 |
| Albino Luciani, Joan Pau I. |
Es tracta d’un aplec de
cartes que Albino va adreçar a un seguit de personatges reals o imaginaris: Carlo
Goldoni, Mark Twain, Pinotxo, Fígaro, Penèlope o Teresa d’Àvila, entre
d’altres. Sorprenent.
L’interès per l’obra me va
empènyer a cercar la versió en llengua catalana: Les cartes del Papa Luciani (Planeta,
1978), traducció de l’italià de Xavier Vilaró. Originàriament, varen ser
publicades a la revista «Messaggero di sant’ Antonio» de Pàdua. I vet aquí una
simpàtica coincidència: l’amic Àngel és redactor del «Mensajero de San Antonio»
de Saragossa.
Luciani adreçà la primera de
les lletres a Charles Dickens* per Nadal. Per això, ara us recomano
especialment la lectura.
 |
| Charles Dickens |
Estem
a les escorrialles
Apreciat Dickens,
Sóc un bisbe que s’ha imposat l’estrany compromís
d’escriure cada mes (1) per al Messaggero di Sant’ Antonio una carta a algun
personatge il·lustre.
Mancat
de temps, i amb el Nadal a sobre, no sabia ben bé qui escollir. I vet aquí que
trobo en un diari l’anunci dels vostres cinc famosos Contes de Nadal. Tot seguit
m’he dit: els vaig llegir quan era infant i em van agradar moltíssim perquè
tots estan penetrats d’un gran sentiment d’amor als pobres i de regeneració
social, tots ells càlids de fantasia i d’humanitat. L’escriuré, doncs. I aquí
estic, a destorbar-vos.
Acabo
de recordar el vostre amor als pobres. L’heu sentit i expressat magníficament,
perquè d’infant havíeu viscut entre els pobres.
Als
deu anys, amb el pare a la presó per culpa dels deutes, i per tal d’ajudar la
mare i els germanets, anàreu a treballar a una fàbrica de betum. Des del matí
fins al vespre les vostres petites mans embalaven capses de llustre sota la
mirada d’un amo sense entranyes; a la nit dormíeu en una golfa; els diumenges,
per fer companyia al pare els passàveu a la presó amb tota la família; allà els
vostres ulls d’infant, commoguts i molt atents, s’obrien atònits davant els
innombrables casos llastimosos.
Per
això totes les vostres novel·les són poblades de gent pobra, que viu en una
misèria impressionant: dones i infants enrolats en una fàbrica o botiga
indiscriminadament, alguns d’ells abans dels sis anys; no hi ha cap sindicat
que els defensi; cap mena de protecció contra les malalties i les desgràcies;
sous de fam; treball perllongat fins a quinze hores diàries que, amb desoladora
monotonia, esclavitza fragilíssimes criatures a la màquina poderosa i
sorollosa, a l’ambient físicament i moralment malsà i que els empeny a buscar
l’oblit en l’alcohol o a intentar una evasió mitjançant la prostitució.
Són
els oprimits: a ells s’aboca tota la vostra simpatia. Davant per davant, hi ha
els opressors, que vós estigmatitzeu amb ploma manejada amb una mena de còlera
i d’ironia capaç d’esculpir gairebé en bronze figures de màscara.
Dos
senyors –que s’han deixat caure inesperadament en el seu despatx, amb paper i
ploma a la mà- l’interpel·len: «És Nadal, a milers de persones els manca el
necessari, senyor!» Resposta de Scrooge: «Que no hi ha les presons? Que ja no
funcionen els hospicis?» «Existeixen, funcionen, però ben poca cosa poden fer
per alegrar esperits i cossos el dia de Nadal. Hem pensat de recollir fons per
oferir als pobres menjar, begudes i combustible. Per quina xifra us puc
inscriure?» «Per cap. El que vull és que em deixeu en pau. Jo no celebro Nadal
i no em permeto el luxe de fer-lo celebrar als ganduls. Pagant l’impost sobre
els pobres ja ajudo les presons i les institucions benèfiques; el qui viu en la
misèria s’hi pot adreçar.» «Molts no hi poden anar, i altres preferirien abans
morir-se.» «Si prefereixen morir-se, val més que es decideixin aviat per tal de
disminuir l’excés de població. I ara, perdoneu-me, però aquestes coses no
m’atenyen.»
És
així com heu descrit l’usurer Scrooge: només preocupat pels diners i pels
negocis. Però quan parla de negocis a l’espectre del seu «esperit bessó», el
difunt soci usurer Marley, aquest es plany dolorosament: «Els negocis! Ser ben
humà hauria d’haver estat el meu negoci: caritat, clemència i benevolència, tot
això hauria d’haver estat el meu negoci. Per què he caminat entre la multitud
dels meus semblants amb els ulls fits a terra, sense mai dirigir-los cap
aquella estrella beneïda que conduí els mags a una cova? Que potser no hi havia
altres pobres cases vers les quals la seva llum m’hauria pogut guiar?»
Des
que vàreu escriure aquestes paraules (1843) han passat més de cent trenta anys.
Un sentireu encuriosit per saber si i com
s’han remeiat d’alguna manera aquelles situacions de misèria i d’injustícia
que denunciàreu.
Us
ho dic de seguida. A la vostra Anglaterra i a l’Europa industrialitzada, els
treballadors han millorat molt la seva posició. Tenien a la seva disposició com
a única força el nombre. L’han valoritzat.
