Els Col·legis Menors de Girona, IV. El medi educatiu. 2. La dictadura de Primo de Rivera

 

Al·locució de Primo de Rivera en la inauguració d'una escola amb l'assistència d'Alfons XIII. Imatge: autor desconegut.

2. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

La derrota en la guerra amb els Estats Units d'Amèrica i la consegüent pèrdua territorial a l'oceà Pacífic i el Carib va suposar l'ensorrament de l'imperi «donde nunca se ponía el sol» i el fracàs d'Espanya en el tombant dels segles XIX i XX (Desastre del 98). Frederic Pujulà i Vallès va concretar el daltabaix descriptivament:«L'any 1898, arribava a Espanya el saldo del jovent que els seus governs havia anat enviant a Cuba i a Filipines per a combatre els que allí, cansats de la iniqua explotació dels capitalistes espanyols, lluitaven per llur autonomia i finalment per llur independència. El que no els volgué donar una monarquia catòlica amb pretensions d'espiritualisme, ho obtingueren d'un país laic mogut sols per aspiracions materialistes. Anaren arribant els soldats vençuts, sense glòria, maleïts de tot el món, coberts de polls, mig nus, famèlics, parant la mà, demanant almoina. Els vaixells que els tornaven n'havien deixat la meitat pel camí, marcant, amb una pista de cadàvers, la via que els taurons seguiren per a envair la Mediterrània» (Pujulà, 2022: 139). 

Les conseqüències foren de llarg abast:«España nació con el Imperio y se quebró con él. Cuando en 1898 los españoles se enteraron de que ya no había colonias en América, donde Estados Unidos comenzaba a dominar, y que los Pirineos habían dejado la Península fuera de Europa, algunos empezaron a darse cuenta de que se habían perdido las mejores oportunidades para comenzar a construir un gran estado nacional moderno. Luego vino la generación intelectual de la depresión y la angustia por lo que podría haber sido y no fue. También el catalanismo y el vasquismo comenzaron la búsqueda alternativa de naciones y estados propios. La contrarreacción desesperada, más que nacionalista, pretendió regresar Por el Imperio hacia Dios» (Colomer, 2018: 12-13).

El revés finisecular va extenuar el règim de la Restauració alhora que va propiciar l'enfortiment del catalanisme polític (Tancament de caixes, Solidaritat Catalana), la generació de 1901 (Riquer, 2022: 15), l'antimilitarisme (Hernando, 2018) i la impugnació del moviment obrer (Dalmau, 2022). L'Oda a Espanya de Joan Maragall -escrita en aquell context- encara retruny: On ets Espanya? -No et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua -que et parla entre perills? Has desaprès d'entendre an els teus fills? Adéu, Espanya!

L'esfondrada es va reprendre amb la guerra del Rif que arrossegà els mateixos mals estructurals i endèmics: la corrupció i la negligència (Iglesias, 2022). L'ànsia expansionista faria del nord d'Àfrica el seu medi malgrat la revolta popular que va provocar (Setmana Tràgica) i per la qual Barcelona fou anomenada «la Rosa de Foc». Llavors l'Estat va crear dues unitats colonials marroquines que perduren en ple segle XXI: els Regulares (1911) i la Legión (1920). L'any 1922 l'exèrcit engolia el 51% del pressupost de l'Estat. Antoni Rovira i Virgili va prevenir sobre el perquè a les pàgines de La Publicitat (22-8-1923):«El problema fonamental del Marroc consisteix en la intervenció forçada dels catalans en aquesta aventura espanyola. (...) Es podria donar el cas que l'empresa del Marroc fos, per a Espanya, fructífera, ben orientada i ben portada. I, tanmateix, hauríem de protestar, com a catalans, de la sang nostra i de l'or nostre que s'esmerça en una guerra dels altres. Si no fos pels soldats catalans i pels diners de Catalunya que el Marroc engoleix, nosaltres hauríem de mirar la tragèdia espanyola tal com mirem les guerres de fora, i encara amb menys d'interès, perquè diferentment del que succeeix en algunes d'aquestes, en la lluita del Marroc no hi intervé cap factor idealista, ni ha de tenir aquella guerra ombrívola cap repercussió sobre la marxa del món. Un sentiment humà, amplament humà, ens fa veure, de totes maneres, amb horror els esforços suïcides, més contraproduents encara que inútils, que Espanya realitza en els roquissars rifenys. Aquesta guerra no és nostra. No l'ha provocada Catalunya, no la volen els catalans. (...) Cal remarcar la lliçó tremenda que la tragèdia del Marroc dóna als catalans que encara no han trencat dins de llur cor els lligams de la submissió. Ara poden veure novament els espanyolistes de diferents graus -des dels centralistes als autonomistes, passant pels descentralitzadors i els regionalistes- que el cas de l'Estat espanyol és un cas perdut». (Rovira i Virgili, 1988).

Ramón J. Sender va escriure Imán sobre l'experiència:«Es la guerra. Esto es la guerra. La banderita en el mástil de la escuela, la "Marcha Real", la historia, la defensa nacional, el discurso del diputado y la zarzuela de éxito. Todo aquello, rodeado de condecoraciones, trae esto. Si aquella es la patria, esto es la guerra: un hombre huyendo entre cadáveres mutilados, profanados, los pies destrozados por las piedras y la cabeza por las balas» (Sender, 1979: 190). El determini d'eximir de responsabilitat l'Exèrcit (Expediente Picasso) i la connivència del rei Alfons XIII, a. en Cametes, empenyé el cop d'Estat del general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja el 13 de setembre de 1923. La maniobra pretenia «sanejar» la societat i la política sense alterar l'statu quo regalista.

L'endemà del cop el diari gironí va publicar el manifest insurreccional i el ban declarant l'estat de guerra a Catalunya i la imposició de la censura de premsa i impremta. La proclama «Al país y al Ejército» incloïa una crida a la homenia espanyola: «Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar, los días buenos que para la patria preparamos. Españoles: ¡Viva España y viva el Rey!». Talment elucubraven: «Aunque nazcamos de una indisciplina formularia, representamos la verdadera disciplina, la debida a nuestro dogma, y amor patrio, y así la hemos de entender, practicar y exigir, no olvidando, que como no nos estimula la ambición, sino por el contrario el espíritu de sacrificio, tenemos la máxima autoridad» (Diario de Gerona de avisos y noticias, 14/9/1923, p. 1-3).

Ofrena floral al monument en memòria de Rafael Casanova l'Onze de Setembre de 1923. Dos dies després el general Primo de Rivera donà el cop d'Estat i va proscriure la Diada Nacional de Catalunya. Imatge: Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya (ANC-585-N-124).

Miguel Primo de Rivera, marquès d'Estella i de Sobremonte (Jerez de la Frontera, 1870 - París, 1930), encarnava l'oficialitat colonial i l'exèrcit de l'Àfrica (Torres, 2020). Quan es sollevà ocupava el càrrec de capità general de Catalunya i d'antuvi va tenir el concurs de la dreta del país que volia aplacar els carrers i afermar el «principi d'autoritat» enfront la dissidència popular (Ametlla, 1979: 53; Ben-Ami, 1980: 108; Aisa, 2016).

La vaga general d'agost de 1917 va suscitar el fenomen del pistolerisme a Barcelona que enfrontà la patronal i el moviment obrer. L'ambient es nodria de les conseqüències de la fi de la Primera Guerra Mundial i la revolució bolxevic. La lluita de classes va tenir un capítol especialment significatiu: el locaut que hi va haver entre el novembre de 1919 i el gener de 1920. (Balcells, 2009). La novel·la Quan mataven pels carrers de Joan Oller i Rabasa ambienta les vicissituds que envoltaven els atemptats entre sindicalistes, empresaris, policies, confidents i sicaris a sou de la patronal (Sindicats Lliures). 

