixit, i sempre s’ha invocat el lema de l’autonomia local a la manera de «A mí la Legión». De les municipalies que va concebre amb intel·ligència el geògraf Lluís Casassas a l’Informe Roca, ningú en vol sentir parlar. És un tema tabú. Quantes fortunes no s’hauran fet reconvertint camps de terrosses en propietats urbanes! I quants sous associats!

L’Estat també va intentar fer endreça, però els sindicats d’alcaldes varen posar totes les traves argüint una vegada més el lema. La Llei de sostenibilitat i racionalització de l’Administració local espanyola (LSRAL) no acaba d’assolir el que diu el seu nom.

A França i Itàlia no s’han estat de raons electoralistes i caciquils i han posat per davant l’estalvi i l’eficiència. Concretament, a França l’any 2017 els ajuntaments hauran de tenir un mínim de 20.000 habitants en lloc dels 5.000 actuals. I L’any 2020 desapareixeran els consells generals (diputacions).

La LSRAL comença a rodar amb la darrera convocatòria d’eleccions municipals, i això ha suposat revisar el nombre de regidors, les retribucions i el nombre d’assessors, una lacra partidista incrustada a l’Administració pública.
L’Ajuntament de Girona compta amb dotze assessors i la Diputació de Girona, amb vint-i-cinc. I a diferència del personal funcionari i laboral, no han de sotmetre’s a cap procés d’avaluació de capacitats i mèrits. Amb el carnet del partit en fan prou.

La tasca dels assessors és d’una inconcreció temerària. En ocasions acaben convertint-se en comissaris polítics que vigilen de prop els empleats i el propi electe a qui estan adscrits, atès que els designa el partit. De facto venen a ser com les parelles de la Guàrdia Civil: són dos per vigilar-se l’un a l’altre.

L’Escola d’Administració Pública de Catalunya, a efectes pràctics no serveix de res. Fa anys es va substituir la direcció d’un catedràtic de dret administratiu per indocumentats passavolants que allà trobaven un aparcament temporal a l’espera de. I desprès hi ha qui s’omple la boca parlant de Prat de la Riba i la Mancomunitat... en queda de lluny l’ENA francesa! Una altra estructura d’estat desmantellada per les polítiques d’ocupació de càrrecs partidaris menyspreant les institucions històriques.

En el postfranquisme els presidents de la Diputació Joan Vidal, Arcadi Calzada i Salvador Carrera només varen tenir un càrrec de confiança: el secretari particular. Més tard, es va voler una denominació més entonada i es va passar a dir cap de gabinet. Però ja se sap que l’hàbit no fa el monjo. Generalment el perfil és el d’un home de corre ve y dile i altres feines no gaire clares. Un lampista del poder.

La cosa va embogir més endavant quan algú va pensar que ser president de la Diputació era com ser marquès o president de la Coca-Cola.

El president Carrera dinava molts dies una truita a la francesa i una peça de fruita que li preparava la dona del xofer-porter.

No va ser pas ell qui va freqüentar Via Veneto o el Botafumeiro a Barcelona, Casa Lucio o Lhardy a Madrid, o beure llicorella del Priorat a diari, encara que se signessin declaracions sobre les excel·lències del productes de la terra.

En el proper post veurem un cas pràctic d’autonomia local. Un exemple domèstic per constatar les diferències jeroglífiques de la tarifació social als municipis del Pla de Girona.

Objecció de consciència

El Ministeri de Sanitat nega al seu web que la píndola de l'endemà sigui abortiva.

Aquests darrers dies s’ha conegut una sentència del Tribunal Constitucional espanyol que ha dictaminat a favor dels farmacèutics que es neguen a dispensar la píndola de l’endemà apel·lant a l’objecció de consciència. El magistrat ponent és membre de l’Opus Dei.

Per tant, un fàrmac autoritzat per l’Agència del Medicament es dispensarà o no a criteri d’un professional que queda exempt de tota exigència ètica en la prestació d’un servei públic. I que podrà fer prevaler les seves creences religioses per sobre de l’interès general. Una manera de discriminar el ciutadà.