Els
antics oradors socialistes contaven: «El camell travessava el desert; les seves
potes trepitjaven els granets de sorra i, superb i triomfant, deia: “Us aixafo,
us aixafo!”»
La
sorra es deixava aixafar, però vet aquí que s’aixecà el vent, el terrible
simun. «Amunt, granets de sorra –digué-, uniu-vos, fem causa comuna, junts
atonyinarem la bestiassa i l’enterrarem sota muntanyes de sorra!»
Els
treballadors, de granets dividits i esparsos han esdevingut núvol compacte en
els sindicats i en els diversos socialismes, que tenen el mèrit innegable
d’haver estat gairebé a tot arreu la causa principal de la promoció aconseguida
pels obrers.
Aquests,
d’ençà dels vostres temps, han realitzat avenços i conquestes en el terreny de
l’economia, de la seguretat social, de la cultura. A més, avui, a través dels
sindicats, es fan sentir sovint també allà dalt, a les altes esferes de
l’Estat, on en realitat es decideix la seva sort. I tot això, al preu de
sacrificis molt grans, superant oposicions i obstacles.
La
unió dels treballadors per a la defensa dels seus propis drets, en efecte, fou
de primer declarada il·legal, després tolerada, després reconeguda
jurídicament. D’entrada, l’Estat fou un «Estat carrabiner», va declarar el
contracte de treball un afer del tot privat i prohibí els contractes
col·lectius; l’amo tenia la paella pel mànec; imperava sense traves la «lliure
concurrència». «Dos amos es disputen un obrer? El sou del treballador creixerà.
Dos obrers fan pressió sobre l’amo? El salari disminueix.» Aquesta és la llei,
es deia, la que porta automàticament a l’equilibri de les forces! Portava, en
canvi, els abusos d’un capitalisme que fou, i en certs casos encara és, un «sistema
nefast».
I
ara? Pobre de mi! Als vostres temps les injustícies socials venien d’una sola
direcció: eren els obrers els qui podien acusar els amos. Avui, posats a
assenyalar amb el dit, ningú no queda ben parat: els pagesos es queixen de
trobar-se molt pitjor que els qui treballen en la indústria; aquí a Itàlia, el
sud contra el nord; a l’Àfrica, a l’Àsia, a l’Amèrica Llatina les nacions del «Tercer
Món» contra les nacions del benestar.
Però
fins i tot en aquestes darreres nacions hi ha infinitat de casos de misèria i
d’inseguretat. Molts obrers estan en atur o no tenen un lloc segur de treball,
no estan pas a tot arreu suficientment protegits contra els accidents, sovint
se senten tractats més com a instruments de producció que com a protagonistes.
A
sobre, l’afany desmesurat de benestar, l’ús exagerat i esbojarrat de coses
innecessàries ha compromès els béns indispensables: l’aire i l’aigua pura, el
silenci, la pau interior, el repòs.
Hom
creia que els pous de petroli foren com el pou de sant Patrici, sense fons; de sobte
hom s’adona que estem quasi a les escorrialles. Es confiava que, temps a venir
i un cop exhaurit el petroli, es podria comptar amb l’energia nuclear, però ara
ens diuen que en la producció d’aquesta hi ha el perill de les partícules
radioactives nocives per a l’home i el seu ambient.
El
temor i la preocupació són grans. Per a molts la bestiassa del desert que cal
agredir i soterrar no és solament el capitalisme, és també el «sistema» actual
que cal derrocar amb revolucions capgiradores. Per a altres el capgirament ja
ha començat.
El
pobre Tercer Món d’avui –diuen- aviat serà ric, gràcies als pous de petroli
dels quals només ell fruirà; el món del benestar consumista, tenint el petroli
just a comptagotes, haurà de reduir les seves indústries, els seus consums i
sotmetre’s a una recessió.
Enmig
d’aquest maremàgnum de problemes, de preocupacions i de tensions, encara són
vàlids –ampliats i adaptats- els principis que vós, apreciat Dickens,
expressàreu ni que fos una mica sentimentalment. Amor al pobre, i no tant al
pobre singular, sinó als pobres, que, rebutjats adés com a individus, adés com
a pobles, s’han sentit classe i se solidaritzen entre ells. Aquests, sens
dubte, i per exemple de Crist, són els preferits sincerament i obertament dels
cristians.
Solidaritat:
ens trobem en una sola barca molts pobles aplegats ara per l’espai i pels
costums, però en una mar molt moguda. Si no volem ensopegar amb greus
desequilibris, la regla és aquesta: tots per un i un per tots; insistir en allò
que uneix, deixar de banda allò que separa.
Confiança
en Déu: dit pel vostre Marley auguràveu que l’estrella dels mags il·luminés les
cases pobres. Avui la casa pobra és el món sencer, que té tanta necessitat de
Déu!
 |
Barney Clark en el paper protagonista del film Oliver Twist,
dirigit per Roman Polanski (2005). |
* Charles Dickens, escriptor
anglès (1812-1870). Una dura infantesa (el pare fou empresonat per deutes i ell
començà a treballar als 12 anys en una fàbrica), va ser la font d’inspiració de
les seves obres més conegudes (Oliver Twist, David Copperfield), penetrades tot
i així d’un gran sentit de l’humor (El club Pickwick). El seu acusat realisme,
profundament humà, arribà a influir decididament en el pla social (la reforma
de la legislació anglesa sobre la infància).
(1) L’«epistolari» s’inicià
amb el número de maig del 1971.
