La formació en ciències del treball a la Catalunya dels sixties: la institucionalització del Seminari d'Estudis Socials de Girona (1965-1970).
 |
| Ex-libris del Ministeri de Treball en el franquisme. |
Puig que de la cuestió social
sou la estrella esplendorosa,
donau-nos, Verge gloriosa,
les vuit hores de jornal.
CRIACH, F.
«Goigs de la Verge de les vuit hores que es venera en la ermita del
proletariat en lo terme de l'Univers y qual festa es celebra lo dia
1er de Maig». La Tramontana. Periodich Polític Vermell. Barcelona,
any XI, núm. 509, 30 d'abril de 1891, p. 6.
(...)
Encara duia trenes
i deia: «sí, senyor» i «bones tardes».
La fàbrica (1970-1971)
Eds. 62. Barcelona, 2005, p. 37
A tall d’introducció
El Seminari d’Estudis Socials de Girona -en endavant SesGi- impartí els ensenyaments de graduat social en el decurs de quasi vint-i-cinc anys del s. XX. La Delegació Provincial de Sindicats els va promoure i finançar tot i que la competència acadèmica i professional del títol l’ostentava el Ministeri de Treball d’ençà de la creació de l’Escola Social de Madrid l’any 1925.
El SesGi convocava una població treballadora que no accedia a la universitat i que allà trobava una docència atraient per les sortides i oportunitats que oferia: titulació col·legiada de grau mitjà i via per a la mobilitat laboral. Així, doncs, va coadjuvar, discretament, al canvi social al costat de les altres realitats educatives de la ciutat. Les successives promocions de graduats i graduades socials varen poder desenvolupar la professió de manera lliure i –sobretot- a les grans i mitjanes empreses, les consultories i les entitats locals de la demarcació.
Aquest article, que s’ha concebut com un report del procés de creació del SesGi, tindrà continuïtat en una segona part amb el títol genèric «El Seminari d’Estudis Socials de Girona», encara que fragmentat en capítols: I. La vida acadèmica; II. L'ordenació dels ensenyaments; III. El professorat; IV. L'extinció docent.
La intencionalitat de la comunicació és deliberada: introduir i fer memòria de la comesa formativa, els actors i les circumstàncies que configuraren el SesGi.
El fons documental del SesGi no està dipositat a l’Arxiu Municipal de Girona ni a l’Arxiu Històric de Girona. Tampoc es té constància del corresponent a l’Escola Social de Barcelona. L’Arxiu de la Universitat de Barcelona només conserva la transferència d’una carpeta dels anys 1994/95 amb informació relativa a l’adscripció de l’Escola a la UB.
Forçosament, doncs, el text es basa en fonts hemerogràfiques i bibliografia. Les col·leccions de premsa consultades són les del Servei de Gestió Documental, Arxiu i Publicacions de l’Ajuntament de Girona. S’ha acaptat bibliografia de l’Àrea de Documentació Administrativa i de la Biblioteca del Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social (Madrid). Puntualment, també, de la Fundació Cipriano Garcia-Arxiu Històric de la CONC.
Tanmateix, agraeixo el suport de la Dra. Maria Jesús Espuny i Tomás, professora d'Història del Dret i de les Institucions, precisament en l’escaiença del vint-i-cinquè aniversari dels estudis de relacions laborals que ha dirigit a la UAB.
I – LA RECERCA SOCIOLABORAL I LES ESCOLES SOCIALS ALINEADES AMB LA «INSTITUCIÓN LIBRE DE ENSEÑANZA».
 |
Treballadores de la fàbrica de filats de cotó Marfà de Santa Eugènia de Ter. La indústria aprofitava la força hidràulica de la sèquia Monar i va tenir activitat en el decurs de cent vuitanta anys. Fotografia anònima i sense datar.
|
 |
Treballadores de la Marfà votant en les eleccions sindicals de 24 de setembre de 1960. La taula era ocupada exclusivament per homes. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Salvador Crescenti Miró).
|
Capitalisme salvatge
La conjunció de la Revolució Industrial i el liberalisme econòmic va tenir efectes fatídics sobre les classes treballadores que eren pràcticament tractades com bèsties de càrrega (Engels). Certa burgesia enriquida amb el mercadeig d’esclaus va trobar en la indústria una nova oportunitat de negoci en base a allò que ja coneixia: l’explotació de la força del treball humà: «Els beneficis derivats de l’esclavatge van tenir un paper clau en la formació del capital financer espanyol i en la industrialització d’Espanya al segle XIX. Molts espanyols es van enriquir gràcies a les plantacions conreades per mà d’obra esclava. Però els beneficis dels que es dedicaven al tràfic d’esclaus van ser més elevats, encara. (...) Hi havia moltíssims catalans implicats en la navegació negrera i molts vaixells capturats pels anglesos duien capitans catalans. No és estrany que els poders fàctics catalans, des de Barcelona, es pronunciessin repetidament en contra del dret de visita anglès i en contra de l’abolició de l’esclavatge» (Nerín). El negrer més emblemàtic va ser Antonio López López, marquès de Comillas.
L’ugetista Josep Comaposada va deixar testimoni de com es vivia a Catalunya: «Pot dir-se que aquests éssers indefensos han estat víctimes durant llargs anys de la cobdícia dels fabricants, de la brutalitat dels encarregats i de la incapacitat dels directors de l'organització. Si algún día s'escriu l'història de l'art fabril a Catalunya, detallant l'explotació cruel de la qual han estat víctimes els infants í les pobres dones en les colònies de l'alt i del baix Llobregat i en les fàbriques del Ter, del Freser, del Cardoner i del Fluvià, amb les jornades de quinze i setze hores, amb jornals de fam i amb l'amenaça d'ésser acomiadats pel més petit mancament, sabent que no havien de trobar feina ni en el poble ni la comarca; si algun dia es fa un examen de tots aquests horrors i de tota aquesta misèria i al mateix temps es posa de manifest la forma de conduir-se els directors dels obrers fabrils, en particular els de les Tres Classes de Vapor, es tindrà de reconèixer que al qualificar-los d'incapacitats no estremem pas la nota».(Comaposada). Aquell ambient propicià una literatura social europea que va assolir el cim amb Oliver Twist de Charles Dickens, Els miserables de Victor Hugo i Germinal d’Émile Zola. A Catalunya s'ha establert l'aportació de Joan Salvat-Papasseit; amb el pseudònim de Gorkiano estampà Himno a la fábrica (1918).
El moviment obrer va néixer de la gana i el malviure i es va identificar amb el marxisme i l’anarquisme. Es configurà amb la creació de sindicats, mutualitats i cooperatives.
Fins un 85 % de la mà d'obra era ocupada per dones i infants. La calongina Isabel Vilà i Pujol (1843-1896), obrera surotapera, mestra de llengua francesa i directora de l’Escola Laica de Dones de Sabadell, és reconeguda com la primera sindicalista del país. (Bastons).
L'escriptor Xavier Benguerel deixà testimoni del barri obrer del Poblenou de Barcelona: «Berenàvem pa i xocolata de la pedra i, si feia bo, pujàvem a xutar al terrat amb uns veïns del pis de sota. Des del terrat, per damunt del teulat d'una adoberia, es veia el mar. Cada dos per tres passava llargament el xiulet d'un tren i el trontoll dels vagons. A vegades vèiem unes barques que pescaven o un vaixell que passava sobre la ratlla tan ben traçada a l'horitzó. Hi havia els galliners, el safareig i, a l'altra banda de carrer, la fàbrica dels germans Carles i Bartomeu Godó, parents de la meva àvia. Els germans Godó pujaven a esmorzar a casa l'àvia. Es menjaven un parell d'arengades a la brasa amb tomàquet i ceba. L'any 1881 havien fundat La Vanguardia. El fill d'en Carles Godó el van fer conde. Es van dedicar a enraonar en castellà, i encara els dura. D'aquella fàbrica del Poblenou, tothom en deia «El Cànem». De les dones i de les criatures que hi treballaven un gavadal d'hores diàries, «les xinxes». (...) Era l'època cruenta dels conflictes socials: assasinats, atemptats, vagues, locauts... A distància, aquesta pugna entre patrons i obrers fa una angúnia immensa, sobretot quan se sap que també era atiada amb tèrbols propòsits centralistes. Una pugna que provocà l'anomenat Sindicat Lliure i la ignominiosa "llei de fugues". Cada millora social s'aconseguia a còpia de tacar de sang els carrers. En altres aspectes, i no massa en secret, el nostre renaixement cultural també tenia un fons de violència. Avançàvem dos passos i ens obligaven a retrocedir-ne un. Però anàvem progressant obstinadament, inevitablement. (...) Era, aquella, una Barcelona trasbalsada, oprimida, que es dessagnava, havent de sofrir incomprensions, indiferències, contubernis interns; sollada per un lerrouxisme entabanador i groller, dirigit a distància». (Benguerel, 1971: 22, 117-118).
L’Església catòlica s'adonava que els obrers industrials s'allunyaven de la religió (Moliner Prada) i va voler interventir per a pacificar les treballadores i els treballadors. Fins i tot l’obrera olotina Lliberada Ferrarons va ser declarada serventa de Déu (i prou). La doctrina social pontifícia proposava pal·liatius i pegats (com els de Sor Virginia per amororsir la carn esqueixada) alhora que promovia sindicats grocs. Sardà i Salvany prescrivia: «Sí, pobres trabajadores; os interesa más de lo que podéis figuraros tener amos que trabajen mucho, pero que oren mucho también. Sí, amos distraídos; os interesa muchísimo tener trabajadores que no solo piensen en vuestro salario, sino que también en el salario que ha de darles Dios. A todos, pues, os importa, a amos y a obreros, por motivos de dignidad y por motivos de interés [...] que el viejo campanario de la parroquia no se separe jamás de la moderna chimenea de la fábrica». (Vila).
 |
| Ramon de la Sagra (A Coruña, 1798 - Neuchâtel, 1871). Naturalista i teòric del reformisme social. Autor d'una extensa bibliografia és reconegut com a precursor de la sociologia en l'àmbit peninsular tot i que la seva recerca abasta la geografia, l'economia, la història i l'educació. Les seves aportacions resten pràcticament desconegudes. Imatge: Organisation du travail, questions préliminaires à l'examen de ce probleme (París, 1849). Bibliothèque nationale de France https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k83197t |
 |
Frédéric Le Play (1806-1882) va ser un home de formació politècnica i econòmica extraordinàries. Els seus viatges de feina li varen permetre conèixer les condicions de treball dels miners d'arreu d'Europa. És reconegut per la seva tasca pionera en el camp de la investigació i l'estadística social (Jaccard). Coberta del seu primer i més celebrat llibre (1855). Imatge: Bibliothèque nationale de France https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k1057844n?rk=42918;4
|
El metge socialista Jaime Vera y López va dedicar un article a «El compañero León XIII» on deia «Hay quien le llama el Papa de los obreros. En el espíritu evangélico está la exaltación de los pobres, de los humildes; pero este protectorado moral que Cristo proclamó desde lo alto de la cruz y cercada de espinas la cabeza, pretende ejercerlo hoy el jefe de una jerarquía eclesiástica sentado en un trono y coronado con una corona de tres pisos. (...) No hay moral, como no hay libertad ni derecho, sin la emancipación económica. Proclámela León XIII, y su nombre se pondrá en la sagrada lista de los redentores». (Castillo).
El feudalisme industrial del laissez faire, laissez passer era garantit pels aparells de l’Estat. La força pública i l’exèrcit protegien els interessos caciquils i asseguraven la repressió obrera. Els fabricants catalans edificaren el seu sancta sanctorum de l’exhibicionisme vanitós i el luxe: El Gran Teatre del Liceu. A finals del segle XX l’edifici va ser refet de nou amb càrrec als contribuents però això no implicà el domini públic de l’immoble. S’hi manté incrustat l’exclusiu Circulo del Liceo, que aplega els descendents de les elits que tant bé va retratar Josep Maria de Sagarra a Vida privada.
 |
Gravat d'homenatge als treballadors llibertaris executats pel govern dels EUA a conseqüència de la Revolta de Haymarket (1886). La Tramontana. Periòdich Polítich Vermell. Barcelona, 30/10/1891, p. 1.
|
 |
Esbós preparatori de l'oli La càrrega o Barcelona 1902 de Ramon Casas.
Coberta de la revista Pèl & Ploma corresponent al 18 de novembre de 1899.
|
De la qüestió social a l’Escola Social
El llenguatge políticament correcte no és un pegot postmodern. Molt abans, del conflicte capital-treball se’n va dir la qüestió social encara que des de la divergència: «Disienten profundamente los autores respecto a la naturaleza de la cuestión social, a la que consideran, unos, cuestión de estomago, y otros, cuestión moral, jurídica, religiosa, de salarios, de producción, de método, de subsistencias o de educación no faltando quien la estima como una cuestión total de inmensa complejidad. (...) La cuestión social contemporánea está constituída por las quejas de todas las clases sociales, descontentas del régimen de producción capitalista, que caracteriza nuestra actual organización, a la que combaten y tratan de transformar, para llegar a una organización de la sociedad que realice el supremo ideal de la justicia social». (Fernández).
L’Estat interpretava les relacions entre patrons i obrers com un negoci subjecte a la voluntat de les parts malgrat la feblesa i necessitat d’un i la força exorbitant de l’altre. Les relacions laborals es concebien com un pur i simple contracte civil de compra-venda completament aliè a l'interès públic. Malgrat això, tota reclamació prenia forma d’il·lícit penal i era reprimida durament.
Amb retard respecte Europa i just quan l’status quo es va posar en risc extrem mogueren fitxa: «Las huelgas; las crisis industriales; las exigencias de la educación y del socorro; el vivo anhelo de mejorar que se impone por los adelantos del progreso, y se acrecienta por el contraste con las demás clases, así como por el desarrollo de la inteligencia en muchos obreros; las complicaciones de todas estas fuerzas sociales con el movimiento político, han sido donde quiera, y ya lo son también en España, causas de preocupación para todo Gobierno y de alarma para la opinión pública». (Exposició de motius del RD de 5/12/1883, Gaceta de Madrid de 10/12/1883, p. 762).
La Comissió de Reformes Socials (1883) que es va crear va tenir un objecte limitat a l’estudi i documentació del fenomen de treball agrícola i industrial. Havia de recaptar informació necessària per a fonamentar legislació especialitzada. El pas decisiu, però, no arribaria fins al cap de vint anys per via d’un organisme substitutori: l’Institut de Reformes Socials (1903) que esdevingué un ministeri de treball de fet. El presidí el republicà Gumersindo de Azcárate, factòtum de la Institución Libre de Enseñanza, entitat determinant per a la reorientació progressiva, europeista i laica d’una Espanya profundament tocada pel desastre de 1898. El professor Adolfo Posada (Adolfo González-Posada y Biesca (1860-1944), va exercir un lideratge eficaç des de la direcció de la secció de legislació i informació bibliogràfica que va gestar els estudis de ciències del treball, les Escoles Socials i els seus titulats: els graduats socials. Josep Pla el va conèixer i s’hi referí com un «professor respectable, vell krausista i home important de la Institución Libre de Enseñanza» (OC XXXIII, 96). En una ocasió de futur caldrà dedicar atenció a les influències del regeneracionisme, el krausisme i la maçoneria en la sociogènesi dels estudis de graduat social.
 |
| Francesc Moragas i Barret (Barcelona, 1868-1935), advocat, militant de la Lliga i vinculat estretament al Foment del Treball, va saber empènyer tàcticament la burgesia industrial i la dreta catalanista una vegada sufocada la vaga general revolucionària de febrer de 1902. Tan sols un mes després havia publicat el primer número de Revista Social: periódico de economía social y cuestiones obreras i iniciat el projecte de creació de la Caixa de Pensions per als obrers, la Caixa (Nadal). Aquesta va ser la resposta immediata de les classes dirigents a la qüestió social a Catalunya i les Illes: liberalisme i catolicisme social. Pel que fa a l'anècdota, la capçalera Revista Social va ser manllevada d'una publicació anarquista editada a Manresa entre 1872 i 1880 (Dalmases). |
 |
Raimon Casellas qüestionà les desigualtats de la societat industrial a Les multituds (1906).
|
 |
Monument a Francesc Layret a la plaça Goya de Barcelona. El laboralista va ser abatut pels pistolers de la patronal el 30 de novembre de 1920. Popularment ha estat reconegut com Defensor dels oprimits.
|
«El Instituto de Reformas Sociales era una verdadera escuela de aprendizaje para los funcionarios que debían intervenir en la preparación y aplicación de las leyes sociales. Pero no hubiera cumplido su verdadera finalidad si no hubiera tratado de extender su acción fuera de este marco, y, por ello, desde los primeros tiempos formó una selecta biblioteca de carácter social y daba toda clase de facilidades para su consulta. Todavía se quiso hacer más, y al reorganizarse el Instituto [de Cultura Social], en 1919, se creó una Sección de Cultura y Acción Social para el «fomento de la acción y de la cultura sociales mediante la organización de cursos, lecciones, conferencias, etc.». Esta Sección indicó, en 1920, su propósito de iniciar tareas docentes para preparar funcionarios de Institutos sociales, públicos o privados, formar la conciencia de su misión en los patronos y obreros y propagar la política social y sus Instituciones entre el público en general.
