Una experiència de viatge inusual: tres artistes i un badoc. El destí és el poble occità de Bugarac, on poder contemplar el cim més emblemàtic i de renom de les Corberes.
En Joan Biarnés condueix el seu cotxe, i l’acompanyen en Miquel Bohigas i en Josep Maria Borrat. Tots tres, virtuosos de les arts visuals. Fa anys que dos cops al mes ―sempre el dimecres― organitzen una matinal a la recerca d’emocions i sensacions a primera vista, que immortalitzen amb el seu objectiu fotogràfic.
M’han convidat a compartir la sortida. Els espero a casa, a peu de porta. Arriben amb puntualitat britànica. Enfilem cap al Pertús. Creuem el tram vallespirenc i la plana del Rosselló ―hi tinc un record per a la meva àvia paterna, nascuda a Elna durant la Gran Guerra― fins a la ratlla de la Fenolleda i el Perapertusès. Uns territoris condicionats històricament per la geoestratègia: el Tractat de Corbeil (s. XIII) i el Tractat dels Pirineus (s. XVIII).
La presència permanent de vinyar em porta a rememorar una de les darreres entrades de Joan-Daniel Bezsonoff al seu blog , on recupera un seguit de mots relacionats amb la vinya i el vi: la llaca, la mostissa, les mastegueres, la mossènyer... En Miquel ens diu que el seu pare va deixar inèdit un recull lexicogràfic sobre la viticultura rossellonesa.
Seguim la ruta sinuosa que mena de Maurí a Cucunhan. A la sortida del vilatge trobem el celler cooperatiu que té les parets decorades amb unes imatges de la vinya i el vi pintades al trompe-l’oeil, d’una ingenuïtat plàstica simpàtica i amb regust popular. Mentre enfilem muntanya amunt, el paisatge que deixem a la nostra dreta esdevé una imatge perfecta de jardineria vinyatera. Un treball secular ininterromput. La font de vida dels pobladors de la vall de l’Aglí. Penso que el pintor Beulas a la vista de la panoràmica gaudiria de valent i en sabria treure l’ànima.
De baix estant, el castell de Queribús (728 m) se’ns mostra com una torre sense gaire rellevància, llevat de l’oportunitat de l’emplaçament. Però quan hem arribat al coll i acabem de pujar per la banda nord rectifiquem la primera impressió. Ara la visió és d’una fortalesa potent. Uns alemanys ―associats a la recerca dels enigmes albigesos― descansen en una furgoneta. Des d’aquella talaia ja divisem, en la llunyania immediata, la silueta del castell de Pèirapertusa. En aquesta alçària la vegetació que domina és el boix i el ginebró. Un fil d’aire viu ens manté atents.
Seguim cap a Cucunhan, que és a tocar: un poble que mira al sud i amb uns carrers esglaonats, on tots els habitatges tenen dret a sol i vista. Un urbanisme racional avant la lettre, concebut fa segles. El bronze de les campanes regala noblesa acústica. Fem una breu parada per contemplar el poble i el seu molí (excèntric). Un arbre colonitzat per un vegetal parasitari atreu especialment l’atenció d’en Miquel. El municipi ha passat a la història literària per l’obra Le Curé de Cucugnan, d’Alphonse Daudet, portada al cinema per Marcel Pagnol. El periodista Lluís Foix recorda l'autor des de la infantesa: "En la patria de Marcel Proust, mestre de la introspecció íntima, hi convivia Alphonse Daudet, que des de les vacances a la seva Occitània natal enviava cartes a París que parlaven d'una cabra imaginària i les seves aventures pels camps de la Provença. Les lettres de mon moulin fou una de les lectures més senzilles i més ruralment cultes que recordo haver fet quan el francès era gairebé una llengua obligatòria i també natural." (El que la terra m'ha donat, p. 102).
Poc després d’un parell de quilòmetres en direcció a Dulhac ens trobem a sota mateix del castell de Pèirapertusa (796 m). Enorme. Les muralles ―ben conservades― gairebé es confonen amb la serralada rocosa. El sobrevolen voltors, els seus pobladors absoluts.
Un portal no sempre és un portal. Si està tancat,
es converteix en paret, una mica més tendra,
perquè la fusta és més de la família que no pas el marès.
