dimecres, 2 de novembre de 2016

Els ous d'en Kennedy

Apunts del Pení


Si nuestras alas se quiebran,
al final de nuestro vuelo,
antes de llegar al suelo,
tus brazos con amor se abran,
Salve, Madre, Salve, Reina del Cielo.


Salve Aviadora


El català és antimilitarista, no sé per què.
S’hi ha fixat, en això, vostè?

Josep Pla

Cf. VALLS, Josep: Pla de conversa.
Brau edicions. Figueres, 1997, p. 202

Imatge de la zona tènica. Simonets. Esquadró de Vigilància Aèria, núm. 4.
Ajuntament de Girona CRDI (Narcís Sans Prats). 19 setembre 1972.


Cerç, mestral i tramuntana

La meva primera trobada amb l’Exèrcit de l’Aire (EA) va tenir per escenari l’Aquarterament Aeri «San Lamberto» de Saragossa, però va ser a la Base Aèria de Reus/Escola de Sotsoficials de l’Aire on vaig ser introduït en els rudiments militars.

Superat el període iniciàtic, l’Esquadró de Vigilància Aèria, núm. 4 -conegut popularment com «els ous d’en Kennedy»-, va ser el lloc on vaig experimentar més la immersió a la «institució total» que és la Força Aèria Espanyola. Això va succeir en el decurs de 1977 i 1978, temps de Transició de la dictadura franquista a la restauració borbònica.

Encara no s’havien aprovat les Reials Ordenances de Joan Carles I i es mantenien vigents les «Ordenanzas de Su Majestad para el régimen, disciplina, subordinación y servicio de sus exércitos», dictades per Carles III el 1768.

Dels pocs drets de la tropa me va soprendre el relatiu a l’allotjament forçós que estaven obligats a prestar els paisans: «Ningún Soldado podrá exigir, en el alojamiento que tuviere, otra cosa, que cama, luz, agua, vinagre, sal, y asiento a la lumbre: y el que maltratare a su Patrón se castigará a proporción del exceso».

El renec era prohibit amb una contundència extrema: «El que blasfemare el santo nombre de Dios, de la Virgen, o de los Santos, será inmediatamente preso, y castigado, por la primera vez con la afrenta de ponerle una mordaza dentro del Cuartel, por el término de dos horas por la mañana, y dos por la tarde, en ocho días seguidos, atándole a un poste; y si reincidiere en esta culpa, se le atravesará irremisiblemente la lengua con un hierro caliente por mano del Verdugo, y se le arrojará ignominiosamente del Regimiento, precediendo Consejo de Guerra».

Vaig haver de memoritzar articles sencers. I ves per on les observances del caporal –senzilles i raonables- també me varen servir quan vaig dirigir persones en el món civil: «El Cabo, como Gefe más inmediato del soldado se hará querer y respetar de él, no le disimulará jamás las faltas de subordinación. Infundirá en los de su Esquadra amor al oficio y mucha exactitud en el desempeño de sus obligaciones. Será firme en el mando, graciable en lo que pueda, castigará sin cólera y será medido en sus palabras, aún quando reprehenda» (Tratado II, Título II, articulo V).

Les escoles de negocis han practicat l’autòpsia a la Regla de sant Benet a la recerca d’utilitats pel management. Recomano que també passin l’instrumental forense sobre aquests textos militars. Tindran sorpreses.

Psicòlegs, juristes, politòlegs, historiadors i sociòlegs han prestat atenció a les Forces Armades. Els antropòlegs, en canvi, no han mostrat interès en investigar la cultura militar. Eulogio Sánchez Navarro, subtinent d’automobilisme de l’Exèrcit de Terra i doctor en antropologia (UCM), n’és l’excepció i per això li pertoca debatre’s com a militar antropòleg i/o antropòleg militar. L’Institut Universitari General Gutiérrez Mellado (UNED) esdevé el centre de recerca de referència.

Operadors d'Alerta i Control fent el seguiment de vols a la pantalla del radar
Foro de Cultura de Defensa


Antiga sala de control amb tecnologia analògica
Foro de Cultura de Defensa


Qui, què i com

L’Esquadró  s’organitzava en dos plans físics: el basament (coll de Pení) i la zona tècnica (pic de Simonets). I tres àmbits funcionals (percebuts però no formalitzats): 1. Operativa (radar); 2. Seguretat (policia); i 3. Règim i logística (administració i suport).