(...) En agosto de 1925, se da un paso trascendental con la creación de una Escuela Social del Ministerio de Trabajo, bajo la dirección de un Consejo que vigilaría el Servicio bibliográfico y el Archivo Social del Ministerio. La enseñanza oficial habría de comprender, según el Real decreto de 17 de agosto de 1925, conferencias de divulgación, cursillos y excursiones para funcionarios de las instituciones públicas de carácter social, y cursos para los particulares que quisieran dedicar sus actividades a la organización y administración de Sindicatos, Cooperativas, Mutualidades, Oficinas de colocación, etc. Esta enseñanza habría de darse en tres cursos, el primero de los cuales sería teórico; el segundo, de especialización práctica, en trabajos de seminario sobre los temas de protección legal a los trabajadores, emancipación de los trabajadores y seguros sociales, y el tercero, de estudios concretísimos y monográficos sobre una especialidad.
La Escuela Social de Madrid, asentada sobre esas bases, fué desarrollando sus enseñanzas de una manera regular y metódica (...)». (González-Rothvoss).
El treball de González-Rothvoss i León Martín-Granizo esdevingué cabdal des de la seva triple condició de professors de l’Escola Social de Madrid, caps de servei del Ministeri de Trebal i secretaris del Grup espanyol de l’Associació Internacional de Progrés Social. Foren pioners en l’elaboració de doctrina iuslaboralista espanyola. Ells també varen tenir que apetxugar la feixistació orquestrada per Eduard Aunós i l’Organització Corporativa Nacional. Un dia caldrà insistir sobre la cojuntura.
 |
Adolfo González-Posada, impulsor dels estudis socials a l'Estat espanyol.
Font: Biblioteca Histórica de la Universidad Complutense de Madrid.
|
Escoli: cultura social
D’entrada, cal deixar constància que en la tradició jurídica espanyola l’accepció «social» refereix allò «laboral». Suposem que el costum (font directa subsidiària de dret) s’utilitza forçadament per impedir la substitució tot perpetuant una semàntica que no contribueix a la claredat davant la profusió terminològica de nous significats «socials» no laborals. L’ordre jurisdiccional social atén litigis en matèria de treball i seguretat social; els altres drets socials no són de la seva competència. Ho haurien de ser?
L’anomalia entorpeix la percepció de les correspondències: 1. El dret social fa referència al dret del treball i al dret de la seguretat social i cal celebrar que avui dia es vagi consolidant l’ús de dret laboral; 2. Una conseqüència primera va ser la mimetització quan en el s. XX s’utilitzava l’expressió «cultura social» que a hores d’ara traduïm per «ciències sociolaborals» això és el dret, l’economia, la sociologia, la ciència política, la psicologia, la política social, la geografia i la història; 3. L’Escola Social avui seria/és una Facultat de Ciències Socials i Laborals; 4. Els graduats socials d’avui són els graduats en relacions laborals i recursos humans; 5. Cal observar encara que quan els graduats de darrera generació exerceixen professionalment prenen el nom històric. Roda el món i torna al Born.
Les Escoles Socials dimanades formalment del Ministeri de Treball primoriverista viuran la seva edat d’or en temps de la II República mentre el franquisme va malbaratar el prestigi assolit, depurà un professorat excel·lent i les va sotmetre a la indigència econòmica i acadèmica. Sobrevisqueren per la bona voluntat dels claustres i la protecció del sindicalisme vertical que disposava de recursos. La normalització hauria d’esperar a la Transició quan finalment es va fer el traspàs a les universitats.
 |
| Publicació de González-Rothvoss sobre els primers anys de rodatge de les Escoles Socials. |
II – L’EXPERIÈNCIA DE GIRONA: EL PADRINATGE DE L’APARELL SINDICAL.
 |
| Guia didàctica d'un tema d'història impartit a l'Escola Sindical. |
L’Escola Sindical
El sindicalisme oficial va instituir una Escola Sindical a cada província. La seva missió era concisa: la capacitació nacionalsindicalista. Es definia com «L’organisme depenent de l'Institut d’Estudis Sindicals, Socials i Cooperatius que en l’àmbit provincial sindical té al seu càrrec la formació integral dels membres que composen la comunitat treballadora i l’organització de totes les activitats formatives d’extensió sindical, aplicant en cada cas els ensenyaments i mètodes adequats». (trad.). (Instituto, 57). L’Institut cohesionava el mapa i estructurava els continguts. L’alumnat natural el formaven els treballadors amb càrrec representatiu (enllaços i vocals dels Jurats d’empresa), cooperativistes, funcionaris sindicals, estudiants de l’Escola Normal de Mestres i membres del Servicio Español del Magisterio. L’estadística estatal anota que entre 1963 i 1964 es celebraren 146 cursets doctrinals i pràctics i 21.000 cursos de capacitació sindical amb més de 200.000 alumnes.
L’Escola Sindical de Girona va impartir el primer curs l’any 1950. En el bienni 1964/65 va celebrar 68 cursets amb una assistència de 1.538 treballadors (Los Sitios, 24/9/1966, p. 10). Valeriano Simón en va ser el responsable com a vicesecretari d’Ordenació Social. El seu germà Cipriano fou nomenat director l'any 1967. Cipriano havia estat considerat un destacat camarada de les Organizaciones Juveniles (El Pirineo, 29/3/1940, p. 1).
 |
Organigrama de l'Escola Sindical.
Font: Instituto de Estudios Sindicales, Sociales y Cooperativos. La Escuela Sindical. Ediciones y Publicaciones Populares. Madrid, 1966, p. 61.
|
 |
Tipologia dels cursos de l'Escola Sindical.
Font: Instituto de Estudios Sindicales, Sociales y Cooperativos. La Escuela Sindical. Ediciones y Publicaciones Populares. Madrid, 1966, p. 72.
|
Els enllaços sindicals existien a les empreses de més de cinc treballadors i els vocals dels Jurats d’empresa a les de més de cinquanta (Centro). La seva funció representativa també implicava la fiscalització del compliment normatiu de l’empresa i l’assessorament dels companys de feina. L'any 1966 a les comarques gironines hi havia 3.874 enllaços (229 tècnics, 372 administratius, 789 especialistes i 1.484 no qualificats) i 510 vocals de Jurat d'empresa (69 tècnics, 81 administratius, 192 especialistes i 168 no qualificats); (Los Sitios, 24/9/1966, p. 10).
L’eficàcia era relativa: «Por mucha autenticidad que tuvieran los dirigentes sindicales, la estructura ahogaría sus esfuerzos, porque el sindicato carece de medios legales para imponer solución alguna a los grandes problemas del mundo del trabajo; es un sindicato de petición, cuya actitud es exclusivamente de súplica, por muchas declaraciones que se hagan de vez en cuando». (Ariza). D’altra banda, els díscols eren esbandits: «En los años 1971 y 1972 los jerarcas de la OSE [Organización Sindical Española] cesaron a la friolera de 17.643 enlaces sindicales por actividades subversivas». (Riquer).
L’Escola Sindical de Girona va acollir i finançar els ensenyaments lliures de graduat social entre 1965 i 1970. Llavors el sindicalisme es regia per la base XII del Fuero del Trabajo promulgat en temps de guerra (1938). Tanmateix, la llei de seguretat de l’Estat i el codi penal sancionaven les plantades, vagues i tancaments patronals com a delictes de lesa pàtria, rebel·lió militar i sedició. Malgrat això hi va haver vagues als territoris més industrialitzats. A Barcelona va prendre volada la primera protesta ciutadana massiva després de la guerra: la vaga general de 1951.
Francesc (Paco) Farreras i Valentí va relatar la seva experiència com a primer director de l'Escola Sindical de Barcelona (Gosar no mentir: memòries. Pròleg de J.M. Castellet. Edicions 62. Barcelona, 1994, p. 71-76).
«Patria, Pan, Justicia»
La jeia nacionalsindicalista era plagada de convencions i eufòries rituals. Una consigna d’èxit va ser «Patria, Pan, Justicia», encunyada per Ramiro Ledesma l’any 1933 a les revistes JONS i La Patria Libre (Rodríguez Jiménez). José Antonio la va fer seva: «La Falange no quiere ni la Patria con hambre, ni la hartura sin Patria; quiere inseparable la Patria, el pan y la justicia». També va ser incorporada al manifest «Ante las elecciones. Por España, Una, Grande y Libre. Por la Patria, el pan y la justicia». (Primo de Rivera, 1959: 629; 841-842).
«Patria, Pan, Justicia»
La jeia nacionalsindicalista era plagada de convencions i eufòries rituals. Una consigna d’èxit va ser «Patria, Pan, Justicia», encunyada per Ramiro Ledesma l’any 1933 a les revistes JONS i La Patria Libre (Rodríguez Jiménez). José Antonio la va fer seva: «La Falange no quiere ni la Patria con hambre, ni la hartura sin Patria; quiere inseparable la Patria, el pan y la justicia». També va ser incorporada al manifest «Ante las elecciones. Por España, Una, Grande y Libre. Por la Patria, el pan y la justicia». (Primo de Rivera, 1959: 629; 841-842).
El lema, però, no va prendre volada fins l’esment al testament polític de José Antonio Primo de Rivera. L’estipulació d' «el Ausente» va ser aplicada com a lema de les branques assistencials de FET y de las JONS i fins i tot fou replicat al Fuero del Trabajo: «Renovando la tradición católica de justícia social y alto sentido humano que informó la legislación de nuestro glorioso pasado, el Estado asume la tarea de garantizar a los españoles la Patria, el Pan y la Justicia».
L'eslògan va ser imprès als diplomes de l’Escola Sindical. Tanmateix, el periodista gironí Francesc Costa Torró va guanyar el premi Oscar Pérez Solís de la Dirección General de Prensa amb l'article «Ganarás el pan, la patria y la justicia» (gener de 1952).
El protagonista i la situació
Martí Carreras Biarnés va ser el vertader metteur en scène dels estudis de graduat social a Girona. El seu capteniment va ser decisiu per empènyer les complicitats necessàries i guanyar la disposició de les autoritats concernides.
Quan feia un any del seu nomenament de delegat del Col·legi de Graduats Socials de Catalunya i Balears ja cavil·lava la creació d’un seminari d’estudis socials. El periodista Miquel Gil Bonancia se'n feu ressò a Los Sitios, el «paradigma de la premsa del règim a tota la geografia gironina» (Costa).
El 1964 ocupà la secretaria de l’Escola Sindical de Girona. El nou quefer va ser transcendental pel projecte que barrinava: portar els estudis de graduat social a Girona. Aquell va ser el medi connex idoni per empènyer la concepció cobejada i la cojuntura política era propicia: El règim estava celebrant els XXV Años de Paz i havia començat a rodar el I Plan de Desarrollo Económico y Social (1964-1967).
Carreras va aconseguir que l’Escola Sindical donés cobertura al «Centre d’Estudis Socials de Girona», precursor del SesGi. Per això havia de comptar amb la conformitat immediata del delegat provincial de Sindicats i el vistiplau del governador civil, Víctor Hellín Sol.
Aquell primerenc viver experimental va prendre l’embranzida necessària que li va permetre assolir el reconeixement ple cinc anys després.
La instauració del Centre d’Estudis Socials de Girona no era negligible tenint en compte la realitat socioeducativa: «A les alçades de 1970 el nivell educatiu de la població adulta era molt baix, i més de dues terceres parts de la població tan sols tenia estudis primaris. El nivell educatiu mitjà de la població catalana no va millorar als anys seixanta, essent molt condicionat per la immigració, una part considerable de la qual no havia tingut accés a l’educació. (...) La formació acadèmica era menor a Catalunya que a d’altres zones desenvolupades d’Espanya. (...) Però entre els joves la situació era incomparablement millor. A les alçades de 1970 dues terceres parts dels infants menors de catorze anys cursaven estudis de batxillerat, proporció que es reduïa notablement en arribar als setze anys. L’accés a nivells superiors d’educació formal tenia importants conseqüències des de diferents perspectives. Fou una condició necessària per a la millora de la qualificació de la població activa, que també és un dels factors explicatius de l’augment de la renda». (Molinero & Ysàs).
Una docència a precari
Juan Prades Batiste, delegat de Sindicats, va ser entrevistat pel diari Los Sitios amb motiu de l’inici del curs 1965/66. Aportà dades generals sobre els centres educatius que tenia sota la seva responsabilitat: el Taller-Escola Sant Narcís i el Conservatori de Música. Tanmateix, donava la primícia de l’apertura de la matrícula de dos nous equipaments: l’Escola d’Hostaleria i el Centre d’Estudis Socials. Sobre aquest darrer deia: «Me complazco en manifestar la creación dentro de la Escuela Sindical de esta capital, de un Centro de Estudios Sindicales, en el cual se desarrollarán en régimen diario, —excepto sábados y días festivos— de las 19 a las 22 horas, unos cursos para preparación de graduados sociales, toda vez que consideramos son muchos los jóvenes que desean cursar sus estudios en la Escuela Social dependiente del Ministerio de Trabajo, en Barcelona, esperando que la presente noticia tenga una favorable acogida, especialmente entre nuestra juventud». Evidentment, l’home va incórrer en un lapsus linguae.
Dies després, el mateix rotatiu refermava la informació ja esmenada: «La Escuela Sindical de Gerona, ha creado un Centro de Estudios Sociales, en el cual las personas que lo soliciten y efectúen la correspondiente inscripción, podrán proceder a los estudios de las disciplinas correspondientes al curso preparatorio y al primer curso de graduados sociales, a cuyo efecto el alumnado que concurra, podrá efectuar los correspondientes exámenes, de matrícula libre, en la Escuela Social de Barcelona. Para más detalles dirigirse antes del día 15 del actual a la Secretaría de la Escuela Sindical, Avenida Jaime I, número 30, piso primero, de las 19 a las 20 horas. El mencionado centro funcionará diariamente de las 19 a las 22 horas y contará con personal docente especializado en las materias que comprenden dichos estudios».
D’altra banda, el periodista Josep Maria Clarà es feia ressò de la nova oferta educativa a l’article que va dedicar a l’inici del nou curs acadèmic gironí: «En el [Centro de Estudios Sociales de Gerona], podrán seguir, cuantos lo soliciten, sin limitación de número, los estudios de las disciplinas correspondientes al curso Preparatorio y al Primer Curso de Graduados Sociales, recibiendo las enseñanzas necesarias para poder examinarse luego en la Escuela Social de Barcelona, de carácter oficial y cuyos títulos reconoce el Estado. Este centro funcionará en nuestra ciudad diariamente desde las siete de la tarde hasta las diez de la noche y cuenta con profesores especializados en las materias que componen los estudios oficiales para los que prepara. Este horario permitirá aprovecharse de las enseñanzas a toda la juventud gerundense trabajadora que desee ampliar sus conocimientos en materia social y alcanzar un puesto en esta rama, hoy tan importante y prometedora en la actividad profesional».
Lamentablement, però, no podem conèixer les dades de matrícula, el perfil de l’alumnat o el claustre de professors.
En aquell mateix any (1965) hi va haver una altra nova: el Seminari d’Estudis Socials de Tarragona es convertia en Escola Social. L’any següent, es completà el mapa d’estudis laborals a les quatre demarcacions catalanes amb la creació del Seminari d’Estudis Socials de Lleida. A les terres de Ponent hi hagué un patronat fundacional i es comptà amb l’impuls protagonista del paer en cap de Lleida. Circumstància que va ser crucial pel seu futur.
Un rodatge ben fet
Els ensenyaments venien regulats per una Ordre del Ministeri de Treball de 29 de desembre de 1941. La disposició determinava la missió de l’Escola Social i les seves finalitats: «-Desenvolupar la consciència, cultura i tècnica social de les persones encaminades en l’exercici de funcions administratives, jurídiques, econòmiques i socials en els organismes del Ministeri de Treball, la Delegació Nacional de Sindicats i altres organismes socials; -Imbuir en l’esperit i la cultura social a aquells que sense exercir càrrecs específicament socials, tinguin que relacionar-se per raó de la seva professió amb aquestes qüestions, així com a les classes productores en general, i especialment al seus dirigents; -Infondre en la consciència dels alumnes la seva missió de conformitat a les orientacions del Fuero del Trabajo; -Suscitar i estimular en totes les classes, i especialment en la joventut i en les persones dedicades a la comesa de les funcions socials, l’interès i l’estudi de la cultura i la tècnica social». (trad.).
El designi programàtic es concretava en el quadre de matèries següent:
Primer curs: Organització de l’Estat Espanyol; Doctrina i Dret Polític del Movimiento; Dret del Treball (I); Geografia Econòmica; Economia i Estadística.
Segon curs: Història Social; Dret del Treball (II); Política Social; Previsió i assegurances Socials; Organització científica i Seguretat en el Treball.
Tercer curs: Dret Sindical i Corporatiu; Teoria de Dret del Treball; Tres assignatures a escollir entre: Estudis Superiors de Previsió i Assegurances Socials; Higiene i Medicina del Treball; Estudis Superiors d’Organització Sindical; Ciència i Tècnica de l’Administració; Dret Processal del Treball; Problemes de Sociologia; Doctrina Social de l’Església Catòlica; Història de la Cultura; Mutualitat i Cooperació; Política Social Agrària.
Per a l’obtenció del diploma de graduat de l’Escola Social era obligatori que els alumnes acreditessin el coneixement d’una llengua romànica i germànica a elegir entre les següents: italià, anglès, francès i alemany. Sobre aquest punt cal remarcar que tres de les quatre llengües eren les que formaven part de l’Eix Hitler-Mussolini-Petain: l’Alemanya nazi, la Itàlia feixista i la França de Vichy.