Una porta, però, de vegades és un retrat
que no pronuncia res més que el llenyam, però parla
talment un que no hi és.
Seguim endavant, i el paisatge canvia completament. Tenim la sensació de trobar-nos entre Camprodon, Sant Pau de Segúries i Sant Joan de les Abadesses. Terra de pastures d’ovelles, cavalls i vaques. Veiem piles de fenc enmig dels prats. També espessos boscos de pinastre d’una alçària colossal. Explotació forestal.
Al cap de poc arribem al nostre destí: Bugarac. Un poble menut ―200 habitants―, però amb l’escenografia espectacular del rocam que li fa de teló. El Puèg de Bugarac (1.231 m), que va prendre fama per la seva composició geològica i ―més encara― per ser escenari de profecies mil·lenaristes.
La parella d’estadants de l’antiga rectoria tenen la delicadesa d’obrir l’església parroquial per nosaltres. Està completament atrotinada. No hi manquen imatges del santoral de l’Hexàgon: sant Roc de Montpeller, Joana d’Arc i Teresa de Lisieux. A diferència del que és comú, el monument local als morts per la França es troba en una capella lateral. Santa laïcitat!
En sortir, veiem que en una casa hi ha una rajola amb aquesta inscripció: Casa Meva. Els carrers estan retolats en occità i subtitulats en francès. Passem pel costat d’una llar d’infants minúscula, com una casa de nines. Al pati, tres infants i la cuidadora s’entretenen mentre paren el sol. Un grafiter llibertari s’ha esplaiat a la parada de l’autobús; al costat, un cartell informa de la propera festa dels avis: dinar de tres plats, postres a triar i ball, tot per 15 €. Una ganga.
Tornem per les tortuoses i pètries gorgues de Galamús , on fem parada per ullar l’ermitatge troglodita de sant Antoni, on feu vida el Pare Palau.
Arribem a Sant Pau de Fenolhet, agermanat amb Calonge de les Gavarres. Un rètol diu que amb Calonges (Espagne). Ja se sap...
Tot seguit passem a tocar de la Tor de França, on van néixer en Miquel Bohigas i el seu germà. A Estagell fem memòria del científic Francesc Aragó, l’ensulsiada dels Fets de Prats de Molló i uns records familiars. En temps d’exili un oncle d’en Miquel va exercir-hi l’ofici de sastre. Explica que anava a les vinyes a prendre mides als clients. Que no els passava el metre: en tenia prou de veure’ls de lluny. D’això se’n diu tenir bon ull. També va ser veí d’aquest lloc en Pere Sureda, fill de Can Corretja de Sant Gregori (avui rebatejat com a Mas Font), que va establir-s’hi en temps de la dictadura de Primo de Rivera per no anar a la guerra de l’Àfrica. Estava casat amb la Maria de Can Tarrés de Bescanó. Aquí va exercir el seu ofici de picapedrer (el propi de la nissaga familiar) i va aconseguir explotar la seva pròpia pedrera, que es troba camí de les Cases de Pena.
En aquest context, els exilis i el franquisme són objecte de debat entre els expedicionaris. El pare d’en Miquel es va veure en la circumstància d’haver de casar-se per poders davant la impossibilitat de tornar a Catalunya; un home sense màcula que per més oprobi va ser depurat del magisteri. La conversa avança tot seguit sobre el procés que viu la política catalana ara mateix. En Josep Maria ens comenta que no fa gaire es va trobar a Berlin la germana Teresa Forcades.
En el decurs de la ruta anem creuant diferents passos a nivell de la via única i no electrificada del Tren del País Càtar i les Fenolledes: el tren vermell.
Passem a tocar de Ribesaltes, el poble del mariscal Joffre (a Sant Joan de Palamós hi viuen uns parents hortolans), capital del muscat, on s’emplaça un camp de concentració infame. I emprenem el retorn.
Deixem enrere les Corberes amb un record per les dones valdeses, perfectes càtares i beguines que formen la trista cadena de “belles heretges” que el foc de l’Església consumí (*).
A les Corberes ens hem sentit com a casa.
(*) Anne BRENON, El veritable rostre dels càtars (Proa/Pagès editors. Barcelona, 1998, pp. 378 i 391)
