diumenge, 28 de novembre del 2021

Els Col·legis Menors de Girona, II. L'economia del desenvolupisme

Festa de Sant Tomàs d'Aquino. Partit de futbol entre equips de l'Escola Normal de Magisteri i l'Institut de Girona al camp de Vista Alegre. Estudiants assistents a les graderies. Girona, 28 de gener de 1972. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).




Com a les fotografies preses per Joana Biarnés,
els nostres setanta són una barreja de pop i de dictadura.


VICENÇ PAGÈS JORDÀ 
Memòria vintage
Empúries. Barcelona, 2020, p. 323




1.FACTORS DE SITUACIÓ I EXECUTANTS

La victòria aliada en la Segona Guerra Mundial (1-IX-1939 / 2-IX-1945) va enarborar una expectativa ideal per a enderrocar Franco. Els demòcrates sostenien la presumpció d'acabar amb el dictador a resultes de la situació i la circumstància: el Caudillo de España surava com una excepció després de la derrota del nazifeixisme a Europa. Abonava el raonament la participació combatent dels exiliats republicans enrolats a les Companyies de Treballadors Estrangers, els Batallons de Marxa, la Legió Estrangera i la Resistència. També els que foren deportats als camps d'extermini (Calvo, 2023). La Nueve, comandada pel borrianenc Amado Garrell, alliberà París i quan l'exèrcit nord-americà arribà a Mauthausen fou rebut per una gran pancarta amb aquesta inscripció: «Los antifascistas españoles saludan a las fuerzas liberadoras». 

La conferència de Postdam (1945) manifestà la seva oposició a l'entrada de l'Estat franquista a l'Organització de les Nacions Unides per haver gravitat sobre les Potències de l'Eix (Berlín-Roma-Tòquio) «per raó dels seus orígens, naturalesa, antecedents i estreta associació amb els estats agressors». Davant això, el ministre de Asuntos Exteriores manifestà el seu rebuig amb fatxenderia «por arbitrarios e injustos, aquellos conceptos que le afectan y los considera consecuencia del falso clima creado por las campañas calumniadoras de los rojos expatriados y sus afines en el extranjero». A les Cortes Españolas, Franco va declarar infal·liblement: «Otros intentan presentarnos ante el mundo como nazifascistas y antidemócratas. Si un día pudo no importarnos la confusión por el prestigio de que gozaban las naciones de esta clase de régimen ante el mundo, hoy, cuando se han arrojado sobre los vencidos tantos baldones de crueldad y de ignominia, es de justicia destacar las muy distintas características de nuestro Estado» (14-V-1946).

Els mitjans de comunicació espanyols varen fer preciosismes de conveniències per a esquivar les línies editorials nazifeixistes que els caracteritzaven. El diari del comte de Godó va passar de reverenciar el Führer i el Duce a transmutar vers la política del nou ordre internacional a fi de -per dir-ho vulgarment- salvar el cul del Generalísimo. La Vanguardia Española havia glorificat la «cálida humanidad de Hitler» i va llagotejar Heinrich Himmler, Reichsführer-SS, en la seva visita a Barcelona: «el honor que sentimos al dar la bienvenida a quien tanto hizo, con un ardiente patriotismo, que ha de merecer aplauso de todos los corazones nobles». El trànsit de readaptació -si us plau per força- aportaria mostres notables de carrincloneria: «En el aspecto político son innegables los sentimientos de simpatía con que el pueblo español, tal vez con ejecutoria histórica más cimentada que ningún otro para entendes la idea de independencia, ha seguido y sigue la acción de las grandes democracias anglosajonas en pro de la libertad de los pueblos que en un día aciago fueron injustamente sojuzgados». (Pellegrini, 2010: 78, 85). 

La Resolució 39 de l'ONU sobre la qüestió espanyola (1946) va reconèixer el caràcter feixista del règim i determinà que s'havia establert en gran mesura per l'acció de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Alhora, atestava la participació activa en el front oriental de la División Española de Voluntarios (División Azul), la Legión Española de Voluntarios i la Escuadrilla Azul (Fernández-Coppel, 2006), enquadrades, respectivament, a la Wehrmacht i la Luftwaffe.

Les Nacions Unides van exhortar la retirada immediata dels ambaixadors i ministres plenipotenciaris acreditats a Madrid. Davant l'afront, el Partit únic (Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista) organitzà una concentració de suport al Caudillo i de rebuig a l'oprobi internacional a la Plaza de Oriente de Madrid que es va voler mostrar con un acte d'afirmació franquista tot evocant episodis de la mitologia castellana com Numància o el Dos de Mayo. L'aparell de propaganda va mobilitzar tots els seus efectius (militants francofalangistes, militars i funcionariat) i les pancartes esdevingueren un repertori de consignes demagògiques i reivindicatives de l'orgull espanyolista ferit: «La ONU propone y Dios dispone»; «Somos descendientes de Agustina de Aragón. España no se rinde»; «Las mujeres españolas hacemos lo que nos da la gana»; «Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos y bien puestos». El Caudillo, enfaristolat pel bany de masses, discursejà pretensiosament: «La situación, del mundo y sus vergüenzas llenan una vez más de contenido a nuestra gloriosa Cruzada. Hay que pensar lo que hubiera sido sin ella en estos tiempos calamitosos de Europa. Unamos a la gran fuerza de nuestra razón, la fortaleza de nuestra unidad. Con ellas y la protección de Dios nada ni nadie podrá malograr nuestra victoria». 

L'Estat espanyol quedava aïllat diplomàticament però no es va fer res per destronar el tirà i posar fi a la dictadura militar. El «contubernio judeo-masónico y rojo-separatista», que obsedia la retòrica de Franco, d'existir, seria el seu millor valedor. La República Argentina presidida pel general Juan Domingo Perón fou l'excepció. El règim li agrairia amb el viatge propagandístic amb que s'afalagà la seva muller Eva Duarte, Evita. (Gómez-Ferrer, 2012).

Amadeu Cuito relatà com fou rebuda la trama a l'exili: «El 1946, la dura realitat acabarà despertant els exiliats del seu somni. Espanya havia estat exclosa de les Nacions Unides; Franco, impertèrrit, continuava passant els seus adversaris pel garrot. El 21 de febrer va fer executar el dirigent comunista Cristino García i els membres del seu escamot. Cristino García era tinent coronel de les Forces Françaises de l'Intérieur i heroi de la Résistance. En resposta a aquesta ferocitat, el govern francès va tancar la frontera amb Espanya. Mai Franco no havia estat tan unànimement condemnat. A petició francesa es van reunir França, Anglaterra i els Estats Units per examinar la qüestió espanyola. El comunicat que fixava la posició conjunta dels tres països va significar, però, un clar revés per a l'exili. Hi era condemnat el règim franquista i confirmada l'exclusió del concert de nacions, però també reafirmant el principi de no-intervenció». (Cuito, 2011:49).


Memorial dels republicans espanyols morts en la causa de la llibertat i la democràcia (1939-1945). Bronze de I. & J. Gallo, 1969. Cementiri Père Lachaise, París. Erigit per la Fédération espagnole des déportés et internés politiques amb el patronatge de Charles Richer, Daniel Mayer i Pau Casals per homenatjar els immolats en la lluita i clamar contra «el feixisme en la seva versió espanyola: el franquisme». En un lateral es recorda els 10.000 republicans deportats i els 25.000 morts i afusellats al front i el maquis. Una urna conté terra dels diferents escenaris de la Segona Guerra Mundial i dels camps d'extermini. Imatge: E-monumen.net.

.



La National Security Act promulgada pel president Truman (1947) exigia als ciutadans espanyols que volien entrar als EUA que demostressin la no adhesió directa o indirecta a la Falange (Sanchis Guarner, 2005: 120). L 'ostracisme, però, no arribà al septenni. El panorama mundial bipolar va jugar a favor de la dictadura: la realpolitik secundà la baraka de l'africanista. Franco va obtenir -finalment- el reconeixement exterior amb a la subscripció de dos tractats a finals de 1953: el Concordat amb la Santa Seu i els Pactes amb els Estats Units d’Amèrica. 

Franco sobrevivia a Mussolini i Hitler mercès a la cristiandat polititzada (el nacionalcatolicisme) que blanquejà el règim i un anticomunisme visceral que aplanà la defensa en el mapa occidental de la Guerra Freda (Guixé, 2002: 37-41). 