La Veu de Catalunya, el diari de La Lliga, manifestà obertament la seva complaença: «Nosaltres hem de dir, francament, noblement, que no sabem amagar la satisfacció que ens ha produït "l'estimbada". (...) Hem de dir, francament, també, que quedem a l'expectativa. I si el nou règim suara implantat sap portar a la pràctica realitat aquells dos desitjos que el senyor Puig i Cadafalch expressà al General Primo de Rivera, estem ben segurs que Catalunya haurà donat un gran pas, i no haurà de penedir-se de l'ocorregut». (19-IX-1923. Cf. Correspondència, 1999: 81). Va passar, però, que aquell mateix dia la Gaceta de Madrid publicava el Real Decreto dictando medidas y sanciones contra el separatismo que concretava en dos articles: 

«Artículo 1º. Serán juzgados por los Tribunales militares, a partir de la fecha de este Decreto, los delitos contra la seguridad y unidad de la Patria cuanto tienda a disgregarla, restarle fortaleza y rebajar su concepto, ya sea por medio de la palabra o por escrito, ya por la imprenta o cualquier medio mecánico o gráfico de publicidad y difusión, o por cualquier clase de actos o manifestaciones.  No se podrá izar ni ostentar otra bandera que la nacional en buques, edificios, sean del Estado, de la provincia o Municipio, ni en lugar alguno, sin más excepción que las Embajadas, Consulados, Hospitales o Escuelas u otros Centros pertenecientes a naciones extranjeras.

Artículo 2º. Las infracciones que contra lo dispuesto en este Decreto-ley se cometan se castigarán del modo siguiente: Ostentación de bandera que no sea la nacional: seis meses de arresto y multa de 500 a 5.000 pesetas para el dueño de la finca, barco, etc.

Delitos por la palabra oral o escrita: prisión correccional de seis meses y un día a un año y multa de 500 a 5.000 pesetas.

La difusión de ideas separatistas por medio de la enseñanza, o la predicación de doctrinas, unas y otras de las expresadas en el artículo 1º. prisión correccional de uno a dos años.

Pandillaje, manifestaciones públicas o privadas referentes a estos delitos: tres años de prisión y multa de 1.000 a 10.000 pesetas.

Alzamiento de partidas armadas: prisión mayor de seis a doce años al Jefe, y de tres a seis años de correccional a los que le sigan formando partida o partidas, si el hecho no constituyera otro delito más grave.

Resistencia a la fuerza pública en concepto de partida: pena de muerte al Jefe, y de seis a doce años de prisión mayor para todos los que formen la partida o partidas.Con las mismas penas señaladas anteriormente se castigarán los delitos frustrados y las conspiraciones para cometerlos.

Las señeras, pendones o banderas tradicionales e históricas de significación patria en cualquiera de sus períodos, que guardan con amoroso orgullo por Ayuntamientos u otras corporaciones, las del Instituto de Somatenes, Gremios, Asociaciones y otras que no tengan ni se les dé significación antipatriótica, podrán ser ostentadas en ocasiones y lugares adecuados sin incurrir en penalidad alguna.

El expresarse o escribir en idiomas o dialectos, las canciones, bailes, costumbres y trajes regionales no son objeto de prohibición alguna; pero en los actos oficiales de carácter nacional o internacional no podrá usarse, por las personas investidas de autoridad otro idioma que el castellano, que es el oficial del Estado español, sin que esta prohibición alcance a la vida interna de las Corporaciones de caracter local o regional, obligadas, no obstante, a llevar en castellano los libros oficiales de registros, actas, aún en los casos que los avisos y comunicaciones no dirigidas a Autoridades se hayan redactado en lengua regional.

Dado en Palacio, a diez y ocho de Septiembre de mil novecientos veintitrés.– Alfonso.– El presidente del Directorio Militar, Miguel Primo de Rivera y Orbaneja». (Gaceta de Madrid, 19-IX-1923, p. 1146).

L'autòcrata, immediatament, va implantar una repressió etnocida contra Catalunya (Roig, 1992). Posteriorment disolgué la Mancomunitat i forçà desterraments i exilis tot propiciant brots insurgents: el Complot del Garraf i els Fets de Prats de Molló (Porta, 2022: 46-55). Tanmateix, va instituir un nou Codi penal imposant els seus principis repressius en matèria social i política amb una accentuada càrrega punitiva per al nacionalisme català i basc tot ampliant els supòsits de pena capital. (Pino, 2020). 

El dictador va escriure a Cambó exposant el lingüicidi:«pediría al pueblo catalán, como pido al vasco y al galaico, (...) que por todos se difunda y se use el [idioma] predominante como único medio de ensachar y fortalecer la base racial y espiritual de la España grande» (Quiroga, 2022a: 224). El bisbe de Girona, Josep Vila Martínez, secundà la proscripció amb una frase lapidària: «El hablar catalán constituye por sí mismo un acto antipatriótico» (Clara, 1982; 1992). El cardenal primat Vidal i Barraquer, però, no s'avingué a «españolizar Cataluña» (Raguer, 2011; Cots, 2015). A l'exterior, els quadres d'Acció Catalana exiliats treballaren per la internacionalització del plet català i per això varen presentar l'Apel·lació a favor de Catalunya reclamant el reconeixement dels drets nacionals davant la Societat de Nacions a Ginebra. (Balcells, 2013: 196-197).

El mestre Pere Gallostra (Crespià, 1858 - Salt, 1932) amb el seus alumnes saltencs en el curs 1918-1919. El futur mestre i escriptor Iu Bohigas i Blanch és el segon per la dreta de la fila del mig. Imatge: Arxiu de Miquel Bohigas i Costabella. Vall de Llémena.

La Dictadura es proposava la configuració espanyolista i reaccionària de la població i per aconseguir-ho va empènyer l'adoctrinament dels escolars: «A los niños hay que educarlos también de una manera que vieran en el régimen la receta para la salvación de España. La escuela y la Iglesia, maestros y sacerdotes deben de combinarse para inculcar el amor al régimen» (Ben-Ami, 1984: 124). Una estructura original fou el Servicio Nacional de Educación Física Ciudadana y Premilitar (precedent del Frente de Juventudes francofalangista). 

Tot just passat un mes del cop d'Estat la Inspecció de Primera Ensenyança de Girona va emetre una circular sobre la imposició del castellà i la religió a les aules: «1.- Todos los Maestros enseñarán intensa y pedagógicamente la lengua castellana, desde el primer día que el niño entre en la Escuela; de suerte que al tercer año de estudios estén ya suficientemente preparados para recibir, por medio de ella, como vehículo, las diversas enseñanzas del programa oficial. 2.- A partir de esta época, los Maestros hablarán siempre en castellano a los niños. 3.- En la Escuela no se permitirán otros libros de texto, escritos en lengua catalana, que el catecismo de la Doctrina Cristiana y los aprobados por el Gobierno, desterrándose todos los demás. 4.- En toda la Escuela habrá un Diccionario de lengua castellana y otro catalán-castellano y viceversa. 5.- En el último grado dedicarán además tiempo suficiente a la Gramática enseñada por medio de ejercicios prácticos. 6.- Para que la enseñanza del castellano pueda alcanzarla con los principios pedagógicos, se destinará, por lo menos, una hora diaria a la clase de Lectura y otra a la de Escritura, divididas en dos sesiones cada una. 7.- Como el método influye grandemente en el provecho de los alumnos, todos los Maestros enseñarán a leer, escribiendo palabras y frases, cuyo significado sea conocido de los niños, apartándose de cualquier otro procedimiento en los primeros pasos de esta disciplina. 8.- Asimismo se recomienda que en los últimos años de Escuela se enseñen las diversas asignaturas del programa oficial, cuya índole lo permita, por medio de lecturas comentadas y resúmenes escritos todos en castellano. 9.- Se exigirá la responsabilidad a que haya lugar al Maestro que, apartándose de estas normas, presente alumnos retrasados en la enseñanza del castellano y demás disciplinas obligatorias. 10.- En la enseñanza de la Religión se invertirá, a lo menos, media hora diaria. 11.- El mismo tiempo se dedicará a la Aritmética, estando todos lo Maestros obligados a enseñar el sistema métrico desde las primeras lecciones. 12.- En las cinco horas de clase que señala el nuevo Estatuto, no se puede comprender el tiempo de descanso que tienen algunas Escuelas, así como tampoco el tiempo que se conceda para entrada de los niños, sino que deben ser cinco horas de clase completas y bien aprovechadas; no cinco horas de Escuela. Gerona, 19 de octubre de 1923. El Consejo de Inspección: J. Montserrat Torrent, Francisca López y José Junquera» (BOP de Girona, 23/10/1923, p. 411).