El cap era un tinent coronel de l’escala de vol. La prefectura de serveis l’ostentava un comandant. Tenia al seu càrrec la gestió immediata dels recursos humans, materials i econòmics. El personal s’enquadrava en funció del seu rol: especialistes de la zona tècnica (radar) i dues esquadrilles: policia aèria i serveis.

El comandant era un falangista de pedra picada. El seu rokiski d’observador (insígnia de títol aeronàutic) anava adornat per la corona imperial, no pas la reial que ja era normativa. Al despatx havia de tenir el retrat del rei però no hi faltava el del difunt generalíssim dels tres exèrcits. A les fotografies oficials, Franco apareixia abillat amb uniforme de capità general de Terra o  de Marina (tot i que no va ser admès a l’Escola Naval Militar de Marín); en canvi mai va vestir l’uniforme d’Aviació. Superstició?

L’home pertanyia a l’escala de tropes i serveis (ETS) que era subsidiària de les afavorides escales de l’aire i de terra. Les oportunitats d’ascens dins l’escalafó mantenien diferències vertiginoses. El statu quo es va perpetuar. Aquesta era la situació l’any 1986 entre uns i altres: els cinc tinents generals de l’EA eren de les escales afavorides. La proporció dels generals de divisió era de 13 a 1; els generals de brigada de 23 a 3. I els comandants –com ell- de 296 a 98. Això volia dir que la seva carrera era frustrada pel bandejament institucionalitzat.

Els serveis generals de l’EVA es podien distingir en funció dels recursos a qui s’adreçaven: personals o materials.

Els personals es podrien classificar en quatre blocs: sanitat; alimentació i begudes; règim interior; i administració de personal militar i civil. Respecte allò instrumental: equipament tecnològic; infraestructura; transport; combustible; i armament.

La sanitat era atesa per un tinent coronel i un comandant metges amb l’auxili d’un brigada practicant. La infermeria disposava de consultori, sala de cures i una habitació amb capacitat per a una dotzena de llits. Si calia, es derivava a les consultes externes i cirurgia de l’Hospital Militar de Barcelona.

El diguem-ne «food and beverage manager» era un sergent. Amb un soldat cuidaven de les provisions de cuina; dels bars d’oficials i suboficials; i la cantina de tropa, oficialment «Hogar del Soldado». El menjador únic d’oficials i suboficials l’havien decorat els americans amb un estil  Nou Mèxic i portava per nom «El Rancho». Aquest encarregat era fill d’un general i havia estat cadet a l’Acadèmia General de l’Aire. Allà va tenir una topada amb un capità i va ser expulsat. El seu pare el trucava sovint pel sistema de telecomunicació interna de l’EA. El cuiner era un guàrdia civil de la companyia de Figueres en situació de reserva.

De la burocràcia i l’habilitació de la tropa en tenia cura un subtinent auxiliat per furriers i soldats quarterers. S’estava a l’oficina de l’aquarterament, l’únic edifici espanyol del recinte que contrastava amb els dels americans: obra vista, baixa qualitat i conservació deficient. Devia ser fruit d’un model estàndard completament inadequat per a la climatologia del lloc. El Pení no era ni és Gando. Mai hi vaig veure la pràctica de xafarranxo de neteja.

El jutjat era servit per un sergent. El que no encaixava enlloc anava a parar allà: transcripció i autentificació de fulles de serveis (quilomètriques), sol·licituds de recompenses (medalles a la constància, al mèrit aeronàutic i orde de sant Hermenegild), cursos, vacances (per no haver de presentar-se al post de la Guàrdia Civil del lloc d’estada es feia servir la convenció «de viaje turístico por España». I permisos de casament. La Segona Secció Bis de l’Estat Major (Intel·ligència) investigava la conducta de la candidata a esposa de militar; l’autorització amb els noms dels nuvis es publicava al butlletí oficial de l’EA. Temps a venir el jutjat acabaria tenint molta feina com a òrgan jurisdiccional: la instrucció de les diligències prèvies del robatori d’armes; qüestió que serà tractada en el proper post.

