dimecres, 8 d’abril de 2015

En el cor de les Corberes

Us convido, doncs, a començar el passeig
en aquesta estació de l’any, fugissera i amagadissa,
que el sol massa càlid o una tramuntana nívia intenten d’escurçar: la primavera.
Ara, quan encara resplendeix la neu del Canigó, la nostra llunyana balconada damunt les dues bessones —Empordà i Rosselló―
i quan els suaus turons de ponent de la ciutat verdegen als nostres terraprims...


Maria Àngels Anglada




La Grassa (en francès, Lagrasse), una vila només bastida amb materials nobles: pedra, fusta, ferro, argila i vidre. Un dels indrets més bells de les Corberes i de tota França , situada al sud de l’autopista dels Dos Mars, a mig camí entre Narbona i Carcassona, que enllaça transversalment la Mediterrània i l’Atlàntic per Tolosa de Llenguadoc.

Sortim puntuals de Sant Gregori. Al cap de dues hores i quinze minuts —amb el pilotatge d’en Joan Biarnès― hem arribat a lloc i fem parada al passeig de circumval·lació. Casualitat o no, aparquem el cotxe davant un mur on, sota la creu tolosana , llegim la inscripció Volèm viure al país. Una declaració de principis. El Col·lectiu de Ciutadans de les Corberes esdevé una plataforma de defensa del territori. Altres institucions i associacions també es posicionen a favor de la pervivència de la cultura i la llengua occitanes. L’occità és la tercera llengua oficial de Catalunya.



A la boulangerie ens proveïm de croissants, croque-monsieur i quiche lorraine a voluntat. Fem el mos davant el memorial als enfants de la patrie. Hi descobrim un Jean Patau caigut en la guerra del 14. Li haurem de dir a en Patau de Sant Gregori. Desprès anem a prendre cafè al bulevard de la Promenade.

Un vilatà ens comenta que aquesta darrera Setmana Santa i Pasqua el poble ha acollit una munió de catalans, els visitants més nombrosos. Vet aquí perquè l’Oficina de Turisme i els equipaments disposen de fullets en llengua catalana.

Al pati de l’escola els infants riuen i xisclen contents, joves transiten pel carrer, mares tant del país com angleses i alemanyes passegen les criatures en cotxet i gaudeixen del sol tebi de la primavera. Civilitat. Futur.

Ens endinsem al vilatge i tant en Miquel Bohigas com en Joan Biarnès, en Josep Maria Borrat, i jo mateix, ens dispersem; cadascú per lliure. Descobrim una trama de carrers concèntrics, estrets, tocats per l’art, el bon gust i la història. Harmonia.

Sorprèn la quantitat i qualitat de tallers artesans instal·lats i en funcionament: ceràmica, tèxtil i arts decoratives . Un poble viu. Sense concessions turístiques fútils. Veracitat. Molts artistes treballen a la vista i tenen les portes obertes: primer el taller, i desprès l’exposició. Autenticitat. Qualitat.

Cada carrer i cada racó és una sorpresa. L’arquitectura no pot ser més sòbria i elegant. En una casa situada en un angle de la plaça de la Boqueria una placa fa memòria d’Agnès i Lucien Bertrand , reconeguts “Justos entre les nacions” per refugiar i salvar Paula Neiger i Martin Tattmar, jueus perseguits pels nazis en la Segona Guerra Mundial.

En una altre carrer es deixa constància del veïnatge de cinc descendents de la família Cros en el decurs dels segles XVIII i XX: Antoine, gramàtic; Henri, filòsof; Antoine, metafísic; Henri, escultor; i Charles, poeta i inventor de la fonografia i la fotografia en color. Quin ADN més creatiu!

Veiem una petxina en una façana: senyal inequívoc que estem en el Camí de Sant Jaume de Galícia. Sorprèn que res no ho indiqui.



La porxada és un tresor que em remet a la de Fanjaus, una vila que me té corprès d’ençà que la vaig conèixer. Al sud, només es pot comparar amb la de Granollers, tot i que la restauració vallenca ha estat massa severa. El pectoral del bisbe Carles de Girona és fet amb la seva fusta, segons me va confessar. Un sacrilegi civil encertat i, afortunadament per a ell i els autors, completament prescrit.

Esgotats els racons de la vila, envoltada de pi i garriga, travessem el pont sobre l’Orbiu (or blau) i accedim a l’abadia benedictina de Santa Maria.