Primo de Rivera es va posicionr al costat de l'Església catòlica per a obstaculitzar l'escola laica i afavorir els ordes i instituts de religiosos i religioses de l'ensenyament. Per això es normativitzà la destitució dels mestres que conculquessin la doctrina religiosa i patriòtica. Igualment, es va fer obligatòria l'assistència als cultes litúrgics d'ensenyants i alumnes (González-Calleja et alii, 2015: 66-67). En el mateix sentit la legislació corporativa que va impulsar el ministre Eduard Aunós imposà que els membres del comitès paritaris anessin a missa cada diumenge. El nacionalcatolicisme imperà: «Fue una época de nacionalización españolizada, en el sentido de la promoción de los valores esencialistas y emocionales, con todos sus atributos simbólicos de naturaleza católica y de la masculinidad de la nación. Los actos litúrgicos aumentaron su presencia pública vinculándose aún más a formas culturales colectivas de religiosidad popular, como la Semana Santa, las fiestas patronales o la integración de los símbolos católicos en los actos nacionales. Las corridas de toros, los pasodobles o el cancionero flamenco alcanzaron un proceso más acabado como estereotipos del espíritu nacional, arrastrando y dando sentido nacional a muchos de los valores ya curtidos décadas atrás. Y la moralidad en las costumbres aumentó la vigilancia de los poderes públicos ante el frenesí modernizador de los felices años veinte» (Martínez Martín, 2022: 124-125).

Els mestres sota la Dictadura no varen experimentar cap millora respecte la seva lamentable situació socioprofessional. L'Estatut general del Magisteri de Primera ensenyança (1923) esdevingué un text merament burocràtic. La realitat era punyent: «Y, en efecto, en España, el maestro de escuela, en vez de haber sido eregido primer magistrado de la nación era el tipo representativo de los grandes ayunos, como si se quisiera apagar su inteligencia impidiéndoles comer. ¡En cuántos pueblos el maestro de escuela tenía que vender su independencia al cacique político para llevar algo más a su estómago!». (Cf. López Martín, 1986: 360). 

A l'«Homenaje a la unidad nacional» que es celebrà a Sant Boi de Llobregat el 1924, el general Emilio Barrera Luyando feu un sever advertiment als capellans i mestres:«cuando los prestigios y atributos del sagrado ministerio se ponen al servicio de una tendencia política antipatriótica, se comete un pecado grande./ Se dirigió también, en términos parecidos, a los maestros primarios, obligados a formar buenos patriotas, y que cunado cobran del Estado y proceden de otra suerte resultan verdaderos estafadores». (ABC, 8/9/1924. Cf. Medina, 1995: 86).

D'altra banda, la reforma de la secundaria de 1926 va establir el batxillerat elemental i el batxillerat universitari emfatitzant l'exaltació dels mites imperials amb la creació de les assignatures de Historia del Mundo, Historia Hispanoamericana, Historia de España i Historia de la Civilización Española.

 

Pati de l'Escola de Sant Gregori. Missa de campanya i benedicció de la bandera del Sometent, reinstaurat per Primo de Rivera. Sant Gregori, 27 de gener de 1929. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Valentí Fargnoli Iannetta).

 

La Dictadura obrí una repressió contumaç entre els docents: «El régimen se apresuró a llevar a cabo una caza de brujas catalanistas entre los maestros. A principios de octubre de 1923, todos los maestros e inspectores recibieron instrucciones de denunciar a sus colegas si estos daban clases en cualquier otro idioma que no fuese el castellano. Decenas de maestros nacionales fueron denunciados por sus compañeros, por inspectores, o simplemente por ciudadanos anónimos. Además, la Dictadura tomo medidas contra aquellos inspectores considerados demasiado indulgentes, los cuales fueron enviados a provincias fuera de Cataluña y reemplazados por individuos leales a Primo. Los colegios privados y los públicos que dependían de los ayuntamientos fueron también blanco de la acciones del régimen. Los gobernadores civiles y militares, con la cooperación de los delegados gubernativos, en primer lugar, purgaron de los ayuntamientos a todos aquellos que consideraron separatistas, y, en segundo término, despidieron a los empleados municipales acusados de ser catalanistas, fortaleciendo de ese modo su control sobre las escuelas y bibliotecas municipales. Todas estas purgas respondían a una lógica quirúrgica de "saneamiento del cuerpo nacional"». (Quiroga Fernádez, 2022: 225-226).

Els mestres expulsats varen ser rellevats per professos docents (el 56,59% religiosos i el 35,14% religioses). L'Església catòlica també aconseguí l'homologació universitària dels títols superiors emesos pels jesuïtes i els agustins (Pontón, 2020: 513).

Els inspectors de primera ensenyança varen ser fiscalitzats de prop i supeditats a l'autoritat dels delegats governatius (Gaceta de Madrid, 4-9-1924, p. 1206-1207). Les interferències varen anar acompanyades amb la intimidació de la pèrdua del dret d'inamobilitat. La inspecció fou desviada de la seva funció tècnica per a esdevenir una corretja de transmissió ideològica i de control polític. La Dictadura de Primo de Rivera va fer de la pedagogia una política al servei de l'Estat (López Martín, 1987: 323). Exemplar fou el posicionament de l'inspector en cap de Girona Manuel Ibarz. Jaume Ministral en narraria el succés:

«(...) el cridà el governador civil i li manà:

-Quiero una lista de todos los maestros que hablan en catalán en la escuela.

-No se la puedo dar. No puedo denunciar a mis maestros.

No crec que la conversa s'allargués gaire més. El senyor Ibarz fou advertit: o denunciava o seria expedientat. No va denunciar i fou exiliat fora de Catalunya». (Ministral, 1980: 118).

En el període d'entreguerres es va esvair la civilització del s. XIX i es configurà un nou ordre internacional (Polanyi, 2021: 29-31). El Directori va ser un més de la dotzena de governs autoritaris de dretes i feixistes que varen usurpar a Europa l'antic ordre liberal acabada la Primera Guerra Mundial. El referent fou la Itàlia de Mussolini (Baldofur, 1997: 234). Alfonso XIII va presentar Primo de Rivera a Roma com «mi Mussolini» (ABC, 22-XI-1923. Cf. Avilés, 2017: 75). El dictador espanyol s'emmirallà en el feixisme però sense arribar a la materialització. La diplomàcia mussoliniana considerava la política de Primo de Rivera esgarriada incloent-hi l'anticatalanisme furibund. (Avilés, 2017: 73). 

