dimecres, 20 d’abril de 2016

La Regla de sant Benet, dels monestirs a les escoles de negocis

Sant Benet sosté la Regla entre les mans. Pintura de Montserrat Gudiol (fragment superior), 1980. Abadia de Montserrat.

La Regla instituïda pel patró d’Europa esdevé la norma de vida dels monjos i monges benedictins, cistercencs, trapencs i camaldulencs.

Sorprenentment aquests darrers anys ha guanyat vigor per una nova utilitat: la governança d'empresa. La Regla ha passat de ser considerada una antigalla venerable a manual de referència per a dirigents societaris.

Cap savi exegeta hauria pogut capir que el compendi monàstic per excel·lència esdevingués una eina  metodològica al servei de l'empresarialitat.

Una pauta monàstica

La Regla de sant Benet és el codi genuí que vertebra el règim personal i comunitari dels monjos i monges que la professen. La Regula benedicti data de mitjans del s. VI i per la seva preeminència espiritual i jurídica diàriament se’n llegeix un capítol abans de la pregària de Completes. Darrere la seva prelació apareix immediatament el servei de l’abat, el superior institucional: «La r. i l’abat són dues formes de presència del Crist al monestir».[1]

La Regla esdevé un patrimoni del monaquisme malgrat que determinades situacions descrites hagin desaparegut o d'altres siguin d’impossible compliment: «La meitat o les tres quartes parts de la RB no són observades en els monestirs benedictins, i seria anacrònic de pretendre que fos altrament».[2]

A la Catalunya contemporània dos abats i una abadessa s’han succeït en la tasca d’interpretar el precepte -des d’una lleialtat actualitzada- a l’esguard de la seva experiència personal i generacional. En tot cas la intencionalitat ha estat pedagògica/catequètica i no pas exegètica/crítica. Primer fou l’abat de Montserrat, Cassià M. Just[3]. Hi va seguir l’abadessa de Sant Benet, Montserrat Viñas[4]. I a hores d’ara ho fa l’abat de Poblet, Octavi Vilà dins l’apartat «Els capítols de l’Abat» a Internet.[5]

Quan sant Benet va escriure la Regla tenia 70 anys. El P. Cassià la va glossar amb 55 anys, dels quals 39 com a monjo. La M. Montserrat ho va fer amb 51 anys de vida claustral. F. Octavi va ser elegit abat amb 54 anys, quan portava nou anys com a monjo i 7 mesos com a sacerdot.

El P. Cassià i la M. Montserrat varen fer els comentaris seguint un a un els setanta-tres capítols. F. Octavi no segueix un ordre lineal. El primer comentari el va fer el dia 6 de desembre de 2015 -tres dies després d’haver estat elegit abat- i el va dedicar al capítol LII «L’oratori del monestir», i cita les aportacions antecedents del P. Cassià i la M. Viñas. Al mes just de la seva elecció va dedicar la lectura al capítol II, «Com ha de ser l’abat».

F. Octavi en aquest període d’arrencada ha publicat 11 comentaris entre el desembre de 2015 i el març de 2016. Ha repetit comentari del capítol LXVI «Els porters del monestir». Per què?

Capítol LXVI

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti «Deo gratias o Benedic», 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que l'hi doni un germà més jove.
6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries; és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes.

8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

El P. Cassià bàsicament centra el seu comentari en el dilema entre la separació i la comunió dels monjos amb el món. Com resoldre la tensió entre la vida retirada i el compromís amb els exclosos.

La M. Viñas pren com a objecte de debat l’acolliment i l‘hospitalitat del monestir.

Com obrir-se de portes enfora en equilibri amb l’interior. I, sobretot, en la necessitat de discernir les sortides del monestir per part de les monges.