El pla d’estudis diferia respecte el de 1931 -aplicat per la II República i la Generalitat- pel canvi de dues assignatures de primer curs. Dret Públic i Política Social varen deixar pas a Doctrina i Dret Polític del Movimiento i Organització de l’Estat Espanyol.
Hi hagué alguna modificació puntual i merament estètica en el nom d’alguna matèria com Tecnologia i Organització Industrial que es reconvertí en Organització científica i seguretat en el Treball. Més desconcertant és que els «nacionals» canviessin Història Social d’Espanya per Història Social.
Els requisits d’accés eren tenir setze anys i ser batxiller, mestre nacional, pèrit mercantil, pèrit agrícola, aparellador, llicenciat d’Escola de Treball o equivalent. Qui no reunia les condicions de titulació havia de superar un examen d’ingrés que es substanciava en un curs preparatori amb continguts d’«Elements» de Geografia, Història, Dret, Economia i Tecnologia.
El Pla va ser puntualment alterat. S’introduí Teoria del Dret del Treball amb caràcter obligatori al tercer curs (OM de 10 de novembre de 1943). El Dret Processal del Treball ja no seria de lliure elecció sinó obligatori (OM de 5 d’octubre de 1944). Exclusivament per a l’Escola Social de Barcelona es va disposar l’obligatorietat de Política Econòmica d’Espanya a tercer (OM de 20 de juliol de 1944).
Quan el Centre d’Estudis Socials de Girona enfilava la recta final del curs 1966/67 es va aprovar un nou pla d’estudis de les Escoles Socials. L’instrument va conformar una renovació avançada dels continguts i suprimí les assignatures ideològiques i patrioteres. L’exposició de motius justificava la mesura per concordar el currículum educatiu de la carrera amb l’eixamplament del model professional que caracteritzava els graduats socials com a tècnics socials i laborals amb facultats pròpies (OM de 13 de març de 1961) i l’actualització estructural dels col·legis (Decret 3501/1964, de 22 d’octubre): «Todo ello obliga a actualitzar el citado plan de estudios y adaptarlo a las funciones que se asignan a los Graduados Sociales, integrándose en el mismo aquellas materias que el progreso científico y técnico aconseja». El canvi s’operava sota l’exigència de modernització de l’estructura econòmica i la gestió empresarial. Calia posar-se à la page en ple «Primer Plan de Desarrollo» (1964-1967).
El tronc fonamental jurídico-laboral i econòmic s’ampliava a l’organització d’empresa i la direcció de recursos humans.
Matèries del pla de 1967:
Primer curs: Introducció a l’estudi del Dret (primer quadrimestre); Organització Política i Administrativa de l’Estat Espanyol (segon quadrimestre); Història Social del Treball; Introducció a l’Estudi de l’Economia; Psicologia del Treball;
Estructura i Organització de l’Empresa
Segon curs: Dret del Treball I; Seguretat Social I; Organització Sindical Espanyola (primer quadrimestre); Cooperació (segon quadrimestre); Economia Espanyola; Sociologia; Tècniques d’administració i direcció de personal.
Tercer curs: Dret del Treball II; Seguretat Social II; Dret Processal del Treball; Problemes socials del desenvolupament espanyol; Estadística i tècniques d’investigació social; Seguretat i Higiene en el Treball.
La desaparició de les llengües estrangeres va ser rupturista. S’abandonaren uns coneixements que de sempre havien integrat el currículum educatiu tot i que acomodats als interessos de la política exterior governamental. S’escaigué quan Franco va trucar a la porta de la Comunitat Econòmica Europea (1962). Les democràcies continentals, però, no la obririen de bat a bat fins després de la mort del dictador.
Igualment es va mantenir un curs propedèutic com a via alternativa d’accés tot i que amb uns continguts diferents:
Filosofia: 11 temes (del saber filosòfic a l’esfera social de la persona i el seu dret).
Matemàtiques: - Aritmètica (6 temes, de la radicació del nombre enter a la regla d’al·ligació); - Geometria (4 temes, de les nocions fonamentals sobre angles i triangles als cossos de revolució); - Àlgebra i trigonometria (5 temes, de les operacions amb les expressions algebraiques a les aplicacions de la trigonometria).
Historia universal: 14 temes (del paleolític a la II Guerra Mundial).
Geografia econòmica: 10 temes (dels béns econòmics als grans canals interoceànics.
Història de la cultura: 12 temes (de la prehistòria a l’art, la literatura i la música espanyola del segle XX).
Canvi de rasant
Els estudis de graduat social de Girona varen tenir el seu particular Maig de 68. Tot just començar aquell mes es va precisar la nova pauta de reconeixement dels Seminaris d’Estudis Socials (OM de 6 de maig de 1968). La regla del ministre Jesús Romeo Gorría es podia acomplir sense dificultats. L’oportunitat era servida. Tanmateix, coincidia amb la creació del Col·legi Universitari de Girona.
Els Seminaris d’Estudis Socials es definien com centres privats reconeguts pel Ministeri de Treball amb la comesa d’impartir els ensenyaments de graduat social sota la inspecció i orientació de l’Escola Social d’adscripció. Podien ser creats per una persona física o jurídica o un patronat establert per això. El director i el secretari havien ser graduats socials col·legiats. El claustre de professors el constituirien titulats universitaris i graduats socials. Calia disposar de local i finançament. A Girona, les condicions ja es complien a l’avançada. De fet era com es regulava el transitori Centre d’Estudis Socials. La persona jurídica era la Central Nacional Sindicalista. El delegat provincial, el director. El secretari, el mateix de l’Escola Sindical. El local era la pròpia Casa Sindical i els professors continuarien provenint de la judicatura i dels quadres de Sindicats i la Delegació de Treball.
La requesta de l'aparell sindicalista difícilment podia ser bloquejada. El millor aval era una fulla de serveis sense tatxa: cinc anys de resultats i una determinació persistent.
Correlativament, la professió remudava incumbències: «Els graduats socials, per la seva condició de tècnics en matèries socials i laborals, els escau les funcions d’estudi, assessorament, representació i gestió, sense necessitat d’apoderament especial, en els supòsits admesos per la Llei de procediment administratiu, respecte els afers laborals i socials que en llur funció els hi siguin encomanats per o davant l’Estat, entitats paraestatals, la Seguretat social, sindicats, entitats, empreses i particulars». (OM de 28 d’agost de 1970).
A hores d’ara, el precepte ha quedat depassat per la realitat i la distància de mig segle. Malgrat això, resta vigent atès que de llavors ençà no s’ha aconseguit l’aprovació d’un Estatut orgànic de la professió de graduat social. Qüestió pendent que resta aparcada Ad calendas graecas per la tendència liberalitzadora dels serveis professionals que imposen les directives europees. Els col·legis professionals que Antoni Pedrol Rius va tenir interès en constitucionalitzar per mor d’Europa han perdut essencialitat.
Un reconeixement reclamat
Dos anys després de la promulgació de la norma reguladora s’assolia el reconeixement del situs. El Ministeri de Treball autoritzà la creació del Seminari d’Estudis Socials de Girona com a centre docent privat el 18 de novembre de 1970.
De sota mà, però, se sabia molt abans. La filtració era necessària per tal de no comprometre el començament de curs i posar d’acord les agendes dels capitostos que havien de protagonitzar la presentació pública. Per això, Martí Carreras Biarnés s’avançà amb un article de publicitat encoberta -sense signar- animant la matriculació. El vincle amb Sindicats, les matèries, la història i una visió de futur persuasiva pels graduats constituïen el leitmotiv d’una crida falaguera amb tics d’allistament:
«La posibilidad próxima de apertura de un Seminario de Estudios Sociales para la práctica de las disciplinas que lleven a la obtención del título de Graduado Social; la circunstancia de que tan necesario centro sea una inquietud Sindical, de tal forma que en la Casa del Trabajo que es la Delegación Provincial de Sindicatos tenga su sede, nos mueve, a tono con el interés de esa realidad, a divulgar de manera suficiente, origen, naturaleza y misión de los estudios de las Esculesa Sociales, de forma que quienes se sientan atraídos/por sus enseñanzas intuyan ya el esperanzador porvenir de una profesión de especialísimo interés en y para el cuerpo social.
El fin de las Escuelas Sociales alcanza a la preparación técnica de unos hombres, expertos en las materias que regulan las relaciones sociales. A la Sociología y al Derecho corresponde el estudio de las relaciones sociales humanas, como fenómeno natural, con contenido jurídico. El sentido de la especialización en este campo, hace que las disciplinas exigidas sean tales que si el Derecho del Trabajo constituye base fundamental, cobra a la vez sentido la Política Social, la Geografía Económica, la Organización científica del trabajo, el Derecho Sindical y Cooperativo, Seguros y Previsión Social, etc.
Es 1925 fecha de arranque reconocido de una Escuela Social que el decreto de esa fecha creara, dependiendo de la Sección de Cultura Social del entonces Ministerio de Trabajo, Comercio e Industria.
Desde aquella fecha inicial, la perfección del método y el incremento de los medios han hecho del Graduado Social no sólo un partícipe legalmente reconocido en la gestión, sino incluso en determinados casos, único.
Hoy, el Ministerio de Trabajo, en su Dirección General de Promoción Social, mantiene Escuelas Sociales cuyo plan de estudios descubre la importancia de una profesión cada día más necesaria y requerida, a medida que se da la complejidad en la gestión y la legislación laboral se incrementa y completa.
Baste por,hoy la exposición de asignaturas del primer curso, para descubrir la importancia de unos estudios que la organización social de los pueblos apremia y necesita: introducción al Estudio del Derecho. Organización Política y Administrativa del Estado español. Historia Social del Trabajo. Introducción al estudio de la Economía. Psicología del Trabajo y Estructura y Organización de,la Empresa.
La Delegación Provincial en Gerona, el Colegio Oficial de Graduados Sociales de Cataluña y Baleares, al tratar de divulgar las posibilidades ciertas de una profesión como la de graduado social, indica a cuantas personas se hallen interesadas en cursar los referidos estudios en Plan Oficial —cuyo curso 1970-71 se halla próximo a empezar en la Delegación Provincial de Sindicatos de Gerona— recojan en la citada Delegación, Avenida de Jaime I, 30, 2." piso, de las 11 a las 13 horas, la información suficiente.
Otro día infomaremos de múltiples particularidades que, sin duda, despertarán entre nuestros hombres estudiosos, el deseo de una intervención eficacísima para el cuerpo social y de excelente porvenir para quien se decida a su práctica».
La inauguració oficial
El 28 de novembre s’inaugurava solemnement el Seminari d’Estudis Socials de Girona al saló d’actes de la Delegació Provincial de Sindicats. L’òrgan informatiu de la casa hi dedicà una extensa crònica. El redactor va tenir que fer una pirueta per resoldre el protagonisme bicèfal de Martí Carreras: «Abrió el acto el Secretario del Seminario [Martí Carreras] que se inauguraba, dando lectura a una carta del Gobernador Civil y Jefe Provincial del Movimiento [Victorino Anguera Sansó] en la que justificava su ausencia por obligaciones ineludibles y felicita por la realidad del Seminario. Tras breves palabras del Delegado en Gerona del Iltre. Colegio de Graduados Sociales de Cataluña y Baleares [Martí Carreras], haciendo esquemàtica historia del nacimiento del Seminario, el Presidente de la Diputación concedió la palabra al Delegado Provincial de Sindicatos [José Núñez de Castro]».
El professor Enrique Martín López, llavors un jove director de l’Escola Social de Barcelona -que completà la seva vida acadèmica com a catedràtic de sociologia i de filosofia del dret a la UCM- va dictar la lliçó inaugural amb el títol «Presente y futuro de las Escuelas Sociales». Fou una arenga encarrilant marcada per un pronòstic i una aspiració (condicionada a l’obediència), segons es desprèn de la comunicació oficiosa:
«En cuanto el futuro de las Escuelas Sociales es más esperanzador que nunca. Las Escuelas Sociales podrán convertirse en Escuelas Universitarias».
«Tengo la esperanza de que el Seminario pueda convertirse un día en Escuela Social, como ha acontecido en otros casos [Granada, Oviedo i Salamanca]. El futuro no se constituye solo. Finalmente se dirigió a alumnos y profesores, recalcándoles las palabras de Machado: «Caminante no hay camino, se hace camino al andar». Como director de la Escuela Social de Barcelona de la que directamente dependerá este Seminario, os indicaré en todo momento si estáis en el camino, o si os apartáis de él».
La previsió del primer paràgraf s’assolí, encara que amb una parsimònia descordada. Aquell mes d’agost s’havia publicat la Llei General d’Educació que atribuïa a les Escoles Universitàries la docència del primer cicle universitari. El Dr. Martín devia veure-hi l’escaiença. I, efectivament, les Escoles Socials esdevingueres Escoles Universitàries el 1986.
Respecte el segon, quan Martí Carreras el 1981 va reivindicar una Escola Social per Girona, el temps de les Escoles Socials arribava a la seva fi. A Girona, encara més. Aquell va ser un preludi de cant del cigne. El Seminari d’Estudis Socials de Girona el 1989 va ser abatut per la naixent alma mater gironina.
D’altra banda, tenint present el lloc, la concurrència i la situació política, resulta insòlita la referència a Antonio Machado, símbol de l’exili del republicanisme jacobí, que després d’emprendre la retirada per l’Empordà, morí i està enterrat a Cotlliure, en una tomba que es sufragà per subscripció pública a iniciativa de l’exiliat gironí Josep M. Corredor.
El Dr. Ordis, president de la Diputació, va cloure la celebració i abans de declarar inaugurat el SesGi, va adreçar unes paraules a la concurrència que la crònica sindical resumia així:
«Dijo que la generación que había luchado por una justícia social por las tierras de España, comprendía perfectamente la creación de estos centros y le prestava su apoyo, desde el lugar en que se hallara. Lo que hoy se hace, es gracias a nuestra generación. Tenemos –dijo- confiança en la juventud. Confianza y esperanza. Lo decimos desde aquí, desde esta tierra cuna de civilizaciones.
Habló del dèficit universitario que se dejaba notar en Gerona, corriendo parejas con el de Soria [de Machado]. Hoy –afirmó- cuatrocientos alumnos siguen los cursos de Filosofía y Letras en nuestra ciudad. Solo ha de hacerse una recomendació: ¡A estudiar! ».
Aquell començament es celebrava en vigílies del Consell de Guerra que substanciaria el Procés de Burgos. La vista estava assenyalada per cinc dies després. Cal assenyalar que en el mes de febrer s'havien presentat al Govern Civil de Girona més de tres-centes signatures demanant l'amnistia dels presos condemnats per activitats sindicals. Bona part dels subscriptors integrarien les forces vives de la Transició. Entre els peticionaris constava l'escriptor Josep Pla.
La Voz de Gerona, la veu del seu amo
El 20-N de 1964, vint-i-vuitè aniversari de l'execució de José Antonio Primo de Rivera, va emetre per primera vegada l'emissora La Voz de Gerona dins la «Cadena de Emisoras Sindicales» i amb l'indicatiu CES-14. Volgudament o no, reproduïa el nom d'un setmanari de començaments de segle. La direcció corresponia al delegat de Sindicats mentre el periodista Francisco Gutiérrez Latorre n'era el subdirector i cap de programes. Anys a venir, Gutiérrez Latorre seria cap de premsa del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona.
Amb l'entrada en servei de la ràdio, la Delegació de Sindicats comptava amb dos mitjans de comunicació propis. L'altre era el Boletín Sindical de periodicitat mensual des de 1951. Ambdós varen estar al servei de l'adoctrinament i la propaganda.
Eleuterio Paniagua García va ser nomenat director l'any 1970. Havia fet la guerra com sergent provisional i amb la victòria va integrar-se a la burocràcia de FET y de las JONS. A Girona va ser «consejero provincial del Movimiento». Radiofònic casual i escriptor vocacional, va publicar Los hombres se matan así (1961) i Españoles, son triunfos (1963). Aprofitant els doblers extraordinaris dels fastos dels XXV Años de Paz, va ser coautor amb els germans Joaquim i Josep Maria Pla Dalmau de Gerona (1964), publicat per l'empresa editora del Ministeri d'Informació i Turisme dins la col·lecció España en paz que va dedicar números a cadascuna de les províncies. Oficialisme insuls. Els canonges de Girona varen confiar-li el sermó de les Set Paraules de la Setmana Santa de 1969. Per primera vegada va predicar un seglar. Altres laics han fet homilies a la catedral?
Paniagua va crear una iniciativa sorprenent: «el Banco de Dios», un programa de sensibilització caritativa, proselitista i recaptatòria. Era setmanal i amb una durada de mitja hora. A diari s'emetia una falca de cinc minuts que repetia el leitmotiv: «Hay un Banco que no quiebra, que no cierra, en el que el banquero da más de lo que recibe». (Rodríguez Vilagran). Les perorades hertzianes solien acabar impreses al camarada Los Sitios. Jordi Soler va retratar el fill de Joarilla de las Matas esdevingut corresponsal de banca divina: «Paniagua havia passat per Girona d'una forma grisa i discreta, exercint una activitat periodística desangelada i dirigint una entelèquia bancària relacionada amb Déu. Poca cosa, al costat de l'organització Marcinkus».