La redacció, còpia amb ciclostil i distribució de l’Orde del Dia anava a càrrec d’un brigada i un soldat; tants anys desprès encara feien servir paper, clips i material d’oficina dels americans. Al despatx del costat hi feia estada un brigada de fotografia i cartografia, que era membre del Cos de Mutilats (havia patit un accident). Suposo que no feia altra cosa que les fotografies pels DNI’s i reportatges dels casaments, batejos i comunions de les famílies del personal permanent.

L’equipament tecnològic era usat pels operadors d’alerta i control i radiotelegrafistes. Del manteniment en tenien cura els mecànics, electricistes i electrònics.

La infraestructura (immobles, aigua, llum i gas) estava a les ordres d’un capità enginyer tècnic aeronàutic i el personal al seu càrrec era únicament civil: un administratiu, una administrativa, un operari i una senyora de la neteja. Quan al capità li agafava el rampell se n’anava a segar herba amb una dalla mecànica.

El parc de vehicles: un camió, un autobús, un cotxe de comandament (Renault 6 TL) i un Land-Rover patruller eren competència dels mecànics automobilistes. Tenien dues cotxeres: una al Pení i una altre a la colònia de Figueres.

Respecte el combustible es distingia entre el propi de la petita flota de vehicles i el dels equips de la zona tècnica. Quan es canviava l’oli dels motors de Simonets s’enviava a analitzar a l’INTA.

Finalment, l’armament era cuidat per un brigada armer artificier que tenia estada al polvorí que estava ubicat en un erm a distància dels edificis.

La soldadesca era joveníssima i tots voluntaris llevat de dos casos: el furrier que provenia del contingent de lleva i un soldat expulsat de l’Escola d’Especialistes de l’Aire de Lleó (Castella i Lleó). Els voluntaris podien triar destinació i d’aquí l’èxit d’aquesta modalitat de compliment del servei militar obligatori. La majoria provenien del golf de la Selva, l’Empordà, la Garrotxa i el Pla de l’Estany. En menys nombre de l’àrea metropolitana de Barcelona i les Terres de l’Ebre (Ascó, la Cava, la Cala,...). Aquests darrers eren a Roses per no haver obtigut plaça al Sector Aeri de Barcelona, l’Aquarterament Aeri del Prat o la Base Aèria de Reus. Els novells eren titllats de «pelusos» o «peluts», epítet que remet als «poilus», els soldats francesos de la Gran Guerra (1914-1918). Una qüestió per dilucidar.

La formalitat castrense de Reus no va tenir continuïtat al Pení. La base es localitzava en un pla tan pla que era pista d’aeròdrom i l’EVA està condicionat per una orografia abrupte i ventades inclements. Tanmateix, els espais són concebuts des d’una lògica industrial: no hi ha pati d’armes ni espais de sociabilitat a l’aire lliure. Els efectius eren reduïts i la majoria professionals. Tot plegat feia que no es poguessin mantenir els rituals de precepte: els tocs de corneta,el cerimonial a la bandera i el culte als caiguts (no hi havia cap memorial). Tampoc tàctiques o pràctiques de tir. Els soldats de l’esquadrilla de serveis acabaven per desaprendre la instrucció d’ordre tancat. Tot plegat s’explicava per la servitud del lloc i l’herència de la USAF.

El distintiu de destinació de l'EVA 4 incorpora el  lema hamletià: ser-hi o no ser-hi.

Els sotsoficials: la força de treball

Com hem referit, l’EVA tenia en plantilla quatre caps (dos, metges). Els oficials eren un capità (ETS), un capità enginyer tècnic, un tinent capellà castrense, un tinent radiotelegrafista i un tinent d’alerta i control, ambdós de l’escala especial (procedents de sotsoficials). El gran gruix eren els sotsoficials especialistes. L’EA és eminentment tècnic. La resta eren suboficials ETS (pocs), seguits per les classes de tropa entre els quals s’hi comptaven (amb els dits d'una mà) els estirats caporals ajudants d’especialistes en pràctiques. Aquests estaven destinats a la zona tècnica i feien vida apart. Ranxo, no; aquest era igual per a tot l’Esquadró amb les úniques excepcions dels malalts. La majoria dels sotsoficials eren nascuts a les Castelles i Múrcia; no s’apreciava cap accent andalús. La seva fixació era consultar «la escalilla» que era el nom que rebia l’escalafó imprès. Sempre pendents de la darrera edició a veure com es movia per a conèixer les expectatives d’ascens.