F. Octavi segueix les passes de la M. Viñas en la seva reflexió del 20 de desembre de 2015. El de 13 de març de 2016, però, se centra en la imatge que projecten els monjos a l’exterior i la conveniència  que no tinguin amics, i per això recorre a les tipologies relacionals que va establir Josep Pla. Vet-ho aquí:
«De cara a fora donem una imatge del monestir, de la comunitat. No sols el porter, tots som porters ocasionals, tots som imatge del monestir en un moment o altre. Quan tractem amb algú no som tal o qual, sinó monjos de Poblet; tant si anem al metge com si anem a classe, si viatgem en tren com si conduïm. Potser el porter ho és encara més i hauria de ser, com deia Josep Pla d’ell mateix, un home molt lent, carregat del sentit del ridícul, fins i tot quan es tracta de cultivar una amistat. Sempre creient que la nostra persona els carregarà i els amoïnarà. I com Pla potser coneixem molta gent, però no hem de tenir gaires amics. Pla creia no haver inspirat mai cap passió, ni entre els homes ni entre les dones, ja que en aquest aspecte de la vida deia que hi ha tres categories: els amics, els coneguts i els saludats. Rarament ell havia arribat a conegut. Havia format part del bloc dels saludats. Tots els qui s’apropen, truquen o escriuen al monestir haurien de ser com a mínim dels saludats; alguns, dels coneguts; i cap, dels amics, si entenem per amics els qui reben confidències de la nostra vida comunitària. Una distància mínima de respecte envers els qui s’apropen, truquen i entren al monestir; en ells hi ha el Crist i per això han de ser rebuts amb caritat i respecte, sense oblidar el que diu sant Benet, que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però que si els troba o els veu que els saludi humilment, que siguin dels saludats que diu Pla, potser dels coneguts, però no més enllà.»

Deixant a part l’opinió que pugui suscitar la pauta de la lectura populetana, cal posar en evidència el fet que cap dels comentaristes de la Regla ha esmentat la relació i tracte amb els benefactors del monestir i, si escau, quin rol mereixen en la trilogia interpersonal planiana.

Una font de cultura empresarial

El monestir de Montserrat ha organitzat dues edicions de les jornades «Valors i lideratge: la Regla de Sant Benet, un camí per a una bona direcció.» Els ponents han estat monjos amb tasques executives (el prior i el majordom-administrador) i consultors independents. S’adrecen a empresaris, emprenedors i directius amb l’objectiu de millorar habilitats de lideratge i d'aprofundir en l’autoconeixement, amb aquesta justificació de motius: «La Regla de Sant Benet, directa i concisa, és totalment interpretable en clau d’empresa, si es fa un paral·lelisme amb les organitzacions actuals. En aquestes jornades s’analitzarà aquest document, com proposa l’organització del temps i de l’espai, com configura i què caracteritza la seva cultura, la forma com treballa la socialització interna, la integració i la seva adaptació. Al costat de persones que la tenen com a guia de la seva vida, a les jornades s’extrauran factors de lideratge, d’organització corporativa i valors que serveixen també en la gestió de les empreses. Utilitzant el model de la Regla, els participants descobriran els elements necessaris per a posar en marxa un model corporatiu que duri i que tingui èxit.»

La imatge del monjo taciturn amb el cap cot i abocat a l'scriptórium queda enrere. Els monjos de Montserrat perseveren amb competència reconeguda en el conreu de les ciències socials, humanes, eclesiàstiques, la música i el cant, però s’obren a fenòmens nous com la gestió d’empreses o el turisme.

Naturalment, tot això implica obertura i relació amb les persones. Allò que amoïna l’abat de Poblet. Estranyament, cal dir; atès que el cenobi de la Conca de Barberà té instituïda una Germandat amb finalitats ben diferents a la dels Oblats seglars montserratins. Tanmateix, les dues abadies tenen constituïdes fundacions per a l’administració de partenariats i mecenatges.

D’altra banda, l’herència de sant Ignasi de Loiola[6]també és objecte d’anàlisi per diferents autors des del management[7]. No és aliè el fet que els jesuïtes comandin una complexa organització i que dirigeixin centres de referència com l’escola de negocis ESADE.

Un monestir és una comunitat d’homes i dones que cerquen Déu, a qui els cal organització per poder fer realitat la seva vida. Benet de Núrsia va saber resoldre-ho i ara, mil cinc-cents anys després de la promulgació de la seva Regla, el món secular estudia i aprèn del seu encert. Ad multos annos.


[1] Bernabé Dalmau. Lèxic d’espiritualitat benedictina. Abadia de Montserrat, 1987,  202.
[2] O.c.,  203.
[3] Regla de sant Benet; amb glosses per a una relectura de la Regla benedictina per l'abat Cassià M. Just. Abadia de Montserrat, 1981.
[4] Montserrat Viñas i Santos. La Regla de sant Benet: un camí per viure l'Evangeli (pròleg de Teresa Forcades). Abadia de Montserrat, 2012.
[5] http://www.poblet.cat/
[6] Chris Lowney. El liderazgo de los jesuitas. Sal Terrae, 2014.
[7] Juanma Roca. El líder que llevas dentro. Inteligencia espiritual para el triunfo en la vida y en la empresa (prólogo de Luis Huete). Alienta, 2012.



Sant Benet amb la Regla. Escultura de Domènec Fita, 1999.
Fornícula de l'arc d'entrada al monestir de Sant Feliu de Guíxols.