La periodística de Panigua era una rèplica de les al·locucions i arengues radiofòniques que traslladava a les pàgines de Los Sitios sota les rúbriques «Gerona, en alta fidelidad» (fidelidad al Caudillo, és clar!) i el singularíssim «Banco de Dios». També publicava les entrevistes. Arran de la inauguració del Seminari d'Estudis Socials de Girona en va dedicar una al delegat de Sindicats amb la intenció de posar en valor el protagonisme corporatiu. Malgrat això, no es va publicar fins passat un mes de la inauguració (i l'entrevista a la ràdio). Calia una prudent distància per a no ferir susceptibilitats a la superioritat. Els polítics solen tenir fred de peus.
Els llibres d'estil encara no habien estat concebuts i el gust de la casa es decantava pels titulars contundents i aparatosos. En aquest cas, triple: «Los graduados sociales ocupan un primerísimo lugar en la actual política social de España. La Organización Sindical de Gerona se enorgullece de haber promovido el Seminario de Estudios Sociales hoy en funcionamiento. En él podrán los trabajadores, técnicos y empresarios compartir la enseñanza precisa para obtener un título de tan sugestivo futuro». Treballadors, tècnics i empresaris, junts. La trilogia dogmàtica del nacionalsindicalisme.
Cal reproduir la part més indicativa per copsar la mentalitat i el to que caracteritzava el barroquisme de Paniagua:
«En el campo de lo social, por imperativo de la operante evolución de la sociedad en sus determinaciones varias tanto como en su conjunto estructural la actualidad se ofrece cada día como terreno que reclama una siembra permanente de métodos y doctrina. Los estudios sociales van cobrando, así, carácter de disciplina esencial, y la especialización toma presencia, cualquiera que sea el estamento de la sociedad en sí. Una complejidad derivada del perfeccionamiento del cuerpo social, de las exigencias lógicas creadas por un mayor volumen en la acción y la gestión, reclaman de manera clamorosa, la intervención del Graduado Social.
La creación en Gerona de un Seminario de Estudios Sociales, dependiente de la Escuela Social de Barcelona y bajo los auspicios de la Organización Sindical, nos ha movido a solicitar de don José Núñez de Castro, delegado provincial sindical, las manifestaciones que concedidas, trasladamos al lector.
-¿Idea del Seminario?
- La Organización Sindical gerundense el pasado día 28 de noviembre ha visto convertida en realidad una idea que desde hace tiempo era objeto de preocupación por lo que tiene de contenido y proyección en la política social, como es la creación de un Seminario de Estudios Sociales dependiente de la Escuela Social de Barcelona. Seminario éste donde podrán los trabajadores, técnicos, empresarios y cualquiera que tengan inquietud por el mundo de lo social, compartir los estudios necesarios para, en su día, obtener el título de Graduado Social.
-¿Cómo podríamos defnir, la misión del Graduado Social?
- La labor que los Graduados Sociales están desarrollando en su actividad profesional es altamente conocida y se puede afirmar, sin ningún género de dudas, que los Graduados Sociales como «técnicos en materias laborales y sociales» ocupan un primerísimo lugar en el panorama actual de la política social de España.
Creo que todos los hombres, por el mero hecho de vivir en sociedad, llevamos dentro de sí algo consustancial con nuestra propia naturaleza, como es lo social.
-¿La existencia de estos seminarios guarda alguna relación con lo que será la educación en España?
- La futura educación en España, ya implantada con la nueva Ley de Educación, va a preparar el individuo para que asuma con mayor plenitud la libertad y la dignidad que como persona le corresponden y los derechos y deberes para con el bien común que a ellos van indisolublemente unidos y consiguientemente va a dedicar una atención especial, como hemos podido contemplar, a la preparación del hombre mediante los estudios sociales adecuados y por otro lado, ha puesto de relieve esta necesidad el aumento del nivel de vida, ocasionado por el desarrollo económico-social del país.
Hemos de destacar cómo, por otro lado, las Escuelas Sociales están fomentando, muy especialmente en la juventud, el sentido de lo social, dando a sus Graduados una verdadera conciencia de su responsabilidad en la organización actual y futura de España.
- Creemos que de siempre, en la Organización Sindical se ha venido dando, una destacada preocupación, por esa formación tan útil como necesaria en nuestra juventud. El que este Seminario de Estudios Sociales se albergue en la misma Casa Sindical provincial, ¿ha complacido los deseos de la Organización?
- Por eso la Organización Sindical se enorgullece de haber sido, en el caso de Gerona, la promotora para que, bajo sus auspicios los futuros técnicos en materias laborales y sociales se formen en este Seminario porque los ha de necesitar en su día para que aprovechando sus sólidos conocimientos colaboren al máximo en las múltiples funciones que la Ley les asigna, desde actuar como secretarios asesores de los Sindicatos hasta otros cometidos de absoluta confianza y responsabilidad en la política sindical.
-¿Cómo se desarrollan las clases?
- Actualmente se están desarrollando las del primer curso de 7 a 9 en la Casa Sindical, en donde asisten un número considerable de alumnos de distinto sexo, trabajadores, profesionales, técnicos, etc. que una vez terminadas sus jornadas de trabajo desean adquirir las enseñanzas y conocimientos precisos para en su día desempeñar con la dignidad que requiere el caso, esta sugestiva profesión».
L'entrevista acaba fent-se ressò de les col·laboracions del Ministeri de Treball, l'Institut d'Estudis Sindicals, Socials i Cooperatius i les subvencions de l'Ajuntament i la Diputació de Girona. El delegat fa constar l'agraïment a José Utreta Molina, llavors subsecretari de Treball, «que ha sido el máximo exponente para lograr con su ayuda eficaz que esta noble empresa sea una auténtica realidad».
José Núñez de Castro Gómez marxà de Girona tan aviat com va poder. Va retornar a la seva Andalusia vital com a delegat de Sindicats de Huelva. Aquest sevillà era un entès flamencòleg. L'any 1968 va portar endavant el monument a «la Niña de los Peines» i va ser cofundador de la Tertúlia Flamenca de Radio Sevilla. Ja retirat va dirigir el programa «Por los caminos del cante» de Radio Guadalquivir.
Un mes abans de la inauguració del Seminari d’Estudis Socials de Girona, Los Sitios anticipava el succés entrevistant a un graduat social notori. Modelava el benfer del succés tant per la seva repercussió en la societat gironina com pel rèdit polític que n’havia de treure el règim i -sobretot- el governador civil i cap provincial del Movimiento, Victorino Anguera Sansó. Ara bé, si hi parem atenció aquella peça fortuïta esdevé categòrica: permet copsar l’entrellat de relacions de subordinació i camaraderia entre la premsa i la jerarquia política i sindical a la Girona tardofranquista.
L’entrevista
La periodista María Alonso va concebre un diàleg amb Cipriano Simón González -que presentava com a graduat social- sota aquests titulars «Los estudios de Graduado Social podrán cursarse en Gerona. Una profesión poco conocida y llena de humanidad. Al despacho de graduado social puede acudirse para solventar problemas laborales». Entrevistadora i entrevistat eren correligionaris nacional-sindicalistes. Vet aquí el contingut literal:
=«Hace unos dias se anunció por Los Sitios, que en Gerona se cursarán los estudios de Graduado Social, profesión hace solo unos años, establecida en Gerona, aunque hace tiempo se cursava en todos los Distritos universitarios. El graduado social es un a modo de técnico en cuestiones laborales que puede trabajar en el asesoramiento social, formalitzar expedientes, estudiar y redactar documentos laborales, asistir y representar al mundo del trabajo, cuidar de cuantos trámites exige la Seguridad Social en liquidaciones, altas y bajas, pensiones, etcétera, llevar a término los recursos administrativos laborales e intervenir en estudios de carácter técnico-social.
Don Cipriano Simón González, graduado social, informa:
-Al margen de cuanto de técnica ha de desarrollar nuestra profesión, es interesante nuestra misión en la humanización de las relaciones laborales.
Le pregunto si todos trabajan en la empresa.
-La mayoría, aunque también actuamos profesionalmente, como cualquier otro profesional. Por mi parte, cuido en la «Coma y Cros», de varios asuntos, como los que hacen referencia al economato, a la guardería infantil, a los trámites administrativos en los casos de jubilación, etcètera. Nuestra preparación nos capacita para desenvolvernos en Sindicatos, en la Delegación de Trabajo, Inspección, Magistratura, Mutualidades y cuantos organismos afectan al mundo laboral. Los tres cursos de estudio nos dan la base necesaria para ello, base que se complementa con los sucesivos cursillos de actualización a que asistimos.
El colegio de graduados sociales tiene un hermoso escudo en que se perfila la balanza de la Justicia, con el subtitulo «Justicia Social».
Confieso que el hecho de que el graduado social dependa corrientemente de una empresa me hace sentir cierto resquemor, que pongo de manifiesto. Don Cipriano Simón González contesta:
-No lo crea. A las empresas no les favorece el incumplimiento de la ley. Concretamente en el caso que usted cita...
Pero no le he dicho a usted, «el caso». Se trata de baja de enfermedad laboral, dada por enfermedad producida al margen del Trabajo. El ejemplo expuesto me ha sido comentado más de una vez por jóvenes médicos.
Pero volvamos al señor Simón:
-... en el caso que usted cita, no es la empresa, la perjudicada, si hay que pagar mejor al obrero que sufre enfermedad professional, sinó la compañía aseguradora. De modo que no hay interferencias ni presiones en ningún sentido.
Le pregunto cuántos obreros ha de tenir una empresa para contar con el correspondiente graduado social.
-Hasta ahora no està dispuesto que el graduado social sea obligatorio. Por cierto que el Colegio quiere pedirlo.
El señor Simón sigue detallando la actividad profesional en el seno de la empresa.
-De una parte, servimos al empresario, solventándole los planteamientos laborales que van sucediéndose en el seno de toda empresa, y, de otra, los problemas del trabajador. Intervenimos en los convenios col·lectivos, en la tramitación de cuanto deriva de un accidente de trabajo, en la baja por enfermedad... con frecuencia, no sólo del trabajador de la empresa, sino de familiares suyos que, por formar en nóminas reducidas, no cuentan con el servicio del graduado. Este es uno de los detalles que favorece la humanización de las relaciones laborales.
Una tiene tendencia hacia el débil. Tendencia, de otra parte, muy fácil de sentir, puesto que no es el fuerte el que inspira compasión. El señor Simón precisa:
-Aquí precisamente actúa de modo interesante el graduado social. Porque tanga en cuenta que se puede recurrir contra las Mutualidades Laborales, contra las compañías aseguradoras, contra el mismo Instituto Nacional de Previsión.
«Justicia Social». Así reza el sello del Colegio de Graduados Sociales. Cualquier trabajador puede asesorarse debidamente acudiendo al despacho de cualquier profesional. Despacho, comúnmente sencillo, que no impone, porque la profesión corresponde a un técnico medio de legislación laboral. María Alonso.»= (Los Sitios 20/10/1970).
Qui és qui. Cipriano Simón
Cipriano Simón era un home especialment ben considerat per la seva implicació en el Frente de Juventudes. Les qualitats personals i els fervors militants el situaren entre la dotzena de joves promeses del falangisme gironí. Tanmateix, la família era més que addicta al règim. En el moment de l’entrevista, el seu germà Valeriano acumulava els càrrecs d’inspector provincial del partit, sotscap provincial del Movimiento i vicesecretari provincial d’Ordenació Social. Ambdós eren membres de la Guardia de Franco. (cf. Josep Clara, El partit únic. La Falange i el Movimiento a Girona (1935-1977), 1999, p. 168, 311 i 403). Valeriano també havia estat administrador de Los Sitios des dels anys quaranta fins a 1952 i tinent d’alcalde de Girona. El «camarada» Valeriano no abandonà la carrera política mentre hi va haver Movimiento. L’administrativa, la va finir a la Generalitat de Catalunya quan es va jubilar amb el càrrec de secretari de la Comissió Provincial d’Urbanisme (1979). En el decurs dels anys, la seva apetència literària havia quedat condicionada per la pluriocupació. El seu fill, l’apreciat germà marista Valerià Simón i Mella, va morir l’any passat a l’edat de 57 anys i 38 de vida religiosa. Va servir a la comunitat educativa de Girona en els darrers deu anys.
Cipriano també aconseguí un repertori de càrrecs encara que circumscrits a la Delegació Provincial de Sindicats: secretari de despatx de la vicesecretaria d’Ordenació Social (1957), secretari d’Ordenació Econòmica (1959), secretari de la Junta Provincial d’Eleccions Sindicals (1960), vocal de la junta social del Sindicat Provincial del Tèxtil (1964), vocal del consell provincial del Institut Nacional de Previsió (1965), vicepresident de la secció social del Sindicat Provincial del Tèxtil (1966) i director de l’Escola Sindical de Girona (1967).
Era mestre però va canviar aquesta professió per la de funcionari sindical i encara graduat social a la Coma Cros de Salt. Al tenir-lo en plantilla, l’empresa assegurava bonança amb els organismes laborals i la resta de faramalla oficial. També era una peça adient per a la consecució d’avantatges i subvencions i per a mantenir alegrets i endolcits els sindicalistes de l’empresa amb l’adjudicació de places a les residències de vacances, viatges, premis, cursets, etc.
La Sucesora de J. Coma y Cros, S.A. era propietat dels germans Joan i Lluís Coma-Cros i Cazes. En ocasió del LIV Aniversari del Instituto Nacional de Previsión se li va concedir el diploma d' «Empresa Modelo en Seguridad Social». Lluís Coma-Cros va promoure l’obra social que abastà un centre cultural (l’antic local del Centre Obrer de Cultura La Floral de la CNT), la «Escuela Hogar de la Sección Femenina», guarderia infantil, economat laboral i club esportiu. (Prat).
A l’entrevista Simón desprèn la simbiosi pacífica entre la seva posició a l’empresa i una militància fonamentada en la «justícia social». La descripció de la seva tasca a la Coma Cros encaixa perfectament amb la definició de graduat social que feia la Dirección General de Empleo en aquell temps: «Es el técnico que, en posesión del titulo oficial correspondiente, realiza funciones de organización, control, asesoramiento o mando en orden a la admisión, clasificación, acoplamiento, instrucción, retribución, trabajo, descanso, seguridad, economatos, comedores, indumentaria, previsión y esparcimiento del personal y de las obras y actividades encaminadas a fortalecer las relaciones de hermandad y convivencia de cuantos participan en la empresa, y de aquelles otras destinadas a mejorar los métodos de trabajo y las condiciones de vida del trabajador y su familia». (Ministerio de Trabajo). La jeia paternalista del sindicat vertical hi és explícita. La definició antecedent es distingia pel seu laconisme: «Graduado social. Persona perita en materias de economia y trabajo, con titulo expedido por una escuela social». (Patronato de la Escuela Social de Madrid).
Qui és qui. María Alonso
María Alonso Canals era redactora de Los Sitios però la seva projecció pública venia de més enrere i no s’esgotava en el periodisme. La notorietat la va adquirir en l’entramat del règim i encara com a mestra. Va ostentar els càrrecs de vocal femenina de la Hermandad de Cautivos por España (1939); Secretària provincial de la Sección Femenina (1939-40); delegada provincial d’ex Cautivos (1956-63); delegada provincial de Prensa, Propaganda y Radio (1959-70); Consejera provincial del Movimiento (1960). Condecorada amb la medalla d’or i la comanda de l’orde de Cisneros (1959 i 1966). (cf. Josep Clara, op. cit. p. 369). Va ser una de les columnistes històriques del diari. El seu espai era encapçalat pel títol Alminar i el signava amb el pseudònim de Cierzo. L’havia precedit el Àngulo de la Ciudad de Mn. Carles de Bolós (Gerión) i la va rellevar Fèlix Bouso Mares que va respectar Alminar fins que el va substituir per Pas de Zebra.
María Alonso es va casar amb Marià Oliver Albertí, exseminarista (Clara, 2013) i company a la tercera promoció del pla professional (1933-1937) de la Normal de Girona (Puigbert). Oliver, funcionari d’Informació i Turisme, exercí de censor de premsa i espectacles. Excombatent, va ser delegat provincial d’Organizaciones Juveniles (1940) i del Frente de Juventudes (1940-41). Membre de la Guardia de Franco (Clara: 1999: 324, 392). També fou secretari de la junta directiva del Cercle Artístic de Girona (1947). Oliver va fer crítica de cinema i va introduir la llengua catalana amb la columna literària «Glossari» que signava amb el pseudònim de Pugnau a Los Sitios. El fet es va fer coincidir dins el clima commemoratiu dels «XXV Años de Paz». Tàcticament, la primera entrega era situada al costat d’un article laudatori de la pau de Franco. El matrimoni va establir-se al grup Sant Narcís, un barri de la Obra Sindical del Hogar només accessible als (més) addictes al règim. Eren cases premium: l'estàndard arquitectònic era superior. Els Oliver Alonso varen crear l'Acadèmia VERAL (VER d'Oliver i AL d'Alonso) dedicada a preparar oposicions de magisteri.
