dimecres, 19 d’octubre de 2016

L'Oncle Sam a l'Empordà

Mig segle de la militarització del Pení


Americanos, vienen a España
guapos y sanos.
¡Viva el tronío!
de ese gran pueblo con poderío.

«Coplillas de las divisas»
Bienvenido, Mister Marshall
Luis García Berlanga, 1953.


Amb tot això de Pení
-pepsicola, radar i àtom-
engegaran a parir
l’Empordà sense ultimàtum.


I amb l'àtom i la molècula,
si Pení és la sucursal
del Cabo Cañaveral,
requiem per omnia secula.
Segon recull d'epigrames.
Edició i notes de Joan Ferrerós
Brau edicions.
Figueres, 2015, pp. 184-85.


Un C-101 Aviojet sobrevola els radars. Fotografia EVA, 4.

Estat actual de Simonets.
Fotografia EVA, 4.

La península ibèrica és una plataforma geoestratègica excepcional. En plena Guerra Freda i a resultes dels Pactes de Madrid de 1953, signats entre l’Espanya de Franco i l’administració republicana d’Eisenhower, les Forces Aèries dels Estats Units d’Amèrica (USAF) varen ocupar les bases de Morón (Sevilla), Torrejón de Ardoz (Madrid) i Saragossa, alhora que la Marina dels Estats Units (U.S. Navy) va fer el mateix respecte Rota (Cadis). Els americans aconseguiren instal·lacions militars fixes i els franquistes obtingueren un recolzament internacional sense que s’arribés a qüestionar el seu statu quo: la dictadura. Aquesta va ser una aliança d’interessos entre uns governants que negaven els drets humans i uns altres que eren (i són) els propagandistes de la democràcia formal i els gendarmes del capitalisme. Realpolitik. En aquesta tessitura no ha d’escandalitzar que l’Agència Central d'Intel·ligència (Central Intelligence Agency), més coneguda per CIA, tingui per lema «Coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.» Ni més ni menys que un verset de l’Evangeli de Joan (Jn 8, 32).

Per fer front a l’amenaça de la seguretat també es va crear una xarxa d’estacions de radar per al control de l’espai aeri i es dotà l’Exèrcit de l’Aire espanyol amb 270 caçes F-86 entre 1955 i 1958.

Sobre el paper l’ocupació americana tenia una aparença de força conjunta però la realitat va ser una altre.

Efectes de la penetració americana va ser l’interès de professionalització que suscità en una determinada oficialitat que es caracteritzava per una formació deficient, estar ideològicament ancorats en el Alzamiento de 1936, tenir uns mitjans materials obsolets i unes unitats pitjor gestionades. Aquest era el panorama de les forces armades del general Franco. El xoc cultural però no va tenir conseqüències: els oficials espanyols continuarien conservant privilegis com tenir un assistent-criat o no fer cua amb els sotsoficials i la tropa com passava a la banda americana. Més enllà de la jerarquia s’imposava el classisme com a vertader nervi de la milícia espanyola.

En aquest context, el litoral empordanès va allotjar tres instal·lacions. Dues militars: El Pení (USAF, 1959) i l’Estació LORAN de l’Estartit, a càrrec de la Guàrdia de Costa dels EUA (1961-1995). I una de civil -instrumentada per la CIA- dedicada a la guerra ideològica: Ràdio Liberty a la platja de Pals (1959-2001).

El Pení (Roses) va ser el lloc escollit per construir l’assentament de la base logística de l’estació de radar que es va emplaçar al cim del puig de Simonets. L’establiment va ser operat pel 875th AC&WSQ (Aircraft Control and Warning Squadron) de la USAF, amb una presència testimonial espanyola per a guardar les aparences. La dotació de la Rosas Air Station va ser activa de l’1 de febrer de 1959 a l’1 de gener de 1965.

La desactivació va suposar un replegament tàctic: es va centralitzar la informació del radar a Torrejón de Ardoz. Continuava en mans americanes el sistema de la defensa aèria. La sobirania militar espanyola era una entelèquia.

