dijous, 28 de juliol de 2016

Un voleio per l'Empordà Jussà






La plana del Baix Ter amb el teló de la carena i el castell del Montgrí.
Fotografia de Miquel Bohigas.






Adrià Pujol Cruells
Guia sentimental de l'Empordanet
Pòrtic. Barcelona, 2016. 272 pàgs.



























La primera vegada que vaig llegir el llibre no me’n vaig saber avenir. El meu compatrici Francesc Puntas va suportar estoicament els improperis que vaig proferir contra l’obra. I com que en Francesc és amic de tota la vida de la Teresa, la «llibretera còsmica», reina i senyora del Cucut de Torroella, hi havia el perill d’escampar la brama. Ras i curt: creia que es tractava d’una collonada colossal. Què pretenia l’autor bacanard? Venjar-se de la co-marca per pacificar el seu subconscient de neoxava? O també aprofitar una oportunitat excel·lent per matar els seus pares literaris: el biològic i l’hereu gravat del mas Pla? I deixem-ho dit: en Pujol Cofan i en Pla Casadevall durant temps varen estar lingüísticament empeltats. No sempre. Els avatars editorials varen propiciar el canvi d’un ciutadà de la vila del peix fregit empleat a la Caixa per un tenor barceloní a temps parcial.

Vaig prendre una decisió: deixar aparcat el relat Pujolcruellsià per a tornar-hi més endavant; no fos cas que la hipertensió tingués res a veure amb una impressió catastrofista.

Després de la quarantena hi he tornat. I vet aquí que ara apareix amb una perspectiva diferent: aquesta és una guia viscuda, autèntica, anticonvencional i no institucionalitzada. La col·lecció és volgudament heterodoxa tal com la va estrenar en Bezsonoff amb la seva Guia sentimental de Perpinyà.

Embafats de tòpics abrandats i excel·lències marquetinianes no estem acostumats a res més que la venda de circuits actius, seleccions hedonistes, rutes literàries, golfisme (verd) i tipismes més dubtosos que els musclos de roca. Me sap greu per en Martí Sabrià i totes les Costes Braves hagudes i per haver (Convention Bureau, Cruise Ports, Food & wine experiences, etc.). També ho lamento pel Sr. Ramon Ramos. En honor seu hem de recordar que cap dels gerents del Patronat de Turisme de la Costa Brava ha tingut formació o experiència en el món del turisme (i això que a Girona hi ha una Facultat del ram). Tampoc han passat unes proves selectives; la qual cosa s’exigeix a les cambreres de pisos. Així està el país.

I un altre gran què: l’autor ens vol fer creure que no exerceix d’antropòleg... i ho dissimula molt bé!



El tron de la Reina. Clots de Sant Julià entre Vulpellac i Canapost, arran del camí vell d'Empúries. Fotografia de Miquel Bohigas.


En Pujol Cruells per començar fa anar el trabuc: «L’Empordanet no existeix.» Només faltaria que li seguíssim la veta escandalitzant-nos al primer Déu vos guard. Però no ens negarà l’encert del seu admirat Miquel Torroella i Plaja, de Fitor, quan va encunyar «l’Empordà Petit». També que el noctàmbul de Llofriu va acabar d’afinar-lo amb «l'Empordanet». Això molts anys abans que la Generalitat republicana beneís les divisòries dels mercats setmanals amb una precisió de distància de peülla. Una mesura científica com qualsevol altre.

L’autor contribueix a la dèria fronterera dels indiketes tirant el compàs des dels Clots de Sant Julià per fixar els límits d’una renovada geografia. Gens original, per cert. Coincideix amb el Partit Judicial de la Bisbal d’Empordà. I com que Vilopriu del Terraprim xerrica, l’autor l’espolsa i ho compensa amb un retoc per la banda de Ponent afegint-hi -encertadament- Madremanya i Sant Martí Vell. Pel que fa a la qüestió, un servidor de vostès fa temps que manté la tesi que l’Empordanet de Dalt arriba exactament fins el pati de la Fleca Pons de Colomers.

Ja veieu que jutges i registradors de la propietat no els cal haver llegit el Sr. Pella i Forgas, tan buarenc com l’autor de la crònica sentimental que ens ocupa. A la plantilla del Ministeri de Justícia no hi ha geògrafs malgrat les queixes que d’antic ja feia el mestre Élisée Reclus. De més cap aquí, l’Informe Roca dorm el son dels justos en algun calaix polsós de vés a saber quina conselleria.

Indiferent als atzars humans, la surgència tel·lúrica dels clots de Sant Julià resta immutable i s’irradia constantment per «carreteres secundàries i camins vells» fins els confins de la co-marca...


La Gola del Ter. L'aiguabarreix del riu pirinenc a la Mediterrània. 
Fotografia de Josep Maria Borrat.



