dijous, 28 d’abril de 2016

50 anys de l'Escola d'Hostaleria





Presentació del llibre Atenció, cuina! Continuem el viatge.
Diari de Girona, 15 d'abril de 2016. Fotografia ACN.



A mitjans d’abril vaig llegir que l’Escola d’Hostaleria de Girona celebrava 50 anys i que per això s’havia publicat un llibre amb el padrinatge (?) dels germans Roca, a cura del periodista Salvador Garcia Arbós, a. Gadafi, que s’autoanomena foodie i que suposo speechwritter del ram.

Com a antic alumne, em feia gràcia tenir el llibre de record. El dilluns dia 18 vaig anar a les nou del matí a l’Escola amb la intenció d’obtenir-ne un exemplar, però unes secretàries em varen dir que no podia ser, que el llibre es regalaria als assistents al sopar commemoratiu. Els vaig dir que jo no estava per sopars, que el llibre ja s’havia presentat en societat i que el volia comprar i res més. No hi va haver manera. Això sí, es van apuntar les meves dades amb la vaga promesa de «dir-me alguna cosa» més endavant. I ara, la veritat sigui dita, tant m’és. El «protocol» m’ha fet passar les ganes, encara més quan he vist les fotografies del sopar al Diari de Girona. Hi apareix una bona representació de la caspa provinciana, amb el president Puigdi rodejat de fans delerosos de selfies.

Dubto que els artífexs de Temporada Alta i Joc de Trons passessin per taquilla. Per a tots aquests la profecia de Francesc Pujols és un fet quotidià: ho tenen tot pagat.

La glamurositat de l’esdeveniment va impedir que el senyor Vicent Andreu fos convidat a pujar a l’escenari: ell, que va ser qui va obrir la porta de l’Escola el 8 de novembre de 1965 i que ha format centenars de professionals. Quina canallada! Quina Gironeta més guapeta, tonteta i merdeta!



Celebració del 50è aniversari de l'Escola d'Hostaleria. Les autoritats ocupen el cadafal.
De qui se'n riuen? Fotografia de Marc Martí / Diari de Girona / Multimèdia.


El president Puigdemont tocant l'harmònica. Sopar del 50è aniversari de l'Escola.
Diari de Girona, 22 d'abril de 2016. Fotografia de Marc Martí.




dimecres, 20 d’abril de 2016

La Regla de sant Benet, dels monestirs a les escoles de negocis

Sant Benet sosté la Regla entre les mans. Pintura de Montserrat Gudiol (fragment superior), 1980. Abadia de Montserrat.

La Regla instituïda pel patró d’Europa esdevé la norma de vida dels monjos i monges benedictins, cistercencs, trapencs i camaldulencs.

Sorprenentment aquests darrers anys ha guanyat vigor per una nova utilitat: la governança d'empresa. La Regla ha passat de ser considerada una antigalla venerable a manual de referència per a dirigents societaris.

Cap savi exegeta hauria pogut capir que el compendi monàstic per excel·lència esdevingués una eina  metodològica al servei de l'empresarialitat.

Una pauta monàstica

La Regla de sant Benet és el codi genuí que vertebra el règim personal i comunitari dels monjos i monges que la professen. La Regula benedicti data de mitjans del s. VI i per la seva preeminència espiritual i jurídica diàriament se’n llegeix un capítol abans de la pregària de Completes. Darrere la seva prelació apareix immediatament el servei de l’abat, el superior institucional: «La r. i l’abat són dues formes de presència del Crist al monestir».[1]

La Regla esdevé un patrimoni del monaquisme malgrat que determinades situacions descrites hagin desaparegut o d'altres siguin d’impossible compliment: «La meitat o les tres quartes parts de la RB no són observades en els monestirs benedictins, i seria anacrònic de pretendre que fos altrament».[2]

A la Catalunya contemporània dos abats i una abadessa s’han succeït en la tasca d’interpretar el precepte -des d’una lleialtat actualitzada- a l’esguard de la seva experiència personal i generacional. En tot cas la intencionalitat ha estat pedagògica/catequètica i no pas exegètica/crítica. Primer fou l’abat de Montserrat, Cassià M. Just[3]. Hi va seguir l’abadessa de Sant Benet, Montserrat Viñas[4]. I a hores d’ara ho fa l’abat de Poblet, Octavi Vilà dins l’apartat «Els capítols de l’Abat» a Internet.[5]

Quan sant Benet va escriure la Regla tenia 70 anys. El P. Cassià la va glossar amb 55 anys, dels quals 39 com a monjo. La M. Montserrat ho va fer amb 51 anys de vida claustral. F. Octavi va ser elegit abat amb 54 anys, quan portava nou anys com a monjo i 7 mesos com a sacerdot.