L’Església romana obtingué finançament i privilegis extemporanis de l’Estat espanyol a canvi d’afavorir-lo diplomàticament i atorgar a Franco la prerrogativa de presentació de bisbes (nomenaments). Pius XII va negociar tan a bon preu el Concordat que va victorejar al «Caudillo de España por la gracia de Dios» amb la màxima condecoració vaticana: la Suprema Orde de Crist. La transacció feia certa la dita: pagant, sant Pere canta.

Els nordamericans van adquirir l’ús geoestratègic de la península ibèrica a canvi de cooperació econòmica i militar. Gaziel ho judicaria telegràficament: «Firma del conveni entre els EEUU d'Amèrica i el Govern de Franco: en realitat, l'acceptació del règim espanyol dins el sistema militar de Nord-Amèrica, en qualitat de satèl·lit vergonyant d'última categoria» (Gaziel, 2018: 346). L’ajuda castrense es materialitzà sobretot en la provisió de pertret de guerra que havia esgotat el seu cicle de vida. El Generalísimo va fer el negoci d’en Robert amb les cabres però la qüestió era una altra.

L’empremta ianqui es feu present a Pals, l’Estartit i Roses (vegeu a Paraules de pas: l’Oncle Sam a l’Empordà i Els ous d’en Kennedy: apunts del Pení). Des de la platja de Pals, Ràdio Liberty emetia propaganda de l’«American way of life» i d’agitació antisoviètica adreçada a la població de l’altra banda del Teló d’acer. Segons el manager general de l‘emissora, l’any 1967 hi treballaven 240 tècnics entre americans i autòctons i es consumia un milió de quilowatts mensuals (Presència, 24/6/1967, p. 2.).

Els efectes d’aquestes aliances foren immediats: el 14 de desembre de 1955 Espanya era admesa a l’Organització de les Nacions Unides, posant fi al bandejament al qual es va condemnar el règim després de la Segona Guerra Mundial. El nou ordre, però, afavorí la pervivència de les dictadures ibèriques de Franco i Salazar. La població es va tenir que resignar de nou; les potències europees ja havien deixat caure la II República Espanyola. Els interessos polítics es varen prioritzar davant els civilitzadors. La decepció fou infinita. El president Irla ho testimonià a les seves memòries: «El temps passa, Espanya continua sotmesa al jou del Caudillo. On són les democràcies mundials? I comencem a veure perdudes totes les nostres il·lusions. Els grans, que eren la nostra esperança, donen crèdit al papu creat per Franco, i, malgrat els acords i declaracions fetes contra la seva Espanya, de dia en dia hem vist acostaments, ajuts econòmics, i finalment li han obert les portes de les institucions mundials, creades en nom del dret de l'home i dels pobles lliures. Actituds que, podem dir-ho, són de ferida de mort als nostres ideals, i un desengany per als homes que havien sacrificat llur vida per la llibertat i per la justicia humana» (Irla, 2010:98).

L'any següent Franco renuncià al Protectorat espanyol del Marroc i començava la pèrdua continuada de les restes imperials: Tarfaya (1958), Guinea Equatorial (1968), Ifni (1969) i Sàhara Occidental (1976). Jaime Gil de Biedma, vinculat al negoci colonial, descrigué el cas particular i el fenomen general en aquests termes: «Nuestro Invicto, sagaz y experimentado conocedor de aquel difícil país, paladín de los derechos del monarca depuesto y benévolo defensor de las justas aspiraciones marroquíes -en zona francesa, que en la nuestra bien discretamente encarcela a los nacionalistas- se ha quedado con ambos pies en el mero y puro aire. (...) España era un país enfermo, enquistado en sí mismo, y fue un amo tiránico y un explotador tan cruel como incompetente que se ganó a pulso la pérdida de sus colonias». (Gil, 1991: 44, 80). Aquell 1956 l'abat Escarré reconeixia davant els seus monjos «que el règim era "tirànic", però que això era degut a una manca de cristianisme del país». (Massot, 1979: 165). Déu-n'hi-do!

El 1958 s’incorporaria al Fons Monetari Internacional, el Banc Internacional de Reconstrucció i Foment (Banc Mundial) i l’Organització Europea per a la Cooperació Econòmica. L’any següent es varen posar les bases per a emprendre una nova economia: el Pla d’Estabilització (Decreto-Ley 10/1959, de 21 de julio, de ordenación económica). Setze articles que ompliren tres pàgines del BOE concretaren l’estratègia que ha estat considerada l’operació politicoeconòmica hispana més reeixida del segle XX.

La responsabilitat política del Pla va recaure en part sobre Pere Gual Villalbí (Tarragona, 1885-1966), ministre sense cartera i factòtum del Foment del Treball. La seva plena adhesió a la dictadura de Franco (ja ho havia estat de la de Primo de Rivera) li va permetre maniobrar la pervivència de la patronal catalana amb una estratagema que torçava el Fuero del Trabajo. Va ser partidari de la «dislocación de la industria catalana» com a càstig de guerra i contrari a l'entrada espanyola al Mercat Comú (Cabana, 2016: 445-447; 452-453).

El professor Joan Sardà Dexeus, director del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya, en va ser el teoritzador. Sardà havia estat l’artífex dels Decrets de S’Agaró que regularen la hisenda i les col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya. El seu valer i les influències familiars dels Trias de Bes varen vèncer els impediments polítics del Glorioso Movimiento Nacional: «Un personatge ben singular entre numeraris de l’Opus Dei: un republicà moderat dels anys trenta va salvar Franco de la suspensió de pagaments». (Juliana, 2020, p. 27-28). Més tard ocuparia una vice-presidència del Banc Industrial de Catalunya. L'economista, però, no va deixar de mantenir relació amb el president Tarradellas a l'exili (Esculies, 2022: 165).

Sardà sostenia que el Pla d’Estabilització «va consistir a afirmar que el dòlar valia seixanta pessetes, i mantenir-ho, i a liberalitzar les importacions (...) va retornar la confiança en el diner i va reconnectar l’economia espanyola amb el món a través de la liberalització de les transaccions exteriors. Durant uns quants anys la cosa va anar tan bé que fins als seixanta-quatre vam acumular grans reserves internacionals, en or i en divises, tot mantenint l’economia en excel·lent expansió. Tècnicament va ésser una operació ben feta que ens va donar prestigi a fora: encara en vivim!». (Serra d’Or, agost de 1967).

Aquell mateix any el general i president Dwight D. Eisenhower va visitar Madrid. A Washington el Departament d’Afers Militars començava a preparar el relleu de Franco, que ja tenia 67 anys. Cal denotar que les empreses nord-americanes actives a Espanya varen passar de 110 en el bienni 1959-60 a 240 entre 1968-69 (Sánchez Recio, 2003: 142).

El Pla d’Estabilització va esdevenir el pròleg dels consecutius Plans de Desenvolupament Econòmic i Social (1964-1967; 1968-1971; 1972-1975) que seguien l’experiència de la planificació indicativa francesa.

L’administrativista barceloní i numerari de l’Opus Dei Laureà López Rodó, secretari general de la presidència del Gobierno, va ser nomenat comissari del Pla el 1962. Tres anys després mantingué el càrrec i se’l premià amb l’estatus de ministre sense cartera. López Rodó gaudí de la confiança absoluta de Franco i Carrero Blanco; havia estat condecorat amb la gran creu de l'Orde Imperial del Jou i les Fletxes, «supremo galardón del Nuevo Estado al Mérito Nacional». La distinció el situava al mateix rang que Heinrich Himmler, reichsführer-SS o Ettore Muti, secretari del Partit Feixista d'Itàlia.

El polifacètic economista portbouenc Fabià Estapé va ser comissari adjunt del III Pla de Desenvolupament (1971-1972) i n’establí la regla: «accelerar l’economia a través de la inversió, l’estalvi, capital estranger, inversió pública en transports –Catalunya va ser la primera regió que va tenir les quatre capitals connectades per autopista- i sobretot, la planificació regional, és a dir, introduir el concepte de regió dins el concepte de política econòmica, cosa que va costar molt perquè fins aleshores, sempre s’havia parlat de província, perquè la paraula “regió” es considerava subversiva». (Estapé, 2000a: 222-223). Comptat i debatut, confessà la metodologia: «No se nos pidió que inventáramos la sopa de ajo, sino simplemente copiar al pie de la letra el sistema francés». (Estapé, 2000b: 192). La planificació indicativa la modelà Jean Monnet per a regenerar l’economia de França a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. Amb un memoràndum de set pàgines va convèncer el general De Gaulle el 1946. (Tamames, 1986: 271-272). El calc espanyol va arribar a abastar la pròpia denominació de la gerència: del Commissariat gal a la Comisaria celtibèrica. Et voilà!