Pujol Cruells deixa dit que ell té cotxe i el Sr. Pla no n’havia tingut; la qual cosa explica una diferència no pas menor a l’hora d’escometre el repte. També l’edat. Quan tenia cinc anys i vivia a Begur, el seu amic Xavier Febrés publicava el primer llibre i Montserrat Roig declarava públicament que aquell era l’home de la seva vida. Els editors de Pòrtic podien haver encarregat aquesta guia a Febrés però es devien deixar impressionar per la conjuntura: el capdanser Sr.  Mas feia un pas al costat i deixava passar els joves... de més de quaranta anys, emergents i experimentals. Vet-ho aquí.

Quan «ha mirat aquesta terra» ho ha fet des de tres cims: el castell de Begur, el Quermany Gros i el Pedró de Pals. El Quermany és la talaia més desconeguda de l’Empordà. Una muntanya que és geografia i molta història. Josep M. Dacosta diu que és el mirador dels arrossars. 

Les panoràmiques desvetllen la sensibilitat. Des de la distància s’ha arribat a dir que el castell del Montgrí és un mugró. Pujolcruells, púdic, diu que és un botó. Carall Bernat, Cavall Bernat. Ha fet l'ullet als supervivents de la Lliga del Bon Mot.

En un pla amè refereix el «genius loci» planià com «El tarannà local». Servitud malifeta del català estàndard (de Tv3) i el peritatge lingüístic? Després d’exposar la jurisprudència que fa al cas reporta un breu però interesantíssim repertori de l’art de collonar amb dramatúrgia xava-indiketa. Referirem una escena viscuda al difunt restaurant l’Arc, de Palafrugell, que comanava un Avellí de nissaga palamosina i hostalera: «Una família barcelonina demana si tenen menú vegetarià. L’amo els diu: -Si voleu us mato un bròquil, però trigaré una mica, que els meus són criats en llibertat.»  Escena que evoca la viscuda per Francesc Pujols i Emili Tintoré. Quan el filòsof va convidar a dinar el crític de teatre aquest advertí: «-No vull plantejar-li problemes, perquè sóc vegetarià.» L’amfitrió va relativitzar: «-No es preocupi... Ja matarem un bròquil.»

I posats a fer, el nostre autor recorda que Jules Renard escrivia de lluny. Bé, fer-ho de prop tampoc és una certesa notarial. Diu que aparca a la pineda de Castell per emprendre una caminada fins al Crit. A Castell no hi ha pineda-aparcament. Trobareu un alzinar extraordinàriament atapeït amb ombra garantida. Es referia a la pineda d'en Gori de S'Alguer? Quan arriba a la cala en fa un elogi senzill i emocionat: «Cala del Crit, codolar inhospitalari encarat a xaloc, les barraques i els tamarius desnerits, les mortalles de troncs nus i l’aigua destil·lada per les divinitats, dubto que sospitessis tenir a l’abast de les ungles un lloc tan ben pensat com aquest.»




Església del veïnat de la Sala de Baix, a tocar de Foixà. Fotografia de Miquel Bohigas.


El capítol «Cinc ermites i una església» inclou un dogma imprescriptible: «L’Alt sempre serà l’Alt. El romànic de baix es caracteritza pel seu primitivisme. Per la seva opció de to menor, la d’intimar amb Nostramo sense dispendis a fons perdut. Economia és qualitat. Quan no són dins dels nuclis, l’emplaçament dels cultes funciona com una màquina de recular el temps. Duresa i llibertat. Fe, la que calgui, però sempre amb el benefici del dubte.» I una tria encertada: Sant Llop de Torrent, Sant Miquel del Molí de Pals, Sant Andreu de Pedrinyà (la Pera), Sant Pere de la Vall (Verges), Santa Cristina de Corçà i Sant Pau de Fontclara.

Un altre apartat troncal és quan passa llista als pobles i veïnats i anota unes descripcions mínimes, impressions sàvies i -si cal- cantelludes sobre cadascun dels llocs. I en aquest context és just recordar i retre homenatge a Anselm Quixal pel conjunt de la seva obra i la seva divertida i entranyable peça «L'úúúnica i autèèèèntica etimologia dels noms de pobles, llogarrets i municipis del Baix Empordà.» Un cas: «Sant Antoni. Abans era un barri mariner de Calonge. En Toni Blanch pescava la tonyina. Un vailet que tot just s'iniciava en l'ofici, veient els bots que feien les tonyines quan les treien de l'aigua deia: «¡Salten, Toni!». A tothom li feia molta gràcia, i van decidir que, encara que depenguessin de Calonge, eren un poble i havien de tenir un nom: Saltentoni. Quan es construí l'església neogòtica, el clero, amb un sol canvi fonètic i tres de gràfics, escombrà cap a casa rebatejant-lo com a Sant Antoni.»

