diumenge, 10 d’abril de 2016

Més que MES és RES





La bombolla de les Administracions Públiques segueix inflada.
La classe política no vol sentir parlar d'esporgades. Fins quan?
Fotografia de Miquel Bohigas. Can Sala de Granollers de Rocacorba, 2012.




Aquest diumenge El Punt Avui dóna notícia de la celebració de les Primeres Jornades Municipalistes de MES (Moviment d’Esquerres). La informació ocupa uns pocs mòduls i cal parar compte per a no passar-la per ull.

No entraré a fer consideracions sobre MES (ja s’ho faran), però no puc resistir-me a expressar la meva sorpresa davant la resolució amb la que conclou el pensament estratègic vessat a la costellada.

Es demana la supressió «immediata» de la Llei de racionalització i sostenibilitat de l'Administració Local «perquè considerem que aquesta llei ataca l’autonomia local i impossibilita fer una bona gestió municipal.»

A més (amb minúscula) volen «Establir clarament limitacions en l’acumulació de càrrecs mitjançant un protocol acordat a nivell nacional.»

Ambdues resolucions són una solemne bestiesa, i això goso afirmar-ho humilment després d’haver treballat més de trenta anys a l’Administració Local.

La Llei de racionalització ha quedat curta respecte l’abast que havia d'assolir i que recollia l’avantprojecte. La pressió del lobby d’alcaldes espanyols i catalans va impedir-ho. Varen pesar més els interessos partidistes i personals que la necessitat de reduir i simplificar estructures de (mal) govern. Esporgar el jardí d’administracions del sector públic local: diputacions, organismes autònoms, empreses públiques, consorcis, fundacions i altres ens instrumentals de gestió; cataus de col·locació de càrrecs absentistes, assessors sense formació ni experiència, vividors garrenys i altres paràsits en quantitats i despeses desorbitades. Aquí sí que hi ha camp per a retallades: qui retalli el retallador bon retallador serà.

D’altra banda, advocar el nombre d’acumulacions de càrrecs i no dir res sobre la limitació de mandats, l’eliminació de càrrecs de confiança i la consecució de llistes obertes és un passatemps que entorpeix tot intent de regeneració. La democràcia queda segrestada pels aparells dels partits: una variant de la democràcia orgànica i el centralisme democràtic dels totalitarismes.

I encara més: tota l’argumentació i el llenguatge és un déjà vu dels socialistes de Catalunya. Exactament, la que va encunyar la tecnocràcia de la Diputació de Barcelona fa vint-i-cinc anys.

La darrera entrevista a la presidenta de MES deixà clar que més que MES és RES (Resistència dels de Sempre?).

També avui el diari ARA publica una entrevista a l'escriptor Juan Marsé que sense tallar-se un pèl diu: «Estic fins als nassos de la classe política, la d'aquest país i la de l'altre, perquè ara sembla que ho has d'anar aclarint. No tinc ganes de parlar-ne. Que els donin pel cul a tots.»

El seu malestar no se'm fa estrany.




Recomanacions políticament correctes en una paret de Porto (Portugal).
Fotografia de Miquel Bohigas, 2010.