Un sotsoficial era un obrer militaritzat i no tots havien triat el modus vivendi per raons vocacionals i/o patriòtiques. Treballaven per l’Estat i aquest els garantia un sou i un retir. Els oficials superiors –la casta estamental- ho consideraven així. Quan el tinent coronel Andrés Cassinello va informar el president Suárez de la trobada secreta que havia tingut per escrutar el president Tarradellas, descrivia la manca de confort del president de la Generalitat a l’exili d’aquesta manera: « vive en una llanura fría del centro de Francia con una calefacción tibia, sin baño, con muebles que ya no usan los suboficiales»[1]. Significatiu.

Allà dalt, quan s’espatllava un aparell de telèfon el reparava un sergent mecànic de transmissions. Una feina que avui dia al món civil l'executa un autònom subcontractat per Movistar. No s’ha de fer estrany, doncs, que es parli d'externalitzar en l'àmbit de les Forces Armades. La Subdelegació de Defensa de Girona -heretat del Govern Militar de la Plaça i Província de Girona-, té contractada la seguretat a una empresa privada.

L’estreta convivència entre els sotsoficials i la poca tropa destinada a les dependències afavoria que les relacions fossin de respecte però d’una relativa proximitat. Amb uns més que altres, és clar. La policia era diferent; eren sentinelles i patrullers amb l’únic contacte de la seva tribu. Vida regimental.

Al Pení els soldats parlaven català entre ells, sense limitacions. Jo ho feia -quan estàvem sols- amb el tinent radiotelegrafista Arté de Figueres o el subtinent mecànic Santaló de Palau-saverdera. El tinent Arté va ascendir a capità al cap d’uns mesos, després de fer un curs a la Base Aèria de Jerez (La Parra).

En aquell temps els sotsoficials lamentaven la manca d’expectatives per construir un futur professional: la formació no s’estimulava ni valorava. La única via de promoció era l’antiguitat. Alguns, però, començaren a estudiar a la UNED i d'altres s’obriren als camps de les lletres i les arts. A l’hora de la retreta alguns han confessat públicament la seva manca d’afinitat amb un règim de vida que no varen tenir altre remei que aceptar, empesos per les circumstàncies socioeconòmiques que varen contrariejar la seva joventut.

Quedava per arribar una professió militar adaptada als estàndards internacionals: transparència i llibertat ideològica, redimensionament de plantilles, incorporació de la dona, racionalització de cossos i escales, formació professional superior dels sotsoficials i grau universitari en enginyeria d’organització dels oficials, professionalització de les classes de tropa, definició de drets, sindicació, llibertat sexual, creació d’un observatori de la vida militar, nou codi penal militar, etc. Quelcom que just havien arribat a albirar els membres de la Unió Militar Democràtica (UMD), organització que va comptar amb sotsoficials destinats al Pení[2]. El temps els ha donat la raó malgrat que -com va passar amb els aviadors de la República- la seva rehabilitació va arribar tard i va ser restringida.

Coberta del tractat de meteorologia editat pel Ministeri de l'Aire, 1968.

Lectures i ufologia

De les lectures peninenques en recordo una amb especial afecte: el «Manual del Observador de Meteorologia» que encara conservo. A Reus havia fet amistat amb un madrileny; ell era controlador i el seu pare de l’escala d’observadors de meteorologia. Me va descobrir tot un món i fins vaig pensar que podria ser una bona feina. Això de mirar el cel (Ac 1,11) ja m’anava bé però les ciències exactes han estat el meu handicap i em vaig veure forçat a rendir-me. El meu afany el vaig reconduir cap a la descoberta de noms de núvols, boires i vents, i per això només cal seguir l’estela d’Albert Manent i Joan Cervera, i les imatges d’Eduard Marquès.

A la llibreria Masdevall de la rambla de Figueres vaig adquirir l’Antologia poètica de Joan Maragall, editada per Selecta, que va propiciar que escrivís dos poemes a l’esguard del cim de Simonets. La biblioteca de l’EVA me va permetre  l’apassionant Juicio Universal de Giovanni Papini i Una mujer llega al pueblo, de Mercedes Salisachs, ambientada a Cadaqués.