La resolució judicial indirectament dinamita la funció deontològica que era atribuïda als col·legis professionals. Un pas més cap a la desregularització neoliberal.

I per altra banda, ignora la labor científica que en aquests camps esmercen institucions de reconegut prestigi com l’Institut Borja de Bioètica (URL) o l’Observatori de Bioètica i Dret (UB).

És el mateix que passa quan la llengua se sostreu als lingüistes, els polítics la malbaraten a conveniència per interessos partidistes i, finalment, s’acaba portant la filologia als tribunals. D’això, sobretot, al País Valencià i les Illes en tenen gran experiència.

El mateix Tribunal Constitucional, en canvi, nega que un ciutadà pugui exercir el seu dret d’objecció de consciència política negant-se a formar part d’una mesa electoral en ús de la llibertat ideològica i religiosa. En aquest cas, les idees i creences porten a una pena de presó.

Així doncs, l’exercici pacífic de l’objecció de consciència no és igual per a tothom. Ses senyories administren justícia a favor o en contra segons qui o per a què. Diuen i ens volen fer creure que tots som iguals davant la llei.

Acaba d'entrar en vigor la llei morrió també coneguda per llei mordassa, feta per a reprimir la llibertat d'expressió. Aquesta gent del PP són dignes hereus dels seus avantpassats: el franquisme el porten inoculat a l'ADN.

Carles Vivó entre nosaltres

Aquests dies la Biblioteca de Sant Gregori acull l’exposició sobre l’Auca de la Catedral de Girona en homenatge a Carles Vivó i Siqués, amb text de l’escriptor Jordi Dalmau i dibuixos de més de vint-i-quatre artistes plàstics, que ha produït l’Associació d’Amics de la UNESCO de Girona.

Hi aporten obra creadors de diferents generacions, escoles, disciplines i ideologies en un totum revolutum ben original. La nòmina d’amics d’en Vivó i de la catedral és extensa: Ció Abellí, Mònica Aymerich, Clara Bacquelaine, Roser Balló, Joan Baron, Manel Baulida, Albert Casellas Condom, Ernest Dalmau Corominas, Ernest Dalmau Pararols, Josep Duixans, Anna Estadella, Domènec Fita, Mercè Huerta, Bep Marquès, Meritxell Ramos, Vicenç Pijaume Sureda, Santiago Roca D. Costa, Martí Rosés, Guillem Terribas, Joan Vallès, Isidre Vicens, Montserrat Vidal de Llobatera, David Vivó Codina i Mar Vivó Codina. I el resultat és a la vista.

Sant Narcís, primer bisbe de Girona, és un personatge vinculat indissolublement a Ginestar de Llémena pels lligams que va establir amb santa Afra, que dóna nom a un dels santuaris emblemàtics de la vall, i que malauradament a hores d’ara està completament abandonat, fins al punt que si no s’hi posa remei caurà a trossos. Si servís per acollir persones sense-sostre! La troica formada per l'ordinari, el vicari general i el provicari general del bisbat de Girona deuen patir de la vista...

Carles Vivó va ser un personatge polifacètic, experimental i experimentat en totes les facetes de les arts: el dibuix, la cal·ligrafia o la dramatúrgia. Excepcional com el seu amic, el poeta Josep Tarrés. Si aquest parell en lloc de néixer a la ciutat dels quatre rius ho haguessin fet als EUA, haurien treballat per a la Metro-Goldwyn-Mayer o per Columbia. Segur. I de les seves produccions haurien resultat pel·lícules com Ben Hur o Lawrence d’Aràbia.

En Carles va ser un enamorat i un dels més preclars propagadors dels enigmes de Girona. Fins i tot va arribar a crear llegendes apòcrifes. Irrepetible.

Serè, gens pretensiós i amable, contagiava un esperit d’il·lusió i sana companyia. Recordo la visita a casa seva i com em mostrava ―com un infant feliç― tots els seus embalums de col·leccionista. El seu interès per l’art i la màgia era inacabable. Absolut.

Imatge de maduresa de Carles Vivó.

