Narbona

El Canal de la Robina travessa el bell mig de la ciutat i n'esdevé l'eix.
Fotografia de Joan Biarnés.

Vosaltres els del mar cap a Baiona,

vosaltres els de Pau i d'Argelès,

vosaltres de Tolosa i de Narbona

i los del bell parlar provensalès.

Joan Maragall

«Glosa» a Enllà,

L'Avenç, Barcelona, 1906, p. 22

El camp, les vinyes i els xiprers

a l'entorn de Narbona s'assemblen molt

al Rosselló però no és el mateix país...

Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat

La Revolta dels geperuts.

Llibres del Trabucaire. 

Canet de Rosselló, 1999, p. 14.

El dimecres vaig anar a Narbona amb els amics Joan Biarnés, Miquel Bohigas i Josep M. Borrat. Per tots quatre va ser el viatge inaugural de l’AVE-TGV direcció París.

Feia dos anys que no compartia una de les seves sortides fotogràfiques bimensuals. La del 22-F va ser la 216. Les fotografies les pengen a Flickr. En Joan Biarnés aquell mateix dia en tenia registrades 11.855.

Aquests homes han trepitjat pas a pas les terres de Girona i la Catalunya del Nord. L’Empordà, però, se’n porta la palma. I cadascun d’ells amb el seu particular locus amoenus: En Joan, l’Estany de Banyoles; en Miquel, la Vall de Llémena; i en Josep Maria, el seu Estartit nadiu. Un grup que recerca i documenta el paisatge humà i natural més immediat. Us recomano vivament que visiteu els seus àlbums.

Al vestíbul de l’estació de l’AVE de Girona vaig trobar Josep M. Amargant, el Cary Grant de la Diputació a parer de l'estilista Patrycia Centeno. El funcionari provincial anava a preparar la Festa Major del Circulo Catalán de Madrid. Quan en Josep Maria no porta corbata allò que més li agrada és conrear la seva fília ferroviària, que tan vol dir col·leccionar trenets com anar a passar el dia a les estacions de Portbou, la Tor de Querol o Vilafranca de Conflent. Ser fill de factor del tren d’Olot imprimeix caràcter. Salvant les distàncies, el professor Josep Clara i el periodista Ramon Iglesias afirmen la mateixa filiació i simpatia per aquest mitjà de transport.

El viatge d’anada va ser puntual: una hora i vint-i-un minuts. El tren era RENFE. Entre Figueres-Vilafant i Narbona una patrulla de flics va creuar el vagó fins a quatre vegades. Era composta per cinc homes. Tres agents de la Police Aux Frontières i dos de la Policia Nacional. Comanava un capitain. Mentre ells anaven amunt i avall, nosaltres vàrem tenir ocasió de veure el Canigó nevat per diferents angles i perspectives. La muntanya atrau.

Parada d'un tren regional a la gare. Fotografia de Miquel Bohigas.

Racó senzill i delicat al barri vell narbonès. Fotografia de Miquel Bohigas.

Passat Ribesaltes el trajecte reprén interès. Passem just a tocar del castell de Salses, ullem la Porta Catalana i ens commou el pas pel congost de Fitó que manté inalterable una enginyeria de camins històrica: la Via Domícia (que unia Roma i Hispània), la ruta nacional, el ferrocarril i l’autopista. A llevant, l’estany de Leucata i a partir d’aquí fem quilòmetres entre dues aigües: el mar i els estanys de la Palma, Sijan i l’Airola (Parc Natural) a les envistes de la ciutat. Narbona, la onrada ciutat occitana (50.000 hab.), esdevé un enclavament geogràfic i logístic de primer ordre. Cruïlla estratègica entre el mar Mediterrani i l’oceà Atlàntic; i d’Europa amb el continent africà per la península Ibèrica i l’Estret de Gibraltar.

