–¿Per qui votarà?
–Per una escombra, una manguera i uns espolsadors
descomunals, amb els quals es pugui fer neteja completa
al nostre país de tota l’antigalla, de tota la nosa i de tota
la brutícia que hi ha; perquè es pugui fer un bon dissabte
a Espanya, un dissabte com el que jo faré aquest vespre
a casa meva!
Irene Polo
La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936)
Quaderns Crema. Barcelona, 2003, p. 70.
–Per una escombra, una manguera i uns espolsadors
descomunals, amb els quals es pugui fer neteja completa
al nostre país de tota l’antigalla, de tota la nosa i de tota
la brutícia que hi ha; perquè es pugui fer un bon dissabte
a Espanya, un dissabte com el que jo faré aquest vespre
a casa meva!
Irene Polo
La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936)
Quaderns Crema. Barcelona, 2003, p. 70.
 |
Irene Polo vista per Joaquim Algaro.
Catalunya, Buenos Aires, agost de 1937.
|
Acabo de llegir El libro negro del Ejército español de Luis Gonzalo Segura (Akal, 2017). L’obra repassa les psicopatologies de l’ecosistema militar (parasitisme, endogàmia, corporativisme), el malbaratament de recursos humans, materials i econòmics. En definitiva, la corrupció institucionalitzada. Conclusions: 1. Els exèrcits d’Espanya mantenen la cultura franquista malgrat l’estandardització operativa de l’OTAN; 2. Els ministres de Defensa no han fet res per canviar la situació. Carme Chacón fins i tot l’empitjorà. Va arribar a sostreure de la competència dels interventors (militars) el control de determinats centres de despesa; 3. La Universitat de la Defensa és un fiasco més gran (i silenciat) que la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid; 4. La jurisdicció castrense està contaminada pel classisme i la injustícia. Implacable amb la precaritzada tropa i protectora del «Mando».
Ser jutge militar és un dels oficis més perillosos del regne d’Espanya (o no): «(...) estamos descubriendo que la judicatura militar es un nido de franquistas, al igual que gran parte de los juzgados e instancias judiciales ordinarias (aunque no en la medida que la castrense lo es)».
La Constitució és el millor congelador de l’Espanya franquista: manté intactes les trampes a la democràcia alhora que els guardians del règim del 78 segueixen entabanant amb les aparences.
------
La darrera vegada que vaig anar a la Biblioteca Salvador Allende de Girona me va cridar l’atenció un títol: L’avi Ninus. Glòria i crepuscle d’un dandi, de Xavier Baladia (La Campana, 2015). Obro el llibre a l’atzar: «Jornalers i masovers. Aquell dia vam parlar de l’Espanya profunda. Bé, vaig parlar-ne jo, perquè ella no va replicar-me res, només em va escoltar. Jo li vaig dir el que en pensava i també que m’interessava molt saber el seu punt de vista. No me’n vaig sortir. Personalment, opino que un home té diverses pàtries: la seva llengua, els valors de la classe social o grup en què ha estat educat, i un paisatge mental compost d’olors, sabors, llums i aires. Li vaig dir que Espanya era un invent impossible, perquè no compartia cap d’aquestes coses, que se sustentava només en els interessos d’unes oligarquies i a través de l’amenaça o l’ús de la repressió, ja sigui dels coronels o dels jutges. I el terror mai ha unit res, sinó tot el contrari».
El paràgraf m’inspira interès i vaig al taulell a demanar el préstec. Comento al bibliotecari que mai m’havia fixat en el sostre de la sala. És decorat amb rodets que evoquen el passat de la filatura de la Marfà, la indústria originària sobre la qual es va instal·lar l’equipament cultural, que aprofitava l’energia hidràulica del canal de la Monar. Daniel Vivern, veí eugenienc, s’acaba de plànyer a la Revista de Girona: «i si la veteraníssima séquia fos restaurada d’una vegada, i portés el cabal que pertoca?».
La bibliotecària -que feinejava al costat- apunta que en record de les filadores donen el nom de «les bobinaires» a una sala de treball intern. Lamenten, però, no tenir imatges dels treballadors de la fàbrica: dones, homes, nens i nenes, com passa a la Biblioteca Iu Bohigas de Salt respecte la fàbrica Coma Cros. Tanmateix, coincidim en l’encert de les restauracions d’ambdós edificis i dels seus nous usos. Arquitectura de la simplicitat; gens petulant.
 |
Una sirena a la xarxa (Internet, eh!).
Arxiu Francesc Puntas Sarrinat. Palamós.
|
Al sortir m’aturo a ullar el carro de llibres d’intercanvi lliure (bookcrossing). Trobo L’ombra del vent de Carlos Ruiz Safont (Planeta, 2008). Nova descoberta al primer tast:
«-Aquest país se n’ha anat a la merda –va dir, baixant ja de la seva oratòria colossal.
-Vinga, no es desanimi, senyor Anaclet. Que les coses sempre han estat així, aquí i a tot arreu, el que passa és que hi ha moments baixos i quan ens toquen de prop tot es veu més negre. Ja veurà com el senyor Frederic remunta, que és més fort del que ens pensem.
-El catedràtic feia que no amb el cap.
-És com la marea, ¿ho sabia? –deia, trasbalsat-. La barbàrie, vull dir. Se’n va i un es creu que es troba segur, sa i estalvi, però torna, sempre torna... i ens ofega. Jo ho veig cada dia a l’institut. Que Déu m’empari. Micos són el que arriben a les aules. Darwin era un somiador, ja em pot ben creure. Ni evolució ni conyes. Per un que raona, me les haig de veure amb nou orangutans.
Ens vam limitar a assentir dòcilment. El catedràtic es va acomiadar amb una salutació i va marxar, cap baix i cinc anys més vell que quan havia entrat».
------
És sorprenent que uns textos trobats providencialment -d’autors, gèneres i cronologies diverses- tinguin en comú la capacitat de suggerir elements per a la reflexió en aquests temps convulsos i pèssims.
Malauradament, aquesta Pentecosta també apareixerà al calendari de la iniquitat peninsular.