El batxiller Carles Vivó va compartir pupitre als Maristes amb el meu benvolgut amic dom Lluís Maria de Pont, a qui va dedicar un exemplar del seu quadern Llegendes i misteris de Girona amb una caricatura simpàtica que va fer feliç el company d’estudis cartoixà.

Recordo una anècdota que em va explicar fa anys: Per Carnestoltes Narcís Jordi Aragó i Mercè Huerta el van convidar al seu domicili, la casa Masó del carrer de les Ballesteries, juntament amb en Joan Ribas i en Francesc Ferrer ―amb les seves respectives mullers. La consigna era que els homes havien d’anar disfressats d’allò que haurien volgut ser. Tots van coincidir a disfressar-se de bisbes (de Girona)!

En Carles em va deixar posar el segell cardenalici que li van regalar els seus companys de feina quan es va jubilar i amb el qual va ser enterrat.

I quan va morir, una periodista va encapçalar la crònica del funeral a l’església del Carme ―plena de gom a gom― amb allò que jo li havia confiat a cau d’orella. Més o menys era això: «L’àngel de la catedral plora, la Cocollona està trista, les carpes no neden, la bruixa s’esgarrifa...perden la joia del seu mentor».

El bestiari de Girona errava. Se n’anava amb aquells éssers fantàstics per sempre.

Dues obres d'inconfusible estil vivonià

No en nom de la meva mare

He estimat la justícia i he detestat la iniquitat.

Epitafi gravat a la tomba del cardenal Francesc Vidal i Barraquer

a la cartoixa suïssa de la Valsainte

L'ase dels cops

La nostra Grècia de cada dia

La portada del Punt Avui (d’avui, 7 de juliol de 2015) dedica la meitat de l’espai a informar sobre la situació del servei de pediatria de l’Hospital Universitari Josep Trueta i l’altra meitat, a un concert celebrat al monestir de les benetes de Sant Daniel. Un contrast que ens situa en el punt just de fins on hem arribat per les polítiques públiques que regeixen el govern de la Generalitat de Catalunya (CiU) a les quals dóna suport el seu soci parlamentari (ERC).

La governació del país condemna els nens i nenes a llistes d’espera malgrat haver mitjans per fer possible la intervenció quirúrgica d’infants les vint-i-quatre hores, els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any.

D’altra banda, ningú qüestiona que se subvencioni un concert per a una minoria; minoria que generalment també té capacitat per contractar sanitat privada.

Què passa? Doncs que s’apliquen retallades en els drets fonamentals a la salut, l’educació i els serveis socials mentre s’esmercen recursos públics per entretenir i divertir una selecció. I això val per les monges de Sant Daniel i per a tots els festivals de música patrocinats amb fons públics.

Les persones mereixen gaudir d’entreteniment, espectacles i diversió, però pagant-s’ho de la butxaca, naturalment. No pas a càrrec del comú dels contribuents. És un escarni que persones amb uns baixos ingressos –tant actius com pensionistes– hagin de tributar l’IRPF i part de les seves rendes serveixin per subvencionar concerts per a la  gent guapa, la beautiful people nostrada. I a sobre són amenaçats amb el copagament de serveis bàsics argüint el malestar de les finances públiques. Cal ser cínic!

I això val per al conjunt de les administracions públiques (Festival de Peralada, Torroella de Montgrí, etc.) o per a la Caixa, que fa gala de tenir ànima social (Festival de Cap Roig).

No és demagògia: amb els migrats recursos de moltes persones es financen festivals on els figures van a fer-se veure i els polítics alternen i se les donen de VIP (fins que se’ls acaba la bicoca i són rellevats pels següents).

La meva mare, per posar un exemple ben proper, resulta que enguany ha tingut l’augment d’un euro de pensió, i malgrat això contribuirà a fer més rics personatges com Lady Gaga, Miguel Bosé, Alejandro Sanz, Tom Jones o Joan Manuel Serrat. Ens podrien dir les administracions patrocinadores ―fent honor a la transparència― quin caixet té cadascun d’aquests artistes i quan els hi costa la broma als malalts, ancians i aturats que no hi van? Gràcies.