El P. Cassià i la M. Montserrat varen fer els comentaris seguint un a un els setanta-tres capítols. F. Octavi no segueix un ordre lineal. El primer comentari el va fer el dia 6 de desembre de 2015 -tres dies després d’haver estat elegit abat- i el va dedicar al capítol LII «L’oratori del monestir», i cita les aportacions antecedents del P. Cassià i la M. Viñas. Al mes just de la seva elecció va dedicar la lectura al capítol II, «Com ha de ser l’abat».

F. Octavi en aquest període d’arrencada ha publicat 11 comentaris entre el desembre de 2015 i el març de 2016. Ha repetit comentari del capítol LXVI «Els porters del monestir». Per què?

Capítol LXVI

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti «Deo gratias o Benedic», 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que l'hi doni un germà més jove.
6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries; és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes.

8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

El P. Cassià bàsicament centra el seu comentari en el dilema entre la separació i la comunió dels monjos amb el món. Com resoldre la tensió entre la vida retirada i el compromís amb els exclosos.

La M. Viñas pren com a objecte de debat l’acolliment i l‘hospitalitat del monestir.

Com obrir-se de portes enfora en equilibri amb l’interior. I, sobretot, en la necessitat de discernir les sortides del monestir per part de les monges.

F. Octavi segueix les passes de la M. Viñas en la seva reflexió del 20 de desembre de 2015. El de 13 de març de 2016, però, se centra en la imatge que projecten els monjos a l’exterior i la conveniència  que no tinguin amics, i per això recorre a les tipologies relacionals que va establir Josep Pla. Vet-ho aquí:
«De cara a fora donem una imatge del monestir, de la comunitat. No sols el porter, tots som porters ocasionals, tots som imatge del monestir en un moment o altre. Quan tractem amb algú no som tal o qual, sinó monjos de Poblet; tant si anem al metge com si anem a classe, si viatgem en tren com si conduïm. Potser el porter ho és encara més i hauria de ser, com deia Josep Pla d’ell mateix, un home molt lent, carregat del sentit del ridícul, fins i tot quan es tracta de cultivar una amistat. Sempre creient que la nostra persona els carregarà i els amoïnarà. I com Pla potser coneixem molta gent, però no hem de tenir gaires amics. Pla creia no haver inspirat mai cap passió, ni entre els homes ni entre les dones, ja que en aquest aspecte de la vida deia que hi ha tres categories: els amics, els coneguts i els saludats. Rarament ell havia arribat a conegut. Havia format part del bloc dels saludats. Tots els qui s’apropen, truquen o escriuen al monestir haurien de ser com a mínim dels saludats; alguns, dels coneguts; i cap, dels amics, si entenem per amics els qui reben confidències de la nostra vida comunitària. Una distància mínima de respecte envers els qui s’apropen, truquen i entren al monestir; en ells hi ha el Crist i per això han de ser rebuts amb caritat i respecte, sense oblidar el que diu sant Benet, que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però que si els troba o els veu que els saludi humilment, que siguin dels saludats que diu Pla, potser dels coneguts, però no més enllà.»

Deixant a part l’opinió que pugui suscitar la pauta de la lectura populetana, cal posar en evidència el fet que cap dels comentaristes de la Regla ha esmentat la relació i tracte amb els benefactors del monestir i, si escau, quin rol mereixen en la trilogia interpersonal planiana.

Una font de cultura empresarial

El monestir de Montserrat ha organitzat dues edicions de les jornades «Valors i lideratge: la Regla de Sant Benet, un camí per a una bona direcció.» Els ponents han estat monjos amb tasques executives (el prior i el majordom-administrador) i consultors independents. S’adrecen a empresaris, emprenedors i directius amb l’objectiu de millorar habilitats de lideratge i d'aprofundir en l’autoconeixement, amb aquesta justificació de motius: «La Regla de Sant Benet, directa i concisa, és totalment interpretable en clau d’empresa, si es fa un paral·lelisme amb les organitzacions actuals. En aquestes jornades s’analitzarà aquest document, com proposa l’organització del temps i de l’espai, com configura i què caracteritza la seva cultura, la forma com treballa la socialització interna, la integració i la seva adaptació. Al costat de persones que la tenen com a guia de la seva vida, a les jornades s’extrauran factors de lideratge, d’organització corporativa i valors que serveixen també en la gestió de les empreses. Utilitzant el model de la Regla, els participants descobriran els elements necessaris per a posar en marxa un model corporatiu que duri i que tingui èxit.»

La imatge del monjo taciturn amb el cap cot i abocat a l'scriptórium queda enrere. Els monjos de Montserrat perseveren amb competència reconeguda en el conreu de les ciències socials, humanes, eclesiàstiques, la música i el cant, però s’obren a fenòmens nous com la gestió d’empreses o el turisme.