El PSOE i la UGT contemporitzaren amb el règim (Perfecto, 1994: 233-237). Eduard Aunós, ministre de Treball, Comerç i Indústria (tornaria a ser ministre amb Franco), fautor del corporativisme laboral de tall feixista (Espuny, 2021), assegurava: «aquí se practica un verdadero socialismo oficial». Alhora, el dictador declarava la sincronia entre el PSOE i la Unión Patriótica, el seu partit. (Ben-Ami, 1984:187-188). Josep Pla, cronista parlamentari, ho va testimoniar resoludament: «Largo Caballero fou el braç dret de la política social de la Dictadura». (Pla, 2005: 623-624). Per la seva part, J. Maurín concretà: «Els Comitès Paritaris, que Aunós importà de la Itàlia feixista, van ser saludats per la socialdemocràcia espanyola amb entusiasme. Hi varen veure la fórmula ambicionada de relació continuada de la patronal amb l'Estat. (...) Els Comitès Paritaris eren l'intent de la Dictadura de collar al seu carro les masses obreres. Els socialistes els varen ajudar a la consecució d'aquest objectiu». (trad. Maurín, 1977: 187-188). El mateix Maurín sostenia que Sánchez Guerra, Cambó, Pablo Iglesias, Largo Caballero, Lerroux i Melquiades Álvarez van ser els polítics que propiciaren la governació de Primo de Rivera.

És en aquest context primorriverista de «modernisme reaccionari» i de concepció corporativa de la societat que es segregà l'educació d'arts i oficis del Ministeri d'Instrucció Pública posant-la sota la competència del Ministeri de Treball que la va regular a través de dues normes bàsiques: l'Estatut d'Ensenyança Industrial (1924) i l'Estatut de Formació Professional (1928). (Rico Gómez, 2013).

Primo de Rivera va tenir cura de construir-se una imatge populista de salvador de la pàtria. (Quiroga, 2022b). És per això que Josep Maria Milà i Camps, comte del Montseny, nomenat president de la Diputació de Barcelona (hi tornaria amb Franco), va fornir les escoles i biblioteques amb llibres apologètics del dictador, el Sometent i la «raza española». Igualment s'organitzaren conferències a les Escoles Normals per infondre la mitologia patriòtica als futurs ensenyants i els mestres van ser obligats a impartir les «Conferencias Dominicales» de divulgació dels principis del règim en els municipis (R.O. de 29-1-1926).

La Dictadura es va esberlar quan s'afebliren els suports oligàrquics que la sostenien i per una contestació creixent: de l'exèrcit a la universitat. Un editorial de Mirador: setmanari de literatura, art i política fou concloent en la interpretació: «En resum: va pujar al Poder per a salvar el règim, va fer tot el que va saber per a salvar-lo i fou expulsat del Poder quan la continuació de la Dictadura era un perill per al règim». (20/3/1930, p. 1).  

El 28 de gener de 1930 Primo de Rivera renuncià al mandat i Alfonso XIII el rellevà pel general Dámaso Berenguer que encapçalà la Dictatova («Dictablanda»). L'oposició, però, el mes d'agost va contreure el Pacte de Sant Sebastià amb la participació d'Estat Català, Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya per a posar les bases d'una alternativa política republicana. En l'endemig els capitans Fermín Galán i García Hernández varen liderar un sollevament fallit a Jaca i a continuació es produí el motí de l'aeròdrom de Cuatro Vientos que també va fracassar. Però passats quatre mesos les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 capgiraren l'escaquer i dos dies després es proclamà la República:«La monarquia s'havia enfonsat tota sola». (Gaziel, 2010: 46). En el moment de posar rumb a l'exili, Alfons XIII comunicà aquest missatge:

«Les eleccions em revelen ben clarament que avui he perdut l'amor del meu poble. La meva consciència em diu que aquest desafecte no serà definitiu, perquè jo he fet sempre el que he pogut per a servir a Espanya, i l'interès públic ha estat la meva sola fi, àdhuc en les més crítiques conjuntures.

«Un rei pot equivocar-se i versemblantment jo m'he equivocat algunes vegades; però sé molt bé que la nostra pàtria s'ha demostrat sempre generosa per les faltes sense malícia.

«Soc rei de tots els espanyols i soc espanyol. Hauria pogut emprar diversos mitjans per a mantenir les prerrogatives reials i combatre eficaçment els meus adversaris.

«Però, resoltament, vull separar-me de tot el que podria empènyer els meus compatriotes, els uns contra els altres, en una guerra civil fatricida.

«No renuncio a cap dels meus drets, per què més que meus són el dipòsit acumulat per la Història i un dia tindré de rendir comptes rigorosos de la seva conservació.

«Espero conèixer la veritable expressió de la opinió col·lectiva i en espera de que la Nació es pronunciï, suspenc deliberadament l'exercici del Poder reial i m'allunyo d'Espanya, reconeixent així que només ella és mestressa dels seus destins.

«Fins i tot, avui, crec complir el deure que em dicta l'amor a la meva pàtria. Demano a Déu que els altres espanyols comprenguin també el deure llur tan profundament com jo mateix». (Quaderns, 1945: 18).

Manuel Irurita, bisbe de Barcelona, objectà al darrer govern la naturalesa divina de la monarquia: «Sois ministros de un Rey que no puede ser destronado, porque no subió al trono por votos de los hombres sino por derecho propio, por título de herencia y de conquista. Ni los hombres le pusieron la corona ni los hombres se la quitarán» (Raguer, 1995: 225). La Dictadura si bé al començament havia obtingut la benedicció entusiasta dels bisbes espanyols -amb l'excepció del cardenal Vidal i Barraquer que s'hi enfrontà continuadament (igual passaria amb Franco)- va acabar frustrant les expectatives del clergat per incomplir les promeses d'apujar la còngrua. (Martí Gilabert, 1993). 

A Roma el monarca destronat va demanar el suport de Mussolini per a restaurar la corona i quan es produí el cop d'estat el juliol de 1936 es declarà «un falangista de primera hora». El periodista italià Niccolò Pascazio definiria la monarquia espanyola com «una societat de socors mutus del clero, els militars i l'aristocràcia, a expenses de tots els altres». D'ençà de 1789 cap sobirà espanyol va tenir un regnat regular (Brenan, 2017: 121). 

Miguel Maura, ministre de Governació de la República, calibrà el primoriverisme d'aquesta guisa: «No ha sido posible, sin grave riesgo personal, exteriorizar la menor protesta. Todas las libertades han sido suprimidas -la de palabra, la de prensa, la de reunión, la de asociación-, y el menor desmán se castiga inexorablemente, ¡Es la fuerza bruta la que manda! (...) El general dictador ha seguido la tradicional costumbre de las autocracias. Ha creado, a su imagen y semejanza, un nuevo organismo político que, con el nombre de Unión Patriótica (U.P.) y con el carácter de único partido autorizado, debe acoger en su seno a "todos los hombres útiles del país, vengan del campo que vengan". Los demás partidos quedan eliminados y fuera de la ley» (Maura, 1966: 14-15). Claudi Ametlla oferí una visió catalana de la U.P.: «Sota l'obsessió de tenir tropa darrera seu, Primo de Rivera s'empescà un partit únic, la "Unión Patriótica", com ell en digué: un partit fet del govern estant, del qual havien de sortir els dirigents polítics. Fora de Catalunya aquest partit fou ben poca cosa; ací es pot dir que no era res: les escorrialles i els tarats d'altres partits; quatre aspirants a funcionaris de l'Estat o del Municipi i uns quants carlins que el  vot popular mai no havia jutjat elegibles. Artificial i impopular, ningú no se'l va prendre seriosament, ni li van concedir en cap moment gens de força ni eficàcia. Com l'Assemblea Nacional, la Unió Patriòtica fou una creació damunt del paper, sense cap virtualitat pràctica. En desaparèixer el dictador, es desféu com un bolado, sense pena ni glòria, com havia viscut» (Ametlla, 1979: 59-60).