Adrià Pujol adverteix: «Som dins d’una guia prenyada de confiança.» Per això conté tres «Apunts sentimentals per agafar aire» on no badoqueja per fora sinó que mira endins. El tercer el dedica a la quotidianitat dels caps de setmana i a l’accident domèstic que va protagonitzar la padrina: «Quan la casa va haver quedat en silenci, vaig inspeccionar el lloc de la tragèdia. Les sabatilles i el viso de l’àvia estaven esquinçats, estripalls per tota la cuina. De les calces gegants i color de carn en quedava la goma, entortolligada a l’aixeta de la pica. Però la seva bata acrílica de flors malves i taronges estava intacta, rebregada a terra.»  Superior.



Les Medes senyoregen la badia del Ter entre el Molinet i Cap Sa Sal.
Fotografia de Josep Maria Borrat.



Deixeu-m'ho dir: l’autor i un servidor hem professat devoció per un racó de Cassà de Pelràs: l’altell dels músics de cobla. Ell hi anava a fumar (quan fumava) i jo hi anava a esmorzar un llonguet amb xocolata (fins el tancament de la fleca de la Pera).

Faig elogi del valor de Pujolcruells: no s’ha mossegat la llengua per retratar amb murrieria els museòlegs de «la nostra Terra Mitjana» però el cum laude el guanya per dir el que molta gent pensa i calla sobre l’empastifat -i gràcies a Déu, desaparegut- retaule progre-kumbaià de Palau-sator que va perpetrar el pintor Lluís Bosch Martí amb el patrocini del capellà Nicolau Moncunill. Era un pastitxe. En Pujolcruells el titlla de «capipota». Ells varen atemptar contra l’art i els Guerrilleros de Cristo Rey varen atemptar contra ells. Varen tenir que fer jaç més d’una setmana per refer-se de la panadera. La teologia de l’Alliberament i la història de l’Art en resten agraïts.

«Zoo d’Empordà» és dedicat als homes i dones que vint-i-quatre hores al dia, tres cents-seixanta-cinc dies l’any, fan anar les calderes de la co-marca. Amb la consolidació estructural «de la crisi» han fet avenços: precarietat laboral, social i econòmica. També han tingut el privilegi d'encetar una nova era: la del «low cost». I ser els primers en conèixer un nou lèxic: mileurisme, emergència habitacional, prestacions alimentàries, pobresa energètica,  mercatrasto, pederàstia clerical,... Mentre, els prospectes oficials anuncien l'expansió de la felicitat guapa, sana, jove, divertida i rica del turisme «cool» i els seus fabulosos «impactes» a l’economia (de qui?). En Màrius Carol i els seus adlàters mai fan surar l’explotació extractiva. Això no toca, deia el Gran Timoner. També és contraindicat per les bones lletres.

I ara me reconciliaré amb en Bosch Martí fent memòria d’una pensada que em va confiar: la façana de la catedral de Girona no podria exhibir la seva majestuositat sinó fos per la tasca assignada als contraforts de l’absis. Sense la força dels braços no hi ha espectacle (o negoci). Les taules ben parades de la Cuina de l’Empordanet; el menú de la Gamba i l’Olla de Peix de la Badia de Palamós i Sant Antoni; el Bacallà i el Peixopalo de Palafrugell; la Cuina Popular del Peix de Roca de Begur; Pals i la Cuina de l’Arròs; els Tastets de Mar i la Clova, i la Cuina de la Poma de Torroella i l’Estartit; i la Cuina de la Ceràmica de la Bisbal són tributaris dels sofregits i les picades de magribins i sudamericans que treballen invisibles darrere els fogons de l'entreteniment gastronòmic petitburgès.

Per anar plegant veles deixeu-me observar una precisió, dos retrets majors i un extra: 1. Vall-llobrega no termeneja a mar; 2. M’ha sabut greu que no esmentés l’església de Sant Llorenç de les Arenes, vinculada amb els templers i els hospitalers de Sant Joan de Jerusalem (no és un ditirambe tarresià); 3. Els elogis bisbalencs són immerescuts i desmesurats. Recordo que planyien els palamosins quan per força major havien d’anar a viure a la Bisbal. Era com si partissin cap a terra d’infidels; 4. Avís per a navegants: l'Orquestra de Cambra de l'Empordà, la única empresa gestionada per l'Empordà Sobirà i l'Empordà Jussà, ha fet la fi del cagaelàstics.

Quan arribem a l’epíleg l’autor diu que ens estava esperant i ho fa des d’un Sant Sadurní que no apareix a la cartografia. Us haureu d’espavilar per trobar-lo. No hi ha pistes. Ha acabat la feina i s’acomiada: «Et dic adéu amb l’esperança que tu i els qui t’acompanyin vingueu a l’Empordà Petit amb aquesta guia guixotejada, amatents. Ostres, jo t’estimo, lector. He escrit pensant en tu.»

