dimarts, 22 de març de 2016

Quan jo anava a estudi






«Som el que ens va fer la infància.
I vivim per la memòria, aquesta tomba plena de vida».


Obra completa, volum 3. Cicle de la terra natal II.
Cossetània edicions, Valls, 2007, p. 34.





L’escola Vedruna

Aquests dies es commemoren els 190 anys de la fundació de les Germanes Carmelites de la Caritat que ara es fan dir «Vedrunes» en record de Joaquima de Vedruna, la seva fundadora. I he recordat que amb elles vaig començar la meva «carrera» educativa. Ara també són notícia els abusos a centres educatius dels germans maristes, però de la pederàstia en faré esment en un proper post dedicat als meus anys d’internat al Seminari Menor de Girona.

Els meus dos primers records escolars se circumscriuen al col·legi vell de les «hermanas» de Palamós. Un va tenir per escenari el menjador dels caganius. Era l’hora de dinar i em donaven cullerades de sopa mentre en un racó algú tocava el piano. En una d’aquestes em vaig girar i per la finestra vaig veure passar una dona amb un mocador de cap de color vermell, abans peça obligada quan feia tramuntana. Com que la meva mare també portava un mocador del mateix color, vaig pensar que era ella i.. ja hi som pel tros!: la sopa en orris i jo vinga bramar sense aturador.

El següent i darrer episodi vedrú va ser al pati. Era reduït, gris i estava decorat únicament amb una petita imatge mariana sobre la porta d’accés interior. Un dia estava jo arraulit en un racó i, en aquestes, el meu pare que passava per allà a prop s’hi va acostar per a mirar d’ullar-me de lluny. Quan em va veure tan indefens i sol se’m va endur cap a casa.

Quan va arribar l’hora d’iniciar l’alfabetització –ara en diuen lectoescriptura– va ser el moment de canviar d’escola; la coeducació encara va trigar anys a implantar-se. El destí va ser cals hermanus: així era coneguda l’escola de La Salle. Jaume Ministral, que abans de ser escriptor va ser mestre a Palamós, ho va clavar: «Tots els qui sabem llegir i escriure hem tingut un mestre, una mestra, un hermano o una madre, que amb seguretat hem oblidat i la figura del qual reconstruïm amb un gran esforç de memòria. Però la seva imatge s’esborra tot seguit». (Nosaltres, els mestres. Pòrtic, Barcelona, 1980, p. 7).


Amb el meu pare davant de casa.


A la galeria de casa amb en Xip, el gos de la Letra que m'estimava molt.

Donant un petó a una de les meves primeres xicotes: la Maria Carme Bravo.



La Salle

La presència dels germans de la Salle a Sant Joan de Palamós comença amb la fundació del Colegio Comercial Hispano-Francés, que es va instal·lar l’any 1905 en un xalet pompós al Parque, que s’ubicava a l’illa de carrers on ara hi ha el CAP Caterina Cargol. Amb posterioritat es va construir el nou col·legi, que malauradament ha quedat deformat i subsumit en el complex actual. L’arquitectura responia al cànon afrancesat i fins a cert punt aristocratitzant –com l’escut– que caracteritza els orígens de l’institut laïcal fundat a Reims el 1682.

Quan ara llegeixo disquisicions sobre pedagogia lasal·liana no puc reprimir certa consternació. Vaig aprendre les lletres i els números memoritzant els caràcters impresos en un cartell que es feia aguantar entre el cul i el respatller d’una cadira. Un alumne avançat era l’encarregat de fer-nos cantar el signe que assenyalava amb un regle de fusta. Mètode que també valia per a les taules d’aritmètica. Quan ja estàvem més o menys entrenats apareixia l’institutor: en Pere Vilardell. Seglar i antic alumne, s’havia quedat a l’escola com a auxiliar. No tots els germans tenien titulació oficial. L’Estat ho permetia en virtut dels privilegis establerts pel Concordat amb la Santa Seu (1953): les institucions d’Església gaudien d’un fur propi. Aquesta circumstància de manca de formació reglada també es va donar en els religiosos del camp de la infermeria (hospitalaris, camils, vetlladores, etc.). En aquest sentit la Llei general d’educació de 1970 va ser un revulsiu. Per això les congregacions dedicades a l’ensenyament varen instituir les seves pròpies escoles normals de magisteri que més endavant varen acabar fusionat-se prenent el nom de Blanquerna, peça clau en la creació de la URL.

