dijous, 1 de setembre de 2016

Narcís-Jordi Aragó


un aristòcrata a la república de les lletres gironines

Jo del que sé més és del que tinc més a prop i,
si sóc especialista en alguna cosa, que no ho sé,
seria en temes gironins.

Narcís-Jordi Aragó


Entrevista a dos
Fundació Progrup. CCG edicions.
Girona, 2007, p. 120

En Narcís-Jordi i la Mercè al jardí de la casa dels familiars Medir. Palamós, 13 d’agost de 2003. Fotografia de Rosa Maria Medir.

Narcís-Jordi Aragó Masó va morir el vint-i-dos d’agost a l’edat de vuitanta-quatre anys. Escriptor i periodista reposat (abans del «slow journalism»). L’obra la va fer a la biblioteca familiar, amb un únic centre d’interès: el «clos august de la noble i estimada Girona» en paraules del seu admirat i reivindicat Carles Rahola, de qui íntimament se sentia hereu intel·lectual.

L’Aragó periodista es manifesta i creix a la revista Vida Católica i Ràdio Girona; es completa i prestigia a Presència. A Revista de Girona va exercir més d’escriptor que de periodista. Tanmateix, a les columnes d’El Punt, si comentava l’actualitat només era per contextualitzar-la.

A Catalunya l’opció local té altres concurrents: Josep Lladonosa i Pujol, respecte la ciutat de Lleida; Artur Bladé i Desumvila per les Terres de l’Ebre i la ciutat de Tarragona; o Lluís Permanyer a la ciutat de Barcelona.

Eva Vàzquez sosté que tenia el perfil de «príncep florentí». Rossend Casanova l’ha definit com «un senyor de Girona» i Jaume Guillamet de «protagonista de la Transició».

El centre de documentació

Aragó va estudiar dret per tradició familiar i va exercir forçosament l’advocacia per guanyar-se la vida. Es va especialitzar en dret canònic i va tenir que batallar amb plets de nul·litat matrimonial davant jutges diocesans, el tribunal metropolità i la Rota. No es va fer ni savi ni ric i en va quedar tip.

Va poder abandonar la cúria quan el seu amic Francesc Ferrer va ser president de la Cambra de Comerç. Allà va treballar de cap de premsa i va posar en funcionament un centre de documentació socioeconòmica de les comarques gironines. Un centre de documentació preinformàtic consistia en una biblioteca especialitzada, un dipòsit de literatura grisa i un arxiu de premsa.

L’Aragó es jubilà anticipadament aprofitant una de les primeres maniobres d’aprimament de la corporació empresarial. Finalment, es va poder dedicar a la seva vocació a ple temps. Del centre de documentació ja no se’n canta ni gall ni gallina: devia anar a parar a l’infern de la incineradora de Campdorà.

Revista de Girona

Quan Narcís-Jordi Aragó va fer-se càrrec de la direcció de Revista de Girona, els mitjans materials de la publicació cabien en un armari on es guardaven els articles, els llibres per ressenyar i les pautes de diagramació.

Enric Marquès i Mariàngela Vilallonga varen tenir una influència decisiva. El lliurament entusiasta d’ambdós anava molt més enllà del que constava en els crèdits.

Quan Enric Marquès emmalaltí va ser rellevat per Pep Caballé que va encetar l’edició electrònica i la infografia. Més endavant es va configurar una nova etapa amb la incorporació de Xavier Cortadellas, Gerard Bagué i Judit Pujadó. A hores d’ara Fina Poch és qui conserva la memòria ininterrompuda dels ets i uts del pas de l’Aragó per Revista de Girona.

Abans d’això la vida de la publicació estava encomanada al periodista Miquel Gil Bonància però qui realment la va mantenir de fet va ser l’historiador Josep Clara. Tornem a les aparences de la manxeta.

Mariàngela Vilallonga va proposar a Carles Pàramo la petició de la Creu de Sant Jordi per a l’Aragó. N’hi va haver prou amb una carta del president de la Diputació acompanyada d’una biobibliografia succinta que es va enllestir en un matí a la biblioteca de la Casa de Cultura. Albert Manent, administrador in pectore de la distinció, el coneixia bé.

Desprès de la concessió, comentava amb humor que l’únic benefici a que donava dret era una esquela en el moment del traspàs. A hores d’ara, la Generalitat té contractada una empresa per això. Se’n cuida un robot.

Enric Marquès. Sant Feliu i la Catedral. Tinta s. paper. 1956. Reproduït al recordatori de N-J. Aragó. Havia estat el motiu de la coberta del llibre L’art, la ciutat i el món, recull d’articles d’Enric Marquès seleccionats per Narcís-Jordi Aragó i Josep Clara (1996).