Alonso va aconseguir el carnet de periodista fent un curset a Barcelona; també hi assistí Joaquim Saurína. Malgrat que es tractava de cobrir l'expedient, Los Sitios va anunciar el fet de manera grandiloqüent: «Gerundenses que triunfan». La seva militància va determinar la periodística tant per l'opinió nacionalsindicalista com les informacions sovint apologètiques. Uns exemples són indicatius: «¿Anticomunismo?», de divulgació joseantoniana; «Bajo el yugo rojo, Gerona mantuvo su inquebrantable fidelidad española», en la commemoració del darrer parte de guerra; «Cosas de España y los españoles», de glorificació de Franco; «¡Bienvenidos!» dedicat al retorn de combatents de la División Azul i que per conveniències diplomàtiques s'anomenaven «los repatriados de Rusia». Va crear l'espai propi «Para la mujer» que aplicava a publicitar el tarannà i les activitats de la Sección Femenina. Una peça és prou demostrativa: «La estancia de muchachas gerundenses en el Castillo de las Navas del Marqués. La sardana aprendida en tierras de Avila», on interviua joves que varen anar a fer el Servei Social a la Escuela Nacional de Instructoras Generales y de Magisterio Isabel la Católica. Un fet exclusiu només a l'abast de noietes de casa bona. (Junta para la conmemoración del XXV Aniversario de la Paz).
Quan Alonso decideix fer l’entrevista a Cipriano Simón no improvisa. Aconseguirà esbombar una consecució dels Sindicats, projectar un home de la situació, complaure l’aparell governamental i quedar bé amb el poderós germà. Ras i curt: periodisme francofalangista prototípic i perfecte.
ARIZA RECO, Julián. «¿Quién quiere la cogestión?». Cuadernos para el Diálogo, 35-36 (1966).
BALCELLS, Albert. «Les dones treballadores a la fàbrica i al taller domèstic de la Catalunya del segle XIX i primer terç del XX». Catalan Historical Review, 8 (2015), p. 171-180.
BASTONS I VIVANCO, Carles; BASTONS I GARCIA, Montserrat. Dones de les terres gironines que han fet història. Base. Barcelona, 2018, p. 397-401.
BENGUEREL, Xavier. Memòries: 1905-1940. Pròleg de Pere Calders. L'Avenç. Barcelona, 2008.
CENTRO DE ESTUDIOS SINDICALES. Capacitación Sindical: temas. Organización Sindical Española. Madrid, 1962, p. 113-125.
CLARA, Josep. El Partit únic: la Falange i el Movimiento a Girona (1935-1977). Cercle d'Estudis Històrics i Socials. Girona, 1999, p. 168, 311 i 403; «L'integrisme al segle XX: Gumersind Palahí, capellà de Figueres (1913-1985)». Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 44 (2013), p. 522 .
COMAPOSADA, J. «L'organització fabril a Catalunya». Justícia Social, núm. 70, 28 de febrer de 1925, p. 1.
COSTA I FERNÁNDEZ, Lluís. Premsa i societat a la Girona franquista. Col·legi de Periodistes de Catalunya. Barcelona, 1989, p. 51.
DALMASES, Pablo Ignacio de. La prensa anarcosindicalista en Cataluña: 1835-1939. Asociación Española de Periodistas, Corresponsales y Colaboradores. Barcelona, 1992, p. 27.
DEPARTAMENT DE CULTURA. El món del treball industrial a la Catalunya del primer terç del segle XX: les llavors de la revolució. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2004.
ELORZA, Antonio. Socialismo utópico español. Alianza Editorial. Madrid, 1970.
ENGELS, F. La situación de la clase trabajadora en Inglaterra. Introducción y estudio previo de Lorenzo Díaz. Akal. Madrid, 1976.
L'eslògan va ser imprès als diplomes de l’Escola Sindical. Tanmateix, el periodista gironí Francesc Costa Torró va guanyar el premi Oscar Pérez Solís de la Dirección General de Prensa amb l'article «Ganarás el pan, la patria y la justicia» (gener de 1952).
 |
| Cartell editat en temps de guerra per la Delegación de Prensa y Propaganda amb el lema La Patria, el Pan y la Justicia. |
 |
| Anunci aparegut al diari El Pirineo, 22/4/1939, p. 1. |
 |
Capçal d'un diploma emès per de l'Escola Sindical on es reprodueix la consigna Patria, Pan, Justicia.
|
El protagonista i la situació
Martí Carreras Biarnés va ser el vertader metteur en scène dels estudis de graduat social a Girona. El seu capteniment va ser decisiu per empènyer les complicitats necessàries i guanyar la disposició de les autoritats concernides.
Quan feia un any del seu nomenament de delegat del Col·legi de Graduats Socials de Catalunya i Balears ja cavil·lava la creació d’un seminari d’estudis socials. El periodista Miquel Gil Bonancia se'n feu ressò a Los Sitios, el «paradigma de la premsa del règim a tota la geografia gironina» (Costa).
El 1964 ocupà la secretaria de l’Escola Sindical de Girona. El nou quefer va ser transcendental pel projecte que barrinava: portar els estudis de graduat social a Girona. Aquell va ser el medi connex idoni per empènyer la concepció cobejada i la cojuntura política era propicia: El règim estava celebrant els XXV Años de Paz i havia començat a rodar el I Plan de Desarrollo Económico y Social (1964-1967).
Carreras va aconseguir que l’Escola Sindical donés cobertura al «Centre d’Estudis Socials de Girona», precursor del SesGi. Per això havia de comptar amb la conformitat immediata del delegat provincial de Sindicats i el vistiplau del governador civil, Víctor Hellín Sol.
Aquell primerenc viver experimental va prendre l’embranzida necessària que li va permetre assolir el reconeixement ple cinc anys després.
La instauració del Centre d’Estudis Socials de Girona no era negligible tenint en compte la realitat socioeducativa: «A les alçades de 1970 el nivell educatiu de la població adulta era molt baix, i més de dues terceres parts de la població tan sols tenia estudis primaris. El nivell educatiu mitjà de la població catalana no va millorar als anys seixanta, essent molt condicionat per la immigració, una part considerable de la qual no havia tingut accés a l’educació. (...) La formació acadèmica era menor a Catalunya que a d’altres zones desenvolupades d’Espanya. (...) Però entre els joves la situació era incomparablement millor. A les alçades de 1970 dues terceres parts dels infants menors de catorze anys cursaven estudis de batxillerat, proporció que es reduïa notablement en arribar als setze anys. L’accés a nivells superiors d’educació formal tenia importants conseqüències des de diferents perspectives. Fou una condició necessària per a la millora de la qualificació de la població activa, que també és un dels factors explicatius de l’augment de la renda». (Molinero & Ysàs).
 |
Martí Carreras agraeix la imposició de la Medalla al mèrit en el Treball en el sopar que se li va dedicar a l'Hotel Fornells Park. A l'esquerra, Jaume Teixidor Cuyàs, locutor de La Voz de Gerona, emissora de la Cadena Sindical.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
Graduats socials: definició i competències
Quan a Girona s'iniciaren els ensenyaments de graduat social -en règim lliure i sota l'empara de l'Escola Sindical- tot just feia un any que s'havien actualitzat les competències dels titulats (Art. 1r del Decret 3501/1964, de 22 d'octubre), amb el literal següent:
«Correspon als graduats socials en qualitat de tècnics en matèries socials i laborals, les funcions d'estudi, assessorament, representació i gestió, sense apoderament especial en el casos permesos per la Llei de procediment administratiu, en els assumptes socials que no siguin exclusius d'altres professions i els hi siguin encomanats, així com exercir aquestes funcions davant els organismes oficials del ministeri de Treball, de l'Organització Sindical, o qualsevol altra a excepció dels jurisdiccionals, llevat d'allò que disposa l'apartat f), segons s'escaigui.
Consegüentment, correspon als col·legiats en exercici acomplir, entre d'altres, les comeses següents:
a) Intervenir professionalment, estudiant i emetent dictàmens i informes en les qüestions laborals i socials que els hi siguin sotmeses.
b) Realitzar quan fossin nomenats col·laboradors del ministeri de Treball en la forma regulada a l'article sisè del text articulat de la llei de funcionaris civils de l'Estat, funcions relatives a les tècniques d'investigació social, cooperant en les enquestes, estudis i dictàmens sobre matèries socials que se'ls hi puguin encomanar.
c) Assessorar i representar, així com gestionar en nom de les empreses, entitats, treballadors i particulars, en matèria laboral, de seguretat social, ocupació i migracions.
d) Exercir en organismes oficials, quan per això siguin nomenats reglamentàriament, en les entitats i en les empreses, amb càrcater permanent o transitori, funcions o càrrecs de caràcter tecnicosocial.
e) Verificar, sense detriment de les facultats inspectores i interventores de l'Administració, mitjançant certificació o visat, els padrons, declaracions, liquidacions i altres documents que hagin de formalitzar les empreses o els treballadors a efectes d'allò establert en la legislació laboral i de seguretat social.
f) Comparèixer en nom de les empreses, dels treballadors i dels particulars davant els organismes sindicals de conciliació, i representar-los en els supòsits que expressament ho autoritzin les lleis, en les Magistratures de Treball.
g) Exercir o dirigir lliurement l'ensenyament de matèria laboral o disciplines socials tant en centres docents com en empreses o centres de treball, llevat que s'exigeixi per les disposicions vigents un títol diferent.
h) Actuar com habilitats dels treballadors, les seves famílies o drethavents en ordre a la percepció de beneficis i prestacions de caràcter econòmic atorgades per la legislació laboral i de seguretat social.
i) Qualsevulla altres funcions d'estudi o d'execució de tècniques de matèria laboral i social no reservades a altres professions». (trad.).
L'escarida part expositiva de la norma informava que recollia «las peticiones más urgentes de la V Asamblea Nacional de Graduados Sociales». La mesa havia estat presidida per Torcuato Fernández-Miranda, director general de Promoció Social i el ministre de Treball Jesús Romeo va clausurar-la: «Dijo que la Asamblea era una auténtica representación del impulso social del momento que vive España, en la coyuntura del año que comenzó con el establecimiento de un salario mínimo y de unas condiciones también mínimas, de Seguridad Social, y destacó la colaboración de los graduados sociales ante una exigencia ineludible de nuestro tiempo». El cronista acaba aportant un detall: «Finalmente le fue entregado un pergamino en el que la V Asamblea Nacional de Graduados Sociales otorga el título de graduado social colegiado de honor de todos los colegios profesionales de España». (ABC, 20/10/1963, p. 91).
 |
Visita d'alumnes al Centre d'Higiene i Seguretat en el Treball de Palau Sacosta. A primer terme, a la dreta, Martí Carreras Biarnés. A l'esquerra, el professor i president del Consell Provincial de Treballadors i Tècnics, Basili Bragulat Bragulat. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
Una docència a precari
Juan Prades Batiste, delegat de Sindicats, va ser entrevistat pel diari Los Sitios amb motiu de l’inici del curs 1965/66. Aportà dades generals sobre els centres educatius que tenia sota la seva responsabilitat: el Taller-Escola Sant Narcís i el Conservatori de Música. Tanmateix, donava la primícia de l’apertura de la matrícula de dos nous equipaments: l’Escola d’Hostaleria i el Centre d’Estudis Socials. Sobre aquest darrer deia: «Me complazco en manifestar la creación dentro de la Escuela Sindical de esta capital, de un Centro de Estudios Sindicales, en el cual se desarrollarán en régimen diario, —excepto sábados y días festivos— de las 19 a las 22 horas, unos cursos para preparación de graduados sociales, toda vez que consideramos son muchos los jóvenes que desean cursar sus estudios en la Escuela Social dependiente del Ministerio de Trabajo, en Barcelona, esperando que la presente noticia tenga una favorable acogida, especialmente entre nuestra juventud». Evidentment, l’home va incórrer en un lapsus linguae.
Dies després, el mateix rotatiu refermava la informació ja esmenada: «La Escuela Sindical de Gerona, ha creado un Centro de Estudios Sociales, en el cual las personas que lo soliciten y efectúen la correspondiente inscripción, podrán proceder a los estudios de las disciplinas correspondientes al curso preparatorio y al primer curso de graduados sociales, a cuyo efecto el alumnado que concurra, podrá efectuar los correspondientes exámenes, de matrícula libre, en la Escuela Social de Barcelona. Para más detalles dirigirse antes del día 15 del actual a la Secretaría de la Escuela Sindical, Avenida Jaime I, número 30, piso primero, de las 19 a las 20 horas. El mencionado centro funcionará diariamente de las 19 a las 22 horas y contará con personal docente especializado en las materias que comprenden dichos estudios».
D’altra banda, el periodista Josep Maria Clarà es feia ressò de la nova oferta educativa a l’article que va dedicar a l’inici del nou curs acadèmic gironí: «En el [Centro de Estudios Sociales de Gerona], podrán seguir, cuantos lo soliciten, sin limitación de número, los estudios de las disciplinas correspondientes al curso Preparatorio y al Primer Curso de Graduados Sociales, recibiendo las enseñanzas necesarias para poder examinarse luego en la Escuela Social de Barcelona, de carácter oficial y cuyos títulos reconoce el Estado. Este centro funcionará en nuestra ciudad diariamente desde las siete de la tarde hasta las diez de la noche y cuenta con profesores especializados en las materias que componen los estudios oficiales para los que prepara. Este horario permitirá aprovecharse de las enseñanzas a toda la juventud gerundense trabajadora que desee ampliar sus conocimientos en materia social y alcanzar un puesto en esta rama, hoy tan importante y prometedora en la actividad profesional».
Lamentablement, però, no podem conèixer les dades de matrícula, el perfil de l’alumnat o el claustre de professors.
En aquell mateix any (1965) hi va haver una altra nova: el Seminari d’Estudis Socials de Tarragona es convertia en Escola Social. L’any següent, es completà el mapa d’estudis laborals a les quatre demarcacions catalanes amb la creació del Seminari d’Estudis Socials de Lleida. A les terres de Ponent hi hagué un patronat fundacional i es comptà amb l’impuls protagonista del paer en cap de Lleida. Circumstància que va ser crucial pel seu futur.
 |
La Delegació de Sindicats va tenir la seu a la carretera de Barcelona fins que es va construir l'edifici de la Gran Via de Jaume I. Tribuna d'autoritats instal·lada al carrer per a veure una cursa ciclista el 30 de novembre de 1952. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Martí Massafont Costals).
|
 |
Casa Sindical de Girona - Delegació Provincial de Sindicats. Estava ubicada a la Gran Via de Jaume I, cantonada Miquel Blay. Jordi Soler va glosar l'edifici de l'arquitecte Ignasi Bosch que acabaria ruïnós. A la fotografía apareix engalanat amb motiu de la visita oficial del general Franco a Girona el 17 de maig de 1960. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
 |
| Notícia publicada a la revista Vida Parroquial. Figueres, 8 d'octubre de 1965. |
Un rodatge ben fet
Els ensenyaments venien regulats per una Ordre del Ministeri de Treball de 29 de desembre de 1941. La disposició determinava la missió de l’Escola Social i les seves finalitats: «-Desenvolupar la consciència, cultura i tècnica social de les persones encaminades en l’exercici de funcions administratives, jurídiques, econòmiques i socials en els organismes del Ministeri de Treball, la Delegació Nacional de Sindicats i altres organismes socials; -Imbuir en l’esperit i la cultura social a aquells que sense exercir càrrecs específicament socials, tinguin que relacionar-se per raó de la seva professió amb aquestes qüestions, així com a les classes productores en general, i especialment al seus dirigents; -Infondre en la consciència dels alumnes la seva missió de conformitat a les orientacions del Fuero del Trabajo; -Suscitar i estimular en totes les classes, i especialment en la joventut i en les persones dedicades a la comesa de les funcions socials, l’interès i l’estudi de la cultura i la tècnica social». (trad.).
El designi programàtic es concretava en el quadre de matèries següent:
Primer curs: Organització de l’Estat Espanyol; Doctrina i Dret Polític del Movimiento; Dret del Treball (I); Geografia Econòmica; Economia i Estadística.
Segon curs: Història Social; Dret del Treball (II); Política Social; Previsió i assegurances Socials; Organització científica i Seguretat en el Treball.
Tercer curs: Dret Sindical i Corporatiu; Teoria de Dret del Treball; Tres assignatures a escollir entre: Estudis Superiors de Previsió i Assegurances Socials; Higiene i Medicina del Treball; Estudis Superiors d’Organització Sindical; Ciència i Tècnica de l’Administració; Dret Processal del Treball; Problemes de Sociologia; Doctrina Social de l’Església Catòlica; Història de la Cultura; Mutualitat i Cooperació; Política Social Agrària.
Per a l’obtenció del diploma de graduat de l’Escola Social era obligatori que els alumnes acreditessin el coneixement d’una llengua romànica i germànica a elegir entre les següents: italià, anglès, francès i alemany. Sobre aquest punt cal remarcar que tres de les quatre llengües eren les que formaven part de l’Eix Hitler-Mussolini-Petain: l’Alemanya nazi, la Itàlia feixista i la França de Vichy.
El pla d’estudis diferia respecte el de 1931 -aplicat per la II República i la Generalitat- pel canvi de dues assignatures de primer curs. Dret Públic i Política Social varen deixar pas a Doctrina i Dret Polític del Movimiento i Organització de l’Estat Espanyol.
Hi hagué alguna modificació puntual i merament estètica en el nom d’alguna matèria com Tecnologia i Organització Industrial que es reconvertí en Organització científica i seguretat en el Treball. Més desconcertant és que els «nacionals» canviessin Història Social d’Espanya per Història Social.
Els requisits d’accés eren tenir setze anys i ser batxiller, mestre nacional, pèrit mercantil, pèrit agrícola, aparellador, llicenciat d’Escola de Treball o equivalent. Qui no reunia les condicions de titulació havia de superar un examen d’ingrés que es substanciava en un curs preparatori amb continguts d’«Elements» de Geografia, Història, Dret, Economia i Tecnologia.