Sardà Dexeus va ser crític amb el Plans de Desenvolupament: «El cost i el benefici de tota empresa s’han d’equilibrar; és l’eix del Pla d’Estabilització. El Pla de Desenvolupament, en canvi, ha esmerçat els diners en empreses que no han rendit i en llocs que no poden arrencar, ara com ara, econòmicament (...) ha posat els accents allà on no convenia». (Serra d’Or, agost de 1967). Valgui un exemple: la Comisaria del Plan de Desarrollo acredità que el 1965 s’havien edificat 34.219 habitatges de protecció oficial a la costa d’Alacant, 22.927 a la Costa del Sol i només 5.501 a la Costa Brava.

Pius Pujades ho referiria didàcticament: «La lectura d'uns estudis fets per un equip d'economistes joves, i publicats al diari «Pueblo», de Madrid, m'ha tornat a la realitat i m'ha fet tocar de peus a terra. M'adono que al «I Plan de Desarrollo» (1964-1967) es crearen «Polos de Desarrollo Industrial» a Huelva i a Burgos i els simplement «de Desarrollo» a La Corunya, Sevilla, Valladolid, Vigo i Saragossa; que es posà en marxa el «Plan de Tierra de Campos» i el del «Campo de Gibraltar». En el «II Plan de Desarrollo» naixien els polos de Còrdova, Granada i Oviedo. I encara queda el «proto-plan Badajoz» de l'any 1952. Els economistes que fan l'estudi a «Pueblo» hi troben algunes pegues: diuen que ben aviat s'ha produït un cert escepticisme. Les causes del poc èxit d'aquests intents les trobem en la precipitació en què es feren els estudis previs a l'hora de determinar els llocs d'emplaçament, la manca d'una vigorosa acció complementària de l'Estat en matèria d'infraestructura, l'aplicació de criteris més polítics que econòmics en la tria d'algunes de les zones a desenrotllar... En fi, que els polos no han pas estat un èxit, com es preveia a la seva creació. Però els números són més explícits quan es parla del «Plan Badajoz». L'eufòria de la Llei del 7 d'abril que el va crear, es va perdent quan es comparen els esforços esmerçats amb el resultats aconseguits al cap dels anys. (...) Al cap de divuit anys d'abocar-hi milions, Badajoz continua al seu lloc 44 a la llista d'Espanya quant a renda per capita i queda palès que 20.000 fills d'aquelles terres les abandonen per anar a cercar millors oportunitats. L'estudi continua, però deixem-ho córrer. Acabem només amb les paraules dels economistes: El «Plan Badajoz» és una experiència més «de buena fe». I és que la bona fe, «buena fe» concretament, no som qui per discutir-la a ningú. Però com a contribuents potser ens pertoca el dret de demanar una més segura finalitat a les pessetes que paguem. està bé regionalitzar, descentralitzar, promocionar noves fonts de riquesa. Però amb unes certes garanties... I em sembla que deslligar la qüestió política de l'econòmica és una manera de perdre totes les garanties en aquestes coses. Fixeu-vos només com Madrid, que ningú no ha nomenat «polo de desarrollo», ha resultat l'autèntic boom del desenrotllament espanyol dels darrers trenta-tres anys». («Números». Presència, 9/1/1971, p. 7).



Visita oficial del general Franco a Girona. El governador civil Josep Pagès Costart  li mostra un plafó informatiu sobre les infraestructures projectades a la Costa Brava.  Girona, 17 de maig de 1960. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).




2. EFECTES I CONSEQÜÈNCIES

El succés del «desarrollismo» s’ha judicat com l’Edat d’Or del capitalisme espanyol: «El PIB per capita va créixer en l’anomenada edat daurada (1950-1974) a una velocitat més de set vegades superior a la de la centúria precedent (1850-1950) i el doble que en el darrer quart de segle (1947-2000). El ritme de creixement experimentat durant el segle que va transcórrer entre 1850 i 1950 suposava que el producte per habitant es doblés cada noranta-nou anys, mentre que el període 1950-1974 només es precisaven tretze anys». (trad. Prados de la Escosura, 2003: 153). Però l’excel·lència macroeconòmica comportà una generalitzada commoció personal, familiar i territorial: el Pla d’Estabilització va emmenar una migració imponent dins i fora de l’Estat. En la dècada dels seixanta es superaren els 4,5 milions de desplaçats cap a les àrees econòmiques emergents (Catalunya, País Basc i Madrid).

L’alteració demogràfica mantenia una correspondència directa amb la disminució de la població activa agrícola: del 50,5 % el 1940 al 2,8% el 1970. Els dos milions de treballadors agrícoles existents el 1960 es reduïren a la mitat a l’acabar la dècada. (Juliá, 2019: 225-226). Entre 1950 i 1975 Catalunya va rebre 1,3 milions d’immigrants en la que va ser la segona onada del segle, amb gent vinguda majoritàriament d’Andalusia, Castella la Vella, Castella la Nova i Extremadura. La primera (1920-1930) congregà naturals de l’Aragó, el País Valencià, Múrcia, Andalusia i Extremadura. (vegeu a Paraules de pas: de Múrcia a l’Empordanet, memòria d’una emigració familiar).

La migració exterior afectà tant la població dels territoris de l’Espanya seca com els Països Catalans. Entre 1960 i 1972 varen marxar 577.000 treballadors a la Confederació Suïssa, 552.000 a la República Federal Alemanya i 436.000 a la República Francesa (vegeu a Paraules de pas: de Sant Joan de Palamós a Hamburg, notícia gràfica d’una emigració). L’economia europea es trobava al bell mig de la conjuntura de «Les Trente Glorieuses» sorgida amb l’acabament de la Segona Guerra Mundial. A Franco la situació li va venir al pèl per exportar mà d’obra i importar turisme dels països on precisament anaven a treballar els espanyolets pelats.

Els obrers europeus tenien dret a vacances pagades mentre que els «productors» del sindicat falangista encara desconeixien la setmana anglesa. El 1961 els turistes eren poc més de 7 milions, 17 el 1966 i 24 el 1970. El turisme esdevingué la primera indústria. Manuel Fraga Iribarne assumiria el ministeri (1962) amb una triple intenció: controlar l’opinió pública, fomentar el sector i projectar internacionalment la imatge d’Espanya (l’actual España Global en segueix l’estela). La marca havia de trencar la mala reputació i vendre un franquisme folklòric, simpàtic i barat. Per això s’empescà un eslògan que esdevindria tot un referent als annals de la propaganda d’Estat: «Spain is Beautiful and Different». El reclam «combinaba propaganda política y turística para multiplicar iniciativas empresariales con Europa, Estados Unidos y América del Sur» (García, 2021: 202). És clar que no va poder parar Amnistia Internacional (AI) quan l’any 1970 va engegar una campanya de sensibilització a les rodalies dels aeroports britànics. Els cartells reproduïen una cara empresonada i el text «Passi-ho bé, però recordi: amnistia pels presos polítics espanyols». AI denunciava l’existència de 250 persones en aquesta situació, el mateix número que la URSS.

Estapé va deixar dit a les seves memòries que «un altre dels factors de torna era el fet que la majoria d’aquests tres milions de treballadors tenien els fills a Espanya. Aquest tres milions van ajudar moltíssim a millorar les divises del país, juntament amb el turisme, fomentat per Manuel Fraga, ministre d’Informació i Turisme. Aquesta era una font d’ocupació dins del país, sobretot a la costa. Naturalment, quedava molt millor dir que els recursos es generaven a través del turisme, que no pas gràcies a l’esforç dels tres milions de persones que en condicions dures vivien lluny de les seves famílies per poder enviar diners i sobreviure». (Estapé, 2000: 212).

El capital internacional tingué una participació del 20% de la inversió industrial a redós del bon vent monetari, la nova tecnologia, l’energia barata (el consum d’electricitat es va triplicar entre 1960 i 1975), salaris baixos i una classe treballadora regulada exhaustivament pel sindicat vertical. La productivitat va créixer a una proporció més de vuit vegades superior a la del segle anterior. (Prados de la Escosura, 2003: 227). En aquest context cal remarcar la introducció del gas natural i l’energia electronuclear de la mà de l’enginyer Pere Duran Farell, factòtum del gaseoducte que avui porta el seu nom i que uneix el jaciments de gas de Hassi R’Mel (República Democràtica Popular d’Algèria) i Còrdova (planificat el 1960). El programa nuclear espanyol fou executat entre 1964-1976. La central de Vandellós I va ser operativa el 1972.