Els baixos de l’edifici eren destinats a les aules. El pis l’ocupava la residència de la comunitat i la capella. Quan fora de les hores de classe havíem de comunicar alguna cosa, premíem un timbre i un germà ens obria des del pis a través d’un enginy mecànic de corda i, sense baixar l’escala, ens preguntava què volíem. Un porter automàtic avant la lettre que estalviava baixar i pujar escales. La domèstica de la comunitat (cuina, neteja, roba) era la Clotilde Uréndez, una senyora que vivia amb la seva família a les Cases Noves. Els germans portaven l’hàbit característic: sotana de tub, collet i pitet. A l’hivern s’abrigaven amb manteu. La cara de tramuntana de l’edifici acollia un frondós jardí, però l’accés ens hi era vedat; només hi anàvem a posar en les sessions fotogràfiques. Precisament en aquell temps va ser quan varen edificar l’ala nova, que es caracteritza per la seva arquitectura insípida. Una altra vegada la part alta va ser per als germans, els quals guanyaven disposar d’aigua corrent i bany a cada cel·la. Un plataner majestuós va ser sacrificat per ubicar el pilar de la nova escala exterior, encara que es va resistir: va donar molta feina als destralers. També varen ser novetat les característiques latrines on calia col·locar-se a la gatzoneta. Es veu que el seu ús continuat va imprimir costum. Quan treballava a la Diputació i anava al lavabo, immediatament sabia si abans hi havia passat un ajudant d’Obres Públiques, antic alumne de La Salle-Girona: sobre la tassa del vàter hi deixava les empremtes del calçat. I a casa seva?



Alumnes integrants de la classe de l'hermano Francisco.
Col·lecció de Francesc Sànchez Carcassés.


Fotografia en procès d'identificació.


1- ?;  2- ?; 3 - Campon; 4- ?; 5- Francesc Benaiges; 6- Arenas; 7- Carbó ?; 8- Rius; 9- ?; 10- ?; 11- Xicu ?: 12- Ramon Núñez Cabrera; 13 - Balmanya Estanyol; 14- Salvador Pastor Blasco; 15- Carles Moral Plana; 16- (Actualment és guàrdia civil a Palamós) ?; 17- Miquel Gubert Llenas; 18- ?; 19- José Rodríguez (?) Sierra; 20- ?; 21- Carles Sapena Aznar; 22- Canalda; 23. Albert Jubert Lorenzo; 24- Borràs; 25- Xavier Casanovas Rigall; 26- ?; 27- Manuel Uréndez; 28- Miquel Monsonis Cazalot; 29- Joan Morera Moliner; 30- Remigi Serra González; 31- Antoni Lllavero Flaquer; 32- Francesc Navarro Guillazo; 33- Lluís Gubert Maria (?); 34- Josep Antoni Flórez Creus ?; 35- ?; 36- Antequera; 37- Antoni Pérez Romero; 38- Francesc Sánchez Carcassés; 39- Blasco; 40- Cortés ?; 41- Carlos Pastor Blasco; 42- Lluís Galló Basch; 43- ?; 44- Miquel Alsina Giró; 45- Ramon Valls Garcia; 46- Juan José Manzano; 47- Coca; 48- ?; 49- ?; 50- ?; 51- ?; 52- Josep Maria Rodríguez Reig, a. Gea; 53- Ribas; 54- Barceló; 55- Joan Ponsa Mestres; 56- Grassot; 57- Àlex Limeres Martínez; 58- ?; 59- ?; 60- Creixell; 61- Jordi Darnaculleta; 62- Santiago Marin Jordan; 63- Vinyals; 64- Brugués Vidal; 65- Gaspar Viader; 66- Sais; 67- Gutiérrez ?; 68- Jordi Valls; 69- ?; 70- Xavier Luzuriaga mateu; 71- ?.




Grup classe de la Salle-Palamós en el decurs de les obres de la primera ampliació.





Fotografia en procès d'identificació.


4- Mariano Cortés Vega; 6- Miquel Alsina Giró; 9- Peinazo; 10- Carles Sapena Aznar; 11- José Antonio Cortés Vega; 20- Joan Morera Moliner; 25- Carles Moral Plana; 27- Jordi Darnaculleta.




En Carlitus amb samarra, barretina i un xai a la falda al costat del bressol del Jesuset.
Fotografia presa al jardí del col·legi i que va servir per il·lustar 
la nadala adreçada als avis l'any 1965.