El Pla va ser puntualment alterat. S’introduí Teoria del Dret del Treball amb caràcter obligatori al tercer curs (OM de 10 de novembre de 1943). El Dret Processal del Treball ja no seria de lliure elecció sinó obligatori (OM de 5 d’octubre de 1944). Exclusivament per a l’Escola Social de Barcelona es va disposar l’obligatorietat de Política Econòmica d’Espanya a tercer (OM de 20 de juliol de 1944).
Quan el Centre d’Estudis Socials de Girona enfilava la recta final del curs 1966/67 es va aprovar un nou pla d’estudis de les Escoles Socials. L’instrument va conformar una renovació avançada dels continguts i suprimí les assignatures ideològiques i patrioteres. L’exposició de motius justificava la mesura per concordar el currículum educatiu de la carrera amb l’eixamplament del model professional que caracteritzava els graduats socials com a tècnics socials i laborals amb facultats pròpies (OM de 13 de març de 1961) i l’actualització estructural dels col·legis (Decret 3501/1964, de 22 d’octubre): «Todo ello obliga a actualitzar el citado plan de estudios y adaptarlo a las funciones que se asignan a los Graduados Sociales, integrándose en el mismo aquellas materias que el progreso científico y técnico aconseja». El canvi s’operava sota l’exigència de modernització de l’estructura econòmica i la gestió empresarial. Calia posar-se à la page en ple «Primer Plan de Desarrollo» (1964-1967).
El tronc fonamental jurídico-laboral i econòmic s’ampliava a l’organització d’empresa i la direcció de recursos humans.
Matèries del pla de 1967:
Primer curs: Introducció a l’estudi del Dret (primer quadrimestre); Organització Política i Administrativa de l’Estat Espanyol (segon quadrimestre); Història Social del Treball; Introducció a l’Estudi de l’Economia; Psicologia del Treball;
Estructura i Organització de l’Empresa
Segon curs: Dret del Treball I; Seguretat Social I; Organització Sindical Espanyola (primer quadrimestre); Cooperació (segon quadrimestre); Economia Espanyola; Sociologia; Tècniques d’administració i direcció de personal.
Tercer curs: Dret del Treball II; Seguretat Social II; Dret Processal del Treball; Problemes socials del desenvolupament espanyol; Estadística i tècniques d’investigació social; Seguretat i Higiene en el Treball.
La desaparició de les llengües estrangeres va ser rupturista. S’abandonaren uns coneixements que de sempre havien integrat el currículum educatiu tot i que acomodats als interessos de la política exterior governamental. S’escaigué quan Franco va trucar a la porta de la Comunitat Econòmica Europea (1962). Les democràcies continentals, però, no la obririen de bat a bat fins després de la mort del dictador.
Igualment es va mantenir un curs propedèutic com a via alternativa d’accés tot i que amb uns continguts diferents:
Filosofia: 11 temes (del saber filosòfic a l’esfera social de la persona i el seu dret).
Matemàtiques: - Aritmètica (6 temes, de la radicació del nombre enter a la regla d’al·ligació); - Geometria (4 temes, de les nocions fonamentals sobre angles i triangles als cossos de revolució); - Àlgebra i trigonometria (5 temes, de les operacions amb les expressions algebraiques a les aplicacions de la trigonometria).
Historia universal: 14 temes (del paleolític a la II Guerra Mundial).
Geografia econòmica: 10 temes (dels béns econòmics als grans canals interoceànics.
Història de la cultura: 12 temes (de la prehistòria a l’art, la literatura i la música espanyola del segle XX).
 |
| Assistents a un curs impartit per l'Escola Sindical de Girona, 20 d'octubre de 1971. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
Canvi de rasant
Els estudis de graduat social de Girona varen tenir el seu particular Maig de 68. Tot just començar aquell mes es va precisar la nova pauta de reconeixement dels Seminaris d’Estudis Socials (OM de 6 de maig de 1968). La regla del ministre Jesús Romeo Gorría es podia acomplir sense dificultats. L’oportunitat era servida. Tanmateix, coincidia amb la creació del Col·legi Universitari de Girona.
Els Seminaris d’Estudis Socials es definien com centres privats reconeguts pel Ministeri de Treball amb la comesa d’impartir els ensenyaments de graduat social sota la inspecció i orientació de l’Escola Social d’adscripció. Podien ser creats per una persona física o jurídica o un patronat establert per això. El director i el secretari havien ser graduats socials col·legiats. El claustre de professors el constituirien titulats universitaris i graduats socials. Calia disposar de local i finançament. A Girona, les condicions ja es complien a l’avançada. De fet era com es regulava el transitori Centre d’Estudis Socials. La persona jurídica era la Central Nacional Sindicalista. El delegat provincial, el director. El secretari, el mateix de l’Escola Sindical. El local era la pròpia Casa Sindical i els professors continuarien provenint de la judicatura i dels quadres de Sindicats i la Delegació de Treball.
La requesta de l'aparell sindicalista difícilment podia ser bloquejada. El millor aval era una fulla de serveis sense tatxa: cinc anys de resultats i una determinació persistent.
Correlativament, la professió remudava incumbències: «Els graduats socials, per la seva condició de tècnics en matèries socials i laborals, els escau les funcions d’estudi, assessorament, representació i gestió, sense necessitat d’apoderament especial, en els supòsits admesos per la Llei de procediment administratiu, respecte els afers laborals i socials que en llur funció els hi siguin encomanats per o davant l’Estat, entitats paraestatals, la Seguretat social, sindicats, entitats, empreses i particulars». (OM de 28 d’agost de 1970).
A hores d’ara, el precepte ha quedat depassat per la realitat i la distància de mig segle. Malgrat això, resta vigent atès que de llavors ençà no s’ha aconseguit l’aprovació d’un Estatut orgànic de la professió de graduat social. Qüestió pendent que resta aparcada Ad calendas graecas per la tendència liberalitzadora dels serveis professionals que imposen les directives europees. Els col·legis professionals que Antoni Pedrol Rius va tenir interès en constitucionalitzar per mor d’Europa han perdut essencialitat.
 |
Els alumnes lliures de Girona varen poder participar a l'Assamblea d'estudis que va convocar l'Escola Social de Barcelona l'any 1966.
|
Un reconeixement reclamat
Dos anys després de la promulgació de la norma reguladora s’assolia el reconeixement del situs. El Ministeri de Treball autoritzà la creació del Seminari d’Estudis Socials de Girona com a centre docent privat el 18 de novembre de 1970.
De sota mà, però, se sabia molt abans. La filtració era necessària per tal de no comprometre el començament de curs i posar d’acord les agendes dels capitostos que havien de protagonitzar la presentació pública. Per això, Martí Carreras Biarnés s’avançà amb un article de publicitat encoberta -sense signar- animant la matriculació. El vincle amb Sindicats, les matèries, la història i una visió de futur persuasiva pels graduats constituïen el leitmotiv d’una crida falaguera amb tics d’allistament:
«La posibilidad próxima de apertura de un Seminario de Estudios Sociales para la práctica de las disciplinas que lleven a la obtención del título de Graduado Social; la circunstancia de que tan necesario centro sea una inquietud Sindical, de tal forma que en la Casa del Trabajo que es la Delegación Provincial de Sindicatos tenga su sede, nos mueve, a tono con el interés de esa realidad, a divulgar de manera suficiente, origen, naturaleza y misión de los estudios de las Esculesa Sociales, de forma que quienes se sientan atraídos/por sus enseñanzas intuyan ya el esperanzador porvenir de una profesión de especialísimo interés en y para el cuerpo social.
El fin de las Escuelas Sociales alcanza a la preparación técnica de unos hombres, expertos en las materias que regulan las relaciones sociales. A la Sociología y al Derecho corresponde el estudio de las relaciones sociales humanas, como fenómeno natural, con contenido jurídico. El sentido de la especialización en este campo, hace que las disciplinas exigidas sean tales que si el Derecho del Trabajo constituye base fundamental, cobra a la vez sentido la Política Social, la Geografía Económica, la Organización científica del trabajo, el Derecho Sindical y Cooperativo, Seguros y Previsión Social, etc.
Es 1925 fecha de arranque reconocido de una Escuela Social que el decreto de esa fecha creara, dependiendo de la Sección de Cultura Social del entonces Ministerio de Trabajo, Comercio e Industria.
Desde aquella fecha inicial, la perfección del método y el incremento de los medios han hecho del Graduado Social no sólo un partícipe legalmente reconocido en la gestión, sino incluso en determinados casos, único.
Hoy, el Ministerio de Trabajo, en su Dirección General de Promoción Social, mantiene Escuelas Sociales cuyo plan de estudios descubre la importancia de una profesión cada día más necesaria y requerida, a medida que se da la complejidad en la gestión y la legislación laboral se incrementa y completa.
Baste por,hoy la exposición de asignaturas del primer curso, para descubrir la importancia de unos estudios que la organización social de los pueblos apremia y necesita: introducción al Estudio del Derecho. Organización Política y Administrativa del Estado español. Historia Social del Trabajo. Introducción al estudio de la Economía. Psicología del Trabajo y Estructura y Organización de,la Empresa.
La Delegación Provincial en Gerona, el Colegio Oficial de Graduados Sociales de Cataluña y Baleares, al tratar de divulgar las posibilidades ciertas de una profesión como la de graduado social, indica a cuantas personas se hallen interesadas en cursar los referidos estudios en Plan Oficial —cuyo curso 1970-71 se halla próximo a empezar en la Delegación Provincial de Sindicatos de Gerona— recojan en la citada Delegación, Avenida de Jaime I, 30, 2." piso, de las 11 a las 13 horas, la información suficiente.
Otro día infomaremos de múltiples particularidades que, sin duda, despertarán entre nuestros hombres estudiosos, el deseo de una intervención eficacísima para el cuerpo social y de excelente porvenir para quien se decida a su práctica».
 |
La notícia de la inauguració del SesGi ocupà un espai preferent a la portada
|
La inauguració oficial
El 28 de novembre s’inaugurava solemnement el Seminari d’Estudis Socials de Girona al saló d’actes de la Delegació Provincial de Sindicats. L’òrgan informatiu de la casa hi dedicà una extensa crònica. El redactor va tenir que fer una pirueta per resoldre el protagonisme bicèfal de Martí Carreras: «Abrió el acto el Secretario del Seminario [Martí Carreras] que se inauguraba, dando lectura a una carta del Gobernador Civil y Jefe Provincial del Movimiento [Victorino Anguera Sansó] en la que justificava su ausencia por obligaciones ineludibles y felicita por la realidad del Seminario. Tras breves palabras del Delegado en Gerona del Iltre. Colegio de Graduados Sociales de Cataluña y Baleares [Martí Carreras], haciendo esquemàtica historia del nacimiento del Seminario, el Presidente de la Diputación concedió la palabra al Delegado Provincial de Sindicatos [José Núñez de Castro]».
El professor Enrique Martín López, llavors un jove director de l’Escola Social de Barcelona -que completà la seva vida acadèmica com a catedràtic de sociologia i de filosofia del dret a la UCM- va dictar la lliçó inaugural amb el títol «Presente y futuro de las Escuelas Sociales». Fou una arenga encarrilant marcada per un pronòstic i una aspiració (condicionada a l’obediència), segons es desprèn de la comunicació oficiosa:
«En cuanto el futuro de las Escuelas Sociales es más esperanzador que nunca. Las Escuelas Sociales podrán convertirse en Escuelas Universitarias».
«Tengo la esperanza de que el Seminario pueda convertirse un día en Escuela Social, como ha acontecido en otros casos [Granada, Oviedo i Salamanca]. El futuro no se constituye solo. Finalmente se dirigió a alumnos y profesores, recalcándoles las palabras de Machado: «Caminante no hay camino, se hace camino al andar». Como director de la Escuela Social de Barcelona de la que directamente dependerá este Seminario, os indicaré en todo momento si estáis en el camino, o si os apartáis de él».
La previsió del primer paràgraf s’assolí, encara que amb una parsimònia descordada. Aquell mes d’agost s’havia publicat la Llei General d’Educació que atribuïa a les Escoles Universitàries la docència del primer cicle universitari. El Dr. Martín devia veure-hi l’escaiença. I, efectivament, les Escoles Socials esdevingueres Escoles Universitàries el 1986.
Respecte el segon, quan Martí Carreras el 1981 va reivindicar una Escola Social per Girona, el temps de les Escoles Socials arribava a la seva fi. A Girona, encara més. Aquell va ser un preludi de cant del cigne. El Seminari d’Estudis Socials de Girona el 1989 va ser abatut per la naixent alma mater gironina.
D’altra banda, tenint present el lloc, la concurrència i la situació política, resulta insòlita la referència a Antonio Machado, símbol de l’exili del republicanisme jacobí, que després d’emprendre la retirada per l’Empordà, morí i està enterrat a Cotlliure, en una tomba que es sufragà per subscripció pública a iniciativa de l’exiliat gironí Josep M. Corredor.
Presidia l’acte, per delegació del governador, Pere Ordis Llach, de nissaga carlina i requetè excombatent de la Brigada de Navarra; precisament, la força que encalçava el mateix Machado: «La IVª de Navarra había sido y era, en rigor, como una fusta, en manos del Caudillo. Era una unidad de trallazo y de choque». (Giménez Caballero, 1939: 37). La força va arribar al coll dels Belitres, a la partió entre Portbou i Cervera, lloc on s’emplaça la fita transfronterera 600: «Era la primera hora postmeridiana del 10 de febrero de 1939. Sobre la una. Cuando nuestras banderas se desplegaron por la última y extrema línea de mugas fronterizas y se asomaron, sobre el Collado de los Belitres, hacia la Villa atónita, desierta y enemiga de Cerbère». (Giménez Caballero, 1979: 131). Ordis Llach havia estat condecorat amb la gran creu al mèrit militar amb distintiu blanc; li havia imposat Alfonso Pérez Viñeta, capità general de Catalunya (IV Región Militar) el «Dia del Caudillo» de 1969.
El Dr. Ordis, president de la Diputació, va cloure la celebració i abans de declarar inaugurat el SesGi, va adreçar unes paraules a la concurrència que la crònica sindical resumia així:
«Dijo que la generación que había luchado por una justícia social por las tierras de España, comprendía perfectamente la creación de estos centros y le prestava su apoyo, desde el lugar en que se hallara. Lo que hoy se hace, es gracias a nuestra generación. Tenemos –dijo- confiança en la juventud. Confianza y esperanza. Lo decimos desde aquí, desde esta tierra cuna de civilizaciones.
Habló del dèficit universitario que se dejaba notar en Gerona, corriendo parejas con el de Soria [de Machado]. Hoy –afirmó- cuatrocientos alumnos siguen los cursos de Filosofía y Letras en nuestra ciudad. Solo ha de hacerse una recomendació: ¡A estudiar! ».
Aquell començament es celebrava en vigílies del Consell de Guerra que substanciaria el Procés de Burgos. La vista estava assenyalada per cinc dies després. Cal assenyalar que en el mes de febrer s'havien presentat al Govern Civil de Girona més de tres-centes signatures demanant l'amnistia dels presos condemnats per activitats sindicals. Bona part dels subscriptors integrarien les forces vives de la Transició. Entre els peticionaris constava l'escriptor Josep Pla.
 |
José Núñez de Castro y Gómez jura el càrrec de delegat provincial de Sindicats a Girona el 14 d'abril de 1969. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
 |
Aquests titulars encapçalen l'entrevista al delegat de Sindicats sobre la consideració legal del Seminari d'estudis Socials de Girona. Los Sitios, 11 de desembre de 1970.
|
La Voz de Gerona, la veu del seu amo
El 20-N de 1964, vint-i-vuitè aniversari de l'execució de José Antonio Primo de Rivera, va emetre per primera vegada l'emissora La Voz de Gerona dins la «Cadena de Emisoras Sindicales» i amb l'indicatiu CES-14. Volgudament o no, reproduïa el nom d'un setmanari de començaments de segle. La direcció corresponia al delegat de Sindicats mentre el periodista Francisco Gutiérrez Latorre n'era el subdirector i cap de programes. Anys a venir, Gutiérrez Latorre seria cap de premsa del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona.
Amb l'entrada en servei de la ràdio, la Delegació de Sindicats comptava amb dos mitjans de comunicació propis. L'altre era el Boletín Sindical de periodicitat mensual des de 1951. Ambdós varen estar al servei de l'adoctrinament i la propaganda.
Eleuterio Paniagua García va ser nomenat director l'any 1970. Havia fet la guerra com sergent provisional i amb la victòria va integrar-se a la burocràcia de FET y de las JONS. A Girona va ser «consejero provincial del Movimiento». Radiofònic casual i escriptor vocacional, va publicar Los hombres se matan así (1961) i Españoles, son triunfos (1963). Aprofitant els doblers extraordinaris dels fastos dels XXV Años de Paz, va ser coautor amb els germans Joaquim i Josep Maria Pla Dalmau de Gerona (1964), publicat per l'empresa editora del Ministeri d'Informació i Turisme dins la col·lecció España en paz que va dedicar números a cadascuna de les províncies. Oficialisme insuls. Els canonges de Girona varen confiar-li el sermó de les Set Paraules de la Setmana Santa de 1969. Per primera vegada va predicar un seglar. Altres laics han fet homilies a la catedral?