Finalment, la dinàmica s’estroncà amb la crisi del petroli (1973-1974): el preu es multiplicà per quatre, la inflació es va descontrolar i l’atur s’estengué: «En els darrers dos anys de vida de la dictadura es va estendre la percepció del deteriorament de la posició material d’empleats i patrons. La inflació lesionava l’economia i l’impacte era major en els sous dels més pobres. L’índex oficial en el període 1970-1974 es situà a l’entorn del 53% (un 17% el 1974) però va ser encara pitjor pel que fa als productes bàsics de consum familiar, que varen pujar per sobre del 60%». (trad. Iglesias, 1975: 15-16, 24).

Davant el desassossec, els industrials van prémer l’alarma: «Les inquietuds i les angoixes burgeses van estendre’s ràpidament. Alguns sectors fins i tot semblaven témer que se’ls passés factura pel continuat suport a la dictadura, per l’aprofitament extrem del marc institucional i per la constant repressió patronat davant les reivindicacions obreres. El 1975 sectors empresarials van llançar propostes a favor d’un pacte social. Des del portaveu del Foment de Treball es constatava que la situació es degradava ràpidament i que l’anterior model ja no funcionava; calia un gran pacte social: “sería una especie de contrato por el cual las clases favorecidas hasta el presente, abdicaran conscientemente de algunos de sus privilegios y cedieran en sus posiciones de ventaja, para ser compartidos por las clases trabajadoras, éstas a su vez considerarían el modelo neocapitalista como el campo de juego válido y aceptable, y se mantendrían pacíficamente dentro de él”. I tot això en el marc d’un règim democràtic”. (Molinero & Ysàs, 1994: 97).

El daltabaix coincidí amb la mort del dictador, la instauració dels mecanismes successoris i el rodatge de la legislatura constituent. Els Pactes de la Moncloa subscrits pel govern d’Adolfo Suárez, partits polítics, patronals i Comissions Obreres encarrilarien la situació en el darrer trimestre de 1977. La inflació es situava en el 47%. L’acord va vehicular la Transició. El règim del 78 emmarcaria l’avenir polític.

Acte de constitució del Consorci de la Costa Brava a l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.  D'esquerra a dreta, Victorino Anguera Sansó, governador civil de Girona;  Tomàs Garicano Goñi, ministre de la Governació; Gonzalo de la Mora, ministre d'Obres Públiques,  i Fabià Estapé Rodríguez, comissari adjunt del Plan de Desarrollo.  Discurs de l'alcalde de Blanes, Domènec Valls Coll.  Sant Feliu de Guíxols, 22 de maig de 1971.  Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


3. LA TURISTITZACIÓ

En la dècada dels seixanta el turisme esdevingué la primera indústria espanyola. Per això la situació internacional fou decisiva: «En plena Guerra Freda, el turisme va fomentar el creixement econòmic, l'impuls del transport i el benestar europeu. Per a les democràcies del nord, garantia oci i mobilitat pels seus ciutadans. Per a les dictadures del sud, oferia modernització i riquesa per legitimar polítiques no democràtiques. El turisme va generar desenvolupament, avivà el canvi social i enquibí el franquisme en circuits internacionals quan tenia pocs Estats amics, empenyent el diàleg entre governs, operadors de viatges i tècnics reguladors de l'aviació civil entre Europa i Amèrica». (trad. García, 2021: 199).

L'impacte del turisme en la societat aniria esberlant el model patriarcal imposat pel nacionalcatolicisme i l'homenia imperant. I per això, el poder judicial es va posar en guàrdia. La Fiscalia General de l'Estat en la seva memòria de 1963 atribuía als turistes la irrupció de l'homosexualitat, advertint que les pràctiques eren «extrañas a la geografía patria» i  pertorbadores de «las buenas costumbres». En la memòria de 1974 es va afirmar que l'homosexualitat era «nefasta para la salvación eterna». (Fluvià, 2013: 45). Tanmateix, el fiscal de l'Audiència de Girona l'any 1974 determinà com a «factor criminógeno, la afluencia de individuos de otras nacionalidades». (Ramírez, 2018: 156, 157).

Per altra part, el jurista i historiador francès Jacques Georgel reflexionà sobre el capteniment dels turistes al voltant del governament del general Franco: «Els milions de turistes que visiten l'Estat espanyol cada any no tenen consciència de l'autoritarisme d'un règim que els espanyols han de trampejar a diari. Les notícies d'agència que informen de sumaris i condemnes per delictes d'opinió es troben en les columnes de premsa a frec dels anuncis publicitaris que ofereixen la compra d'apartaments a preu de ganga. L'Espanya real no és la de Benidorm o Cadaqués. La indiferència de la majoria dels europeus respecte els problemes espanyols sobta i neguiteja». (trad. Georgel, 1972: 1). 

L’any 1961 hi van haver més de 7 milions de turistes però entre 1966 i 1970 es va passar dels 17 als 24 milions. (Tusell, 2005: 197). Lloret de Mar va resultar el cas més prototípic de l’evolució expansiva del turisme de sol i platja a Catalunya. El 1974 era la quarta plaça hotelera de l’Estat per darrera de Madrid, Barcelona i Ciutat de Mallorca. L’any 1964 Lloret tenia 3.769 habitants i oferia 21.654 places d’allotjament. Platja d’Aro amb 408 habitants tenia una oferta de més de 10.000. La capacitat d’allotjament de la Costa Brava era de 120.000 a 125.000 places. Més del 85% dels hotels tenien menys de deu anys i el 60% menys de cinc. El 1986 era a l’entorn del milió. En 22 anys s’havia multiplicat per 8. (Barbaza, 1988: 281-282, 320). La implantació dels càmpings va partir de zero el 1960. Cinc anys després se n’havien creat 64 i el 1975 ja n’eren 98, el 20% de les places de l’Estat.

L’any de la inauguració de l’aeroport Girona-Costa Brava (1967) aterraren 3.882 avions i 97.559 passatgers. I, ves per on, una anglesa de dinous anys, Susan Dansing, a l’arribar al camp de Vilobí va ser proclamada la turista 11.000.000 d’Espanya. El 1970 ja van ser 11.903 i 678.423, respectivament. (Memòria econòmica de Cataluña, 1970). El 1973 entraren 541.439 passatgers: 300.000 britànics, 100.000 alemanys, 60.000 holandesos i 35.000 danesos. (II Assemblea de Turisme de Girona).

En plena eufòria dels happy sixties Manuel Costa-Pau lliurà a la impremta el primer llibre dedicat al turisme als Països Catalans (1966). Entre altres aspectes, va fer referència a la carta pastoral «La Diócesis y sus actuales perspectivas apostólicas» que va promulgar Narcís Jubany en ocasió del primer aniversari del seu pontificat gironí: «Monsenyor Jubany, actual bisbe de Girona, ha trencat el glaç de la postura eclesiàstica típica. Amb la seva darrera pastoral sobre el turisme, som ja ben lluny de l’empipadora ofensiva moral. Estic llegint en un paper d’aquell bisbat, amb data del 4 de juny de l’any 1965: «¿Quina postura cal prendre, com a cristians, respecte el turisme? En primer lloc, ésser realistes, Fer la descoberta dels factors positius, els avantatges que ens proporciona: des d’un desenvolupament econòmic important fins a l’intercanvi de maneres de pensar, de fer, de cultures, que són enriquiment dels nostres coneixements de l’home i del món... Quant als factors negatius, abusos, llibertats, indecències, cal treballar plegats i sense improvisar i, així, podríem resoldre molts problemes».(Costa-Pau, 2019: 283). Girona grisa i negra va posar en evidència les circumstàncies del fenomen a la seva manera: «El turisme... Més ben dit, “El Turisme”, amo i senyor de la increïble revifalla econòmica del país. El follet, la vareta màgica que per art d’encantament ens va fer passar d’aquells anys quaranta de pa negre, a una època en què es pot pensar a canviar de Sis-cents tot mirant la “tele” mentre se’ns parla d’un segons, tercer o cinquè Plan de Desarrollo. El turisme: les divises. La frontera gairebé oberta. Diners... A Girona (volem dir a les seves comarques) s’aturà el primer haiga impensable, i s’escandalitzà la primera beata en contemplar unes cames de senyor o de senyora impúdicament posades al sol. I es veié el primer bikini i s’improvisà el primer hotel, i el primer night club, i... Bé, tot això amb permís dels mallorquins, que disposen d’una història paral·lela a la nostra. I, és clar, es plantejaren els primers problemes. Problemes de tota mena, problemes insolubles a nivell de les disponibilitats municipals, problemes difícilment comprensibles des de les altes esferes del llunyà Madrid, problemes que naixien cada dia, a cada racó de costa, a cada revolt de carretera, a cada comuna d’hostal, a cada oficina de correus. Problemes intricats, difícils, generalment mal enfocats, poc plantejats». (Aragó el alii, 1972: 138-139).