Josep Pla en va fer una valoració sumària: «Es pot fer un balanç de la Dictadura. Essencialment, els danys de la Dictadura foren morals: significaren un col·lapse de la ciutadania. A la Península la Dictadura fou probablement un govern ni pitjor ni millor que la immensa majoria dels ministeris de l'antic règim [la Restauració (1875-1923)]. A Catalunya, en canvi, fou un govern minuciosament i implacablement tirànic servit per personatges sinistres. (...) La Dictadura, però, no creà res i posà Espanya en una situació veritablement difícil. La característica de la Dictadura fou una enorme verbositat, l'ús immoderat dels propis elogis, l'explotació de la tergiversació interessada i cínica». (Pla, 2004: 588).

Mossèn Lluís Carreras, «l'eminència grisa de l'Església catalana del primer terç del s. XX» (Raguer, 2011:740), que havia estat empès a l'exili, expressà el seu convenciment: «Qualsevulla que fossin les opinions polítiques dels homes de partit, no mancava a cap bon observador la convicció íntima que la Dictadura amb els seus oprobis i vexacions, amb la violència injusta de les seves vuit mal anyades, havia descoronat el rei en les consciències i que en un termini més o menys curt ho seria en la vida legal espanyola» (Carreras, 1931: 31).

El llegat educatiu de la Dictadura de Primo de Rivera es resumeix en el 32,4% d'analfabets sobre un cens de 25.563.867 persones (1930) i 1.500.000 d'infants sense escolaritzar (Pérez, 2011: 65). 

 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

AISA PÀMPOLS, Manel. La efervescencia social de los años 20: Barcelona: 1917-1923. Descontrol. Barcelona, 2016.

AMETLLA, Claudi. Memòries polítiques: 1918-1936. Pròleg de Josep Raimundo Bartrés. Catalònia. Barcelona, 1979.

AVILÉS FARRÉ, Juan. «Un pálido reflejo del fascismo: la dictadura de Primo de Rivera en los informes diplomáticos italianos». Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea, 16 (2017), p. 69-90.

BALCELLS, Albert. El pistolerisme: Barcelona (1917-1923). Pòrtic. Barcelona, 2009; «El catalanisme i els moviments d'emancipació nacional a la resta d'Europa, entre 1885 i 1939». Catalan Historical Review, 6 (2013), p. 189-205 .

BALDOFUR, Sebastian. El fin del imperio español (1898-1923). Crítica. Barcelona, 1997.

BEN-AMI, Shlomo. «Hacia una comprensión de la Dictadura de Primo de Rivera». Revista de Derecho Político, 6 (1980), p. 107-132; La dictadura de Primo de Rivera: 1923-1930. Traducción del inglés de P. Elias. Planeta. Barcelona, 1984.

BRENAN, Gerald. El laberinto español: antecedentes sociales y políticos de la guerra civil. Prólogo de Marianne Brull. Traducción de J. Cano Ruiz. Planeta. Barcelona, 2017.

CARRERAS, Lluís. «Déu guardi la República». Cultura Cristiana, VIII (1931), p. 61-62. Cf. Josep Massot i Muntaner. Església i societat a la Catalunya contemporània. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2003, p. 31.

CLARA, Josep. «El bisbe Vila Martínez i la llengua catalana». Revista de Girona, 101 (1982), p. 367-372; «Els bisbes de Girona davant la Dictadura de Primo de Rivera». La Dictadura de Primo de Rivera: estudis sobre les comarques gironines. Cercle d'Estudis Històrics i Socials. Girona, 1992, p. 75-101.

COLOMER, Josep M. España: la historia de una frustración. Anagrama. Barcelona, 2018.

Correspondència entre Lluís Nicolau d'Olwer i Jaume Bofill i Mates. Edició a càrrec de Montserrat Vilà i Bayerri i Joan Molar i Navarra. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1999.

COTS I BLAI, Ramon. «El cardenal Vidal i Barraquer i la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930): pràctica i defensa d'un catalanisme». Revista de Catalunya, 291 (2015), p. 48-59.

DALMAU, Antoni. L'anarquisme barceloní: a l'inici del segle XX. Ajuntament de Barcelona & Editorial Base. Barcelona, 2022. 

ESPUNY TOMÁS, María Jesús. «La labor del Ministerio de Trabajo durante la dictadura de Primo de Rivera (1923-1931)». Sociología del Trabajo, 99 (2021), P. 167-184.

GAZIEL. Meditacions en el desert (1946-1953). Edició de Jordi Amat. La Magrana. Barcelona, 2010.

GONZÁLEZ-CALLEJA, Eduardo; RODRÍGUEZ LÓPEZ-BREA, Carlos; RUIZ FRANCO, Rosario; SÁNCHEZ PÉREZ, Francisco (coord.). La España del siglo XX: síntesis y materiales para su estudio. Alianza. Madrid, 2015.

HERNANDO ZAMANILLO, Esteban José. «El delito de injurias a los ejércitos: del Cu-Cut a La Torna». Studia Historica: Historia Contemporánea, 36 (2018), p. 227-256.

IGLESIAS AMORÍN, Alfonso. Marruecos, panteón del Imperio español (1859-1931). Marcial Pons Historia. Madrid, 2022.

LÓPEZ MARTÍN, Ramón. «El magisterio primario en la dictadura de Primo de Rivera: notas para su estudio». Historia de la Educación: Revista interuniversitaria, 5 (1986), p. 359-374; «La inspección de enseñanza primaria en la dictadura de Primo de Rivera». Historia de la Educación: Revista interuniversitaria, 6 (1987), p. 312-323.

MARTÍ GILABERT, Francisco. «La Iglesia y la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1929)». Anuario de Historia de la Iglesia, 2 (1993), p. 151-178.

MARTÍNEZ MARTÍN, Jesús A. España, siglo XX: las capas de su historia (1898-2020). Cátedra. Madrid, 2022.

MAURA, Miguel. Así cayó Alfonso XIII... .Ariel. Barcelona, 1966.

MAURÍN, Joaquín. Los hombres de la Dictadura. Anagrama. Barcelona, 1977. 

MEDINA, Jaume. L'anticatalanisme del diari ABC (1916-1936). Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1995

MINISTRAL I MASIÀ, Jaume. Nosaltres, els mestres. Pòrtic. Barcelona, 1980.

PÉREZ GALÁN, Mariano. La enseñanza en la Segunda República. Edición de Manuel de Puelles Benítez. Biblioteca Nueva. Madrid, 2011.

PERFECTO, Miguel Ángel. «Política social y regeneracionismo en la Dictadura de Primo de Rivera». Studia Zamorensia, 1 (1994), p. 223-242. 

PINO ABAD, Miguel. «Los delitos contra la Patria en el primer tercio del siglo XX». Ámbitos: Revista de estudios de ciencias sociales y humanidades, 43 (2020), p. 23-24.

PLA, Josep. Francesc Cambó: materials per a una història. O.C. vol. XXV. Destino. Barcelona, 2004; Cròniques parlamentàries (1933-1934). O.C. vol. XLI. Destino. Barcelona, 2005.

POLANYI, Karl. Europa en descomposición. Selección, traducción y notas de Fernando Soler. Prólogo de Rafael Poch. Virus. Barcelona, 2021.

PORTA I CAPDEVILA, Frederic Josep. «L'Estat Català: 1922-1931». Fermí Rubiralta (Coord.). Estat Català (1922-2022): 100 anys d'independentisme polític. Base. Barcelona, 2022.

PUJULÀ I VALLÈS, Frederic. Recordances a cavall de dos segles. Edició a cura d'Imma Farré i Vilalta. Edicions Làlia. Balaguer, 2022.

QUADERNS D'ESTUDIS POLÍTICS, ECONÒMICS I SOCIALS. «La qüestió monàrquica. Història documental de l'actuació de la dinastia exiliada». Perpinyà, núm. 4 (1945), p. 18.

