Festa de Sant Tomàs d'Aquino, organitzada pels estudiants gironins. Torneig d'handbol a la Devesa entre els equips de l'Acadèmia Coquard, l'Acadèmia Nonó i l'Institut d'Enseyament Mitjà. Girona, 7 de març de 1963. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Narcís Sans Prats).
Només podien desitjar que el temps s’aturés.
Però aquest desig és una quimera.
Però aquest desig és una quimera.
MIQUEL PAIROLÍ
Cera
La Magrana. Barcelona, 2008, p. 171
Cera
La Magrana. Barcelona, 2008, p. 171
PRESENTACIÓ
A la dècada dels seixanta del segle XX, els col·legis menors van ser uns equipaments educatius i residencials concebuts per a facilitar l’accés a l’ensenyament mitjà als alumnes radicats a l’àmbit rural o provinents de localitats allunyades dels centres formatius concernits (batxillerat universitari i laboral, formació professional, magisteri, peritatge mercantil). La seva funció era paral·lela a la dels col·legis majors en l’àmbit universitari i les escoles-llar respecte la primària.
Els va singularitzar el propòsit d’avantatjar el model d’internat (Illueca, 1965: 454). El canvi de paradigma incentivava l’alumnat i les famílies: les condicions educatives, l’acompanyament i suport a l’estudi, el seguiment dels rendiments escolars, l’atenció psicopedagògica i la sociabilitat i organització del lleure. També la participació dels alumnes en la vida col·legial i les relacions amb l’exterior que eliminaven la noció d’«institució total». D’altra banda, l’aportació econòmica de l’alumnat era fiançada per un ampli règim de beques. Els col·legials, majoritàriament, provenien de famílies treballadores. Els fills i filles de cases benestants campaven per altres verals.
La Sección Femenina i el Frente de Juventudes varen formular les seves pròpies xarxes de col·legis menors mentre que l’Església va actuar de manera disseminada a través de diferents estructures pontifícies, diocesanes i congregacionals. L’expansió va ser propiciada pel creixement de la població escolar (baby boomers) i els efectes de la Llei General d’Educació de 1970.
Els col·legis menors de Girona, instituïts per la Secretaria General del Movimiento (Sección Femenina, 1965/66; Pericot, 1968/69) i el Bisbat (Cartañà, 1968/69), estaven empernats de nacionalcatolicisme. El 1962 Gaziel escrivia (sense poder publicar-ho): «l’Espada i l’Altar s’han apoderat d’Espanya i en fan el que volen» (Gaziel, 2020: 155). Justament, en el decurs d’aquells anys es quan es va començar a estovar la simbiosi entre l’Estat, el Partit Únic i l’Església Catòlica. Els col·legis francofalangistes perduraren fins la Transició (1977) i el confessional es va extingir per la caiguda en picat de la demanda l’any 2003.
A mitjans de la dècada es materialitzà el renovament de la infraestructura on cursaven estudis la majoria dels col·legials. En el curs 1966/67 es van inaugurar els nous edificis de l’Escola Normal de Magisteri (avui Facultats d’Infermeria i Medicina de la UdG) i de l’Institut Nacional d’Ensenyament Mitjà (avui IES Jaume Vicens Vives). Els tres col·legis menors s’emplaçaren en les immediacions. Compassadament, s'inicià el Col·legi Universitari en el curs 1969/70 i l'Escola Universitària Politècnica en el 1974/75.
Entre 1960 i 1975 el número d’alumnes d’ensenyament mitjà es va multiplicar per set. Les classes populars aspiraven a donar als fills l'educació i les oportunitats que els hi havia mancat a ells en la postguerra. (Bernecker, 2009: 50). El Ministeri d'Educació va passar de tenir 120 instituts en el curs 1960/61 a 854 en el curs 1970/71. (Canales, 2005: 394).
La matrícula de l’Institut de Girona va evolucionar dels 229 alumnes en el curs 1963/64 als 1.694 en el 1970/71. El centre es va traslladar del convent de caputxins desamortitzat del carrer de la Força al nou de trinca de les Pedreres amb una capacitat de 810 places però va quedar desbordat. Davant la manca d'espai, en el curs 1970/71 dos grups varen cursar els estudis al col·legi menor de les Heroïnes i altres cinc grups al Pericot (Presència, 1/3/1975, p. 12).