La CIA ha tingut un paper actiu en la substitució de l'antic règim i el disseny de la Transició: l'atemptat de l'almirall Carrero, la selecció dels quadres dirigents del PSOE o la trama del 23-F (1981).

Des del dia 19 de febrer la USAF de Torrejón de Ardoz estava en situació d’alerta màxima. Tanmateix, el dia 23 al matí el Stratègic Air Command va anul·lar el control espanyol de transmissions alhora que s'activaren les forces de Rota, Morón i Saragossa; unitats de la VI Flota de la US Navy es varen desplegar al golf de València.

Els EUA han tutelat i tutelen la política, la governació i l’economia de les Espanyes.

Escarapel·la del 875th Alert and Control Warning Squadron
de la 65th Air Division de la USAF, estacionat a Roses.

L’amic americà

Les relacions dels comandaments del Pení amb les autoritats locals varen ser de bon veïnatge i cooperació.

El tinent coronel de la USAF Lloyd E. Colboch, només arribar, es va adreçar a l’alcalde de Roses oferint setze llocs de treball per a gent de la vila. Inexplicablement, l’edil va respondre per escrit que no podia donar compliment a la petició. Això en un temps que els naturals del país havien d’emigrar per a sobreviure. Orgull hispà?

Més endavant l’Ajuntament de Roses va demanar ajuda pel subministrament d’aigua potable i la climatització de l’escola, a la qual cosa els americans respongueren positivament.

Segons dades del padró de Roses, l’any 1960 al Pení hi havia una població de 293 nord-americans (157 militars i 136 civils) i 122 espanyols.

Els militars americans varen estar set anys treballant i vivint a la comarca. L’esport esdevingué una via de socialització privilegiada entre el personal i l’entorn.

El club de bàsquet Adepaf-Figueres el 1961 va causar expectació amb el fitxatge de William L. Jackson, esdevenint així uns dels primers equips peninsulars amb jugadors de color. Losfeld i Carrigan varen jugar el 1962 i 1963.

El Grifeu-Llançà, va néixer acomboiat per estiuejants madrilenys i soldats americans com Lyn Van Leuven, Lewis i Dackson. Van Leuven feia entre 20 i 30 punts per partit.

A Roses es va obrir un «Paní Club» i a la pujada del castell de Sant Ferran de Figueres es varen expropiar terrenys a la família Cusí Furtunet per edificar una urbanització que es coneguda com el barri dels Americans. Cinquanta anys després és sorprenent la vigència de la seva arquitectura. La Colònia d’Aviació disposava d’escola, capella, club d’esbarjo i economat i tenia establert un concert amb l’hospital de Figueres. Un carrer està dedicat al president John F. Kennedy i un altre a l’aviador figuerenc Joaquim Collar Serra.

La convivència va propiciar la formalització de parelles entre americans i empordaneses que acabarien seguint els seus marits per diferents destinacions europees i de reton als EUA. Lyn Van Leuven es va casar amb Gemma Badal Ribas. El jugadors i amics del Centre Cultural de Llançà els varen regalar un quadre de Jaume Isern. A Roses va fixar domicili Mrs. Guadalupe Vieyra.

El record dels ianquis es manté i les instal·lacions porten el seu segell inconfusible.


Imatge de la construcció de l'assentament de Pení.
© AMR. Autor desconegut. Fons de la família Prats Basí.

Oficials americans del Pení en uniforme de gala.
© AMR. Autor desconegut. Fons de la familia Berta Sanés.

Objectes que es conserven de l'estada americana. Exposició El Pení, 1958-2008.
© Museu de la Tècnica de l'Empordà. Figueres, 2016.

