dilluns, 22 d’agost de 2016

Tren Estrella Costa Brava


Un episodi ferroviari al Baix Aragó





En solidaritat amb els
danyats de les Rodalies de Catalunya
a les Terres de l’Ebre.





El bitllet, testimoni documental del viatge.
Al revers consta la reserva: 2a. classe, cotxe 021, seient 34.




Noticia de l'accident al diari El País.




El 17 de gener de 1977 vaig agafar el tren «Estrella Costa Brava» que feia el recorregut entre Portbou i Madrid Chamartín. Durant molts anys va ser el mitjà de transport idoni pels desplaçaments a «la Villa y Corte». Sortia al vespre de Girona i a primera hora del matí arribava a la destinació. S’aprofitava tot el dia per fer el què calgués i al vespre es podia refer el trajecte.

En els seus bons temps havia tingut vagó restaurant (recordo un sopar memorable amb el doctor Pau Viladiu) i disposava de compartiments amb llitera i lavabo. Va acabar obsolet i fastigós. L’AVE el va rellevar; abans havia tingut altres competidors: les variades, intermitents i fallides línies aèries regulars Girona-Madrid; el pont aeri d’Ibèria al Prat i desprès les companyies de baix cost.

En aquest racó peninsular la història contemporània del ferrocarril és pràcticament tan desgraciada com la carretera N-II o els accessos a la Costa Brava Centre (la inexistent Anella de les Gavarres i/o les circumval·lacions impossibles de la Bisbal d’Empordà, Celrà i Bordils). I això val per tots els governs haguts i per haver de Madrid i Barcelona. Els de més a prop amb l’agreujant afegit que exalcaldes de Girona i Figueres han estat consellers del ram.

El Sr. Nadal va presentar com una gran victòria política el traspàs de les Rodalies de Catalunya però els usuaris no comparteixen l’entusiasme: la gestió és vergonyant dia si l'altre també. I les carreteres són un insult comparades amb la resta de territoris del Regne d’Espanya. Definitivament, «El pacte del Majestic» va servir per lligar altres afers més convenients per les (seves) parts.

La darrera mostra de com se fa política a Madrid l’ha servit el Sr. Francesc Homs fa poques setmanes en la votació de la Mesa del Congrés dels Diputats i la posterior explicació delirant del “no vot”. Un periodista encertat ens va prevenir: la Puta i la Ramoneta no havien marxat; eren de parranda. Els polítics se’ns pixen a sobre i diuen que plou. I malgrat tot, se’ls vota. Això si que és un Misteri i no els del Sant Rosari.

Tornem al tren. Havíem passat Móra la Nova i no hi havia manera de dormir. Un cap d’estació de Riba-roja va recordar que precisament allà era on l’Ebre es fa català. Vaig sortir del compartiment per estirar les cames i vet aquí que trobo que s’està calant foc en un racó de vagó. Havia vist on tenia estada el cap de tren i el vaig anar a avisar. Era gran i estava endormiscat; sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, no va tenir altra reacció que tirar de la maneta del fre d’emergència. El tren es va parar. El foc havia pres volada i el fum ho entorpia tot.

El vagó incendiat estava situat a la part central del comboi... i érem dins el túnel de Val de Pilas, entre les estacions de Favara de Matarranya i Casp. A crits i donant cops a les portes dels compartiments vàrem despertar el passatge per tal de saltar a la via i fugir. El perill més gran era que hi hagués passatgers que no despertessin. La gent va córrer a un cantó o altre del túnel segons la seva situació respecte el vagó incendiat. Molts varen prendre mal al saltar: hi havia alçada i s’anava a parar a la grava. Com més es corria més fum es respirava i més es tossia. Els ulls irritats i sense visió.

Els de la meva banda quan vàrem arribar a cel obert ens trobàrem en mig del no-res, negra nit, fred i sense divisar cap llum. Havíem quedat a la boca est, orientada en direcció a Casp. La màquina va ser desenganxada dels vagons i va avançar fins a la sortida del túnel. El maquinista, molt professional, va treure un telèfon d’emergència que per a fer-lo anar calia enfilar-se a un pal de la línia pròpia de Renfe. Ho va fer com va poder i quan va establir contacte va donar part i demanar socors.