Qui vulgui divertir-se que s’ho pagui. Altra gent s’ha de conformar amb un pa amb tomàquet i una botifarra mig crua en un casal d’avis previ pagament. Ja està bé de collonades!

Als pàries de la pàtria els toca fer el cornut i pagar el beure. Mentre, moltes senyories i els corresponents amics, coneguts i saludats podran assistir als concert per la patilla. I probaran tastets i gelats elaborats pels xefs de major fama. En aquest país sempre mengen croquetes els mateixos. Els serveis de protocol mai no han pensat a convidar el Tercer Sector ni el veïnat. A la Diputació a cap pica-pica han tingut la gentilesa de convidar els propers estadants i transeünts de la Sopa. Els cool no es poden barrejar amb la colònia Eau de Pedret Fresh. Sempre hi ha hagut classes. Fins aquí podíem arribar! Mentre hi hagi rucs n'hi haurà que aniran a cavall.

Ofici i artifici de la vella política

Ítaca, com i per aquí

Gabriel Janer Manila va encunyar una lúcida definició: «La cultura és germana de la vida; quan l’home fa cultura és quan viu, quan expressa la seva llibertat i el seu inconformisme». La societat postmoderna s’ha instal·lat en la ximplesa acrítica. Ho va advertir Neil Postman amb un títol genial Divertim-nos fins a morir.

I els media són el millor projector. Ahir vaig escoltar a la ràdio com la senyora Pilar Rahola, actuant com la Golda Meir catalana, gosava afirmar que el poble quadribarrat era anterior al grec i que només hi passava per davant el poble hebreu (!).

Un altre espècimen orgànic és el senyor Vicent Sanchis, predicador etern de les veritats dels dogmes convinguts. Com feia el Sr. Emilio Romero en temps del general Franco.

I aquests personatges són els ideòlegs que ens han de dirigir a la conquesta d’Ítaca sota l’ombrel·la del doctor Goebbels per no agafar una assolellada. Això sí, en un vaixell amb molts pisos i classes. Uns, amb bitllet pagat. Altres, en saló preferent. I, encara, els més nombrosos, a la bodega.

Catalunya a les seves mans –i moltes d’altres― ha esdevingut un Titànic que encara no sap quin capità dirigirà la navegació vers l’illa grega. La destinació a hores d’ara no pot ser més (des)encertada. De moment, s’està seleccionant el quadre de comandament. I serà indispensable conèixer l’oficial de derrota. Els contramestres i la marineria... tela marinera!

La política boutique

Blancs i negres

El barret de copa, capell de blancs

Sempre hi ha "negres" disposats a vendre's el cervell a folis.

Àlvar Maduell

Aplec de Plagis

Edició de l'autor. Col·lecció Maduixer, 18

Barcelona, 2012, p. 27

Intel·liguèntsia fanguera

A començament d’estiu de l’any passat vaig tenir l’ocurrència de llegir la novel·la Un estiu a l’Empordà de Màrius Carol, director de la Vanguardia i tertulià al programa 8 al dia amb Josep Cuní a 8tv, mitjà audiovisual que també pertany al Grup Godó.

Carol i els periodistes són al plató per l’empresa i d’altres, per contingent partidista (quota), com el seu bon amic Arcadi Calzada, de CDC, conspicu personatge, molt apreciat pel seu treball abnegat i eficient com a fosser de Caixa Girona.

M’hi vaig veure empès per quedar bé amb un amic periodista i una amiga llibretera. El periodista em deia que en Carol era el seu ídol; no pas per la seva ploma fàcil, sinó per la seva fatxenderia. La llibretera radiava satisfacció explicant ―fins on era possible― que havia compartit tovalles amb en Màrius i que a l’hora del comiat es va comportar com esperava amb tanta il·lusió.

Conèixer d’avançada la crítica objectiva i desinteressadament elogiosa que havien practicat sobre el llibre els culs llogats del comte de Godó, em va predisposar a una lectura amb totes les garanties. El cert és que ambdues amistats van quedar noquejades després de llegir la meva particular impressió datada el 30 de juny de 2014 que trobareu en aquest blog. I tot sigui dit, a hores d’ara encara no ho entenc.

