 |
La bombolla de les Administracions Públiques segueix inflada.
La classe política no vol sentir parlar d'esporgades. Fins quan?
Fotografia de Miquel Bohigas. Can Sala de Granollers de Rocacorba, 2012.
|
Aquest diumenge El Punt Avui dóna notícia de la celebració de les Primeres Jornades Municipalistes de MES (Moviment d’Esquerres). La informació ocupa uns pocs mòduls i cal parar compte per a no passar-la per ull.
No entraré a fer consideracions sobre MES (ja s’ho faran), però no puc resistir-me a expressar la meva sorpresa davant la resolució amb la que conclou el pensament estratègic vessat a la costellada.
Es demana la supressió «immediata» de la Llei de racionalització i sostenibilitat de l'Administració Local «perquè considerem que aquesta llei ataca l’autonomia local i impossibilita fer una bona gestió municipal.»
A més (amb minúscula) volen «Establir clarament limitacions en l’acumulació de càrrecs mitjançant un protocol acordat a nivell nacional.»
Ambdues resolucions són una solemne bestiesa, i això goso afirmar-ho humilment després d’haver treballat més de trenta anys a l’Administració Local.
La Llei de racionalització ha quedat curta respecte l’abast que havia d'assolir i que recollia l’avantprojecte. La pressió del lobby d’alcaldes espanyols i catalans va impedir-ho. Varen pesar més els interessos partidistes i personals que la necessitat de reduir i simplificar estructures de (mal) govern. Esporgar el jardí d’administracions del sector públic local: diputacions, organismes autònoms, empreses públiques, consorcis, fundacions i altres ens instrumentals de gestió; cataus de col·locació de càrrecs absentistes, assessors sense formació ni experiència, vividors garrenys i altres paràsits en quantitats i despeses desorbitades. Aquí sí que hi ha camp per a retallades: qui retalli el retallador bon retallador serà.
D’altra banda, advocar el nombre d’acumulacions de càrrecs i no dir res sobre la limitació de mandats, l’eliminació de càrrecs de confiança i la consecució de llistes obertes és un passatemps que entorpeix tot intent de regeneració. La democràcia queda segrestada pels aparells dels partits: una variant de la democràcia orgànica i el centralisme democràtic dels totalitarismes.
I encara més: tota l’argumentació i el llenguatge és un déjà vu dels socialistes de Catalunya. Exactament, la que va encunyar la tecnocràcia de la Diputació de Barcelona fa vint-i-cinc anys.
La darrera entrevista a la presidenta de MES deixà clar que més que MES és RES (Resistència dels de Sempre?).
També avui el diari ARA publica una entrevista a l'escriptor Juan Marsé que sense tallar-se un pèl diu: «Estic fins als nassos de la classe política, la d'aquest país i la de l'altre, perquè ara sembla que ho has d'anar aclarint. No tinc ganes de parlar-ne. Que els donin pel cul a tots.»
El seu malestar no se'm fa estrany.
També avui el diari ARA publica una entrevista a l'escriptor Juan Marsé que sense tallar-se un pèl diu: «Estic fins als nassos de la classe política, la d'aquest país i la de l'altre, perquè ara sembla que ho has d'anar aclarint. No tinc ganes de parlar-ne. Que els donin pel cul a tots.»
El seu malestar no se'm fa estrany.
 |
Recomanacions políticament correctes en una paret de Porto (Portugal).
Fotografia de Miquel Bohigas, 2010.
|