Adrià, ha estat un plaer passejar plegats per l'Empordà Petit. Per molts anys!



Pecats al vent.
Confessionari de l'església parroquial de Sant Pere de Pals.
Fotografia de Miquel Bohigas.







dijous, 21 de juliol de 2016

Sant Ferriol. El sant de les oques. I el meu.







Les oques es relacionen amb les vides de sant Ferriol i santa Eulàlia. Al claustre de la Catedral de Barcelona hi ha tretze oques; tantes com anys tenia Eulàlia quan va ser martiritzada.







Àngel Rodriguez i Vilagran
Sant Ferriol, soldat de Déu
Centre de Pastoral Litúrgica
Barcelona, 2016.


























Edició i comunicació catòliques

A Catalunya els benedictins i els cordimarians sostenen sengles editorials generalistes: Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Editorial Claret. A l’empara de la fórmula  canònica d’associació de fidels, el Centre de Pastoral Litúrgica (CPL) esdevé una editora especialitzada en culte i sagramentologia. En el sector privat Fragmenta Editorial ocupa un nínxol de negoci «des d’una perspectiva rigorosament aconfessional, publiquem llibres no religiosos sobre religions». Casos a part són les publicacions d’entitats com Cristianisme i Justícia, la Fundació Joan Maragall, la Facultat de Teologia, la Fundació Balmesiana o el Centre d’Estudis Pastorals, que recentment ha quedat subsumit per la universitat catòlica de Barcelona que per mor de no dir-se així ha adoptat la denominació d’Ateneu Universitari Sant Pacià. Al regne d’Espanya les universitats de darrera generació instituïdes per l’episcopat gaudeixen d’escàs prestigi acadèmic i social; a sensu contrari es valoren les promogudes per ordes religiosos.

Les publicacions, la comunicació (Ràdio Estel; el setmanari Catalunya Cristiana; el portal Catalunya Religió; l’Agència Flama de notícies eclesials; els projectes del Observatori Blanquerna en Comunicació, Religió i Cultura; els espais de religió a la premsa, la ràdio i la televisió; i altres accions promogudes per l’Església són objecte de subvenció per part de la Generalitat de Catalunya. Vegeu les atorgades en el decurs dels anys 2014 i 2015. Paradoxalment, la Direcció General d’Afers Religiosos a la mateixa guingueta atén una organització laïcista: la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.


El culte als sants

En ocasió del XVIII Col·loqui de la Societat d’Onomàstica (Girona, 1993), Mn. Josep Maria Marquès va començar la seva ponència dedicada als «Cultes de sants medievals» amb aquesta asseveració: «El culte als sants té entitat pròpia dins de la història religiosa; la santedat es troba al cor de l’experiència creient. Encomanar-se a un sant o a un altre és cosa que depèn de tradicions i imatges mentals, no sempre vehiculades per via jeràrquica, sobretot durant l’Edat Mitjana, i de matisos de l’espiritualitat, de vegades més interessada, com la que se’n serveix per demanar la seva protecció en circumstàncies de trasbals i sofriment, de vegades més aviat imitativa, per certs sants vistos com a model de perfecció.»

Marquès considerava que a casa nostra el tema era gairebé verge i per això  es va imposar la tasca pionera al bisbat de Girona. A hores d’ara aquell capellà, arxiver i historiador infatigable que va ser «el savi del carretó» estaria satisfet de poder revisar a l’alça i positivament els progressos en aquest domini: a les universitats s’han elaborat tesis doctorals i les revistes científiques han publicat articles d’investigació.

La línia de recerca és oberta a Girona i arreu dels Països Catalans. Tanmateix, seria negligible no esmentar el referent ineludible dels «Cahiers de Fanjeaux» que han centrat aquest interès en successives edicions dels seus Col·loquis. I permeteu-me aquí una expansió personal: Fanjeaux i l’Eremo delle Carceri són dos llocs que m’han colpit. «Locus amoenus» on he experimentat físicament i psicològica un benestar espiritual ple. Domènec de Guzmán i Francesc d’Assís s’hi fan presents.



Pel que fa a la divulgació, tres anys després de l’exposició del Dr. Marquès, el Centre de Pastoral Litúrgica va crear la col·lecció «sants i santes» amb un encertat format tant pel que fa als continguts com la materialització gràfica. El maig de 2016 s’ha assolit la fita de 240 títols. Aquest darrer número ha estat dedicat a sant Ferriol i n’és autor el Dr. Àngel Rodríguez i Vilagran, periodista i investigador de la cultura religiosa. Amb anterioritat havia publicat els corresponents a sant Mer i sant Narcís. El catàleg del Centre de Pastoral Litúrgica registra altres autors gironins: Mossèn Martirià Brugada amb vint títols; mossèn Joan Baburès amb el dedicat a Feliu l’Africà; i el P. Jaume Gabarró, monjo de Solius, a Bernat de Claravall.