L’Exèrcit de l’Aire, un cop d’ull

L’aviació militar espanyola comença a prendre volada l’any 1910 en el si del Cos d’Enginyers de l’Exèrcit de Terra però fins l’acabament de la guerra civil (1936-1939) no es va constituir l’Exèrcit de l’Aire (EA). L’italià data de 1923 i el francès de 1934. El general Franco no va confiar el comandament a un pilot sinó a un general d’Infanteria i falangista: Juan Yagüe, company de l’Acadèmia de Toledo i el Marroc. Conegut com el «Carnicero de Badajoz» per la massacre que va manar a Extremadura. Amb les seves tropes marroquines va entrar a Barcelona darrera de la Divisió Littorio. El primer ministre de l’Aire va comptar amb les complicitats de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Al cap d’un any, però, va ser destituït per conspiració i desterrat al seu poble natal de Sòria. L’any 1942 va ser rehabilitat i destinat a una capitania general; malgrat tot va seguir oposant-se subreptíciament al Generalíssim.

Com a torna dels serveis prestats per la «Legión Cóndor», l’any 1941 es va formar la «Escuadrilla Azul» de suport a la Luftwaffe en la campanya de Rússia. El comandament va recaure en el general Von Richthofen, el mateix que havien tingut els aviadors expedicionaris alemanys a Espanya.

En aquesta etapa fundacional les forces de l’EA es van segregar en dos àmbits funcionals: el servei de vol i les tropes d’infanteria d’Aviació (la primera unitat paracaigudista data de 1946). Una concepció primària (estratègica?) que no es va superar fins que esdevingué forçós fer front als impactes de la internacionalització, els avenços tecnològics de les aeronaus, la navegació aèria, l’armament i les infraestructures. La subscripció del Pacte de Madrid (1953) amb els EUA serà l’esperó.

L’any 1977 marca un abans i després en la història de l’EA. En el mes de maig s’aprovà la darrera reorganització del Ministeri de l’Aire però el juliol va ser suprimit igual que el Ministeri de l’Exèrcit i el Ministeri de Marina per a donar pas a un Ministeri de Defensa homologable amb la resta de països occidentals i l’OTAN. L’operació va ser materialitzada pel primer govern presidit per Adolfo Suárez.

L’EA a hores d’ara compte amb una dotació de 20.500 persones que es divideixen a parts iguals entre els quadres de comandament i la tropa i personal civil. És el de menys efectius de les FFAA. L’«Armée de l’Air» francesa està composta per 60.000 homes i dones.

Els avions de representació que opera l’EA s’identifiquen com «Fuerza Aérea Española». A diferència d’altres països monàrquics (Royal Air Force...) mai s’ha encapçalat amb l’atribut reial.

Tot just enguany (39 anys desprès de la seva creació) el Ministeri de Defensa ha reglamentat un mateix uniforme mimetitzat d’aplicació al conjunt de les FFAA. La fusió no ha estat senzilla.

A hores d’ara l’EA a Catalunya compta amb tres unitats:

  • L’Esquadrilla de Circulació Aèria Operativa núm. 4, ubicada al Centre de Control de Trànsit Aeri de Barcelona (Gavà), amb la missió de garantir la seguretat de l’espai aeri i els moviments d’aeronaus civils i militars.
  • L’Aquarterament Aeri del Prat (El Prat de Llobregat i Barcelona), que té atribuïda la Comandància Militar Aèria dels aeroports de Barcelona, Sabadell, Girona-Costa Brava i Reus; competència primera de l’extint Sector Aeri de Catalunya (2002). Una certesa no dita és que actuaria en cas d’activació dels estats d’alarma, excepció o setge.
  • L’Esquadró de Vigilància Aèria núm. 4 i Aquarterament Aeri de Roses. La seva missió és l’obtenció, procés i transferència de dades de radar al Sistema de Comandament i Control Aeri de l’EA que s’incardina a l’estructura militar de l’OTAN.

La Base Aèria de Reus va ser desmantellada l’any 1997.

L'infògraf semblaria format a l'escola cartogràfica soviètica. Res millor que confondre l'enemic:
el Pení ha passat de l'Empordà al Baix Camp.
Font: Foro de Cultura de Defensa 

La missió operativa

La posició geogràfica a la serra de Rodes i sobre el cap de Creus és estratègica per a la instal·lació d’un radar útil per la seguretat occidental: s’ubica a l’extrem nord-oriental de la península ibèrica, amb un flanc obert a la Mediterrània i projectat a Euràsia.