Fins l’any 1970 no es va articular una plataforma d’interlocució entre els municipis de la franja litoral. La Comunitat Turística de la Costa Brava prengué la forma de mancomunitat i incidí en temes de promoció alhora que actuava com a grup de pressió. L’any següent, vint-i-set ajuntaments i la Confederació Hidrogràfica constituïren el Consorci de la Costa Brava com a entitat de programació i execució de serveis encara que s’ha centrat exclusivament en el sanejament de les aigües residuals.

El 1974 Eugeni Llos, president de la Comunitat Turística de la Costa Brava, en una ponència a la II Assemblea de Turisme de Girona aportava les dades del moment. Les places d’ocupació de l’oferta turística es distribuïa entre el 52% d’hotels, el 38% de càmping i el 10% apartaments. Els tres municipis capdavanters eren Lloret de Mar (213 establiments oferta 25.00 places), Tossa de Mar (103 establiments i 6.123 places) i Roses (56 establiments i 5.729 places). Lloret tenia el 40 % del conjunt provincial. Platja d’Aro liderava sector apartaments i tenia el 40 % de la Costa Brava. Només el 25% de les places hoteleres disposaven de calefacció i literalment es reconeixia que «los servicios ofertados por los hoteles dejan mucho que desear». I la cirereta: el Ministeri d’Informació i Turisme el 1974 va dedicar un 0,2 % de les divises ingressades pel turisme l’any anterior a promoció.

El desenvolupament va comportar molts peatges humans, socials i fins i tot paisatgístics. Narcís-Jordi Aragó, que probablement fou la persona que més va denunciar la pèrdua del paisatge, ho explicitava amb estil i sense embuts: «A les dècades dels 50 i els 60 del segle XX es va produir la gran devastació. La irrupció del turisme i la permissivitat del franquisme van alimentar la cobdícia dels especuladors i dels aprofitats. Els turistes van ser en part els inductors del desastre, però els disbarats els van perpetrar els autòctons. La transformació del paisatge va ser sobtada i brutal. Municipis, promotors, constructors i industrials van actuar amb una audàcia vergonyosa i amb una irresponsabilitat absoluta». (Aragó, 2013: 383).

El Debat Costa Brava impulsat per la societat civil el 1976 va ser el primer fòrum dedicat al turisme i els seus efectes sobre el paisatge, l’urbanisme i les formes de vida. Significativament s’inaugurà just el dia del primer aniversari de la mort de Franco.

Postil·la palamosina. Cal anotar dos fets per la seva excepcionalitat.

1. Josep Parals Elias va ser tres vegades alcalde de Palamós, (1952-1956), (1979-1983), i, circumstancialment, el 1985. El 1979 una vegada verificada la presa de possessió va convocar el personal municipal per adreçar-los una salutació. Acabat l’acte, s’adreçà a un funcionari amb responsabilitats urbanístiques per a només dir-li: “X, vint-i-quatre hores”. Abans d’esgotar el termini, l’interessat havia presentar al registre la sol·licitud d’excedència.

2. Josep Ferrer Figueras fou alcalde entre 1985 i 1996. Ha estat l’únic alcalde català que ha convocat un referèndum sobre urbanisme. Concretament, sobre la edificació o no del paratge i la platja de Castell. Va tenir que enfrontar-se al seu partit (Convergència Democràtica de Catalunya) i davant grups de pressió poderosos. Se’n feu la pell.

Arribada de la turista onze milions a l'aeroport Girona-Costa Brava. Vilobí d'Onyar, 11 d'agost de 1967. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Arribada a l'Hotel Cap sa Sal del general Mobutu Sese Seko Kuku Ngbendu wa Za Banga, dictador de la República del Zaire. Els treballadors formats per a rebre el mandatari i la seva esposa. Begur, 21 de setembre de 1973. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


4. EL CONSUM

En plena Guerra Civil, el govern republicà va instaurar el racionament dels productes de primera necessitat per abastir la població civil i preservar-la de la fam. El decret el va signar Francisco Largo Caballero, president del govern, a Barcelona el 5 de març de 1937 (Gaceta de la República, núm. 66, de 7/3/1937, p. 1091). En la immediata postguerra, Juan Antonio Suanzes Fernández, ministre de Industria i Comerç del govern sorgit del cop d’Estat militar-feixista, el va regular amb una ordre signada a Bilbao el 14 de maig de 1939 (BOE, 137, 17/5/1939, p. 2691). El cens de destinataris era de 27.071.978 persones.

La Comisaría General de Abastecimientos y Transportes va ser l’organisme encarregat del control de l’economia de consum (1941). El racionament es va desvirtuar i liquidar amb la declaració de la venda lliure del pa l’any 1952. Administrativament, es donava per liquidat el temps de la gana. En els anys negres, la fam es mitigà, al menys en part, per obra i gràcia de l’estraperlo. El mercat negre del blat va ser el de més envergadura. Qui més en va patir les conseqüències va ser el poble menut de viles i ciutats més que no pas els pobles de pagès.

L’any 1960 les famílies destinaven més de la meitat del pressupost familiar a l’alimentació. Però d’ençà de la segona meitat de la dècada i sobretot als setanta extenses capes de la població varen ser captivades pels reclams que els empenyien a adquirir productes no essencials.

El desenvolupisme era un miratge de riquesa i la compra un acte ritual que tenia com intenció superar el passat recent de renúncies i sacrificis de tota mena. El benestar material i l’optimització nutricional repercutiren en el creixement físic. Entre 1960-1980 els infants espanyols experimentaren una estatura superior a la dels europeus. La talla va créixer 8,1 cm. entre 1955 i 1990. (Martínez Carrión, 1994: 709). Quedava clara la relació entre qualitat de vida i biologia.

La compra a crèdit va fer que la lletra de canvi fos el document mercantil més conegut. Bancs i caixes tenien cobradors que passaven a liquidar-les a domicili i la gent tenia pànic de caure en el «protest», l’impagament certificat per notari. Els magatzems de roba i les companyies de decessos també tenien recaptadors que els diumenges al matí feien acte de presència als domicilis; així ho vaig viure a Sant Joan de Palamós. El poble baix estava obsessionat per tenir el nínxol a punt i deixar pagat l’enterrament. Hi havia asseguradores especialitzades en aquest succés. Les més conegudes van ser Santa Lucía i El Ocaso, que a hores d’ara han retocat la denominació per a despistar la història.

La despesa en equipament de la llar fou simptomàtica per mor de la pressió publicitària i la descoberta de nous materials accessibles a les butxaques populars. Els objectes es varen caracteritzar per la baixa qualitat i l’estètica matussera. Les vaixelles de vidre Duralex, la fullola sintètica Fòrmica, el cuir sintètic escai i les fibres artificials de Fibracolor varen copar el mercat. El reialme del plàstic. Està clar que no es tenia el gust educat i que els pressupostos domèstics no podien permetre’s materials nobles, les setmanades no donaven per a tant. A aquella dèbil excepcionalitat Raimon li va dedicar una cançó: «Tu compres un poquet, jo compre un poquet, aquell una miqueta de res; d'això en diran després: societat de consum» (1970).

La roba de vestir experimentà una transformació radical. Per una banda començà l’agonia de la confecció i la progressiva desaparició de sastres i modistes. El prêt-à-porter es va imposar. L’altre mesura va ser l’elevada comercialització i consum que propiciats per la venda a crèdit.


La mirada de Cesc sobre l'eslògan de Manuel Fraga Iribarne, ministre de Información y Turismo. «Cesc és el gran sociòleg de Catalunya» (Giralt, 2022: 9).




La publicitat televisiva era a l’ordre del dia i la seva influència va ser terminant. Precisament el televisor esdevingué l’objecte de consum més desitjat i el de major demanda en els anys del desenvolupament (Cazorla, 2016: 260). L’any 1960 només l’1% de les famílies espanyoles tenien un aparell de televisió però el 1966 el 32% ja l’havien aconseguit (2.125.000 aparells). El 1970 s’arribaria al 40%. (Palacio, 2005: 53-61). Els altres electrodomèstics més venuts van ser el frigorífic i la rentadora que varen passar del 19% al 36% en el mateix període. A Europa es seguiria una evolució paral·lela però partint d’un major equipament de sortida. (Alonso et allí, 1994: 170-175). Tot plegat comportà l’increment del consum elèctric que es va triplicar entre 1960-1975 a nivell estatal.