Vet aquí que a començaments d’enguany Màrius Carol va censurar un article de l’escriptor Albert Sánchez Piñol on aquest feia memòria d’atrocitats perpetrades per l’exèrcit espanyol. L’escàndol va permetre conèixer que les «seves» novel·les les escrivia un negre, això és ‘la persona que fa treballs literaris per a un altre que és qui se’n presentarà com a autor davant el públic’ (DIEC).

La boina, el barret dels negres

Pagant, sant Pere canta

Polítics, professionals, empresaris, hisendats, banquers, eclesiàstics, gent de la faràndula i altres tipus amb capacitat econòmica compren serveis a escriptors, periodistes, historiadors, arxivers, genealogistes i editors per reescriure a benefici propi, tot amagant el passat i el present a conveniència. El perquè cadascú s’ho sap. La vanitat pesa molt. Els gabinets de comunicació són empreses especialitzades en la (re)creació d'artefactes d’aquesta mena en qualsevol format.

Els «autors» assenyats fan anar fórmules discretes per no ensenyar (massa) l’orella. La convenció de coautoria o de “converses recollides per” són plausibles. Encara que s’han donat casos de fer servir un amanuense! en què s’ha desafiat el ridícul més grotesc.

En el camp de la història i l’etnografia de l’Alta Garrotxa hi va haver un cas rellevant i amb conseqüències funestes, però caldrà deixar passar el temps abans de relatar-lo, tot i que els protagonistes fa anys que crien malves.
Encara que a sensu contrario s’han donat casos d’autors que han volgut amagar expressament la seva condició: des d’autors de relats eròtics fins als guions cinematogràfics que elaborava el general Franco (Jaime de Andrade).

Una menció a part són els negres al servei del sector públic, autors innominats a sou de proclames, discursos, pròlegs, cartes, etc. Allò que se’n diu literatura de paperera. Quelcom similar passa amb els fotògrafs o els dissenyadors gràfics de la fulleteria institucional (Toni Puig, dixit).

L’Església catòlica no s’ho estalvia. Cap encíclica o motu proprio han estat escrits per un papa, ni cap carta apostòlica amb cara i ulls per un prelat. La majoria de les vegades la tasca recau en un professor d’ateneu pontifici, capellà erudit o monjo pacient. Les cartes dels fulls diocesans, a vegades, sí. I Déu n’hi do el pa que s’hi dona! Més d’un ordinari diocesà queda en evidència. A Girona tal vegada no podrem gaudir mai més ―pels segles dels segles― de la qualitat del bisbe Jaume. És clar que és vigatà i això marca.

Evidentment si hi ha negres explotats és perquè hi ha blancs explotadors. I com diu la saviesa popular «Uns s’emporten la fama i els altres carden la llana».
Per tot plegat, és il·lustratiu un intercanvi de notes entre col·legues que coneixen el marro:

---

Z,

Ahir vespre vaig llegir el darrer Serra d'Or.

El contingut d'una carta al director "Sobre les declaracions de l'abat Escarré" em va fer pensar en tu. Mira quin fragment:

“És prou sabut que la major part de persones importants es fan revisar o fins i tot redactar els seus escrits per "negres" que consideren més entesos que ells. El mateix Vila Abadal ho ha fet no fa gaire a l'hora de publicar unes plamfletàries memòries sobre els seus anys a Montserrat i no passa absolutament res.”

I desprès en Cercas es fixa amb en Marco...

Cuida't!!!

Y.

---

Z,

Sobre el contingut del missatge darrer, encara una altra perla que vaig descobrir a El Temps del dia 9:

A la pregunta de l'entrevistador:

-Ferran Adrià digué que els grans innovadors de la cuina eren els primers que, per exemple, havien fet una truita de creïlles.

Respon el gran Jaumó Fàbrega:

-I una altra cosa: el primer llibre d'Adrià, on jo vaig fer de negre, va enlluernar tothom amb plats de mar i muntanya, en què es barrejava marisc i carn. Doncs bé, s'havia inspirat en la cuina tradicional de la Costa Brava. A Barcelona es pensaven que s'ho havia inventat ell, però no.