Paniagua va crear una iniciativa sorprenent: «el Banco de Dios», un programa de sensibilització caritativa, proselitista i recaptatòria. Era setmanal i amb una durada de mitja hora. A diari s'emetia una falca de cinc minuts que repetia el leitmotiv: «Hay un Banco que no quiebra, que no cierra, en el que el banquero da más de lo que recibe». (Rodríguez Vilagran). Les perorades hertzianes solien acabar impreses al camarada Los Sitios. Jordi Soler va retratar el fill de Joarilla de las Matas esdevingut corresponsal de banca divina: «Paniagua havia passat per Girona d'una forma grisa i discreta, exercint una activitat periodística desangelada i dirigint una entelèquia bancària relacionada amb Déu. Poca cosa, al costat de l'organització Marcinkus».
La periodística de Panigua era una rèplica de les al·locucions i arengues radiofòniques que traslladava a les pàgines de Los Sitios sota les rúbriques «Gerona, en alta fidelidad» (fidelidad al Caudillo, és clar!) i el singularíssim «Banco de Dios». També publicava les entrevistes. Arran de la inauguració del Seminari d'Estudis Socials de Girona en va dedicar una al delegat de Sindicats amb la intenció de posar en valor el protagonisme corporatiu. Malgrat això, no es va publicar fins passat un mes de la inauguració (i l'entrevista a la ràdio). Calia una prudent distància per a no ferir susceptibilitats a la superioritat. Els polítics solen tenir fred de peus.
Els llibres d'estil encara no habien estat concebuts i el gust de la casa es decantava pels titulars contundents i aparatosos. En aquest cas, triple: «Los graduados sociales ocupan un primerísimo lugar en la actual política social de España. La Organización Sindical de Gerona se enorgullece de haber promovido el Seminario de Estudios Sociales hoy en funcionamiento. En él podrán los trabajadores, técnicos y empresarios compartir la enseñanza precisa para obtener un título de tan sugestivo futuro». Treballadors, tècnics i empresaris, junts. La trilogia dogmàtica del nacionalsindicalisme.
Cal reproduir la part més indicativa per copsar la mentalitat i el to que caracteritzava el barroquisme de Paniagua:
«En el campo de lo social, por imperativo de la operante evolución de la sociedad en sus determinaciones varias tanto como en su conjunto estructural la actualidad se ofrece cada día como terreno que reclama una siembra permanente de métodos y doctrina. Los estudios sociales van cobrando, así, carácter de disciplina esencial, y la especialización toma presencia, cualquiera que sea el estamento de la sociedad en sí. Una complejidad derivada del perfeccionamiento del cuerpo social, de las exigencias lógicas creadas por un mayor volumen en la acción y la gestión, reclaman de manera clamorosa, la intervención del Graduado Social.
La creación en Gerona de un Seminario de Estudios Sociales, dependiente de la Escuela Social de Barcelona y bajo los auspicios de la Organización Sindical, nos ha movido a solicitar de don José Núñez de Castro, delegado provincial sindical, las manifestaciones que concedidas, trasladamos al lector.
-¿Idea del Seminario?
- La Organización Sindical gerundense el pasado día 28 de noviembre ha visto convertida en realidad una idea que desde hace tiempo era objeto de preocupación por lo que tiene de contenido y proyección en la política social, como es la creación de un Seminario de Estudios Sociales dependiente de la Escuela Social de Barcelona. Seminario éste donde podrán los trabajadores, técnicos, empresarios y cualquiera que tengan inquietud por el mundo de lo social, compartir los estudios necesarios para, en su día, obtener el título de Graduado Social.
-¿Cómo podríamos defnir, la misión del Graduado Social?
- La labor que los Graduados Sociales están desarrollando en su actividad profesional es altamente conocida y se puede afirmar, sin ningún género de dudas, que los Graduados Sociales como «técnicos en materias laborales y sociales» ocupan un primerísimo lugar en el panorama actual de la política social de España.
Creo que todos los hombres, por el mero hecho de vivir en sociedad, llevamos dentro de sí algo consustancial con nuestra propia naturaleza, como es lo social.
-¿La existencia de estos seminarios guarda alguna relación con lo que será la educación en España?
- La futura educación en España, ya implantada con la nueva Ley de Educación, va a preparar el individuo para que asuma con mayor plenitud la libertad y la dignidad que como persona le corresponden y los derechos y deberes para con el bien común que a ellos van indisolublemente unidos y consiguientemente va a dedicar una atención especial, como hemos podido contemplar, a la preparación del hombre mediante los estudios sociales adecuados y por otro lado, ha puesto de relieve esta necesidad el aumento del nivel de vida, ocasionado por el desarrollo económico-social del país.
Hemos de destacar cómo, por otro lado, las Escuelas Sociales están fomentando, muy especialmente en la juventud, el sentido de lo social, dando a sus Graduados una verdadera conciencia de su responsabilidad en la organización actual y futura de España.
- Creemos que de siempre, en la Organización Sindical se ha venido dando, una destacada preocupación, por esa formación tan útil como necesaria en nuestra juventud. El que este Seminario de Estudios Sociales se albergue en la misma Casa Sindical provincial, ¿ha complacido los deseos de la Organización?
- Por eso la Organización Sindical se enorgullece de haber sido, en el caso de Gerona, la promotora para que, bajo sus auspicios los futuros técnicos en materias laborales y sociales se formen en este Seminario porque los ha de necesitar en su día para que aprovechando sus sólidos conocimientos colaboren al máximo en las múltiples funciones que la Ley les asigna, desde actuar como secretarios asesores de los Sindicatos hasta otros cometidos de absoluta confianza y responsabilidad en la política sindical.
-¿Cómo se desarrollan las clases?
- Actualmente se están desarrollando las del primer curso de 7 a 9 en la Casa Sindical, en donde asisten un número considerable de alumnos de distinto sexo, trabajadores, profesionales, técnicos, etc. que una vez terminadas sus jornadas de trabajo desean adquirir las enseñanzas y conocimientos precisos para en su día desempeñar con la dignidad que requiere el caso, esta sugestiva profesión».
L'entrevista acaba fent-se ressò de les col·laboracions del Ministeri de Treball, l'Institut d'Estudis Sindicals, Socials i Cooperatius i les subvencions de l'Ajuntament i la Diputació de Girona. El delegat fa constar l'agraïment a José Utreta Molina, llavors subsecretari de Treball, «que ha sido el máximo exponente para lograr con su ayuda eficaz que esta noble empresa sea una auténtica realidad».
José Núñez de Castro Gómez marxà de Girona tan aviat com va poder. Va retornar a la seva Andalusia vital com a delegat de Sindicats de Huelva. Aquest sevillà era un entès flamencòleg. L'any 1968 va portar endavant el monument a «la Niña de los Peines» i va ser cofundador de la Tertúlia Flamenca de Radio Sevilla. Ja retirat va dirigir el programa «Por los caminos del cante» de Radio Guadalquivir.
 |
Eleuterio Paniagua García, exdirector de la Voz de Gerona, al seu domicili familiar l'any 1983.
Imatge: Ajuntament de Girona (Fons El Punt - Dani Duch).
|
 |
Butlletí de la Delegació de Sindicats de Girona, núm. 28, octubre de 1951. A la coberta es reprodueix una fotografia de Franco encapçalada pel Víctor, anagrama de Viva Cristo Rey i el text següent: «Con ocasión del «Día del Caudillo» y de la fiesta onomástica de S.E. el Jefe del Estado, renovamos fe, adhesión y lealtad a Francisco Franco, egregio Capitán de nuestra Revolución Nacional-Sindicalista».
|
III – EXCURS. MICROTRELLAT DE LA GIRONA FRANCOFALANGISTA.
Un mes abans de la inauguració del Seminari d’Estudis Socials de Girona, Los Sitios anticipava el succés entrevistant a un graduat social notori. Modelava el benfer del succés tant per la seva repercussió en la societat gironina com pel rèdit polític que n’havia de treure el règim i -sobretot- el governador civil i cap provincial del Movimiento, Victorino Anguera Sansó. Ara bé, si hi parem atenció aquella peça fortuïta esdevé categòrica: permet copsar l’entrellat de relacions de subordinació i camaraderia entre la premsa i la jerarquia política i sindical a la Girona tardofranquista.
 |
La comitiva oficial de la processó del Corpus a les escales de la catedral de Girona, 10 de juny de 1971. D'esquerra a dreta, el president de la Diputació, Pere Ordis Llach, el governador militar, José María Tomé Marín, el governador civil i jefe provincial del Movimiento, Victorino Anguera Sansó, el president de l'Audiència Provincial, José de la Torre Ruiz i l'alcalde, Josep Bonet Cuffí. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
 |
L'entrevista de María Alonso a Cipriano Simón es va situar a la millor pàgina i composta amb grans titulars.
|
L’entrevista
La periodista María Alonso va concebre un diàleg amb Cipriano Simón González -que presentava com a graduat social- sota aquests titulars «Los estudios de Graduado Social podrán cursarse en Gerona. Una profesión poco conocida y llena de humanidad. Al despacho de graduado social puede acudirse para solventar problemas laborales». Entrevistadora i entrevistat eren correligionaris nacional-sindicalistes. Vet aquí el contingut literal:
=«Hace unos dias se anunció por Los Sitios, que en Gerona se cursarán los estudios de Graduado Social, profesión hace solo unos años, establecida en Gerona, aunque hace tiempo se cursava en todos los Distritos universitarios. El graduado social es un a modo de técnico en cuestiones laborales que puede trabajar en el asesoramiento social, formalitzar expedientes, estudiar y redactar documentos laborales, asistir y representar al mundo del trabajo, cuidar de cuantos trámites exige la Seguridad Social en liquidaciones, altas y bajas, pensiones, etcétera, llevar a término los recursos administrativos laborales e intervenir en estudios de carácter técnico-social.
Don Cipriano Simón González, graduado social, informa:
-Al margen de cuanto de técnica ha de desarrollar nuestra profesión, es interesante nuestra misión en la humanización de las relaciones laborales.
Le pregunto si todos trabajan en la empresa.
-La mayoría, aunque también actuamos profesionalmente, como cualquier otro profesional. Por mi parte, cuido en la «Coma y Cros», de varios asuntos, como los que hacen referencia al economato, a la guardería infantil, a los trámites administrativos en los casos de jubilación, etcètera. Nuestra preparación nos capacita para desenvolvernos en Sindicatos, en la Delegación de Trabajo, Inspección, Magistratura, Mutualidades y cuantos organismos afectan al mundo laboral. Los tres cursos de estudio nos dan la base necesaria para ello, base que se complementa con los sucesivos cursillos de actualización a que asistimos.
El colegio de graduados sociales tiene un hermoso escudo en que se perfila la balanza de la Justicia, con el subtitulo «Justicia Social».
Confieso que el hecho de que el graduado social dependa corrientemente de una empresa me hace sentir cierto resquemor, que pongo de manifiesto. Don Cipriano Simón González contesta:
-No lo crea. A las empresas no les favorece el incumplimiento de la ley. Concretamente en el caso que usted cita...
Pero no le he dicho a usted, «el caso». Se trata de baja de enfermedad laboral, dada por enfermedad producida al margen del Trabajo. El ejemplo expuesto me ha sido comentado más de una vez por jóvenes médicos.
Pero volvamos al señor Simón:
-... en el caso que usted cita, no es la empresa, la perjudicada, si hay que pagar mejor al obrero que sufre enfermedad professional, sinó la compañía aseguradora. De modo que no hay interferencias ni presiones en ningún sentido.
Le pregunto cuántos obreros ha de tenir una empresa para contar con el correspondiente graduado social.
-Hasta ahora no està dispuesto que el graduado social sea obligatorio. Por cierto que el Colegio quiere pedirlo.
El señor Simón sigue detallando la actividad profesional en el seno de la empresa.
-De una parte, servimos al empresario, solventándole los planteamientos laborales que van sucediéndose en el seno de toda empresa, y, de otra, los problemas del trabajador. Intervenimos en los convenios col·lectivos, en la tramitación de cuanto deriva de un accidente de trabajo, en la baja por enfermedad... con frecuencia, no sólo del trabajador de la empresa, sino de familiares suyos que, por formar en nóminas reducidas, no cuentan con el servicio del graduado. Este es uno de los detalles que favorece la humanización de las relaciones laborales.
Una tiene tendencia hacia el débil. Tendencia, de otra parte, muy fácil de sentir, puesto que no es el fuerte el que inspira compasión. El señor Simón precisa:
-Aquí precisamente actúa de modo interesante el graduado social. Porque tanga en cuenta que se puede recurrir contra las Mutualidades Laborales, contra las compañías aseguradoras, contra el mismo Instituto Nacional de Previsión.
«Justicia Social». Así reza el sello del Colegio de Graduados Sociales. Cualquier trabajador puede asesorarse debidamente acudiendo al despacho de cualquier profesional. Despacho, comúnmente sencillo, que no impone, porque la profesión corresponde a un técnico medio de legislación laboral. María Alonso.»= (Los Sitios 20/10/1970).
 |
| Sessió extraordinària del ple del Consejo Económico Sindical Provincial de Girona celebrat el 16 d'octubre de 1969. Discurs del governador civil, Ramón Múñoz González y Bernaldo de Quirós. Al seu costat, a l'esquerra, l'alcalde de la ciutat, Josep Bonet Cuffí. A la dreta, el secretari general de l'Organització Sindical Espanyola, Arturo Espinosa Poveda; una autoritat civil; el delegat provincial de Sindicats, Juan Garcia Rodríguez; el president de la Diputació, Pere Ordis Llach; el sotscap provincial del Movimiento, Valeriano Simón González; i l'enginyer-cap d'Obres Públiques a Girona, Frederic Macau Vilar. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Narcís Sans Prats). |
 |
Presa de possessió de l'alcalde de Peratallada, Pere Martinell Prats. Valeriano Simón González, sostcap provincial del Movimiento, lliura la vara. Ajuntament de Peratallada, 27 d'agost de 1975. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
Qui és qui. Cipriano Simón
Cipriano Simón era un home especialment ben considerat per la seva implicació en el Frente de Juventudes. Les qualitats personals i els fervors militants el situaren entre la dotzena de joves promeses del falangisme gironí. Tanmateix, la família era més que addicta al règim. En el moment de l’entrevista, el seu germà Valeriano acumulava els càrrecs d’inspector provincial del partit, sotscap provincial del Movimiento i vicesecretari provincial d’Ordenació Social. Ambdós eren membres de la Guardia de Franco. (cf. Josep Clara, El partit únic. La Falange i el Movimiento a Girona (1935-1977), 1999, p. 168, 311 i 403). Valeriano també havia estat administrador de Los Sitios des dels anys quaranta fins a 1952 i tinent d’alcalde de Girona. El «camarada» Valeriano no abandonà la carrera política mentre hi va haver Movimiento. L’administrativa, la va finir a la Generalitat de Catalunya quan es va jubilar amb el càrrec de secretari de la Comissió Provincial d’Urbanisme (1979). En el decurs dels anys, la seva apetència literària havia quedat condicionada per la pluriocupació. El seu fill, l’apreciat germà marista Valerià Simón i Mella, va morir l’any passat a l’edat de 57 anys i 38 de vida religiosa. Va servir a la comunitat educativa de Girona en els darrers deu anys.
Cipriano també aconseguí un repertori de càrrecs encara que circumscrits a la Delegació Provincial de Sindicats: secretari de despatx de la vicesecretaria d’Ordenació Social (1957), secretari d’Ordenació Econòmica (1959), secretari de la Junta Provincial d’Eleccions Sindicals (1960), vocal de la junta social del Sindicat Provincial del Tèxtil (1964), vocal del consell provincial del Institut Nacional de Previsió (1965), vicepresident de la secció social del Sindicat Provincial del Tèxtil (1966) i director de l’Escola Sindical de Girona (1967).
Era mestre però va canviar aquesta professió per la de funcionari sindical i encara graduat social a la Coma Cros de Salt. Al tenir-lo en plantilla, l’empresa assegurava bonança amb els organismes laborals i la resta de faramalla oficial. També era una peça adient per a la consecució d’avantatges i subvencions i per a mantenir alegrets i endolcits els sindicalistes de l’empresa amb l’adjudicació de places a les residències de vacances, viatges, premis, cursets, etc.
La Sucesora de J. Coma y Cros, S.A. era propietat dels germans Joan i Lluís Coma-Cros i Cazes. En ocasió del LIV Aniversari del Instituto Nacional de Previsión se li va concedir el diploma d' «Empresa Modelo en Seguridad Social». Lluís Coma-Cros va promoure l’obra social que abastà un centre cultural (l’antic local del Centre Obrer de Cultura La Floral de la CNT), la «Escuela Hogar de la Sección Femenina», guarderia infantil, economat laboral i club esportiu. (Prat).
A l’entrevista Simón desprèn la simbiosi pacífica entre la seva posició a l’empresa i una militància fonamentada en la «justícia social». La descripció de la seva tasca a la Coma Cros encaixa perfectament amb la definició de graduat social que feia la Dirección General de Empleo en aquell temps: «Es el técnico que, en posesión del titulo oficial correspondiente, realiza funciones de organización, control, asesoramiento o mando en orden a la admisión, clasificación, acoplamiento, instrucción, retribución, trabajo, descanso, seguridad, economatos, comedores, indumentaria, previsión y esparcimiento del personal y de las obras y actividades encaminadas a fortalecer las relaciones de hermandad y convivencia de cuantos participan en la empresa, y de aquelles otras destinadas a mejorar los métodos de trabajo y las condiciones de vida del trabajador y su familia». (Ministerio de Trabajo). La jeia paternalista del sindicat vertical hi és explícita. La definició antecedent es distingia pel seu laconisme: «Graduado social. Persona perita en materias de economia y trabajo, con titulo expedido por una escuela social». (Patronato de la Escuela Social de Madrid).