Un altre bé preuat va ser l’automòbil que va passar de ser posseït pel 4% de les llars el 1960 al 35% el 1971. El parc automobilístic espanyol va créixer un 290% en el tram 1964-1971 mentre Alemanya ho va fer en un 62% o el 49% França. (Alonso et allí, 1994: 220). A Girona l'any 1975 es varen matricular 70 automòbils i vint anys després la xifra fou de 10.015 (Nadal, 2003: 290). El Seat 600, el Citroën 2 CV i el Renault 4 varen ser els models més comuns; a hores d’ara han esdevingut tòtems en el mercat de col·leccionisme.

A nivell més popular encara, la bicicleta fou substituïda pel ciclomotor i la moto. La Vespa va fer furor. A Catalunya entre 1960 i 1964 el consum de gasolina va créixer el 55% i el gasoil el 85%. (Casassas, 2020: 314).

Però la pseudoexuberància aparent dissimulava les mancances reals: «reinaba la miseria política y cultural. La mejor representación de la primera era la mentira de la unidad de los españoles detrás de su líder invicto, celosamente guardada por la censura y voceada por la propaganda. De la segunda baste notar la cantidad de kilos de papel de periódicos consumidos per cápita –por entonces una medida de cultura aunque hoy en día lo sea de daño ecológico- que en 1971 era menor que en 1968 y que se mantuvo bajísima en comparación con la de cualquier otro país europeo. Era este un indicio más de lo que se escondía debajo de la fachada de un país supuestamente feliz donde más del 25 % de los niños no conseguía el título de educación primaria». (Cazorla, 2016: 265).

L’increment del nivell de vida també va tenir repercussió directa en l’alimentació: «Per primera vegada en la història d’Espanya, a l’arribar els anys setanta tota una generació desconeixia l’existència d’aquesta protagonista habitual del passat: la fam». (trad. Tusell, 2005: 200).

El consum va confirmar l’extensió interclassista del canvi econòmic i social però la riquesa es distribuïa tan malament com sempre. L’any 1974 la meitat de la població, la que tenia menys ingressos, rebia el 20,9% de la renda disponible, mentre que la meitat restant n’acumulava el 80%. (Molinero & Ysàs, 1999b: 200). Els treballadors es sotmetien a jornades laborals inacabables fent hores extraordinàries o practicant la pluriocupació, la única manera de tirar endavant: «Si en les societats anomenades de consum la vida quotidiana està marcada per la cadena treball-ingressos-consum, per a amplis sectors socials el temps d’oci es va reduir notablement, perquè calia treballar moltes hores per obtenir els ingressos necessaris per adquirir els productes que aviat es van considerar bàsics». (Molinero & Ysàs, 1999a: 91).

Jaume Nabot, administrador de Ràdio Popular de Figueres, percebia la pèrdua de voluntats per la incapacitat material de temps lliure: «En el aspecto práctico, la era llamada del consumo en que estamos inmersos, hace que todos se sientan envueltos en la circunstancia del vivir de nuestro tiempo, que absorbe y sumerge en un ritmo dinámico, ensordecedor y trepidante, de tal forma y en tal intensidad, que apenas se encuentra espacio para otra cosa que no sea el trabajo agotador primero y la distracción después». (VP Setmanari de Figueres, 15/6/1974, p. 3).



5. LA PAGESIA

En el desenvolupisme el conreu de la terra va declinar de manera imparable. El producte agrari en el PIB de 1960 era el 22,6% mentre el 1973 havia baixat al 11,6%. En correspondència, l’ocupació agrària va passar del 22% el 1955 al 7% el 1975. Tanmateix, la població en el medi rural el 1959 era el 42% i deu anys més tard el 25 %. L’abandó de l’activitat i la transmigració a les ciutats va ser progressiva. Mig segle després sembla que a Castella hom se n’adona. El plany per «la España vaciada» deu ser això.

A mitjans dels seixanta, l’advocat i hisendat Ignasi de Ribot de Balle (Girona, 1926) va exposar obertament la situació de la pagesia gironina tot reclamant mesures per al redreçament. Ho va fer des d’una tribuna de premsa desafecta al règim i amb el títol «Las causas del éxodo. Diagnóstico de una crisis»: «Quienes poseen un mínimo de sensibilidad receptora, aquellos que reaccionan conscientemente frente a su mundo circundante, habrán quedado sorprendidos ante un fenómeno: El cierre de muchas masoverías en Gerona. Grandes caserones, construidos y ampliados a través de centurias –signo evidente de su razón de existir, de su empuje vital- se hallan hoy abandonados, yermas sus tierras, dejando su contemplación una estela de tristeza, de soledad, de pérdida irreversible. (…) Alguien podría pensar que nos mueve alguna tendencia o interés al exponer cuanto antecede. 1.500 masoverías cerradas en pocos años refrendan sin lugar a dudas lo que antecede. Si acumuláramos las miles de personas que ante la crisis han abandonado su trabajo habitual, quedaríamos sorprendidos. Sin embargo aquellos hombres estaban desperdigados en un ámbito muy extenso, y el hecho no ha tenido relieve». (Presència, 16/12/1967, p. 8).

Que l’home coneixia el panyo és cosa provada. Les propietats dels Ribot s’escampaven arreu. Tenien boscos al Ripollès, les Guilleries i el Montseny; el castell de Montsoriu els pertanyia. I pel dir de la gent, només a l’Alt Empordà eren amos de 49 masos (Cortadellas, 2020: 25). L’article d’Ignasi de Ribot i de Balle el va llegir qui l’havia de llegir. No es va fer cas a res però al cap de set mesos el redactor del memorial era nomenat president de la Cambra Oficial Sindical Agrària de Girona (COSA). El càrrec va ser un trampolí que el va empènyer fins a l’alcaldia de la ciutat (1972-1979).

L’article, d’entrada, tenia un deix elegíac però no trigava a passar a la queixa anotant tot allò que emmenava al col·lapse del sector. Va posar en valor l’estructura social de l’agre del terrer gironí respecte l’existent en altres latituds. Aquí hi havia un assentament i un pacte equilibrat entre propietaris i masovers, no es coneixia el latifundisme ni l’atur estacional. Josep Pla ho referiria a Joaquin Soler Serrano en una entrevista a la televisió: a Catalunya no hi havia aristocràcia i la propietat estava repartida. En una altre ocasió, divisant l’Empordanet des del pedró de Pals, s’esplaiava dient que allà la reforma agrària l’havien fet els notaris de la Bisbal i Torroella de Montgrí.

Allò que coïa era la política de l’Estat. La Hisenda Pública penalitzava la pagesia de les terres de Girona. El 1965 es va augmentar un 100% el líquid imposable de la contribució rústica i pecuària i encara s’hauria de doblar en tres anys. La comparativa amb altres territoris era escandalosa. Respecte la seguretat social agrària tot i comptar amb un cens inferior a 4.000 treballadors es cotitzava igual que les províncies amb més de 100.000 assalariats. El greuge era objectiu i quantificable. El diari del Movimiento se'n va fer ressò en un article editorial Aquí estamos pagando la Seguridad Social de los empresarios agrícolas de otras provincias (...) Estas cantidades basadas en el catastro, son aplicadas por un servicio de inspección de Hacienda, de forma totalmente aribitraria a cada provincia. Dándose la paradoja de propietarios que tienen la finca colindante con Gerona y otra provincia, es decir con una explotación idéntica, aquí pagan el doble que en el otro lado de la divisoria. En este momento, y en poder de la Administración figuran varias reclamaciones, impugnaciones y protestas, que no han obtenido la menor respuesta, también tenemos que hacer la salvedad que al escribir «en este momento» queremos significar que tales escritos se presentaron hace años». (Los Sitios, 12/5/1968, p. 1)

Respecte la renda agrària resultava que els ingressos de 1966 varen ser un 36% inferiors als de 1957 segons dades del mateix Ministeri d’Agricultura. Pel que fa als preus es trobaven que els intermediaris els pagaven el quilo de vedell a 89 PTA quan se’ls hi venien pagant 107 PTA. D’altra banda, elarburant es pagava el doble que a França i el destinat a l’aviació esportiva era més barat que el que movia els tractors i màquines de batre. I per acabar-ho d’adobar, la factura del telèfon s’havia multiplicat per mor «de les distàncies». En matèria de desenvolupament s’havien d’executar 50.000 hectàrees de regadiu al Baix Ter que s’havien fet servir com esquer per a compensar els perjudicis de la portada de les aigües del Ter a Barcelona. El projecte dormia el somni dels justos en un calaix ministerial i ningú gosava despertar-lo.