Àngel Rodríguez i Vilagran, als estudis de Fem Girona on va ser entrevistat per Eduard Cid amb motiu de l'edició de Sant Ferriol. Fotografia Fem Girona.


Martirià Brugada compta amb una obra hagiogràfica considerable i per modèstia personal o política editorial no ha lliurat a les premses el dedicat a sant Martirià, el seu sant i de Banyoles. A les terres de Girona comptem veure aviat les monografies dedicades a sants, santes i advocacions marianes arrelades: Aniol, Farners, Dalmau, Tura, Telm, Afra, Mont, Creu, Àngels, Vilar. També travessar les Alberes per a recollir el santoral de les comarques catalanes de França: Elna, Coralí, Genís... Més encara com a marc d’una peça hagiogràfica excepcional: «Vides de sants rosselloneses». Els santuaris, les llibreries locals i les diocesanes d’una banda i altra de la ratlla n’han de ser difusors: Casa Carles a Girona i Siloë a Perpinyà.

Les congregacions han de trobar en la col·lecció una bona eina a l’abast. Recordem els processos de beatificació i canonització de Maria Gay (Llagostera), fundadora de les Religioses de Sant Josep de Girona (Vetlladores); Magdalena Aulina (Banyoles), fundadora de l’Institut Secular Operàries Parroquials (Casa Nostra); Facunda Margenat (Girona) i Fidela Oller (Banyoles), de l’Institut de Religioses de Sant Josep de Girona; Francesc Xavier Butinyà (Banyoles), fundador de les Filles de Sant Josep (Josefines); Joaquim Masmitjà (Olot), fundador de les Missioneres del Cor de Maria; Maurici Proeta (Castelló d’Empúries) frare agustí i Bartomeu Fanti Xiberta (Santa Coloma de Farners) frare carmelita. I la venerable Lliberada Ferrarons, obrera olotina de poca fortuna (en vida i en mort: la causa no avança).

Els ordes religiosos tenen l’afany de procurar sants i beats sortits de les seves rengles, amb una única excepció: la Cartoixa. «Cartusia sanctos facit, sed non patefacit», és la norma incrustada en l’esperit de la vocació cartoixana: la Cartoixa fa sants però no els revela.


La religiositat popular

Tradicions, costums i pràctiques cultuals peculiars s’inscriuen en la religiositat popular. Concepte que incomoda els antropòlegs per l’ambigüitat polisèmica i a la Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments per la deformació que poden arrossegar amb l'engalzament de supersticions i màgies. El «Directori sobre la pietat popular i la litúrgia» (2002) és concloent: «L’accent exclusiu en la pietat popular pot afavorir un allunyament de la revelació cristiana i l’assumpció indeguda o equivocada d’elements de la religiositat còsmica o natural; pot introduir en el culte cristià elements equívocs, procedents de creences precristianes; pot crear la il·lusió d’assolir la transcendència mitjançant experiències religioses viciades; pot fer que la funció dels mitjancers secundaris, com la Mare de Déu, els àngels i els sants, i fins i tot els protagonistes de la història nacional, suplantin en la mentalitat dels fidels el paper del únic Mediador, el Senyor Jesucrist (57).»

El santuari és el lloc per excel·lència del catolicisme popular i sant Ferriol en té dedicat més d’un. I aquesta devoció és la que ha propiciat que Àngel Rodríguez establís un relat a partir de les fonts existents en l’àmbit de l’hagiografia i l’etnopoètica, disciplina que ve a rellevar el folklore. Així sant Ferriol tan es presenta com un tribú romà que és martiritzat a la riba del Roine com el capitost d’una partida de malfactors i encara amb diferents derives. I quina possible correspondència tenen aquests «antecedents» amb el patronatge atribuït de tolits i baldats, un reguitzell de malures, vinaters, nedadors, lladres, nàufrags... i les oques? Deixarem la resposta pendent per tornar-hi un altre dia. Ara toca felicitar l’autor pel treball i el Centre de Pastoral Litúrgica per la tria. La tasca ha de continuar.



Goigs de Sant Ferriol d'Olot editats en la festa onomàstica de 2008.




Àliga nova del barri de sant Ferriol d'Olot. Festes del Tura de 2014. 
Fotografia d'Adrià Costa.







diumenge, 17 de juliol de 2016

Els béns culturals, entre la protecció i la incúria







La clau al pany. Porta de l'església de Santa Maria de Granollers de Rocacorba.
Fotografia de Miquel Bohigas.




Amb en Miquel Bohigas un matí de juliol vàrem anar a (re)visitar elements del patrimoni cultural de la Vall de Llémena. A l’hora de partir no teníem definit el recorregut. L’atzar ens va conduir a immobles històrics amb estats de conservació ben diferents: del manteniment acurat a l’abandó absolut.