L’operativitat de la vigilància aèria és permanent: 24 hores/365 dies. La missió es concep com de primera línia de combat i disponibilitat immediata.

La defensa ha tingut successius escenaris en el decurs dels anys: el Pacte de Varsòvia, la ciberguerra, el ciberterrorisme i el bioterrorisme. Darrerament s’ha conegut la incursió de dos avions russos per mig Europa en un exercici de desafiament al sistema de control aeri de l'OTAN. Tanmateix, a Occident s'imposa la guerra geoeconòmica per via del TTIP: Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (Transatlantic Trade and Investment Partnership).

El nucli inicial de l’Esquadró d’Alerta i Control núm. 4, va ser ubicat durant mesos a la Base Aèria de Reus. La força era formada per un tinent (del servei de terra), un tinent metge, sots-oficials i fins a seixanta soldats. Més tard es va incorporar el tinent coronel cap. Varen arribar al Pení sense infraestructura ni equipament. Els aliats els cediren a precari la primera planta d’una ala dels seus edificis. Un espai exigu que impedia tota normalitat. Missió impossible.

Els primers oficials d’interceptació del EA finiren la formació bàsica l’estiu de 1960 per a continuació ser ensinistrats en els equips americans. L’any 1962 es va formar el primer equip d’alerta i control espanyol. Dos anys més tard els americans traspassaren el Pení a l’EA.

Al final del franquisme es va canviar completament l’operativa. Si bé en un principi els esquadrons d’alerta i control eren autònoms pel que fa a la interceptació d’aeronaus, els canvis introduïts en el sistema va reduir la seva missió a la de simple manteniment: tota la informació radar es centralitzà a Torrejón de Ardoz. El canvi va fer variar la denominació de l’establiment el 1976: d’Esquadró d’Alerta i Control a Esquadró de Vigilància Aèria i anys més tard amb l’afegitó d’Aquarterament Aeri.

L’any 2008 es va adjudicar la construcció d’una nova torre i la remodelació de la zona tècnica a l’empresa Sacyr per un import de 4.583.827,06 €. L’any 2011 Indra Sistemas va instal·lar el nou radom (la torre protectora del radar; la bola) per 832.574,96 €. A través del BOE, però, no ha estat possible conèixer el tràmit de licitació i adjudicació del nou radar model 3D Lanza d'Indra. El Govern espanyol va vendre l'equip substituït a la Força Aèria Argentina pel preu simbòlic d'1 €.

Sacyr és una multinacional d’infraestructures. Indra Sistemas líder en tecnologies de la informació i sistemes de defensa. El Centre d’Estudis per la Pau J.M. Delàs, que porta el nom del comandant de la Unió Militar Democràtica i president de Justícia i Pau de Girona, analitza i manté una base de dades del cicle econòmic militar.

La transformació ha alterat el skyline del paisatge empordanès dels darrers cinquanta anys: de dues boles a una i un lleu desplaçament d’ubicació.

Aquest canvi ha comportat una nova reducció de personal que l’any 2006 era de 90 militars i 20 civils. El futur haurà de passar pe la ocupació exclusiva del pic de Simonets i la desafecció dels usos militars del Pení. Al Congrés dels Diputats hi ha aprovada una proposició no de llei per la qual s'insta el govern a destinar al Parc Natural de cap de Creus els terrenys i edificis en desús. Carles Pàramo, diputat i alcalde de Roses, la va promoure a la Comissió de Defensa.

Un país civilitzat no es pot permetre la vergonya de l’abandó i vandalisme sofert per l’Estació LORAN de l’Estartit (i la seva homònima d'Estaca de Bares) víctima de la deixadesa del Ministeri de Defensa. Només raons polítiques ho poden permetre. També és política no respectar la toponímia oficial com fa el Ministeri de Defensa i les Corts.

Radar instal·lat per l'USAF, avui substituït.
Fotografia EVA, 4.