Mentre esperàvem l’auxili i sense notícies de la banda oest, el maquinista va improvisar un foc amb travesses que va trobar per allà i que va mig encendre amb una llauna de combustible i draps que portava a la cabina. Així vàrem aguantar drets o asseguts a la via fins que va clarejar i va fer acte de presència el tren «d’emergència».

El tren de socors estava format per tres vagons i l’equip d’auxili era compost per una parella de guàrdies civils armats amb fusells, un metge amb un maletí i una llitera robusta de fusta i cuiro per portar a braços; més aviat semblava un baiard mortuori.

Ens vàrem acomboiar de qualsevol manera fins l’estació de Casp. Allà vàrem esperar l’arribada dels passatgers que havien desallotjat el túnel per la boca oest i havien recollit en un autobús. A la cantina vàrem esmorzar cafè amb llet i magdalenes de bossa; no hi havia res més. A l’hora de marxar, l’amo pretenia que el paguéssim; amb «bones paraules» li vàrem dir que hauria de passar el càrrec a la Renfe.

Apilonats vàrem partir cap a l’estació de Saragossa-Portillo on ens esperava un reporter de «El Heraldo de Aragón». A resultes de tot plegat vaig tenir que llençar l’abric per inservible: havia quedat llardós de sutge. Vaig presentar la reclamació pertinent a la «Red Nacional de Ferrocarriles Españoles». L’expedient se segueix instruint amb eficàcia i garantia processal. Conservo el bitllet esperant ser citat i provar que estava cobert pel «Seguro Obligatorio de Viajeros». Ara li fan el mànec. «La España de los Botejara».



Estació de Casp





Boca Est del Túnel de Val de Pilas







COMENTARI


Bon dia,

Som a Batea passant uns dies amb l’abuela.

A Val de Pilas, entre Favara i Casp, hi ha un abaixador. Allà el meu pare treballava una finca a tocar de la via. És un territori molt escarpat. El tren passa encaixonat entre les muntanyes. De lluny veiem el fum com s’apropava.

Una vegada que vàrem aconseguir arribar a la via abans que passés el tren, va donar la casualitat que baixava de Saragossa la iaia d’un amic i veí de casa. Me va veure i per la finestra ens va llençar una bossa de caramels.

La partida dista uns deu quilòmetres de Favara. En aquells temps no hi havia tractors i allà ens estàvem de dilluns a divendres fins que tornàvem a casa.

Cuida’t!

Paco Millán


















dijous, 18 d’agost de 2016

Policies de novel·la i policies novel·listes






Roberto Enriquez i Ingrid Rubio a El alquimista impaciente.
Els actors que han caracteritzat millor els personatges de Bevilacqua i Chamorro.



Santiago Segura i Ana Belén, Garzón i Petra Delicado, respectivament.



Arran de la visita a l’amic i company Miquel Tarrés havia pensat dedicar un espai al Col·legi de Graduats Socials de Barcelona. En Miquel, d’ençà que va tenir el títol de graduat social, manté obert el despatx professional Angest a la seva vila d’Anglès. I d’això ja fa més de trenta anys. El post, però, haurà d’esperar. Amb la lectura en curs de la darrera novel·la de Lorenzo Silva m’ha revingut el record dels militars amb qui vaig conviure al Pení entre els dinou i vint anys. Aquest serà el proper tema.


Però ara, abans de pujar a la muntanya de Roses, deixeu-me fer un apunt personal sobre la novel·la negra de Silva i Alicia Giménez Bartlett, els meus novel·listes de capçalera en llengua castellana.


Rubén Bevilacqua i Virginia Chamorro, la parella de guàrdies civils que ha patentat Silva, són els meus preferits. Els he seguit des del primer dia. Ell, llavors era sergent i ara subtinent. La guàrdia ha ascendit a sergent primer. Vila té pocs anys menys que jo i el prenc quasi com un alter ego. Amb aquestes jo ja hauria arribat a suboficial major, amb més d’un peu i mig a la retreta. Virgi, quaranteja. Pereira, el seu cap, va començar la sèrie de comandant i ja llueix el faixí de general.