Arribats a lloc ens vàrem dividir a efectes de conciliar l'embranzida d'uns i la mobilitat reduïda dels altres. En Miquel i en Josep Maria marxaren a peu cap al centre històric. En Joan i jo vàrem cercar l’autobús urbà. El lloc de trobada convingut va ser el Palau dels Arquebisbes. Els del bus vàrem parar al mercat (les Halles) i per això ens vàrem sadollar amb els colors i olors de la diversitat de productes alimentaris. També aprofitàrem per esmorzar. Com passa, al bar ens serviren el café au lait però el croissant el vàrem tenir que proveir a la boulangerie que era a la parada del costat. Un costum gavatx persistent i extemporani. Cada terra fa sa guerra.

Seguidament creuarem un pont sobre el canal de la Robina (Patrimoni de la UNESCO) per anar a parar pràcticament davant la catedral dels sants Just i Pastor, la quarta més alta de França; les voltes tenen una alçada de 41 metres. La província eclesiàstica Narbonense va ser metropolitana. Els bisbes d’Elna, Girona, Barcelona, Vic i Urgell n'eren sufraganis fins el 1116 que varen passar a ser-ho de Tarragona.

L’entrada a la basílica és lliure; un contrast entre la República Francesa i el Regne d’Espanya. La laïcitat militant dóna accés gratuït a la casa de Déu. El catolicisme hispànic fa pagar entrada; els mercaders del Temple.

Pel casc històric només circula La Citadine, un microbús gratuït amb una freqüència de deu minuts. Desprès d’una passejada pel conjunt anàrem a dinar a l’Auberge des Jacobins. Unanimitat en la tria. Vàrem fer cas al suggeriment de l’ardoise (la pissarra): Suprema de pintada amb castanyes, xampinyons, pastanaga i parmentier. 9 €. Tria de begudes: aigua, cervesa Heineken i vi de la terra AOP Corbières Boutenac. Ens sumem a la impressió general: “espace simple et joli... restaurateur tres sympa... rapport qualite prix super.”

Placa d'homenatge als fills predilectes de la ciutat escrita en llengua occitana.

Pati del Palau dels Arquebisbes. Fotografia de Josep Maria Borrat.

L’hora oficial de sortida era les 14:35h. però hi va haver un retard de vint minuts que ocupàrem en observar els moviments de trens. L’estació de Narbona té un camp de maniobres extens i una varietat de locomotores que hi feinegen. El primer comboi anava carregat amb material radioactiu vers Perpinyà. La seva destinació era al sud de les Alberes?. Sortida d’un regional Languedoc Roussillon encara pendent de canviar la denominació per la flamant Occitanie. El regionalisme administratiu francès s’ha reordenat a la baixa. Un replegament sense miraments geogràfics, històrics i -encara menys- lingüístics. Aquesta mesura juntament amb la supressió anunciada dels consells departamentals (diputacions) menarà a una nova territorialitat.

A l’Hexàgon, però, no han esquarterat el sistema ferroviari com a les Espanyes. La SNCF és l’administració i operadora exclusiva. Els seus empleats llueixen una uniformitat pompier més pròpia d’acomodadors del Circ Raluy que d’agents ferroviaris. Donen la sortida als trens amb xiulet i els factors de circulació van abillats amb una gorra de plat. La tradició perviu.

El retorn a Girona va ser amb un TGV que va dotat amb vagons de dos pisos. Ens va tocar el de dalt i així vàrem gaudir encara més al passar pels estanys. Parada breu a l’estació de Perpinyà, el centre del món segons expressió feliç de Salvador Dalí. A l’Empordà, les perspectives sobre Pont de Molins i Bàscara són formidables. L'indicador arribà als 280 quilòmetres/hora.

Tot plegat, una matinal excel·lent a la ciutat petita i delicada de l’Aude que ara és de bon anar per experimentar un ambient serè, bell, culte, equilibrat i net.

Satisfets de la visita a la ciutat de Charles Trenet, a l’arribar a Girona ja es barrinaven noves destinacions de futur: el port de Seta al nord i el modernisme de Canet de Mar al sud; la ciutat de Cervera de la Segarra a l’oest i la Vall de Santa Creu i la Selva de Mar a l’est. Que no manqui la salut i l'ànim per a gaudir del següent dimecres, el 217è. Per molts anys!

La verticalitat singularitza la seu narbonense. Fotografies de Miquel Bohigas.