El nou radar apareix darrera el campanar de Cadaqués.
Fotografia de Miquel Bohigas.

L’entorn i el paisatge

Els esquadrons de vigilància aèria estan ubicats en cims muntanyosos i per això en espais de gran valor natural i paisatgístic. Pení i Simonets es troben dins el territori del Parc Natural de cap de Creus.

La política ambiental de l’EA passa per l'establiment de protocols interns i l’acord amb les administracions dels paratges que habiten. Els EVA són focus de contaminació electromagnètica. Respecte l’EVA, 4, el Ministeri de Defensa va subscriure amb el Departament de Medi Ambient de la Generalitat un conveni per a la cessió d’un local i el pas de tècnics per a la reintroducció del xoriguer petit al parc.

El coll de Pení ha estat successivament arrasat per incendis i està exposat a accidents. El 13 de maig de 1994 un A-74 Corsair de la Força Aèria Portuguesa es va estavellar a Cala Montjoi i van morir a l’acte el pilot i el mecànic. La boira era espessa i l’avió de combat –que no anava armat- havia acabat de fer un simulacre d’atac a l’EVA en el context de les maniobres Dinàmic Impact 94.

En el rodal immediat a l’assentament, l’EVA va compartir paisatge amb un aerogenerador experimental (1988) que  posa les bases de la central eólica de Roses (Fecsa Endesa) que va comptar amb sis aparells fins que varen des desmantellats el 2007 per esdevenir incompatibles amb la protecció del parc.

Els molins de vent tenien assegurada l’energia: en aquells cims les tramuntanades prenen dimensions èpiques. S’han assolit registres de  150 nusos, circumstància per la qual l’EVA té la consideració de clima extremat. La part positiva és que permet albirar un paisatge sensacional. Des de Simonets s’abraça una visió de la Mediterrània al Pirineu: golf de Roses, cap Norfeu, Cadaqués i cap de Creus, golf de la Selva i la costa del Rosselló fins a Fitó.

De nit es perceben els llums dels fars de cap de Creus, punta de S'Arenella, cap de Cervera, cap de Biarra i cap de Leucata. I quan hi era, l’antena de l’estació LORAN de l’Estartit.

Però val més que seguim la descripció inspirada que feia Neptú:

«En voleu més encara i pugen a Pení aspra montanya i el vostre esperit es sadolla de belleses i, golafres, no esteu saciats encara i aneu pujant fins arribar a les exhuberants sines dels Simonets i allà descobriu la vostra testa, feu un crit d’admiració i abrasseu amb els ulls les terres de l’Empordà i del Rosselló. Mireu a ponent l’extensa badia de Roses, talment un espill rodó i gegantí, davant del qual les dones d’aigua, nàiades i ninfes de l’Escala, de les Medes i d’Empúries, i els tritons de la mateixa Roses s’hi emmirallen, apar que la teniu as les mans. Guaiteu al nord i veieu més ençà el magestuós, encara que gairebé enrunat monestir de Sant Pere de Rodes, el Canigó, i els Pirineus més enllà, per més que us sembla que la gent d’aquelles contrades han d’oir les vostres veus i us han de respondre. Mireu a llevant i albireu amb amor l’excelsa, la bellíssima Costa Brava des del Cap de Norfeu fins a Portbou i àdhuc més enllà en terres de França fins Banyuls. Mireu a migdia i contempleu la mar que mai s’acaba, però que ficsant la vista i amb bons prismàtics assoliu a tocar les muntanyes de Mallorca. Voleu doncs res més gran, més superb, més –diemne- colossal?».

Neptú: «Els Simonets», a Sol Ixent, núm. 134, Cadaqués, 11 de gener de 1929, p. 2.

Francesc Moreno Jiménez. Llançà, des del Puig de Pení, 52 x 73.
Museu de l’Aquarel·la, Fundació Martínez Lozano de Llançà


Agraeixo la col·laboració de Josep M. Barris, director de l’Arxiu Municipal de Roses (AMR).