y así quedo
sufriendo aquello que
decir no puedo.
Canción II, 4.
Josep
López de Lerma
Cuando pintábamos algo en MadridED Libros. Barcelona, 2016. 249 pàgs.
Josep López de Lerma* ha publicat un seguit
de records significatius de la seva carrera parlamentària a Madrid. Des de
posicions diverses -al grup parlamentari de CiU i als òrgans de govern del
Congrés dels Diputats-, López de Lerma ha estat coadjutor de la història
legislativa de les Espanyes en el decurs d’un quart de segle.
El pas per l’escó, la Mesa i la
vicepresidència de la cambra li va permetre conèixer les xarxes de poder
tradicional de l’administració de l’Estat, un quadre extens d’apoderats de la sobirania
popular, tutejar quatre presidents del govern i complaure’s de la «campechanía»
del sobirà Juan Carlos I. El poder legislatiu és confortable.
López de Lerma sap moure’s transversalment i
còmoda per les disciplines que porta inoculades: la docència, el periodisme i
el dret. Les instrumentalitza a conveniència per a major glòria de la política.
El tribú entén
la praxi legislativa com un exercici permanent de negociació, contrapesos i
acords: l’esgrima controlada pel Reglament del Congrés.
El títol del llibre -tan implacable com cert-
té el dring necessari del màrqueting. El subtítol, però, és canònic i sosté el
caràcter: «Breviario crítico de un diputado en la Carrera de San Jerónimo». Una
cinquantena d’episodis palatins són dosificats amb traça i plasticitat. El text
és un contínuum de revelacions sucoses sobre les seves connexions amb davanters
de diferents forces quan la doctrina del peix al cove esdevingué dogmàtica. I
això ho fa amb un repertori de recursos: del regateig curt a la finezza. Sempre
temperat amb dosis d’astúcia i empatia per a trenar complicitats.
Cada capítol aporta un ensenyament i quan cal
el serveix amb sorna. Tanmateix,
l’anecdotari no és aleatori i encara menys frívol. I no està per romanços:
reconeix amics i els que no ho són. I si té proves pertinents les fa públiques.
El llibre també mira cap endins per a pouar en els tractes interns -personals i
partidaris- de la bombolla convergent: «Las relaciones entre Jordi Pujol y
Miquel Roca siempre fueron las de dos accionistas de una mercantil: frías,
profesionales, interesadas, cortoplacistas, tensionadas y distantes.» (p. 81).
Jordi Pujol va impedir que cap dels seus (CDC
i UDC) fos ministre, malgrat rebre oferiments dels presidents Adolfo Suárez, Leopoldo
Calvo-Sotelo i Felipe González. López de Lerma ho atribueix a l’ego: ningú
podia tenir una prelació protocol·lària superior a la seva. Així blindava la
pujolatria. Al PNB tenen una recepta infal·lible per a la supèrbia: els càrrecs
institucionals i de partit són incompatibles. Marca Deusto. Contràriament, la convergencianitat es sadollava a les deus montserratines-escarrerianes.
En el decurs de les pàgines de «Cuando pintábamos algo en Madrid» es fa evident que va reverenciar Ramon Trias i Jaume
Ciurana. Sintonitzà especialment amb Miquel Roca i va ser lleial a Jordi Pujol.
El cerimonial de l’amo per comunicar a López de Lerma que encapçalaria per
primera vegada la llista per Girona pertany al domini de la psiquiatria i/o el
maquiavel·lisme més reconsagrat.
Dóna detalls sobre diferents espècies
endèmiques que praden a les canongies i benifets de la Villa y Corte, que tan
agraden de mantenir criats com els uniformats amb entorxats que mouen amb unció
calculada el tron excessiu de la presidència del Congrés. Molts episodis que
narra havien estat inèdits i d’altres cuegen pels papers i les ones com el
selectiu Manuel Prado y Colón de Carvajal actuant de corredor de negocis
privats del cap de la casa reial o el clam pocavergonya de la senyora Rahola
(fusió freda de Golda Meir i Pilar Careaga) respecte el jutge Estivill: «Lo
sabia toda Barcelona», que era tan com reconèixer l’omertà catalana i dir babaus
als sants innocents. Més endavant, però, la cara d’imbècils se’ns va acabar
d’afaiçonar quan l’oasi va explosionar amb la deixa de l’avi Florenci que va
ser la primera pedra del càrtel Pujol Ferrusola. Molts ciutadans varen apostatar.
