 |
| El Canigó des de Vila-robau (Ventalló) Fotografia de Miquel Bohigas, 2017 |
I allà tenim el Canigó, que és com un gran recuit,
fet amb tota la llet del món.
[Piquiponada d’un edil empordanès]
Àngel Rodríguez i Vilagran (Salt, 1966), Dr. Periodista audiovisual especialitzat en comunicació religiosa. Investigador i articulista, la seva recerca se centra en els mitjans, el cristianisme i la cultura. Acaba de publicar 1001 Llegendes i mites de Catalunya; tot just després de Maria: trenta-un santuaris, que Editorial Claret ha posicionat al rànquing de vendes de la diada de sant Jordi d’enguany.
L’autor treballa creativament amb motivació i a consciència: els seus llibres transmeten la passió infinita per tot allò que viu i fa. Ara, amb 1001 Llegendes i mites de Catalunya, assoleix la condició de Ratafiaire de la Fantasticitat. Destil·la amb delit les tradicions culturals, les humanitats i la periodística.
 |
| Àngel Rodríguez Vilagran 1001 LLegendes i mites de Catalunya L'Arca, Redbook Ediciones Barcelona, 2018, 270 pàgs. |
El grup Redbook Ediciones manté més d’una dotzena de marques per al comerç de llibres. L’Arca és dedicada a la cultura catalana tot i que au-dessus de la mêlée. Des d’aquest espai han constituït un catàleg persuasiu que s’adreça a un públic ampli. Llibres per a fer perdre la por als llibres. Fan divulgació sense complicacions: textos llegidors, diagramació atractiva i coberta d’impacte. Aptes (també) per a setciències. Aquest és el motlle. Tots els títols de la sèrie es caracteritzen per la seva contundència i desinhibició. Han produït una sacsejada sana al mercat editorial. De tota manera, és incomprensible que un negoci que es basa en la llengua catalana la ignori a la web. Els graduats en MSc in Marketing Management, jeuen a la palla?
Abans de deixar-nos empènyer absolutament per la dinàmica –diguem-ne, americana- de l’Arca cal fer un advertiment preventiu: No, no us ho creieu pas el que diu el títol. Les 1001 Llegendes i mites de Catalunya en realitat no passen de 118. Aquest llibre no és un totxo desproporcionat. Les mides són d’allò més normals: 270 pàgines, un centenar de fotografies, un centenar més de gravats, una vintena de dibuixos i 111 requadres a manera d’excursus. L’estandardització més completa per assegurar una lectura clara i amable. Això ha estat possible pel text i les fotografies d’Àngel Rodríguez amb la col·laboració del fotoreporter Àngel Almazan, el dibuixant El Marquès i la dissenyadora gràfica Regina Richling. Un equip de primera i ben conjuntat.
1001 Llegendes i mites de Catalunya és una antologia representativa de les rondalles (reality-contes dels tresavis) i les tradicions dels territoris de la Tarraconense. L’índex recull un ampli assortiment (in)visible, material i immaterial de relats que arriben de cap a cap del Principat de Catalunya [amb incursió vallespirenca] en base a dues premisses: alliberat de constriccions acadèmiques i col·leccionant les naturaleses més variades: la bruixeria, la criptozoologia, l’etnobotànica, la geomància, l’hagiografia, la mariologia, la rondallística o la teratologia, entre d’altres.
1001 Llegendes i mites de Catalunya s’articula en cinc parts: la història (32 entrades), la geologia i la natura (9), el territori (22), la fantasia (21), les creences (34), i acaba amb la bibliografia. La primera, contempla des de personatges de casa bona com el Cap d’Estopes, Galceran de Pinós, Dolça de Provença, Elisenda de Montcada o el comte Arnau fins gent d’espardenya com en Serrallonga o el timbaler del Bruc. El territori s’ocupa de castells i altres béns culturals, l’etimologia i romanceries. La fantasia recapte goges, bruixes i dimonis, fades i follets. Finalment, les creences aplega entrades sobre llegendes de santuaris, aparicions marianes, sants i santes d’anomenada, santcristos i relíquies singulars com el bolquer [sic] del Nen Jesús que guardaven a Lleida.
1001 Llegendes i mites de Catalunya té una doble virtut: ser fidel a les fonts originals i alhora oferir-ne una versió amena i simpàtica, capaç de captar l’atenció del lector. D’altra banda, la lectura es pot començar per la peça o pàgina que es vulgui i fer salts endavant i endarrera sense que es pertorbi el seguiment dels continguts. L’autor és transparent a l’hora de precisar l’objectiu darrer de la (re)creació: «entretenir-nos i, per què no, formar-nos històricament i humanament».
La bibliografia informa stricto sensu dels treballs consultats. Correcte. De cara a les noves edicions serà recomanable, però, incloure dues obres magnes per a obrir (més) la curiositat dels lectors i orientar l’aprofundiment. Ens referim a l’Enciclopèdia de la fantasia popular catalana, de Joan Soler i Amigó; i a l’obra de la qual n’ha estat director: Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya (dos-cents redactors especialitzats, deu volums i consultable en línia). Pel que fa a la webgrafia, els enllaços són pertinents però es poden completar amb Llegendàrium i els recursos en línia de l’Arxiu de Folklore del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Tanmateix, un índex toponímic i onomàstic seria d’ajuda. Cireretes pel pastís.
1001 Llegendes i mites de Catalunya és un promptuari del bo i millor de la narrativa popular. Convenia tenir un vademècum de butxaca a l’abast. Àngel Rodríguez Vilagran i l'Arca ho han fet possible. Una experiència que es podria estendre al País Valencià, Andorra, les Illes, la Catalunya del Nord i l’Alguer. També, és clar, anar cap a les 1001 Llegendes i mites de la Catalunya del segle XXI. Continuïtat in progress: de l’estrambotisme empordanès de segona generació a la cuina d’impressió en 3D de la Boscana de Bellvís. Endavant les atxes!
 |
| En primer terme, la silueta del bisbe mort coronada per l'anell episcopal del castell del Montgrí, el botó de roda de l'Empordà. A segona línia, la carena de la serra de Verdera encimbellada pel castell de Sant Salvador que s'aboca al golf de Roses des del Salt de la Reina. Fotografia de Miquel Bohigas, 2017 |
Potser aquí hi hagué el Paradís Terrenal,
entre el Ter i el Fluvià,
fins que Caïm camperol atacà el poble pastor i emigrà
a l’est de l’Edèn. Així ho veia míticament l’abat Breuil,
i si no va ser aquí, hi podia haver estat.
Lluís Racionero
Microcosmos català.
Plaza & Janés. Barcelona, 1987, p, 49.