Reclam de l'Obra de Colegios Menores de Juventudes
Los Sitios, 11/6/1972, p. 9
Els col·legis menors es creaven amb una finalitat socioeducativa però també aprofitaven per a fer proselitisme. Esdevenien espais idonis per a captar joves encarrilats que esdevindrien menestrals, comandaments intermedis o educadors. La tàctica consistia en atreure i fidelitzar els col·legials per tal d’engruixir la militància del règim o l’apostolat seglar. Els jerarques del Movimiento tenien l’obsessió de reclutar els estudiants (Chueca, 1987: 101). Els ordinaris diocesans, també. El clergat es feia present entre la joventut, i tant li feia com: a la francofalangista (OJE i Sección Femenina), o a la catalana (Escoltisme i esplais parroquials).
Per a molts l’entrada al col·legi menor suposaria l’adopció d’una carta de ciutadania: «Hi ha, però, un altre prototipus d’emigrant interior. És el noi que de petit ja ve a estudiar a Girona, i adopta finalment la ciutat com a punt de partida per a la seva vida. Se li ofereixen, de fet, moltes perspectives. Des de l’accés a una oficina, fins a l’aprenentatge d’un ofici, o l’estudi d’una professió liberal. Algunes escoles professionals, l’Institut d’Ensenyament Mitjà, la Delegació de la Universitat aquests darrers anys, l’Escola de Magisteri, el Seminari mateix, alguns col·legis de monges... han fet crescut el nombre d’estudiants a Girona, molts dels quals acaben per instal·lar-s’hi». (Aragó et alii, 1972: 219).
Els tres col·legis menors sempre varen anar a la seva. Només consta una col·laboració compartida i encara per iniciativa aliena. L’any 1970 una colla d’estudiants varen organitzar un concurs de prosa, poesia, dibuix i fotografia per a joves de 14 a 18 anys i varen obtenir el suport de les Heroïnes, el Pericot i el Cartañà juntament amb les escoles del Cor de Maria, la Salle, les Dominiques, les Escolàpies, l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Girona, el col·legi del Collell i la revista Presència. No hi varen participar els Maristes ni el Seminari Menor.
La historia de l’educació i de la pedagogia no ha mostrat cap interès per aquestes institucions preuniversitàries malgrat que acompliren un rol incontestable. La bibliografia sobre els col·legis menors és pràcticament inexistent malgrat els nombrosos col·legials i col·legiales que en varen viure l’experiència. La intenció d’aquest treball és aclarir el caràcter i anotar la trajectòria dels col·legis menors gironins amb la voluntat de contribuir a la recuperació de la memòria d’un medi paraeducatiu genuí.
Les condicions del mitjà han requerit fraccionar els continguts en set capítols: un introductori, tres de context (economia, societat, educació) i un per a cada col·legi: Els Col·legis Menors de Girona: l'acció paraeducativa de francofalangistes i capellans, I. Presentació; Els Col·legis Menors de Girona, II. L'economia del desenvolupisme; Els Col·legis Menors de Girona, III. Una societat en transformació; Els Col·legis Menors de Girona, IV. El medi educatiu; Els Col·legis Menors de Girona, V. El «Colegio Menor Heroínas de los Sitios de Gerona»; Els Col·legis Menors de Girona, VI. El «Colegio Menor de Juventudes Profesor Pericot»; Els Col·legis Menors de Girona, VII. El «Colegio Menor Obispo Cartañà».
Cal fer constar que ha estat imprescindible la consulta de les col·leccions de premsa i fotografia del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona. També ha estat útil el repositori Regira pel que fa a la premsa de l’Empordà i la Garrotxa.