Interessant el Requiescat in pace dedicat al
finat Grup Parlamentari dels Socialistes de Catalunya -perpetrat per l’ínclit
Eduardo Martín Toval- que tanca així: «La política de la imperial Roma sigue
llevándose a cabo en la que fuera provincia suya, Hispania, donde sí se paga a
traïdores.» (p. 73). Precisament Martín Toval va portar la veu cantant en un
històric míting del PSC-Congrés al
teatre del Centre Excursionista Montclar de Sant Feliu de Guíxols. Un dels
escassos mítings als que he assistit.
Altres actors de repartiment són Luís Roldán,
corrupte director general de la Guàrdia Civil; el CESID, que li reportà
sentir-se espiat, seguit i protegit alhora; l’assumpció d’una missió delicada
que havien bloquejat els diplomàtics de carrera per desesperació d’Abel
Matutes, contrincant polític, ministre d’afers exteriors i banquer pitiús; el
vaticanisme practicant del M. Hble. Joan Rigol; o la química amb Federico
Trillo-Figueroa y Martínez-Conde i l’incombustible Francisco Álvarez-Cascos
Fernández, Paco pels amics.
Queda clar per què atorga el paper de
figurants a Artur Mas, Pere Esteve i Carme-Laura Gil.
López de Lerma va posar punt i final a la
seva carrera política d’aquesta manera: «Me despedí personalment de los
presidentes Aznar y González. De nadie más. Lo hice público en una rueda de
prensa celebrada en Girona y convocada por mí mismo, pues vete a saber qué
ocurre si lo encargo al partido. Me acompañó solo mi mujer, dándome su apoyo
como siempre lo hiciera. En solitario. No escondo que detrás de todo eso, entre
las cortinas de mi despedida, anduvo el cansancio del vigilante. (...) Nunca
escondí que CiU debía entrar en el Gobierno de España. Pujol en persona lo impidió
tantas veces como fue llamado a corresponsabilizarse de la gobernación. Siempre
lo rechazó en beneficio de Cataluña, dijo, però nunca me lo creí. Hoy, menos. El
vigilante se hartó, y simplemente se fue. Hoy ya no hay vigilantes.» (pp. 246-247). No s’ha
fet membre de la Asociación de ex Diputados y ex Senadores de las Cortes
Generales, que presideix Carlos Robles Piquer. Si ho és de l’Orde d’Isabel la
Catòlica que reconeix els «Servicios a la Nación».
Es trobava còmode en el poder legislatiu però
les cambres només garanteixen la perdurabilitat als taquígrafs-estenotipistes,
els uixers i els integrants de
l’elitista cos de lletrats de les Corts; la casta. Els diputats sempre tenen al
damunt dels seus caps l’espasa de Dàmocles del partit que graciosament els
manté en la pole position a les llistes tancades.
Una vegada fora de la situació va treballar
al bufet Roca Junyent fins la jubilació. En la joventut va iniciar-se en
l’ofici de periodista com corresponsal de premsa i ara manté viva la vocació al
Diari de Girona amb una columna d’opinió. En els seus anys de congressista les
intervencions parlamentàries no es gravaven en imatges però si es conserva un
arxiu d’àudio que permet escoltar les seves intervencions a les comissions i el
plenari que també es poden seguir mitjançant el Diari de Sessions.
Viu retirat a la santjoanista vila d’Avinyonet
de Puigventós; una decisió residencial francament tramuntanada. No sé si enyora
poc o molt la Ganxònia però un dia el vaig veure esmorzar al «snack» de Medinyà
vestit amb roba vella -a prova d’esgarrinxades- prest per a la cacera
micològica. Inevitablement, devia fer
ruta cap a les Gavarres o l’Ardenya. Ara rai, únicament s’exposa a les bardisses
boscanes. Els trencs els va rebre «Cuando pintábamos algo en Madrid».
 |
| Montserrat Nebrera i Josep López de Lerma en un dels actes de presentació del llibre. |
*Josep López de Lerma i López (Sant Feliu de
Guíxols, 1950), mestre i advocat. Militant de Convergència Democràtica de
Catalunya (1976-2011). Regidor ganxó (1979-83 i 1987-91) i diputat a Corts per
Girona (1980-2004).