QUIROGA FERNÁNDEZ DE SOTO, Alejandro. Miguel Primo de Rivera: dictadura, populismo y nación. Crítica. Barcelona, 2022; «Caudillo Nacional. Propaganda, culto al líder y masculinidades en la dictadura de Primo de Rivera». Segle XX: Revista catalana d'història, 15 (2022), p. 30-39.

RAGUER, Hilari. «La "cuestión religiosa"». Ayer: Revista de Historia Contemporánea, 20 (1995), p. 215-240;«La política anticatalanista de la Dictadura de Primo de Rivera, segons una correspodència íntima». Analecta Sacra Tarraconensia, 84 (2011), p. 735-832.

RICO GÓMEZ, María Luisa. «Adiestrando a la juventud obrera: la política de formación técnica-industrial de la dictadura primorriverista». Pasado y Memoria: Revista de Historia Contemporánea, 12 (2013), p. 109-137. 

RIQUER, Borja de. Francesc Cambó: l'últim retrat. Eds. 62. Barcelona, 2022.

ROIG I ROSICH, Josep M. La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya: un assaig de repressió cultural. Pròleg de Josep Benet. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1992.

ROVIRA I VIRGILI, Antoni. «Els moros i els espanyols». Catalunya i Espanya. Edició a cura de Jaume Sobrequés i Callicó. Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, 20. La Magrana. Barcelona, 1988, p. 405-406.

SENDER, Ramón J. Imán. Destino. Barcelona, 1979.

TORRES DELGADO, Gemma. La virilitat d'Espanya a l'Àfrica: nació i masculinitat al colonialisme al Marroc (1880-1927). Afers. Catarroja-Barcelona, 2020.

Les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch aixecades l'any 1919 a Montjuïc van ser enderrocades per la Dictadura de Primo de Rivera l'any 1928 per tal que no fossin presents a l'espai de l'Exposició Internacional de Barcelona que es celebrà l'any següent. L'Ajuntament de Barcelona no les restituí fins l'any 2010. Imatge: Viquipèdia.

Els Col·legis Menors de Girona, IV. El medi educatiu. 1. Situació

 

Visita de Franco a Hostalric. Els escolars de Massanes amb una pancarta esperen l'arribada del dictador, 26 de juny de 1970. Crèdit: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).

Animal històric, l'home arrossega amb ell un passat

que a través d'ell, i fins i tot a despit d'ell, entronca amb el futur.

Xavier Benguerel

Memòries (1905-1940)

Alfaguara. Barcelona, 1971, p. 250-251.

SUMARI

1. Situació

2. La dictadura de Primo de Rivera

3. L’escola republicana

4. El Caudillo

5. La depuració del magisteri

6. L’escola franquista

7. L’edició escolar

8. Els batxillerants

9. Els normalistes

10. Els mestres

11. Els col·legis menors

12. Els col·legis majors

13. Els col·legials

14. El SEU

15. La hispanitat

16. L’Església catòlica

17. La renovació pedagògica

 

1. SITUACIÓ

El marc general del sistema educatiu espanyol es va mantenir intacte des de mitjans del segle XIX fins a inicis del segon terç del segle XX. La llei d’instrucció pública de 9 de setembre de 1857 seria substituïda per la llei 14/1970, de 4 d’agost, general d’educació i finançament de la reforma educativa (LGE). La primera seria coneguda com la Llei Moyano per ser Claudio Moyano Samaniego el ministre (de Foment) que la va instituir. La segona, la Llei Villar-Palasí, per haver estat promoguda pel ministre d’Educació i Ciència José Luis Villar Palasí. La reforma empesa en el tardofranquisme va anar a remolc dels efectes de l’economia del desenvolupisme, el creixement demogràfic i l’assistència de les organitzacions internacionals (l’OCDE i el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament).

La Llei Moyano estava desbordada per totes bandes i no es podia perllongar a base de més pegats. En la dècada dels seixanta es varen tenir que implementar regulacions in extremis: Llei 24/1963, de 2 de març, sobre modificació de la llei d’ordenació de l’ensenyament mitjà; Llei 2/1964, de 29 d’abril, sobre reordenació dels ensenyaments tècnics; Llei 27/1964, de 29 d’abril, sobre ampliació del període d’escolaritat obligatòria fins els catorze anys (pels nascuts d’ençà de 1954); Llei 169/1965, de 21 de desembre, sobre reforma de l’ensenyament primari; Llei 16/1967, de 8 d’abril, sobre unificació del primer cicle de l’ensenyament mitjà. 

L’exposició de motius de la LGE constatava el canvi històric: «Los fines educativos se concebían de manera muy distinta en aquella época y reflejaban un estilo clasista opuesto a la aspiración, hoy generalizada de democratizar la enseñanza. Se trataba de atender a las necesidades de una sociedad diferente de la actual: una España de quince millones de habitantes con el setenta y cinco por ciento de analfabetos, dos millones y medio de jornaleros del campo y doscientos sesenta mil «pobres de solemnidad», con una estructura socioeconómica preindustrial en la que apenas apuntaban algunos intentos aislados de industrialización. Era un sistema educativo para una sociedad estática, con una Universidad cuya estructura y organización respondía a modelos de allende las fronteras» (BOE núm. 187, de 6/8/1970, p. 12525-6). 

L’any 1960 l’analfabetisme comprenia el 7,33% dels homes i el 14,83% de les dones en el conjunt de l’Estat i a la província de Girona abastava el 5,02% i el 11,12%, respectivament (INE,1972:17). El cens del mateix any precisava que el 93,7% de la població tot just havia rebut una formació elemental i únicament l’1,1% tenia estudis superiors. Fins l’any 1964 no es consolidà l’obligatorietat de l’escolarització dels 6 als 14 anys. L’any 1970 el 69% de la població tenia estudis primaris, el 12 % mitjans i menys del 2% havia assolit estudis superiors. Però allò significatiu va ser la taxa d’augment d’alumnat en una dècada (del curs 1961-62 al de 1971-72): 39% a primària, 15% batxillerat i 142% superiors (Molinero & Ysàs,1999b:197). 

A tot l’Estat els 474.057 alumnes de batxillerat de 1960 varen passar a ser 1.363.369 el 1969, dels quals 616.457 eren dones. (Juliá,2019:227). La Universitat de Barcelona (que constituïa districte) que tenia 6.945 estudiants en el curs 1955-56 passà a una matrícula de 74.258 en el curs 1974-75. A nivell estatal els titulats universitaris varen augmentar en 55% entre 1962 i 1966, passant de 88.352 a 137.680 (Solé Tura,1971:132). 

Davant el creixement, Fabià Estapé, llavors exrector de la UB i factòtum dels Planes de Desarrollo, va dir: «En la Universidad hay que ir poniendo, como en los bares, el “Reservado el derecho de admisión”» (Presència, 20/2/1971, p. 13). El Pla d’Estabilització havia estat confiat a Joan Sardà Dexeus i la LGE a Ricardo Díez Hochleitner (Bilbao, 1928 – Madrid, 2020), expert en planificació i finançament de l’educació, amb una carrera professional feta a Colòmbia i els Estats Units d’Amèrica (OEI, OEA, UNESCO, Banc Mundial). Villar Palasí li va encomanar la renovació des de les posicions de secretari general tècnic (1968-1969) i sotssecretari del Ministeri d’Educació i Ciència (1969-1972). Pròpiament, doncs, la llei Villar-Palasí era la Llei Díez-Hochleitner. 