Vàrem marxar en direcció a l’Argelaguet per complaure’ns a la vista de la restauració de la capella de Sant Bartomeu de Segalars. Una actuació que mereix reconeixement. El mateix succeeix amb el palau dels Margarit, el castell de Sant Gregori, tot i que l’exterior ha pres un aire de mansió de Beverly Hills amb una escenografia dubtosa; sembla una di(versió) de jardinet de nans de pedra artificial per a estatunidencs.

La primera parada va ser a Santa Maria de Ginestar. El rètol és ben visible i de qualitat, convida a la visita i obre expectatives. La realitat però és diferent. La baixada condueix a un enlloc inhòspit: un camp de conreu i una llenca d’accés barrada per un cadenat. Vàrem esquivar el destorb avançant enmig de l’herbei -a l’alçada dels genolls- mentre darrera una tanca en Rocky, el pastor alemany de Can Geca, bordava els visitants intrusos. Providencialment, l’Àngel feinejava per allà, ens va veure i va venir a auxiliar-nos. Sort en vàrem tenir. Va ser un bon guia pels exteriors del temple, la font, el cementiri i l’antiga passera del camí ral. L’amic -i en aquesta ocasió també cicerone- ens va detallar les vicissituds de l’edificació i l’entorn en els darrers trenta anys. La nau i el campanar amenacen ruïna i el cementiri també està deixat de la ma de Déu. La paperera que ningú buida és testimoni mut de l’infortuni. Seria una catàstrofe deixar ensorrar un monument amb més de mil anys d’història. A l’acabar la visita l’Àngel, hospitalari i generós, ens va convidar a beure aigua fresca del pou i fer petar la xerrada a l’ombra dels arbres que mima amb gust de botànic. No vàrem parar de comentar el jardí i les plantes. Un oasi de frescor vegetal.




Relleu de la Mare de Déu a la façana de l'església de Granollers de Rocacorba.
Fotografia de Miquel Bohigas.


D’allà férem cap a Granollers de Rocacorba. Al passar per Llorà vàrem retre homenatge al campanar. Evoca ressons pirinencs; qualsevol diria que estem a Boí o les Valls d’Andorra. Sant Pere és la joia arquitectònica d’aquest petit terrer.

A Can Perot ens deixaren la clau de l’església. Ni en Miquel ni jo havíem accedit mai a l’interior. Gran sorpresa. Aquella és la catedral de la Vall. Cap altra edifici té les seves dimensions. La nau és pintada de poc i s’ha restaurat la façana i la coberta recentment. El conjunt -inclòs el comunidor tan singular- fa patxoca i l’estat és immillorable. La nostra enhorabona. La imatge de Santa Maria de la façana sembla esculpida per un avantpassat d’en Piculives: barroca i generosa, està flanquejada per angelots panxuts. El conjunt exhala nodriment, satisfacció i catxassa.

De retorn, vàrem fer parada a la plaça del poble de Sant Martí on a més de retre homenatge a l’escultura del patró local –aquesta sí- de Piculives, tinguérem ocasió de contemplar detingudament una altre escultura: la que enguany s’ha erigit per a rememorar la revolta remença. Llàstima que cap placa explica el significat, identifica l’obra, l’autor i la data d’instal·lació. A en Miquel li recorda algunes obres de Chillida o d’Oteiza. Pel que fa a la paret on està encastada la figura de sant Martí arreu se cita com a torre; modestament crec que es tracta d’un comunidor.

Al terme de Sant Martí ja hi ha dos monuments dedicats a la lluita pagesa contra els mals usos feudals que caldrà inscriure amb tot mereixement als Monuments Commemoratius de Catalunya. L’altre, es localitza al camí d’accés a Can Sala de Granollers; aquell casal ha estat restaurat amb encert i la pairalia es manté amb dignitat. Prop d’allà, però, l’ermita de Sant Julià amenaça ruïna imminent. L’ajuntament té una mala peça al teler. En prendrà consciència? Encara s’hi és a temps per a impedir el pitjor.

Finalment, enfilem cap a les Serres. Santa Cecília, encimbellada dalt el turó suau, convida el passavolant. La perspectiva d’ascensió i acostament reporta una mena de deix iniciàtic. L’entorn es manté pulcre i net. Des de la seva talaia, sant Roc es deixa veure. I sorpresa! Enrondallémena, l’aplec literari i musical -que enguany ha celebrat el seu desè aniversari- ha procurat un regal permanent: un apropiat i discret punt de lectura. Com diuen els gavatxos: «-Quel détail!». Una bona pensada que cal agrair a les persones i entitats que ho han fet possible. A veure si l’Albert Parareda relata els ets i uts a la Blocteca de Sant Gregori.