Naturalment, tot això implica obertura i relació amb les persones. Allò que amoïna l’abat de Poblet. Estranyament, cal dir; atès que el cenobi de la Conca de Barberà té instituïda una Germandat amb finalitats ben diferents a la dels Oblats seglars montserratins. Tanmateix, les dues abadies tenen constituïdes fundacions per a l’administració de partenariats i mecenatges.

D’altra banda, l’herència de sant Ignasi de Loiola[6]també és objecte d’anàlisi per diferents autors des del management[7]. No és aliè el fet que els jesuïtes comandin una complexa organització i que dirigeixin centres de referència com l’escola de negocis ESADE.

Un monestir és una comunitat d’homes i dones que cerquen Déu, a qui els cal organització per poder fer realitat la seva vida. Benet de Núrsia va saber resoldre-ho i ara, mil cinc-cents anys després de la promulgació de la seva Regla, el món secular estudia i aprèn del seu encert. Ad multos annos.


[1] Bernabé Dalmau. Lèxic d’espiritualitat benedictina. Abadia de Montserrat, 1987,  202.
[2] O.c.,  203.
[3] Regla de sant Benet; amb glosses per a una relectura de la Regla benedictina per l'abat Cassià M. Just. Abadia de Montserrat, 1981.
[4] Montserrat Viñas i Santos. La Regla de sant Benet: un camí per viure l'Evangeli (pròleg de Teresa Forcades). Abadia de Montserrat, 2012.
[5] http://www.poblet.cat/
[6] Chris Lowney. El liderazgo de los jesuitas. Sal Terrae, 2014.
[7] Juanma Roca. El líder que llevas dentro. Inteligencia espiritual para el triunfo en la vida y en la empresa (prólogo de Luis Huete). Alienta, 2012.



Sant Benet amb la Regla. Escultura de Domènec Fita, 1999.
Fornícula de l'arc d'entrada al monestir de Sant Feliu de Guíxols.


diumenge, 10 d’abril de 2016

Més que MES és RES





La bombolla de les Administracions Públiques segueix inflada.
La classe política no vol sentir parlar d'esporgades. Fins quan?
Fotografia de Miquel Bohigas. Can Sala de Granollers de Rocacorba, 2012.




Aquest diumenge El Punt Avui dóna notícia de la celebració de les Primeres Jornades Municipalistes de MES (Moviment d’Esquerres). La informació ocupa uns pocs mòduls i cal parar compte per a no passar-la per ull.

No entraré a fer consideracions sobre MES (ja s’ho faran), però no puc resistir-me a expressar la meva sorpresa davant la resolució amb la que conclou el pensament estratègic vessat a la costellada.

Es demana la supressió «immediata» de la Llei de racionalització i sostenibilitat de l'Administració Local «perquè considerem que aquesta llei ataca l’autonomia local i impossibilita fer una bona gestió municipal.»

A més (amb minúscula) volen «Establir clarament limitacions en l’acumulació de càrrecs mitjançant un protocol acordat a nivell nacional.»

Ambdues resolucions són una solemne bestiesa, i això goso afirmar-ho humilment després d’haver treballat més de trenta anys a l’Administració Local.

La Llei de racionalització ha quedat curta respecte l’abast que havia d'assolir i que recollia l’avantprojecte. La pressió del lobby d’alcaldes espanyols i catalans va impedir-ho. Varen pesar més els interessos partidistes i personals que la necessitat de reduir i simplificar estructures de (mal) govern. Esporgar el jardí d’administracions del sector públic local: diputacions, organismes autònoms, empreses públiques, consorcis, fundacions i altres ens instrumentals de gestió; cataus de col·locació de càrrecs absentistes, assessors sense formació ni experiència, vividors garrenys i altres paràsits en quantitats i despeses desorbitades. Aquí sí que hi ha camp per a retallades: qui retalli el retallador bon retallador serà.

D’altra banda, advocar el nombre d’acumulacions de càrrecs i no dir res sobre la limitació de mandats, l’eliminació de càrrecs de confiança i la consecució de llistes obertes és un passatemps que entorpeix tot intent de regeneració. La democràcia queda segrestada pels aparells dels partits: una variant de la democràcia orgànica i el centralisme democràtic dels totalitarismes.

I encara més: tota l’argumentació i el llenguatge és un déjà vu dels socialistes de Catalunya. Exactament, la que va encunyar la tecnocràcia de la Diputació de Barcelona fa vint-i-cinc anys.

La darrera entrevista a la presidenta de MES deixà clar que més que MES és RES (Resistència dels de Sempre?).

També avui el diari ARA publica una entrevista a l'escriptor Juan Marsé que sense tallar-se un pèl diu: «Estic fins als nassos de la classe política, la d'aquest país i la de l'altre, perquè ara sembla que ho has d'anar aclarint. No tinc ganes de parlar-ne. Que els donin pel cul a tots.»

El seu malestar no se'm fa estrany.




Recomanacions políticament correctes en una paret de Porto (Portugal).
Fotografia de Miquel Bohigas, 2010.