Díez Hochleitner va elaborar el llibre blanc de l’educació (MEC, 1969) i Villar Palasí el va presentar a la Comissió d’Educació de les Corts Espanyoles, el Consejo Nacional del Movimiento i el Congrés Sindical com a pas previ a la tramitació de la LGE. El ministre proclamava: «La reforma de la educación es algo muy serio; algo mucho más serio de lo que los protagonistas y los beneficiarios pueden suponer, y va absolutamente en serio. Quieran o no quieran» (Presència, 20/2/1971, p. 13). Qui s’ho va prendre seriosament va ser Adolfo Muñoz Alonso, camisa vieja, director general de Premsa i rector de la UCM, respecte la introducció de les “lenguas vernáculas”: «-Mucho cuidado con creer que la lengua es sólo vehículo de expresión. También es un vehículo para el alma y, por tanto, también a través de la lengua se pueden filtrar los virus en el alma» (Aragó, 2013: 69). 

El llibre blanc, que no prenia aquest nom, abordava els problemes estructurals, els pedagògics i de gestió però la primera part va aportar una anàlisi dels desajustaments, reconeixia el fracàs escolar i la manca d’oportunitats dels alumnes de classe treballadora: «Existe hoy una fuerte demanda de educación ocasionada por las crecientes esperanzas que se depositan en ella como medio de movilidad y ascensión económica, social y cultural. Todos los sectores participan de ese interés por la educación. Las familias de más bajo nivel económico realizan sacrificios, considerables en muchos casos, para ofrecer a sus hijos mejores oportunidades que las que ellos tuvieron. Las instituciones oficiales de enseñanza aparecen desbordadas e incapaces de atender en forma debida esa creciente demanda social, a la vez que resultan insuficientes las ayudas que prestan los Servicios de Protección Escolar» (MEC,1969: 204). 

Estudiants participants en la final provincial del XII Concurso Nacional de Redacción en una aula de l'Escola Normal. Girona, 11 de març de 1972. Crèdit: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).

La relació entre el número d’alumnes matriculats en tots els nivells educatius i la població total donava les següents xifres referides a alumnes per cada 1.000 habitants: EUA, 291; URSS 236; Regne Unit 225; França 224; Romania 216; Iugoslàvia, 195; Espanya, 171; Portugal, 137 (MEC,1969:36). L’accés a l’ensenyament estava més condicionat per la situació econòmica familiar que per l’aptitud de l’alumnat. El document reportava el llast: només el 4,2% dels fills de jornalers agrícoles cursaven ensenyaments mitjans i el 0,2% superiors. Les dades posaven de manifest la impossibilitat de considerar la educació com un instrument per a la mobilitat social. 

La catàstrofe era notòria: de cada 100 alumnes que varen començar l’ensenyament primari l’any 1951, 26 varen arribar a l’ensenyament mitjà, 18 aprovaren la revàlida de batxillerat elemental, 10 el batxillerat superior, 5 el curs preuniversitari i només 3 varen acabar estudis universitaris el 1967. Quan la LGE esmentà la «democratización de la enseñanza» es referia a la política de beques (32.246 en el curs 1961/62; 157.310 en el curs 1966/67). Reforma educativa, sí, però sense qüestionar les bases ideològiques i polítiques del règim. La democràcia dels drets polítics i les llibertats civils ja quedava vedada a l’article primer: «Son fines de la educación en todos sus niveles y modalidades: Uno. La formación humana integral, el desarrollo armónico de la personalidad y la preparación para el ejercicio responsable de la libertad, inspirados en el concepto cristiano de la vida y en la tradición y cultura patrias; la integración y promoción social y el fomento del espíritu de convivencia; todo ello de conformidad con lo establecido en los Principios del Movimiento Nacional y demás Leyes Fundamentales del Reino». 

Pel que fa a les comarques gironines, en el curs 1966/67 l’ensenyament del batxillerat es distribuïa en dos instituts (Figueres i Girona), 16 col·legis de l’Església, 2 privats i 2 col·legis lliures adoptats. El professorat el formaven de 56 docents oficials i 224 de l’Església i privats. Mentre la matrícula del curs 1963/64 era de 6.729 alumnes (4.041 nois i 2.688 noies) la del curs 1967/68 sumava 9.742 (5.735 nois i 4.007 noies) (INE, 1972:118-119). L’any 1967 els alumnes de batxiller es repartien entre el 39% en centres públics enfront el 61% dels privats (La Educación en España, 1969: 30). El curs pre-universitari va passar d’una matrícula de 75 alumnes en el curs 1962/63 a 141 en el 1966/67 (Presència, 26/8/1967, p. 7). 

El I Plan de Desarrollo Económico y Social (1964-1967) no va repercutir en res a Girona i en vistes al II (1968-1971) el sindicat vertical va demanar que s’incloguessin un seguit d’equipaments: Escola Pericial de Comerç i Escola de Mestria Industrial a Girona; Instituts laborals a Olot i Ripoll; i Instituts d’ensenyament mitjà a Banyoles i Olot. Un opusdeista nat a Vilamaniscle i expert en desenvolupament no es va poder estar de comentar-ho: «Es posible que un ciudadano exigente y conocedor de la importancia que tiene el fenómeno educativo encuentre esta petición excesivamente tímida» (Masó,1971:158). Tímida i il·lusòria; només es van atendre els instituts de batxillerat de Banyoles i Olot. 

Al començar el curs 1969/70 la ciutat de Girona capitalitzava l’oferta educativa de referència a la regió. S’iniciava l’ensenyament universitari amb el curs comú de filosofia i lletres i primer d’econòmiques (seccions delegades de la UAB). L’ensenyament mitjà troncal el menava l’Institut (que el gener de 1967 havia canviat la ubicació de la Força per les Pedreres) amb una capacitat de 810 places) i una gamma d’ensenyaments professionals: l’Escola Normal de Mestres, l’Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris Femenins, l’Escola d’Estudis Comercials (229 alumnes de peritatge i 61 de professorat mercantil), el Seminari d’Estudis Socials, l’Escola de Belles Arts (també a Olot), i el Conservatori de Música. 

Sobre la implantació dels estudis universitaris cal recordar un fet: «Un bon dia de 1967, quan les autoritats gironines inauguren a Palafrugell la Casa de Cultura Josep Pla, l’escriptor deixa anar en el discurs aquest inesperat suggeriment: “Cal instaurar la Universitat de Girona”. Tothom admet la sortida com una boutade més de Pla, i ni ell mateix no podia sospitar que abans de passar l’any es plantejarà d’una manera seriosa, a nivell oficial, la possibilitat de portar a Girona estudis universitaris» (Aragó et alii, 1972: 188). 

El 1970 la taxa d’escolarització de batxillerat elemental a Girona era del 53,8 (Barcelona 65,8; Espanya 57,2) i la de batxillerat superior 19,0 (22,5 Barcelona; 22,8 Espanya) (INE: 1973). 

Damià Escuder, artista i activista d’ampli espectre, havia estudiat a l’Acadèmia Coquard i a l’Institut de Girona abans de partir a Barcelona a cursar Ciències Químiques. Amb el pseudònim de Pi del Güell va donar a conèixer la seva visió sobre els Problemes de l’ensenyament: 

«Repassant les maneres concretes en què, en les nostres comarques, hom realitza l'educació podem establir dues categories: 

1. Instituts d'ensenyament mitja. És el sistema més assolit. El professor d'institut és el mes lliure. I per això pot fer lliures els alumnes I educar. Generalment. és persona preparada i amb inquietuds. El tipus d'alumne és el millor. car aquest es matricula lliurement sense cap imposició paterna. Es un alumne que, en arribar al pre-universitari, ha aprés de treballar, d'estudiar, de divertir-se i de prendre responsabilitats.

2. Col·legis no estatals. Desgraciadament, el professorat està sotmès a la llei de l'oferta i la demanda. Està supeditat al propietari dels col·legis i al judici de l'alumne. A més a més, hom li demana un èxit immediat, mesurat per l'eficàcia en el nombre d'aprovats. Aquesta manca de llibertat fa que la seva labor educativa sigui deficient. Quant als col·legis de religiosos, molts d'ells encara es mouen dins de conceptes tomistes anteriors al Concili» (Presència, 11/11/1967, p. 12). 