Ja veus com va.

I una de propina: Javier Cercas. Imposturas variadas

Salut!

Y.

---

Hola, Y

Estem en plena era dels divismes i de l’adulació incondicional de mediocres. Algun dia caldrà fer un monument “Al negre desconegut”. I encara tinc esperances d’arribar a una edat tan avançada que em permeti escriure un llibre on denunciï impunement tota aquesta patuleia, amb noms i cognoms. I en Jaume Fàbrega n’hauria d’escriure el pròleg, perquè és un dels casos més flagrants de víctima d’impostors. En puc donar fe.

Z.

---

Hi ha qui porta arrapat a la pell més sutge que un escuraxemeneies.

Hi ha qui va per la vida de blanc i té una credibilitat més negra que el carbó.

Endevina, endevineta.

Sempre s'acaba veient el llautó

Nova casa vella

La província de Girona

La Diputació de Girona acaba de començar un nou mandat. La renovació dels diputats i diputades ha estat notable. Desprès de les vicissituds nefastes de la corporació anterior el relleu esdeveia una profilaxi imperativa per a tots els grups polítics. La manca d’autoritat del president Giraut (UDC), l'estat d'abandó i buit per part de la troika solidària de vicepresidents (CDC), el ridícul general d'una oposició (?) que mirava, escoltava i callava, va ser la bitàcola de la desgovernació. El descrèdit institucional total.

Cal esperar que la nova etapa avalada pel canvi de “vaques sagrades” per edils lliures de compromís amb el passat serveixi per a (re)pensar una institució més inspirada per la vida regimental que per la nova gestió pública.

La successió de governs de diferents marques en els darrers mandats no es va notar absolutament en res. Per què pensar la tasca si ningú t’ho demana? Recaptar, repartir, triar, afavorir i avall que trona.

La Diputació funciona com en el segle XIX. Al frontispici de Can Forn es podrien encunyar les paraules del regeneracionista Joaquin Costa: “Oligarquia i caciquisme com a forma de poder”.

Ben entrats en el segle XXI encara està per definir la missió, visió, valors i objectius. El govern no presenta un pla d’acció pels quatre anys de mandat ni es formula una carta de serveis. Molts ajuntaments passen la ma per la cara a la que diu que és la padrina i la veritat és que per a molts és una dida seca.

La transparència comença per saber com es reparteixen els recursos: quin percentatge per despeses d'administració, pels ajuntaments  i entre ells quant s’inverteix per càpita. Justícia distributiva en l’assignació.

La manca de política ha estat la política. Caldrà estar a l’expectativa del proper quadrienni. A veure si la Diputació adopta una Declaració Unilateral d’Independència i diu que n’hi ha prou i que traspassa els seus recursos a la Generalitat per convicció nacional i estalvi, i que els recursos han de revertir equitativament als ciutadans del territori. Aquest seria el millor servei per a potenciar estructures d’Estat reals i deixar d’una vegada els discursos buits i de circumstàncies que es succeixen cada quatre anys com un mantra.

Esperem que l’estel polar orienti els nous diputats i diputades i que el Sr. Pere Vila no digui mitges veritats com ha fet avui a l’entrevista amb el periodista Albert Soler al Diari de Girona. El flamant president parlant de CiU diu que “els assessors que hem tingut en la darrera legislatura han vingut a la Diputació, s'hi han dedicat i han complert les tasques encomanades. No hem «premiat» a cap exdiputat ni a cap ex-senador ni a ningú.” Sr. Vila, anem a pams, aquest ningú no és ningú, són exalcaldes i exregidors. Ah! I també val pels seus col·legues d’ERC i el PSC. No ens vulgui fer combregar amb rodes de moli al tercer dia.

Quedem a l’expectativa. El cartipàs, els noms i perfils dels assessors i les retribucions són la propera estació. Confiem que sigui una estació de pas i no de camí vers un nou Gòlgota.

L'administració territorial del nord-est peninsular