Agraeixo la disponibilitat dels documentalistes de la Biblioteca de Educación (Ministerio de Educación y Formación Profesional), la Biblioteca de l’Institut d’Estadística de Catalunya i els serveis centrals del Instituto Nacional de Estadística.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Per a molts l’entrada al col·legi menor suposaria l’adopció d’una carta de ciutadania: «Hi ha, però, un altre prototipus d’emigrant interior. És el noi que de petit ja ve a estudiar a Girona, i adopta finalment la ciutat com a punt de partida per a la seva vida. Se li ofereixen, de fet, moltes perspectives. Des de l’accés a una oficina, fins a l’aprenentatge d’un ofici, o l’estudi d’una professió liberal. Algunes escoles professionals, l’Institut d’Ensenyament Mitjà, la Delegació de la Universitat aquests darrers anys, l’Escola de Magisteri, el Seminari mateix, alguns col·legis de monges... han fet crescut el nombre d’estudiants a Girona, molts dels quals acaben per instal·lar-s’hi». (Aragó et alii, 1972: 219).
Els tres col·legis menors sempre varen anar a la seva. Només consta una col·laboració compartida i encara per iniciativa aliena. L’any 1970 una colla d’estudiants varen organitzar un concurs de prosa, poesia, dibuix i fotografia per a joves de 14 a 18 anys i varen obtenir el suport de les Heroïnes, el Pericot i el Cartañà juntament amb les escoles del Cor de Maria, la Salle, les Dominiques, les Escolàpies, l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Girona, el col·legi del Collell i la revista Presència. No hi varen participar els Maristes ni el Seminari Menor.
La historia de l’educació i de la pedagogia no ha mostrat cap interès per aquestes institucions preuniversitàries malgrat que acompliren un rol incontestable. La bibliografia sobre els col·legis menors és pràcticament inexistent malgrat els nombrosos col·legials i col·legiales que en varen viure l’experiència. La intenció d’aquest treball és aclarir el caràcter i anotar la trajectòria dels col·legis menors gironins amb la voluntat de contribuir a la recuperació de la memòria d’un medi paraeducatiu genuí.
Les condicions del mitjà han requerit fraccionar els continguts en set capítols: un introductori, tres de context (economia, societat, educació) i un per a cada col·legi: Els Col·legis Menors de Girona: l'acció paraeducativa de francofalangistes i capellans, I. Presentació; Els Col·legis Menors de Girona, II. L'economia del desenvolupisme; Els Col·legis Menors de Girona, III. Una societat en transformació; Els Col·legis Menors de Girona, IV. El medi educatiu; Els Col·legis Menors de Girona, V. El «Colegio Menor Heroínas de los Sitios de Gerona»; Els Col·legis Menors de Girona, VI. El «Colegio Menor de Juventudes Profesor Pericot»; Els Col·legis Menors de Girona, VII. El «Colegio Menor Obispo Cartañà».
Cal fer constar que ha estat imprescindible la consulta de les col·leccions de premsa i fotografia del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona. També ha estat útil el repositori Regira pel que fa a la premsa de l’Empordà i la Garrotxa.
Agraeixo la disponibilitat dels documentalistes de la Biblioteca de Educación (Ministerio de Educación y Formación Profesional), la Biblioteca de l’Institut d’Estadística de Catalunya i els serveis centrals del Instituto Nacional de Estadística.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
- ARAGÓ, Narcís-Jordi; CASERO, Just M.; GUILLAMET, Jaume; PUJADES, Pius. Girona grisa i negra. Edicions 62. Barcelona, 1972.
- BERNECKER, Walter L. «El cambio de mentalidad en el segundo franquismo». Townson, Nigel (ed.). España en cambio: el segundo franquismo, 1959-1975. Siglo XXI. Madrid, 2009.
- CANALES SERRANO, Antonio Francisco. «La expansión de la enseñanza media en la España del desarrollismo y la transición». Actes del Congrés La transició de la dictadura franquista a la democràcia. Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (UAB). Barcelona, 2005, p. 393-401.
- CHUECA RODRÍGUEZ, Ricardo Luis. «Las juventudes falangistas». Studia històrica. Historia contemporània, 5 (1987), p. 87-104.
- GAZIEL. Obra inèdita. Edició a cura de Manuel Llanas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2020.
- ILLUECA, Luis. «Los colegios menores, intento de superación del internado». Revista española de pedagogia, vol. 23, núm, 91-92 (1965), p. 454-462.
Bep Marquès. Sense títol. 1960. Carbonet sobre fusta, 47 x 65 cm.
Imatge: Catàleg de l'exposició Bep Marquès. Fundació Valvi. Girona, 2014, p. 42.