Passar la grip a la infermeria va ser l’oportunitat per llegir un llibre que corria per allà: Los doce triángulos de la muerte, reportatge d'Antoni Ribera[3] que estenia el fenomen del Triangle de les Bermudes a altres indrets del planeta. El capítol  «Observación ovni desde una base de radar» es refereix a l’EVA,4. Concretament, les visualitzacions que va presenciar el personal de guàrdia les nits del 25, 27 i 29 de març de 1971; amb repercussions somàtiques als gossos patrullers. Fets que varen comportar la visita informativa d’una delegació de la USAF.

Jo mantenia una relació cordial amb el brigada armer. Li vaig comentar què havia llegit i m’ho va confirmar: n'era testimoni directe. D’ençà de llavors, sempre he considerat amb respecte Antoni Ribera; investigador que havia publicat la Guia submarina de la Costa Brava, que el meu pare elogiava. L'any 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi.

A finals d’octubre d’enguany el Ministeri de Defensa ha posat a l’abast vuitanta expedients desclassificats sobre OVNI, compresos entre els anys 1962-1995. Sorprenentment, l’expedient relatiu al març de 1971 no hi és. Segueix secret. N’hi ha, però, un de posterior: l’advertit el 13 de setembre de 1991.

Monsenyor Juan del Rio Martín, arquebisbe castrense, acompanyat per un tinent coronel capellà. Per privilegi de la Santa Seu, els sacerdots de l'ordinariat castrense van abillats com els bisbes: sotana negra amb ribet morat.


Milícia i religió


No vaig veure mai que el tinent capellà castrense exercís apostolat o fes catequesi. Anava abillat amb sotana i d’ençà que arribava fins que marxava es passava la jornada jugant a cartes al bar de suboficials. Catolicisme de timba. Suposo que els diumenges feia missa a la capella de la colònia de Figueres. Al Pení, mai. Excepcionalment, en la festivitat de la Mare de Déu de Loreto, patrona de l’Aviació.

En circumstàncies normals, aquell home havia de tractar la tropa i interessar-se per les seves inquietuds. Del pater també s’esperava que fes d’introductor o mediador informal de peticions i demandes als comandaments. Aquesta era una de les seves missions no escrites. Així que ni misses ni atenció personal als soldats. Que Déu l’hagi perdonat.

El clero segueix present per imperatiu dels acords del Regne d’Espanya i la Santa Seu. Hi ha un arquebisbat castrense amb jurisdicció als tres exèrcits i el seu titular té rang de general de divisió. Els capellans segueixen tenint graduacions superiors, porten uniforme i es pengen medalles. Fins i tot hi ha un seminari castrense. Diví.

La secularització ha guanyat terreny amb la creació de les graduacions de caporal major i suboficial major. Uns càrrecs que, precisament, tenen com a funció expressa posar oli per tal que no xerriquin les relacions entre els comandaments i els graons inferiors.

La institució militar i la religiosa mantenen permanentment ritus per tal de cohesionar i infondre esperit de cos. La simbologia és present i constant. La bandera i el Santíssim són homenatjats amb idèntics honors. En les solemnitats militars el capellà té un paper destacat: invocació en l’acte de jurament a la bandera, benedicció de banderes, pregàries d’acció de gràcies en la  recollida de despatxos, etc.

Tanmateix, la música juga un paper important en moments significatius com la interpretació de l’himne nacional espanyol davant la custòdia de Corpus. Altres escenaris són les paralitúrgies del «rindan armas» en el moment de la consagració de l'hòstia i l’assistència de piquets a les processons. Situacions que encara que en el nostre rodal pràcticament s’han extingit continuen vives enllà de la Sénia tot i les intencions del nou reglament d’honors militars que -feta la llei, feta la trampa- no deroga els usos i costums pretèrits.

I encara una altra simbiosi: milícia i monacat. Vet aquí la casuística de figures coincidents: Corneta/campana; Ordenances/Regla; Recluta/novici; Jura de bandera/professió simple; Militar de carrera/profés solemne; hissar bandera/Laudes; arriar bandera/Vespres; Silenci/Completes; Ordre del Dia/Lectura capítol de la Regla.