L’any següent un editorial de Presència denunciava la persistència de la manca d’oportunitats: «És una injustícia social que només puguin estudiar determinades persones, d’un determinat status social. També és una injustícia que només puguin fer estudis mitjans i superiors, determinades persones de determinades zones geogràfiques» (Presència, 8/6/1968, p. 3). 

XXV Aniversari de la promoció de batxillerat de l'Institut de Girona (1939-1946). Sessió acadèmica a l'Institut Jaume Vicens Vives. Girona, 7 de juny de 1971. Crèdit: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).

Tanmateix, l’escriptor Josep Maria Gironella aportà la seva visió sobre educació i societat en una entrevista de Baltasar Porcel: «La cultura espanyola pateix una crisi, em sembla. Fa anys que tenim un ensenyament primari de secà –encara hi ha un milió de nens sense escola- i amb els mestres morint-se de fam. La Universitat, ja ho saps. Al cap de trenta anys d’haver acabat la guerra no arriben al dos per cent els fills d’obrers que tenen accés a les aules universitàries. Tot un programa, oi? Un programa d’igualtat d’oportunitats. I hi ha catedràtics que han de fer classe a vuit-cents alumnes. I la investigació és pràcticament nul·la. L’Administració ha canalitzat la curiositat popular cap als espectacles, la motocicleta, la nevera i la televisió. Amb el propòsit d’aconseguir aquest benestar, els barons han emigrat a països desenvolupats –sembla que passen dels dos milions els que són fora- o han hagut de treballar, aquí, de dotze a catorze hores diàries, cosa que els ha ocasionat, ben d’hora, una fatiga immensa. L’esperança rau en la classe mitjana que, contra vent i marea, és més nombrosa que no pas abans. Però, tot i això, continua essent molt escassa i ubicada en zones determinades del país molt localitzades... Què hi fem els escriptors, damunt d’aquesta piràmide? Doncs anem fent. Sense el més mínim influx damunt de l’ànima popular» (Porcel, 1968: 15). 

Passats cinc anys el mapa era ben diferent. En el curs 1971/72 s’inaugurà la facultat de Ciències Econòmiques amb una matrícula de 50 alumnes mentre l’oferta de batxillerat l’aplegaven deu instituts públics amb una matrícula de 4.500 alumnes i trenta-set centres privats amb 10.200 alumnes. En el curs següent l’Escola de Magisteri esdevingué Escola Universitària de Formació del Professorat d’Ensenyament General Bàsic, adscrita a la UAB (Decreto 1381/1972, de 25 de mayo, sobre integración de las antiguas Escuelas Normales en la Universidad). En el curs experimental es matricularen 24 noies i 18 nois. El pla d’estudis de 1971 ja va exigir el COU per a l’accés. 

L’any 1971 es va publicar el document «Planificación de la necesidades educativas de la provincia de Gerona» que seria presentat al III Plan de Desarrollo (1972-1975). Llavors el territori es dividia en dotze zones escolars: Girona, Salt, Banyoles, Figueres, la Bisbal d’Empordà, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Blanes, Olot, Santa Coloma de Farners, Ripoll i Puigcerdà (Muntaner, 1972: 122).

En clau local, els autors de Girona grisa i negra, informaven de l’estat de l’escola primària i els fills de les famílies migrants: «Els programes de les escoles no afavoreixen un acostament dels infants a la situació cultural de Girona. L’ensenyament oficial en castellà, els programes d’estudis, els continguts dels llibres de text... dificulten la comprensió dels petits. Els mestres que dirigeixen aquests centres, majorment joves, han abandonat ja l’estat de desesperació d’aquell primer enfrontament de dos mons que es produïa a les aules. Però el desequilibri educatiu continua vigent. Malgrat la irregularitat d’assistència per part de nois d’alguns sectors, el problema escolar queda resolt quantitativament, quan al nombre de places deficitàries, pels 42 centres i escoles de l’Església i de l’Estat instal·lats a Girona. Unes escoles classistes amb major grau a mesura que és més alt el nivell d’estudis, d’accés difícil per als emigrats; mentre que les dedicades exclusivament a ells presenten deficiències de qualitat i de mitjans pedagògics» (Aragó et alii, 1972: 227-228). 

El context és clarificador: «La desídia franquista pel que fa a l’oferta de places escolars era especialment intensa a Catalunya. El 1975 la població catalana representava gairebé el 16 per cent del total de la població espanyola, mentre que els centres de titularitat pública eren el 7,7 per cent del total dels existents a Espanya. Afegint-hi els centres de titularitat privada, igualment la disponibilitat total de centres escolars estava a Catalunya per sota -11,9 per cent- del que corresponia pel volum de població» (Molinero & Ysàs, 1999a: 94-95). 

El valor que el règim atorgava a l’educació s’aclareix en la política pressupostària. El pes de les inversions educatives en el Pressupost General de l’Estat fou del 14,47% el 1964; 10,60% el 1965; 12,75% el 1966; 10,40% el 1967; 9,60% el 1968. («Servicio», revista setmanal del Servicio Español del Magisterio. Citat a Presència, 2/3/1968, p. 16). Fins l’any 1970 la despesa militar va superar l’educativa. L’any 1943 les Forces Armades consumiren el 54% del total del Pressupost General de l’Estat (Tusell, 2005: 208).

La despesa en educació del conjunt de les administracions públiques referida en percentatge del PIB va passar del 0,92 el 1960, l’1,21 el 1965, l’1,98 el 1970, i l’1,88 el 1975. El 1978 assoliria el 2,57 (Espuelas, 2013: 107). 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

ARAGÓ, Narcís-Jordi; CASERO, Just M.; GUILLAMET, Jaume; PUJADES, Pius. Girona grisa i negra. Edicions 62. Barcelona, 1972, p. 183.

ARAGÓ, Narcís-Jordi. Periodisme sota sospita: 25 anys entre la censura i la llei de premsa. Acontravent. Barcelona, 2013.

ESPUELAS BARROSO, Sergio. La evolución del gasto social público en España, 1850-2005. Estudios de Historia Económica, 63. Banco de España. Madrid, 2013.

INSTITUTO NACIONAL DE ESTADÍSTICA. Reseña estadística de la provincia de Gerona [1971]. INE. Madrid, 1972; Censo de población de España según la inscripción realizada el 31 de diciembre de 1970: provincia de Gerona. INE. Madrid, 1973.

JULIÁ, Santos. Demasiados retrocesos: España 1898-2018. Galaxia Gutenberg. Barcelona, 2019.

MASÓ PRESAS, Sebastián. Estudios para el desarrollo de la economía gerundense. Cámara Oficial de Comercio e Industria de Gerona. Girona, 1971.

MINISTERIO DE EDUCACIÓN Y CIENCIA. La Educación en España: bases para una política educativa. MEC. Madrid, 1969.

MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere. Catalunya durant el franquisme. Empúries. Barcelona, 1999; «Modernización económica e inmovilismo político (1959-1975)». Historia de España siglo XX 1939-1996. Jesús A. Martínez (coord.). Cátedra. Madrid, 1999.

MUNTANER I PASCUAL, Josep Maria. La Economía de la provincia de Gerona en el año 1971: síntesis de la coyuntura económica gerundense. Caja de Ahorros Provincial de Gerona. Girona, 1972.

PORCEL, Baltasar. «José Mª Gironella, en el justo medio». Destino, 27 de julio de 1968, p. 14-15.

SOLÉ TURA, Jordi. Introducción al régimen político español. Ariel. Barcelona, 1971.

TUSELL, Javier. Dictadura franquista y democracia, 1939-2004: historia de España, XIV. Crítica. Barcelona, 2005.

L'estudi. Relleu de Leonci Quera. Olot, 1961.