L’any següent, el Dr. Pere Ordis Llach (Crespià, 1913 - Girona, 2000), hisendat i president de la Diputació, va tornar a posar el dit a la nafra en una conferència al Cercle Català de Madrid on es va presentar com a portaveu de «una provincia perdida en la periferia del solar hispano, al borde del mar y en la vecindad inmediata con la vieja Europa». Allà va exigir l’acompliment de les infraestructures de regadiu que «debían haberse llevado a cabo conjuntamente con las obras de abastecimiento de aguas del Ter para Barcelona» i va posar en solfa pràcticament els mateixos arguments que de Ribot respecte la tributació discriminatòria alhora que passava revista a la situació: «basta decir que una hectárea de secano cereal en la Provincia de Gerona, tiene un líquido imponible de mil quinientas pesetas; la misma en Barcelona tiene novecientas pesetas; si lo comparamos con otras Provincias, Lérida por ejemplo, su valor es de 760 pesetas; en Valencia desciende a 700 pesetas, para llegar a Almería con un valor de nueve pesetas. Sin comentarios. Si logramos resolver estos problemas tributarios y de regadíos, las perspectivas del desarrollo agropecuario son inmensas; estamos seguros, y lo han corroborado técnicos nacionales y extranjeros, que Gerona pasaría a ocupar uno de los tres primeros puestos entre las provincias ganaderas de España. Son 17.329 las explotaciones de ganado vacuno existentes actualmente, la mayoría con fincas de menos de diez hectáreas de extensión. Son 1.691 las explotaciones de ganado lanar y son 18.980 las explotaciones de ganado porcino. En estos últimos años, es sorprendente el desarrollo frutícola de la Provincia, habiéndose verificado numerosas plantaciones con una técnica muy apurada, así como también han aumentado en gran escala las plantaciones de pratenses, para la mejor alimentación del ganado. Es por ello, que repetimos es imprescindible la máxima urgencia y celeridad en la creación de los regadíos que ya debieran existir». (Los Sitios, 24/04/1968, p. 4).

En aquells temps la Diputació amb la col·laboració de la Direcció General de Ramaderia va crear el Servei de Millora Ramaderia (SEMEGA) per a empènyer la qualitat genètica. La iniciativa va ser modèlica i pionera. L’any 1967 es varen inseminar 18.000 vedelles i s’importaven races europees. El sector llavors era constituït per 24 fàbriques de pinso, 5 escorxadors, 102 fàbriques d’embotits i 18 indústries làcties. Ningú podia albirar llavors la perspectiva de la política agrària comuna (PAC) i les seves conseqüències: l’extinció de la pagesia tradicional i el posicionament de la indústria alimentària. La pagesia secular anava de recules. A hores d'ara els vestigis materials conformen el patrimoni etnogràfic del país; els vivencials resten enregistrats al volum Els pagesos, vuitè de l'obra completa de Josep Pla.

Les explotacions agropecuàries ocupaven la segona posició sectorial en el mapa de les comarques gironines. El primer era l’activitat industrial que ocupava el 57,4% de la població activa, l’índex més alt de l’Estat. El cens industrial registrava 6.000 empreses. El tèxtil era capdavanter i per volum seguia a Barcelona. Seguien els químiques i papereres. La nova indústria hotelera creixia a tota velocitat: a la demarcació comptava amb més places hoteleres que Madrid. De 1966 a 1967 el consum d’energia elèctrica va créixer un 14%. En qualsevol cas els industrials no podien comptar amb el sector públic. Girona havia estat ignorada en els «Planes de Desarrollo».

Visita oficial del ministre de Relacions Sindicals Enrique García Ramal a la cooperativa hortofructícola de Sant Pere Pescador (avui, Fructícola Empordà, S.L.). D'esquerra a dreta, Ignasi de Ribot, president de la Cambra Oficial Sindical Agrària de Girona Josep Gisbert, delegat provincial d'Agricultura; l'alcalde i cap local del Movimiento de Sant Pere Pescador Victorino Anguera, governador civil de Girona; el ministre García Ramal; José María Tomé, general governador militar de Girona; Josep Segura Sanfeliu, delegat provincial de Sindicats, i el president de la cooperativa. Sant Pere Pescador, 7 de setembre de 1973. De fons, la bandera blanca amb la creu de Borgonya del Requetè, la bicolor espanyola i la de Falange. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


GREUGES I TORTS

La llei 193/1963, de 28 de desembre, sobre bases de la Seguretat Social, assentà la superació del conglomerat d'assegurances socials existent fins llavors, i la llei 38/1966, de 31 de maig, sobre Règim Especial Agrari de la Seguretat Social, va escometre la normativització del sector.

La tendència era anar a la igualació del règim general però les diferències foren notables, tan pel que respecta l'acció protectora com les cotitzacions d'empreses i treballadors. La cotització empresarial l'aprovava el Consell de Ministres a proposta del Ministeri de Treball i previ informe del Sindicat Vertical. La norma establia que la quantia de la cotització global de les empreses mantindria proporció amb el número de treballadors censats (art. 42.1) per a continuació determinar que l'import total de la cotització empresarial seria distribuït entre tots els subjectes passius de la Contribució Territorial Rústica i Pecuària en proporció a la base imposable. Es recaptava conjuntament amb la contribució a la Hisenda Pública.

El «líquid imposable» eren els ingressos nets que s'atribuïen als pagesos per províncies. No es comptava amb una fórmula de càlcul objectiva i s'imposà la discrecionalitat. Cal tenir present que l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) tot just va ser establert pels Pactes de la Moncloa (1977).

Els pagesos gironins varen ser víctimes dels abusos a que menava la situació. Antoni Espadaler, president de la Cambra Oficial Sindical Agrària de Girona va recórrer l'aplicació (Los Sitios, 22/5/1965, p. 4). Amb posterioritat, Ignasi de Ribot va assumir el tema com a prioritari en l'acte de la seva presa de possessió del càrrec «Prometo dedicarme y poner todo mi esfuerzo al logro de la revisión de los líquidos imponibles» per acabar la intervenció «con una invocación a la ayuda de Dios, que pronunció en lengua vernácula, con frases de un poema de un ilustre vate catalán». (Los Sitios, 25/7/1968, p. 2).

Ribot va portar la reivindicació gironina a tots els estaments i va lliurar a tots els despatxos el memoràndum Gerona y su agricultura (Cámara Oficial Sindical Agraria de Gerona, noviembre de 1968). L'informe posava en evidència la comparativa dels líquids imposables de diferents províncies: «Los fijados en la provincia de Gerona se hallan en gran desproporción con los de otras muchas provincias españolas, próximas y lejanas, situación insostenible. (...) Una política de solidaridad no puede basarse en la idea de que los grandes latifundistas sean subvencionados por pequeños agricultores de explotaciones reducidas o por terrenos ocupados por superficies boscosas con escasos o nulos rendimientos». (Los Sitios, 6/11/1968, p. 1).

A Girona amb un cens de 4.653 treballadors (2.712 fixes i 1.941 eventuals) li corresponien 98.240 PTA per obrer, mentre que a Còrdova que tenia 100.876 obrers se li assignaven 9.540 PTA. També pagava més que Valladolid que tenia 14.717 treballadors, Cadis amb 46.111 o Alacant amb 45.000. La mitjana estatal era de 22.500 PTA. La discriminació tributària era evident. D'altra banda, l'any 1967 la recaptació per quota directa i empresarial a Girona va ser de 88.326.680 PTA i les prestacions rebudes de 62.886.870 PTA.

La tributació era una desproporció pura i simple. Un altre exemple: a Sevilla es produïen 72.000 quilos d'userda per hectàrea i per això se li assignava un líquid imposable de 4.800 PTA. Girona amb una producció de 32.000 quilos el líquid imposable era de 5.400 PTA. Quelcom que s'anava reproduint en altres producions (blat, patates, faves, etc. etc.).