Bartlett ha creat els policies nacionals Petra Delicado, inspectora, i el seu ajudant Fermín Garzón, subinspector. Tenen un perfil urbà com correspon al seu cos. La inspectora és sofisticada i l’ajudant més popular. Altres novel·les llegides de l’autora són Els silencis dels claustres i On ningú no et trobi, que pren per argument «la Pastora», un/a maqui hermafrodita que va néixer i viure al Maestrat. Magnífiques.


Uns i altres personatges han estat portats a la pantalla però com va succeir amb el Pepe Carvalho de Vázquez Montalbán no han tingut sort en el repartiment. Malastrugança que no han patit autors italians del gènere com Andrea Camilleri i Donna Leon amb els seus comissaris Salvo Montalbano i Guido Brunetti, respectivament.


Vaig sentir la mort d’Agustí Vehí, un home de la meva mateixa edat. Subinspector de la Guardia Urbana de Figueres i historiador. Per poc no el vaig conèixer. L’editor i amic Jenar Fèlix havia de procurar la trobada i ja no va ser possible. El leitmotiv va ser l’impacte que me va suscitar la seva primera novel·la: Ginesta pels morts. Un blues empordanès, editada per Mare Nostrum de Perpinyà. Me va semblar que era un renovat Garcia Pavón que havia trobat el seu Plinio d'Empordà. L’Agustí havia deixat en suspens la recerca acadèmica i podia experimentar la creació literària sobre un món que per l'ofici coneixia a fons. Desgraciadament, es va perdre un bon autor just en el moment que començava a ser reconegut.


Amb l’amic Francesc Puntas li vàrem retre un homenatge particular. Un dijous vàrem pujar a Llers per anar a dinar a Ca la Francisqueta. Com feia ell, ens vàrem polir un «arròs amb molt d’aparato». A la taula del costat, uns mossos xalaven igual que nosaltres.


Fill de Bellcaire d’Empordà és el també policia Josep Torrent que va començar la carrera literària en el camp de la literatura infantil i juvenil amb El príncep de Vilamaniscle (1994) i més tard va passar a conrear la novel·la policíaca. Guionista del film 1212 any de la Croada. La seva darrera obra La sang és més dolça que la mel està ambientada al Teatre-Museu Dalí i precisament ha guanyat el Premi Memorial Agustí Vehí de Tiana.

Tanmateix, el meu cosí policia -també historiador- ja té llesta la seva primera novel·la d'intriga que ha ambientat als seus paisatges predilectes de Girona i l'Empordà. Només cal que s'acabi de decidir. Insisteixo.


Unes obres i uns autors especialment recomanables en aquest temps estrany de calor i «cretinització general progressiva» en paraules del Sr. Pla de Llofriu. Ell, sempre preocupat per la moneda, quedaria estupefacte davant el formidable (mal) estat del deute públic. Els polítics no en parlen. Deu ser que no té importància. Estan ocupats en altres quefers i esbarjos paellers comandats pel superpolicia Trapero.





Agustí Vehí a la Rambla de Figueres, ciutat on va néixer i morir (1958-2013).






Josep Torrent, policia amb anys de servei i diferents destinacions a les terres de Girona.





COMENTARI:


Benvolgut Carles,

Vinc de llegir les novetats de Paraules de pas i m'he trobat amb el post de novel·listes i polis. Ostres! De seguit he pensat: segur que hi surt l'Agustí; i és clar...

L'Agustí és de la meva promo d'història (era més gran que nosaltres); i era de la colla crítica i moguda de la classe. Aquells quatre, cinc o set que sempre conspiren i riuen. La seva mort va ser un cop fort per nosaltres. Vam anar a l'enterrament, i certament et diré que des de llavors ens hem anat trobant més els supervivents. Quantes anècdotes, i quina gran persona... En parlem un dia d'aquests.

Fins aviat,

Jordi Casadevall.