Els reconeixements

Llegia El País i escrivia a El Punt (Enric Marquès, també). L’endemà del seu decés El Punt Avui va desplegar una bateria de columnes d’opinió de la classe política i de persones conegudes de les lletres, la cultura i la comunicació. Amb la mateixa immediatesa es va anunciar que el suplement de Sant Narcís d’enguany es dedicaria a recrear el seu llibre Girona, ara i sempre. L’equip de redacció en va donar detalls. Cap improvisació. Ofici. També una persona va tenir cura de l’actualització de la seva entrada a la Viquipèdia. Impecable.

El tractament informatiu del Diari de Girona va ser correcte. Jordi Dalmau i Enric Mirambell, col·laboradors de sempre, varen publicar sengles tributs de memòria. Malgrat el lligam històric familiar, l’Aragó mai va sentir interès per la capçalera recuperada. I això amb independència de les diferents propietats.

Ara caldrà estar a l’expectativa dels moviments de les institucions de la ciutat.

De la Universitat de Girona cal esperar que no allargui encara més la denominació anòmala de la càtedra de patrimoni literari afegint el nom de l’Aragó.

La Revista de Girona de la Diputació deurà preparar un dossier.

Què faran les fundacions Bertrana, Fita i Masó? La Fundació Valvi ha avançat que té en premsa un llibre que aplega la selecció de columnes que ell mateix va ser a temps de triar a les seves acaballes, amb el convenciment de no poder veure’l imprès.

I l’Ajuntament de Girona? Posarà el nom a algun indret del Barri Vell? L’Aragó es perdia més enllà de Pedret, el Mercadal, la Rutlla o el carrer del Carme.

Quelcom més sobre el govern de la ciutat. L’estatut de cronista oficial no està normativitzat. El reglament de distincions municipals no el tipifica però aquest és un reconeixement ad honorem que arreu s’atorga a les persones que amb notorietat han dedicat la seva obra publicista a una localitat. A Girona ho havien estat historiadors i també periodistes com Carles Rahola o mossèn Carles de Bolós, Gerión.

El Dr. Jaume Marquès (1906-1992) va ser nomenat cronista l’any 1979. El Sr. Enric Mirambell l’any 1987. Durant cincs anys la ciutat va tenir dos cronistes. Aquest precedent feia pressuposar que quan faltés el canonge Marquès una altra persona ocuparia la vacant. Narcís-Jordi Aragó era el candidat nat. Res li hauria fet més goig.

No estem pas aquí per instruir-nos
ni per satisfer la curiositat o fer una relació.
Estem en el lloc on la pregària ha estat vàlida.
I la pregària, més que una sèrie de mots,
és l’ocupació conscient del pensament.
I allò que els morts no ens explicaren quan eren vius,
poden dir-nos-ho ara essent morts.
La convicció dels morts és parlada amb foc
més enllà del llenguatge dels vius.

T.S. Eliot
Quatre Quartets


N-J. Aragó va escollir aquest poema del premi Nobel de Literatura 1948 perquè fos imprès al seu recordatori.

COMENTARI

Ben estimat amic,

La mort de l’Aragó és certament una fita en la història de la ciutat de Girona. Ningú com ell ha sabut protegir els seus valors al llarg de la difícil Transició i deixar-los ben guardats com un llegat preciós.

Ens ha donat una lliçó en l’ús i l’abús de la tècnica electrònica per la seva prudent resistència en acceptar les facilitats que presenta i que són una temptació amb risc d’una facilitat que rellisca cap a la lleugeresa de pensament i de dicció. A la seva manera ha sigut un efectiu «bisbe» que ha vetllat sobre la ciutat, fent-me ressò de l’article d’en Pius Pujades.

He pogut llegir el vostre nom esmentat més d’una vegada. Tots hem treballat cadascú des del seu lloc i a la seva manera, i també jo, identificant-me amb el gironí «l’animal que s’enyora», tan ben descrit per l’Aragó, he donat fe i continuo des de lluny, mitjançant una barreja de romanticisme amarat d’oració, i sobre tot per la pregària, per tal que l’esperit de la immortal ciutat perduri en mig de la globalització i destrucció de la biodiversitat, també cultural, que estem vivint.

Gràcies a l’Aragó, la ciutat de pedra, de muralles, a la dreta del riu Onyar, restarà com un bastió perdurable en front de la Girona sense muralles a l’esquerra.

Un cop més us agraeixo que pugui seguir el ritme vital de la meva terra nadiua.

Rebeu una forta abraçada de dom Lluís Maria de Pont.