El malestar era un fet i la premsa de Barcelona va arribar a fer-se ressò de la lluita en solitari dels pagesos gironins davant l'Estat. El bisbalenc Narcís de Carreras, procurador en Corts per Girona, va subscriure públicament la demanda afirmant que com a propietari agrícola no pagaria els rebuts de la Seguretat Social d'aquesta manera injusta (La Vanguardia, 11/5/1969, p. 6). Tanmateix, el Dr. Ordis, va manifestar que no faria el pagament voluntari i en cas de ser requerit per via executiva dimitiria del càrrec de president de la Diputació. Molts altres pagesos es varen plantar: «És una resposta neta i clara d'aquest poble, que té guanyada fama de bon pagador, d'excel·lent contribuent, de dòcil a totes les bones raons -quan aquestes existeixen. Girona, doncs, ha dit «no» amb fets: cal que se l'escolti, ja que l'esperit i el temperament dels que han impagat els seus rebuts no són -n'estem segurs-, de rebel·lia, sinó que estarà prompte a l'intent de solució, tan bon punt existeixi una base de diàleg i de comprensió mínima» (Presència, 23/11/1968, p. 7). La Diputació ja s'havia manifestat en el ple de 20 de setembre de 1968 però no hi va haver manera. La Hermandad Nacional Sindical de Labradores y Ganaderos va ser incapaç de proposar alternatives: defensava els «señoritos».

L'Estat no va baixar del burro. Sense urgència, la llei 41/1970, de 22 de desembre, va canviar el paradigma: els subjectes passius de la Contribució cotitzarien en funció de jornades teòriques. Un càlcul que s'ha perpetuat fins a dia d'avui (Reial decret llei 5/2020, de 25 de febrer, pel qual s'adopten determinades mesures urgents en matèria d'agricultura i alimentació). La història ha demostrat reiteradament que «las peonadas» han esdevingut una via propiciadora de clientelisme i frau. A Extremadura i Andalusia els escàndols han estat clamorosos; però això són figues d'un altre paner.



REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
  • ARAGÓ, Narcís-Jordi. Periodisme sota sospita: 25 anys entre la censura i la llei de premsa. Acontravent. Barcelona, 2013.
  • ARAGÓ, Narcís-Jordi; CASERO, Just M.; GUILLAMET, Jaume; PUJADES, Pius. Girona grisa i negra. Edicions 62. Barcelona, 1972, p. 183.
  • BARBAZA, Yvette. El paisatge humà de la Costa Brava. (2 vols.). Apèndix de Joan Cals. Edicions 62. Barcelona, 1988. [1a. ed. Armand Colin. París, 1966).
  • CABANA I VANCELLS, Francesc. La integració a la societat del seu temps, 1889-2011 a Història del Foment del Treball, 1771-2011, ;Vol. II. Foment del Treball Nacional. Barcelona, 2016.
  • CASASSAS YMBERT, Jordi. Pervivència de Catalunya: la formació de la societat catalana i de les seves identitats a l’època contemporània. Afers. Catarroja, 2020.
  • CALVO GASCÓN, Juan M.; TORAN BELVER, Rosa. «Quan s'obriren les portes dels camps. La nova odissea dels republicans deportats. Una història singular». Mayurqa, 5 (2023), p. 49-60.
  • CAZORLA, Antonio. Miedo y progreso: los españoles de a pie bajo el franquismo, 1939-1975. Alianza. Madrid, 2016.
  • CORTADELLAS, Xavier. Enaigats: relats de gent i d’aigua. L’aigua perduda del Baix Empordà i del Congost de Celrà al Baix Ter i l’Escala. Sidillà. La Bisbal d’Empordà, 2020.
  • COSTA-PAU, Manuel. Turistes, sirenes i gent del país. Llibres del Segle. Girona, 2019. [1a. ed. Ariel, 1966).
  • CUITO, Amadeu. Memòries d'un somni. Quaderns Crema. Barcelona, 2011.
  • ESCULIES, Joan. Josep Fornas. L'home de Tarradellas a Catalunya. Pòrtic. Barcelona, 2022.
  • ESTAPÉ, Fabián. De tots colors: memòries. Edició a cura de Mònica Terribas i Sala. Edicions 62. Barcelona, 2000; Sin acuse de recibo. Mònica Terribas i Sala (ed.). Plaza & Janés. Barcelona, 2000.
  • FERNÁNDEZ-COPPEL, Jorge. La Escuadrilla Azul: los pilotos españoles en la Luftwaffe. Prólogo del general de división Manuel Sánchez-Tabernero y Prada. La Esfera de los Libros. Madrid, 2006.
  • FLUVIÀ, Armand de. «Orígens i història del moviment homosexual als Països Catalans». Divèrsia: revista de la Càtedra UPF sobre Diversitat social, 3 (2013), p. 38-63.
  • GARCÍA SEBASTIANI, Marcela. «Diplomacia, turismo e identidad nacional: La celebración del 12 de octubre en España durante la Guerra Fría». Hispania, vol. 81, núm. 267 (2021), p. 195-226.
  • GAZIEL. Meditacions en el desert (1946-1953). Pròleg de Jordi Amat. L'Altra editorial. Barcelona, 2018.
  • GEORGEL, Jacques. El franquismo: historia y balance: 1939-1969. Ruedo Ibérico. París, 1972.
  • GIL DE BIEDMA, Jaime. Retrato del artista en 1956. Lumen. Barcelona, 1991.
  • GIRALT MIRACLE, Daniel. «Tendresa crítica». Jordi Duró. Cesc, cartellista. Univers. Barcelona, 2022.
  • GÓMEZ-FERRER MORANT, Guadalupe. «El viaje de Eva Perón a España». La Aljaba: revista de estudios de la mujer. Segunda época, vol. XVI (2012), p. 15-35.
  • GUIXÉ I COROMINES, Jordi. L'Europa de Franco: l'esquerra antifranquista i la «caça de bruixes» a l'inici de la guerra freda. França 1943-1951. Pròleg de Ricard Vinyes. Epíleg de Josep Benet. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2002.
  • IGLESIAS FERNÁNDEZ, José. Precios, salarios e inflación en España. Cuadernos para el Diálogo. Madrid, 1975.
  • IRLA I BOSCH, Josep. Memòries d'un president a l'exili. A cura de Jordi Gaitx Moltó. Pròleg de Josep Maria Roig Rosich. Viena. Barcelona, 2010.
  • JULIÀ, Santos. Demasiados retrocesos: España 1898-2018. Galaxia Gutenberg. Barcelona, 2019.
  • JULIANA, Enric. Aquí no hem vingut a estudiar. Ara. Barcelona, 2020.
  • MARTÍNEZ CARRIÓN, José Miguel. «Niveles de vida y desarrollo económico en la España contemporánea: una visión antropométrica». Revista de Historia Económica=Journal of Iberian and Latin American Economic History, 3 (1994).
  • MASSOT I MUNTANER, Josep. Els creadors del Montserrat modern: cent anys de servei a la cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Moontserrat. Montserrat, 1979.
  • MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere. El règim franquista: feixisme, modernització i consens. Eumo. Vic, 1994; Catalunya durant el franquisme. Empúries. Barcelona, 1999.
  • NADAL OLLER, Jordi (dir). Atlas de la industrialización de España: 1750-2000. Fundación BBVA/Crítica. Bilbao/Barcelona, 2003, p. 290.
  • PALACIO, Manuel. Historia de la televisión en España. Gedisa. Barcelona, 2005.
  • PELLEGRINI, Alberto. «De la "Idea de Imperio" a la "Vigilante guardia": la política exterior a les pàgines de La Vanguardia Española (1939-1946)». Diari d'una postguerra: La Vanguardia Española (1939-1946). Afers. Catarroja-Barcelona, 2020, p. 75-88.
  • PRADOS DE LA ESCOSURA, Leandro. El progreso de España (1850-2000). Fundación BBVA. Bilbao, 2003.
  • RAMÍREZ PÉREZ, Víctor. «Franquismo y disidencia sexual. La visión del Ministerio Fiscal de la época». Aporta: revista de ciencias sociales, 77 (2018), p. 132-176.
  • SÁNCHEZ RECIO, Glicerio; TASCÓN FERNÁNDEZ, Julio. «La política y los empresarios en los años 60: la inversión extranjera norteamericana». Historia y política: ideas, procesos y movimientos sociales, 9 (2003), p. 142.
  • SANCHIS GUARNER, Manuel. Lletres de resistència (1939-1981). Edició, selecció i notes de Santi Cortés. Afers. Catarroja-Barcelona, 2005.
  • TAMAMES, Ramón. Fundamentos de estructura económica. Alianza. Madrid, 1986.
  • TUSELL, Javier. Dictadura franquista y democracia, 1939-2004: historia de España, XIV. Crítica. Barcelona, 2005.