Encara que el CESID, el servei secret militar -antecedent del CNI- ho tenia més clar i ho practicava com si els espies fossin cavallers de l’Orde del Temple:

«- Mira, Juan, nosotros en el Cesid carecemos de nuestra propia individualidad, diluimos nuestra personalidad en beneficio del servicio que prestamos a España. Nosotros somos Estado. Somos permanentes. A los demás los vemos pasar. Todos; los ministros, el presidente del gobierno sea del partido que sea, la clase política, los más influyentes del país son efímeros. Incluso el rey. Ten en cuenta que por nuestras manos pasa un cúmulo de información valiosísima que según el uso que le diésemos podríamos cambiar la realidad social y política de España.

-No llego a comprender qué tiene que ver eso conmigo.

-Mucho, porque tú formas parte del Cesid y eso es una obra que hemos hecho nosotros, que mantenemos firme con nuestra unidad sin fisuras; especialmente la Aome, que personalment es lo que más quiero. Conformamos una orden de caballería con una alianza sagrada, tenemos un credo con un código de honor sublime que nos obliga a darlo todo si es necesario y hemos de impedir al precio que sea que nada ni nadie perturbe nuestra paz y nuestro control.»[4]

Gorra de feina de soldat de l'Exèrcit de l'Aire (amb orelleres).

Un comiat pacifista

El desembre de 1977 uns soldats es llicenciaven i per a celebrar-ho varen obtenir permís per organitzar una festa de comiat al menjador americà. Quan va arribar l’hora hi va assistir gent de totes les graduacions. L’acte -presidit pel tinent coronel- consistia en un repertori de música de guitarra i cançons que interpretaven els organitzadors. Sobre una música coneguda s’havia adaptat una lletra per a l’ocasió. Una tornada que s’encomanava, dedicada a un caporal:. «... y te vas con el paso cambiado, hasta siempre mi cabo...». El recital va acabar amb la interpretació coral a cappella de la Cançó sense nom (on vas) de Lluís Llach: «On vas amb les banderes i avions / i tot el cercle de canons / que apuntes al meu poble? -  On vas amb la vergonya per galó, / i en el fusell, hi duus la por, / que apuntes al meu poble? - On vas quan ja l'infant / no vol jugar / perquè el carrer / vessa de sang / i ets tu qui l'omples? - On vas quan ja l'infant / no pot mirar / ni el blau del mar / ni aquell cel clar / i ets tu qui el borres?».

Tot just començada la cançó el tinent coronel es va aixecar d’una revolada amb cara d’enuig i va exclamar que allò era una infàmia i se’n va anar amb gest enèrgic. Immediatament, el capità va ordenar que tothom sortís. La festa va acabar com el rosari de l’aurora. No hi varen haver represàlies per evitar escàndol portes enfora.

Marxaven uns joves que havien estat mesos portant fusells d’assalt municionats. No sabien que era un conflicte bèl·lic ni l’abast dels «danys col·laterals». Tampoc sobre el control que ha de tenir la societat civil sobre els posseïdors de la violencia legal de l'Estat i la indústria de guerra que manega la política de defensa.

Aquells joves havien estat obligats a fer el soldat. Havien tingut  a les mans màquines de matar, moltes hores i dies, sense tenir consciència dels riscos i les conseqüències. Johnny va agafar el fusell.

Intuïm que és la Guerra i per això cal fer saber que és la Pau: l’absència de violència i drets polítics, socials, econòmics i culturals efectius. Aquest era un dels objectius de la UMD: el ple restabliment dels Drets de l’Home i de les llibertats democràtiques.





SANTACANA, Carles: Josep Tarradellas. L’exili 2 (1954-1977). Edicions Dau, Barcelona, 2015, p. 192.
[2] GÓMEZ ROSA, Fidel: La Unión Militar Democrática en la Transición política. Tesis doctoral. Universidad Complutense de Madrid. Facultad de Ciencias Políticas y Sociología. Madrid, 2007. Anexo núm. 64 (2/3).
[3] RIBERA, Antonio: Los doce triángulos de la muerte. Plaza & Janés editores, Esplugues de Llobregat, 1987, p. 53 i següents. Aquesta segona edició és la que ara he consultat. La que vaig llegir al Pení va ser la primera, editada per A.T.E. l'any 1976.
[4]
PALACIOS, Jesús: 23-F: el golpe del Cesid. Edit. Planeta, Barcelona, 2001, pp. 43-44.
Perspectiva de Simonets des de Cala Montjoi
Fotografia de Miquel Bohigas