Sobta que un bé cultural comparteixi els drets reals entre dos propietaris. L’explicació cal cercar-la en la Revolució. L’alienació patrimonial es va dividir en dos lots a la subhasta. I fins avui. Una part l’ocupa el Consell General de l’Aude i l’altra, la comunitat de Canonges Regulars de la Mare de Déu. Dues entrades per a un mateix monument. El país està avesat a la cohabitació...

El cos públic acull una exposició de reproduccions de l’obra del Mestre de Cabestany, autor de la portada. La mateixa escultura arquitectònica va fer a Sant Pere de Rodes.

La part “civil” conté el palau de l’abat, el dormitori dels monjos, el refectori i la fleca. La part “monàstica”, l’església, la sala capitular, el claustre, les obediències i el magnífic jardí construït amb posterioritat, que escapa a tot cànon regular.

El cenobi —també dit de Santa Maria de l’Orbiu― és el més antic de les Corberes (any 800). Més proper en el temps és el cistercenc de Fontfreda (s. XII), la casa mare de Poblet, on va passar els seus darrers dies sant Antoni Maria Claret.



Sobre la Grassa s’ha afirmat que es tracta d’un santuari evocador, durant segles, dels orígens ultrapirinencs i carolingis dels llinatges comtals catalans. La comtessa de Barcelona, Ermessenda de Carcassona, hi va fer donacions en el seu testament.

A hores d’ara, la comunitat religiosa continua amb l’ora et labora dels monjos fundadors, amb una cura especial en l’acollida i l’hospitalitat. El conjunt arquitectònic té uns trets aristocràtics. El jardí sobre el riu infon pau d’esperit. Un clima d’equilibri i serenor embolcalla l’indret. A la porteria m’atén un canonge. La seva mirada i record remeten a Jo confesso de Jaume Cabré: “El somriure bonhomiós del germà Julià de Carcassona, porter de l’abadia benedictina de la Grassa on havia demanat hospitalitat per passar-hi una nit d’hivern fredíssim, li va il·luminar, de sobte, impensadament, el camí. La nit de repòs es va convertir en deu dies de pregària a l’església abacial, agenollat ran del mur més allunyat dels setials de la comunitat. A Santa Maria de la Grassa és on va sentir parlar per primer cop de Brugal, un cenobi situat tan lluny de tot que deien que la pluja hi arribava cansada i quasi no mullava la pell. Va guardar per a ell aquell somriure del germà Julià, que podia ser que fos de felicitat, com un secret profund, i va emprendre el camí primer cap a l’abadia de Santa Maria de Gerri, com li havien aconsellat els monjos de la Grassa.”

Acabada la descoberta de la Grassa refem el camí passant per Ribauta i Fasbresan, que són presidits per la muntanya d’Alaric, avui amb el cim cobert per un núvol que li fa de barret.



A Naborna enfilem la Llenguadociana. Quan deixem enrere Fitor, arribem a l’estany de Leucata —on les Corberes s’aboquen a la Mediterrània―, i ja som a les envistes del castell de Salses; ara l’autopista pren el nom de la Catalana. A mà dreta (sense indicar-ho), la Porta dels Països Catalans, escultura monumental que s’adhereix sense ampul·lositat a la geografia intensa del lloc. És clar que la Porta també ho és d’Occitània. En aquest corredor geològic hi transiten la Via Domitia , la carretera, el ferrocarril i l’autopista. Un pas estratègic que mereix l’atenció dels interessats per la camineria.

Justament avui el conseller Santi Vila també ha passat per aquí de camí a Tolosa de Llenguadoc. Sembla que vol impulsar una estratègia de transport públic en l’àmbit de l’Euroregió : enllaçar Lleida, Tarragona, Barcelona i Girona amb Montpeller i Tolosa per Besièrs, Narbona, Perpinyà i Carcassona.

L’economia i les infraestructures seran determinants per l’enfortiment dels lligams socials i culturals d’Occitània i Catalunya. Fa anys ho vaig copsar en un col·loqui presidit per Robert Lafont a l’Hotel Pams de Perpinyà . El retrobament no és una qüestió (només) de les llengües i les cultures, sinó també de les empreses i el desenvolupament. I això serà feina dels governs territorials i d’Europa. El Regne d’Espanya i la República Francesa són estats, i per això s’ho miren amb una altra perspectiva.

Bernat Boïls