D’altra banda, les manifestacions d’ordre professional es mouen dins l’estat d’ànim i els anhels que un any abans Alberto Ezpondaburu Poy, incombustible president del llavors col·legi de graduats socials de Castella, havia fet en una entrevista a l’ABC de Sevilla.
A la premsa va publicar articles de divulgació a l'entorn de l'assegurança social estel·lar del règim: «Las Entidades Colaboradoras del Seguro de Enfermedad» (1964) i «La Empresa y el Seguro Obligatorio de Enfermedad» (1965).
. |
| María Alonso entrevista un botànic a la plaça dels Jurats amb motiu de l'Exposició de flors. A l'esquerra, la delegada de la Sección Femenina, María Cobarsí Corretger. Girona, 14 de maig de 1971. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
Qui és qui. María Alonso
María Alonso Canals era redactora de Los Sitios però la seva projecció pública venia de més enrere i no s’esgotava en el periodisme. La notorietat la va adquirir en l’entramat del règim i encara com a mestra. Va ostentar els càrrecs de vocal femenina de la Hermandad de Cautivos por España (1939); Secretària provincial de la Sección Femenina (1939-40); delegada provincial d’ex Cautivos (1956-63); delegada provincial de Prensa, Propaganda y Radio (1959-70); Consejera provincial del Movimiento (1960). Condecorada amb la medalla d’or i la comanda de l’orde de Cisneros (1959 i 1966). (cf. Josep Clara, op. cit. p. 369). Va ser una de les columnistes històriques del diari. El seu espai era encapçalat pel títol Alminar i el signava amb el pseudònim de Cierzo. L’havia precedit el Àngulo de la Ciudad de Mn. Carles de Bolós (Gerión) i la va rellevar Fèlix Bouso Mares que va respectar Alminar fins que el va substituir per Pas de Zebra.
María Alonso es va casar amb Marià Oliver Albertí, exseminarista (Clara, 2013) i company a la tercera promoció del pla professional (1933-1937) de la Normal de Girona (Puigbert). Oliver, funcionari d’Informació i Turisme, exercí de censor de premsa i espectacles. Excombatent, va ser delegat provincial d’Organizaciones Juveniles (1940) i del Frente de Juventudes (1940-41). Membre de la Guardia de Franco (Clara: 1999: 324, 392). També fou secretari de la junta directiva del Cercle Artístic de Girona (1947). Oliver va fer crítica de cinema i va introduir la llengua catalana amb la columna literària «Glossari» que signava amb el pseudònim de Pugnau a Los Sitios. El fet es va fer coincidir dins el clima commemoratiu dels «XXV Años de Paz». Tàcticament, la primera entrega era situada al costat d’un article laudatori de la pau de Franco. El matrimoni va establir-se al grup Sant Narcís, un barri de la Obra Sindical del Hogar només accessible als (més) addictes al règim. Eren cases premium: l'estàndard arquitectònic era superior. Els Oliver Alonso varen crear l'Acadèmia VERAL (VER d'Oliver i AL d'Alonso) dedicada a preparar oposicions de magisteri.
Alonso va aconseguir el carnet de periodista fent un curset a Barcelona; també hi assistí Joaquim Saurína. Malgrat que es tractava de cobrir l'expedient, Los Sitios va anunciar el fet de manera grandiloqüent: «Gerundenses que triunfan». La seva militància va determinar la periodística tant per l'opinió nacionalsindicalista com les informacions sovint apologètiques. Uns exemples són indicatius: «¿Anticomunismo?», de divulgació joseantoniana; «Bajo el yugo rojo, Gerona mantuvo su inquebrantable fidelidad española», en la commemoració del darrer parte de guerra; «Cosas de España y los españoles», de glorificació de Franco; «¡Bienvenidos!» dedicat al retorn de combatents de la División Azul i que per conveniències diplomàtiques s'anomenaven «los repatriados de Rusia». Va crear l'espai propi «Para la mujer» que aplicava a publicitar el tarannà i les activitats de la Sección Femenina. Una peça és prou demostrativa: «La estancia de muchachas gerundenses en el Castillo de las Navas del Marqués. La sardana aprendida en tierras de Avila», on interviua joves que varen anar a fer el Servei Social a la Escuela Nacional de Instructoras Generales y de Magisterio Isabel la Católica. Un fet exclusiu només a l'abast de noietes de casa bona. (Junta para la conmemoración del XXV Aniversario de la Paz).
Quan Alonso decideix fer l’entrevista a Cipriano Simón no improvisa. Aconseguirà esbombar una consecució dels Sindicats, projectar un home de la situació, complaure l’aparell governamental i quedar bé amb el poderós germà. Ras i curt: periodisme francofalangista prototípic i perfecte.
 |
| Jurament signat pel titular que figurava al carnet de periodista en el franquisme. Els principis generals de la professió periodística fixaven la dogmàtica política de l'ofici: «En l'exercici professional, el periodista ha d'observar les normes de la moral cristiana i guardar fidelitat als Principis del Movimiento Nacional i les Lleis Fonamentsl de l'Estat». Principi I, annex del decret 1408/1964, de 6 de maig, pel qual s'aprova l'Estatut de la professió periodística. |
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
ARIZA RECO, Julián. «¿Quién quiere la cogestión?». Cuadernos para el Diálogo, 35-36 (1966).
BALCELLS, Albert. «Les dones treballadores a la fàbrica i al taller domèstic de la Catalunya del segle XIX i primer terç del XX». Catalan Historical Review, 8 (2015), p. 171-180.
BASTONS I VIVANCO, Carles; BASTONS I GARCIA, Montserrat. Dones de les terres gironines que han fet història. Base. Barcelona, 2018, p. 397-401.
BENGUEREL, Xavier. Memòries: 1905-1940. Pròleg de Pere Calders. L'Avenç. Barcelona, 2008.
CENTRO DE ESTUDIOS SINDICALES. Capacitación Sindical: temas. Organización Sindical Española. Madrid, 1962, p. 113-125.
CLARA, Josep. El Partit únic: la Falange i el Movimiento a Girona (1935-1977). Cercle d'Estudis Històrics i Socials. Girona, 1999, p. 168, 311 i 403; «L'integrisme al segle XX: Gumersind Palahí, capellà de Figueres (1913-1985)». Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 44 (2013), p. 522 .
COMAPOSADA, J. «L'organització fabril a Catalunya». Justícia Social, núm. 70, 28 de febrer de 1925, p. 1.
COSTA I FERNÁNDEZ, Lluís. Premsa i societat a la Girona franquista. Col·legi de Periodistes de Catalunya. Barcelona, 1989, p. 51.
DALMASES, Pablo Ignacio de. La prensa anarcosindicalista en Cataluña: 1835-1939. Asociación Española de Periodistas, Corresponsales y Colaboradores. Barcelona, 1992, p. 27.
DEPARTAMENT DE CULTURA. El món del treball industrial a la Catalunya del primer terç del segle XX: les llavors de la revolució. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2004.
ELORZA, Antonio. Socialismo utópico español. Alianza Editorial. Madrid, 1970.
ENGELS, F. La situación de la clase trabajadora en Inglaterra. Introducción y estudio previo de Lorenzo Díaz. Akal. Madrid, 1976.
FARRERAS I VALENTÍ, Francesc. Gosar no mentir: memòries. Pròleg de J.M. Castellet. Eds. 62. Barcelona, 1994.
FERNÁNDEZ HERAS, Amado. Tratado práctico de legislación social. La Editorial. Zaragoza, 1952, p. 17.
GIMÉNEZ CABALLERO [Ernesto]. ¡Hay Pirineos! Notas de un alférez en la IVª de Navarra sobre la conquista de Port-Bou. Editora Nacional. Madrid, 1939; Memorias de un dictador. Planeta. Barcelona, 1979.
GONZÁLEZ-ROTHVOSS, Mariano. La cultura social en España: actuación de las Escuelas Sociales. Instituto de Cultura Social. Madrid, 1931, p. 5.
GUILLAMET, Jaume. Abdon Terradas: primer dirigent republicà, periodista i alcalde de Figueres. Institut d'Estudis Empordanesos. Figueres, 2000.
INSTITUTO DE ESTUDIOS SINDICALES, SOCIALES Y COOPERATIVOS. La Escuela Sindical. Ediciones y Publicaciones Populares. Madrid, 1966, p. 61 i 72.
JACCARD, Pierre. Historia social del trabajo. Plaza & Janés. Barcelona, 1971, p. 345.
JUNTA PARA LA CONMEMORACIÓN DEL XXV ANIVERSARIO DE LA PAZ. El gobierno informa. Editora Nacional. Madrid, 1964, p. 185.
MALUQUER DE MOTES, Jordi. El socialismo en España: 1833-1868. Crítica. Barcelona, 1977.
MARTÍNEZ DE SAS, María Teresa; PAGÈS I BLANCH, Pelai (Coords.). Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000.
MINISTERIO DE TRABAJO. Vocabulario de ocupaciones. Publicaciones Españolas. Madrid, 1963, p. 400.
MOLINER PRADA, A. «La secularización en Cataluña en los informes episcopales (1800-1867)». Hispania Sacra, LXX (2018), p. 318.
MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere. Catalunya durant el franquisme. Empúries. Barcelona, 1999, p. 89-90.
NADAL, Jordi; SUDRIÀ, Carles. Història de la Caixa de Pensions. Eds 62. Barcelona, 1981, p. 42 i 69.
NERÍN, Gustau. Traficants d'ànimes: els negrers espanyols a l'Àfrica. Pòrtic. Barcelona, 2015, p. 24-25.
OLLÉ I ROMEU, Josep M. Introducció del socialisme utòpic a Catalunya: 1835-1837. Eds. 62. Barcelona, 1969; El moviment obrer a Catalunya: 1840-1843. Textos i documents. Nova Terra. Barcelona, 1973.
PATRONATO DE LA ESCUELA SOCIAL DE MADRID. Ensayo de un vocabulario social. Madrid, 1944, p. 85.
PLA, Josep. El passat imperfecte (Obra Completa XXXIII). Destino. Barcelona, 1977, p. 96.
PRAT I PONS, Jaume. L'altra Comicrós: l'obra social de la fàbrica Coma-Cros del Veïnat de Salt, s/d.
FERNÁNDEZ HERAS, Amado. Tratado práctico de legislación social. La Editorial. Zaragoza, 1952, p. 17.
GIMÉNEZ CABALLERO [Ernesto]. ¡Hay Pirineos! Notas de un alférez en la IVª de Navarra sobre la conquista de Port-Bou. Editora Nacional. Madrid, 1939; Memorias de un dictador. Planeta. Barcelona, 1979.
GONZÁLEZ-ROTHVOSS, Mariano. La cultura social en España: actuación de las Escuelas Sociales. Instituto de Cultura Social. Madrid, 1931, p. 5.
GUILLAMET, Jaume. Abdon Terradas: primer dirigent republicà, periodista i alcalde de Figueres. Institut d'Estudis Empordanesos. Figueres, 2000.
INSTITUTO DE ESTUDIOS SINDICALES, SOCIALES Y COOPERATIVOS. La Escuela Sindical. Ediciones y Publicaciones Populares. Madrid, 1966, p. 61 i 72.
JACCARD, Pierre. Historia social del trabajo. Plaza & Janés. Barcelona, 1971, p. 345.
JUNTA PARA LA CONMEMORACIÓN DEL XXV ANIVERSARIO DE LA PAZ. El gobierno informa. Editora Nacional. Madrid, 1964, p. 185.
MALUQUER DE MOTES, Jordi. El socialismo en España: 1833-1868. Crítica. Barcelona, 1977.
MARTÍNEZ DE SAS, María Teresa; PAGÈS I BLANCH, Pelai (Coords.). Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000.
MINISTERIO DE TRABAJO. Vocabulario de ocupaciones. Publicaciones Españolas. Madrid, 1963, p. 400.
MOLINER PRADA, A. «La secularización en Cataluña en los informes episcopales (1800-1867)». Hispania Sacra, LXX (2018), p. 318.
MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere. Catalunya durant el franquisme. Empúries. Barcelona, 1999, p. 89-90.
NADAL, Jordi; SUDRIÀ, Carles. Història de la Caixa de Pensions. Eds 62. Barcelona, 1981, p. 42 i 69.
NERÍN, Gustau. Traficants d'ànimes: els negrers espanyols a l'Àfrica. Pòrtic. Barcelona, 2015, p. 24-25.
OLLÉ I ROMEU, Josep M. Introducció del socialisme utòpic a Catalunya: 1835-1837. Eds. 62. Barcelona, 1969; El moviment obrer a Catalunya: 1840-1843. Textos i documents. Nova Terra. Barcelona, 1973.
PATRONATO DE LA ESCUELA SOCIAL DE MADRID. Ensayo de un vocabulario social. Madrid, 1944, p. 85.
PLA, Josep. El passat imperfecte (Obra Completa XXXIII). Destino. Barcelona, 1977, p. 96.
PRAT I PONS, Jaume. L'altra Comicrós: l'obra social de la fàbrica Coma-Cros del Veïnat de Salt, s/d.
PRIMO DE RIVERA, José Antonio. Obras completas. Recopilación de Agustín del Río Cisneros. Delegación Nacional de la Sección Femenina de F.E.T. y de las J.O.N.S. Madrid, 1959.
PUIGBERT I BUSQUETS, Joan. La Normal i el magisteri primari a Girona, 1914-1936: ensenyament públic i ideologies a les comarques gironines. Tesi doctoral inèdita, 1984. Apèndix II, p. 24.
RIQUER DE, Borja. «La crisis de la dictadura». Julián Casanova (coord.). 40 años con Franco. Crítica. Barcelona, 2015, p. 120.
RODRÍGUEZ JIMÉNEZ, José Luis. Reaccionarios y golpistas. La extrema derecha en España: del tardofranquismo a la consolidación de la democracia (1967-1982). CSIC. Madrid, 1994, p. 41.
RODRÍGUEZ VILAGRAN, Àngel. La comunicació catòlica a la diòcesi de Girona: passat i present. Tesi doctoral inèdita. Facultat de Ciències de la Comunicació. UAB. Volum III. Consulta on line, p. 559.
SALVAT-PAPASSEIT, Joan. Humo de fábrica. Galba. Barcelona, 1977.
SAPENA, Carles [a. Bernat Boïls]. Martí Carreras Biarnés, el graduat social propagandista; Temps era temps. Els estudis de graduat social a la ciutat de Girona; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, I. La vida acadèmica; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, II. El ensenyaments; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, III. El professorat; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, IV. L'extinció docent.
TUNÓN DE LARA, Manuel. Introducció a la història del moviment obrer. Nova Terra. Barcelona, 1969; El movimiento obrero en la historia de España. Taurus. Madrid, 1972.
VERA Y LÓPEZ, Jaime. «El compañero León XIII». El Socialista, 1/5/1894. Cf. Juan José Castillo. Ciencia y proletariado: escritos seleccionados de Jaime Vera. Cuadernos para el Diálogo. Madrid, 1973, p. 154.
VILA, Santi. De quan el liberalisme era pecat. Fèlix Sardà i Salvany, reaccionari i innovador. Viena edicions. Barcelona, 2018, p. 198.
PUIGBERT I BUSQUETS, Joan. La Normal i el magisteri primari a Girona, 1914-1936: ensenyament públic i ideologies a les comarques gironines. Tesi doctoral inèdita, 1984. Apèndix II, p. 24.
RIQUER DE, Borja. «La crisis de la dictadura». Julián Casanova (coord.). 40 años con Franco. Crítica. Barcelona, 2015, p. 120.
RODRÍGUEZ JIMÉNEZ, José Luis. Reaccionarios y golpistas. La extrema derecha en España: del tardofranquismo a la consolidación de la democracia (1967-1982). CSIC. Madrid, 1994, p. 41.
RODRÍGUEZ VILAGRAN, Àngel. La comunicació catòlica a la diòcesi de Girona: passat i present. Tesi doctoral inèdita. Facultat de Ciències de la Comunicació. UAB. Volum III. Consulta on line, p. 559.
SALVAT-PAPASSEIT, Joan. Humo de fábrica. Galba. Barcelona, 1977.
SAPENA, Carles [a. Bernat Boïls]. Martí Carreras Biarnés, el graduat social propagandista; Temps era temps. Els estudis de graduat social a la ciutat de Girona; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, I. La vida acadèmica; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, II. El ensenyaments; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, III. El professorat; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, IV. L'extinció docent.
TUNÓN DE LARA, Manuel. Introducció a la història del moviment obrer. Nova Terra. Barcelona, 1969; El movimiento obrero en la historia de España. Taurus. Madrid, 1972.
VERA Y LÓPEZ, Jaime. «El compañero León XIII». El Socialista, 1/5/1894. Cf. Juan José Castillo. Ciencia y proletariado: escritos seleccionados de Jaime Vera. Cuadernos para el Diálogo. Madrid, 1973, p. 154.
VILA, Santi. De quan el liberalisme era pecat. Fèlix Sardà i Salvany, reaccionari i innovador. Viena edicions. Barcelona, 2018, p. 198.
La nena obrera. Joan Planella, 1885
Museu d'Història de Catalunya
Número de registre MHC 4204