De camí a Sant Gregori  en Miquel explica la facècia dels nens i nenes dels masos del rodal quan fa més de mig segle anaven a estudi a Sant Martí. L’Esperança Vendrell, la seva companya, ho feia a peu des de Can Abellà, pràcticament a tocar el Pla de Sant Joan. A l’hora de dinar els vailets anaven a la riera a cercar branquillons per a encendre el foc i així poder escalfar la carmanyola al caliu.

També va comentar el bany a les gorgues. I ves per on, aquella tarda en Francesc Puntas m’enviava un «clipping» on, entre altres notícies i enllaços, n’hi havia un dedicat al tema. Igualment, me vaig assabentar que la Maria Viñolas de Peradalta havia canviat l’adreça del seu web Records del molí; imprescindible per a conèixer la història humana de la Vall.

El patrimoni cultural de la Vall de Llémena té actius però també mancances que es perpetuen perillosament. Els poders locals cal que responsablement prenguin mesures per a redreçar casos que poden esdevenir irreversibles. En postulem tres:

1. Les oficines municipals han de disposar d’una còpia de les claus dels edificis religiosos i els cementiris per facilitar la visita de veïns i forasters. Altres ajuntaments així ho fan i amb l’únic requisit de deixar el DNI com identificació i penyora. Tot això sens perjudici de les consuetuds.

2. Els ajuntaments de Sant Gregori, Canet d’Adri, Sant Martí de Llémena i Sant Aniol de Finestres han de prendre accions immediates per a la conservació, manteniment i divulgació del patrimoni cultural. De què serveix tenir immobles catalogats si no es fa res per a impedir la seva degradació i pèrdua?

3. Les mateixes entitats locals o la mancomunitat han d’aplicar un pla de senyalització de masies i llocs per mantenir viva l’onomàstica i una toponímia genuïna. “Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, deia Salvador Espriu.




Punt de lectura a Santa Cecília de les Serres.
Fotografia de Miquel Bohigas.





dimarts, 12 de juliol de 2016

Girona - Gérone






Exterior de l'edifici de la Casa de Cultura de Girona. Fotografia de Miquel Bohigas.




La Fundació Casa de Cultura és un ens de la Diputació de Girona. Un artifici més que la corporació provincial afegeix a la seva flota d’organismes, consorcis, societats i empreses satèl·lits. La Casa de Cultura manté l’esperit hospicià concebut pel bisbe Lorenzana: acull iniciatives exteriors i manté una acció pròpia limitada. No obstant això, no li manca res: plantilla nodrida, pressupost generós i carcassa de primera. Per entendre’ns: una barraca de platja dotada amb un aixovar de casino «royal».

L’Ajuntament de Girona té un estol de centres cívics, educatius, culturals, museus i biblioteques, que gestiona directament sense òrgans especials de govern, secretaria, intervenció i tresoreria. La Diputació, no. Això fa les delícies a una casta de privilegiats: els funcionaris amb «habilitació nacional» (d’Espanya) i el seu cercle immediat, que així poden acumular diferents llocs de treball amb el sobresou corresponent. Ah! compatibilitzats dins la mateixa jornada laboral. Mentre, hi ha politòlegs de saló que tenen les penques de predicar la Nova Gestió Pública. I un be negre amb potes rosses!

La Casa de Cultura manté la dinàmica de fa quaranta anys, quan n'era responsable el Dr. Enric Mirambell, i cap dels successius directors i directores han fet res per actualitzar-la. El Centre Cultural la Mercè, Caixa Fòrum, la Fundació Valvi i la Fundació Rafael Masó marquen la pauta a la ciutat. En l'àmbit metropolità, la Factoria Cultural Coma Cros de Salt, esdevé un model de referència.

I vet aquí que es continuen organitzant activitats com en els vells temps quan se celebrava el final de la temporada amb una exposició de labors de «lagarterana». Sembla que no s’han assabentat que a Girona ara mateix l’ensenyament de la llengua francesa l’oferta l’Escola Oficial d’Idiomes, l’Aliança Francesa i una dotzena d’acadèmies. Pel que fa a l’anglès «c’est pareil». Fa quaranta anys no existien i era justificada la labor de suplència.

Els coreligionaris del Sr. Artur Mas es defineixen «bussines-friendly» i fan bandera de la col·laboració público-privada, però els rectors de la Casa de Cultura obvien el principi de subsidiareitat. És marca de la casa la duplicitat i triplicitat de concurrències amb administracions que tenen competències exclusives. La legislació local ho aguanta (quasi) tot i quan es promulga la Llei de racionalització i sostenibilitat es posa el crit al cel.

Ara mateix, la Casa de Cultura acaba de licitar la contractació de cursos de francès i anglès per als propers dos anys per un preu total de 162.711,06 €. Import que supera el que dedica l’Ajuntament de Girona a les activitats de la xarxa de centres cívics (125.016,00 €), el pla d’actuació de joves desocupats (100.000,00 €) o les ajudes econòmiques a famílies per habitatge i pobresa energètica (150.000,00 €).

Diferentment, l’Ajuntament de Figueres convoca beques per estudiar francès o alemany a l’Escola Oficial d’Idiomes de la ciutat. Una mesura racional de foment.

La Diputació i l’Ajuntament de Figueres estan governats per la mateixa força malgrat els comportaments oposats. A la capital de la província administren la rutina sense considerar l'entorn. A la capital de l'Empordà apliquen polítiques públiques de doble recorregut: beneficiar el ciutadà i recolzar els equipaments i serveis del municipi.


Desitjo tot l’encert al nounat Partit Demòcrata Català. Me’l començaré a creure el dia que a la Casa de Cultura desamortitzin l’expòsit polític que es manté atrinxerat en aquella baluerna i quan la televisió del comte de Godó rellevi l’enterrador de Caixa Girona com marmessor de la quota convergent en el programa del Sr. Cuní. Serà qüestió d’esperar els cent dies de cortesia.




Pegats a la façana de la Casa de Cultura de Girona. Fotografia de Miquel Bohigas.







dimarts, 5 de juliol de 2016

Gronxadors, la xocolata Torras i Dipsalut







Gronxadors de Xocolates Torras. Parc de Sant Salvador. Santa Coloma de Farners.
Fotografia de Miquel Bohigas.



A Sant Martí Vell, quan jo era un nen, l’ajuntament administrava misèria. Els homes de tan de tan eren cridats a fer la «prestació personal» que establia el dret municipal: dedicar un matí de diumenge -a pic i pala- per tapar els clots dels carrers, reparar els camins o netejar la riera. Les poques bombetes públiques existents eren de 20; just per a veure el pal, orientar-se i no ensopegar. La carretera no era enquitranada. El camp de futbol feia justícia al nom: ras, sense porteries ni vestidors. La mainada per entreteniment disposàvem d’un «columpio». Un gronxador no homologat (una noció desconeguda) que feia les delícies de nens i nenes. No va costar ni cinc: el va regalar Xocolates Torras com tans d’altres escampats arreu de la geografia gironina. Molts encara continuen en servei i han pogut evitar la condemna de ser declarats béns etnogràfics i consegüentment confinats a un Museu de la Infància.

Mentrestant, la Diputació de Girona -sempre en les millors mans- no fa massa anys va crear un organisme per a gaudi de directius, assessors, personal de confiança i altres més o menys amistançats amb els qui remenen les cireres polítiques o burocràtiques: Dipsalut. I vet aquí que en un territori on la pediatria clínica està abandonada, els dependents no tenen la pensió que per dret els pertoca, les places de residències geriàtriques tenen unes capacitats insuficients i les llistes d’espera de consultes i cirurgies són vergonyants, es manté luxosament una administració que competeix directament amb l’Agència de Salut Pública de Catalunya. I d'aquí que entra en escena la genialitat daliniana dels parcs de salut: els gronxadors provincials del segle XXI. No són gratuïts, valen una picossada i per si no n’hi ha prou encara s’aboquen més recursos per a «dinamitzar-los». Dinamitzar, no dinamitar.

Quan passo davant d’un d’aquests artefactes no hi veig ningú. Si algú gosa fer anar la maquinària prendrà mal. I vet aquí que n’hi ha fins i tot davant la residència de Palau Sacosta de Girona on els interns no poden sortir per mor del seu estat físic. L’enginy està per estrenar però la imatge escandinava és efectista. Llàstima que aquest país només s'assembla a Dinamarca a l'hora de tributar però no de fer justícia fiscal.

Dipsalut enguany destina la quantitat de 55.857,68 € (com afinen el cèntim, eh?) a l’Alt Empordà per a dinamitzar els parcs urbans i les xarxes d’itineraris saludables (les fletxes multidireccionals en un mateix post que fan dubtar cap on anar). Pel que fa a les restants set comarques cadascuna té un pressupost.

I també enguany resulta que la Diputació –la casa mare- destina 22.500,00 € (rodons) a la promoció i comercialització per a tota la Xarxa de Mercats Sedentaris de la Província de Girona.

Quina regla objectiva de repartiment fan anar? Cap. La Diputació té un mal endèmic: massa recursos, dependència del clientelisme polític i govern digital (a dit). Per què no es publiquen les balances dels recursos assignats als ajuntaments un a un? Les desigualtats són clamoroses. Mentre l'equip de govern es mira el melic, un diputat provincial ha tingut la decència de passar comptes. La resta de l'oposició, no sap no contesta. I els 221 alcaldes de la província muts i a la gàbia. Partitocràcia i caciquisme. A Ítaca, així?





Parc urbà de salut de Sant Gregori. Vall de Llémena. Fotografia de Miquel Bohigas.




Indicadors d'itineraris saludables i senders. Sant Gregori. Vall de Llémena.
Fotografia de Miquel Bohigas.