Les classes eren presidides per un santcrist centrat a la paret sobre la pissarra i una marededéu a l’extrem just sobre la taula del germà que era al costat de la porta del pati. La imatge era d’una mena d’alabastre groguenc l’interior de la qual era buit i tenia instal·lada una bombeta. Cada classe començava invariablement amb el germà endollant el llum i resant tots drets una avemaria. L’extracció dels germans de l’època, als quals s’imposaven uns noms de religió ben galdosos, provenia majoritàriament de les Castelles, el Maestrat i Terol. Un exemple: Ambrosio Rafael va ser el nom que li varen posar al cassanenc Francesc Bou. Francisco Higinio era el germà encarregat de la primera classe, amb 48 alumnes: per on jo vaig començar. Havia nascut a Tànger i va entrar a La Salle amb dotze anys. Bona part dels novicis (i novícies) i seminaristes en la postguerra eren fills de famílies nombroses que fugien de la misèria, la gana i la manca d’oportunitats. Malgrat tot, també varen passar les seves privacions alimentàries, i varen conèixer el rigor del fred i el dolor físic. La mortificació del cos era/és una pràctica inherent a la vida consagrada. Tanmateix, els consagrats regulars solen dir que el vot més difícil de guardar no són els convencionals de pobresa, castedat i obediència, sinó un que no professen explícitament: la vida en comunitat. Una religiosa ho va deixar anar així: «El Divino Esposo, rai! El problema són les cunyades!». Els lasal·lians encara fan un quart vot: el d’associació pel servei educatiu dels pobres.

El germà Francisco controlava totalment la classe des de la seva taula damunt la tarima, i per això disposava de dues eines pedagògiques d’eficàcia provada: la canya d’Amèrica (del jardí de la casa) i el senyal, estri també conegut com a la chasca. El germà, sense aixecar-se de la cadira i valent-se del bambú arribava fins la darrera fila. La utilitat era clara: picar el cap de l’alumne díscol. La infal·libilitat de la chasca ja era més aleatòria: depenia de la habilitat del germà fent anar l’arreu. Aquest era de fusta de boix tornejada amb una esfera i un mànec. Una llengüeta subjecta a l’esfera amb fil de cuca feia possible un so sec que servia per cridar l’atenció dels alumnes amb un codi de significats. Es veu que la va introduir ni més ni menys que el fundador dels Germans de les Escoles Cristianes: Sant Joan Baptista de La Salle. Recordo que el meu hermanu va anar més enllà del morse i la va rebotre directament a en Peinazo amb tan bona punteria que li va buidar un ull. Naturalment, l’endemà el noi va aparèixer embenat i no hi va haver cap altra novetat ni comentari.

La disciplina i el principi d’autoritat eren inqüestionables. Quan el meu pare em volia atemorir em deia: «Si no fas bondat aniràs als Fossos». Pobre de mi! Pensava que els fossos eren clots a terra! No sabia que era el nom popular de La Salle-Figueres. Allà hi varen estudiar externs gent com el pintor Salvador Dalí o l’actor Alfredo Landa. I com a intern, el músic i cantautor Lluís Llach. Figueres és una referència de primer ordre en la història de l’institut: l’acollida dels germans exiliats de Besièrs (Béziers) i Limós (Limoux) o la granja-escola i noviciat de Fortianell, que a hores d’ara és el domicili de l’enginyer i polític republicà Josep Rahola d’Espona, al qual he tingut ocasió de visitar recentment.

A la capella del col·legi se celebraven unes paralitúrgies incomprensibles i asfixiants per la barreja d’encens i colònia barata. Una era la de l’aspirantat d’Acció Catòlica, amb la imposició d’una insígnia que contenia un crismó i les lletres A C. Oficiava Mn. Domingo Ciurana, rector de Santa Eugènia de Vila-romà, parròquia on pertanyia el centre, malgrat que és a Santa Maria del Mar on hi ha una imatge de Sant Joan Baptista de La Salle acompanyat de dos alumnes que sostenen un llibre a la mà. Tanmateix, en aquella casa les medalles no varen faltar mai a final de curs. N’hi havia de daurades amb passador vermell i de platejades amb passador blau que suposo que s’aplicaven a mèrits diferents. Cal dir que l’alumnat era majoritàriament de classe obrera i menestral en concurrència amb els fills de les forces vives de Palamós, que quan tenien l’edat passaven a La Salle-Bonanova, gran vaixell insígnia barceloní que acollia els fills dels industrials i capitans d’empresa del país. Jesuïtes, escolapis i salesians tenien el seu propi perfil clientelar en el mercat de l’ensenyament i la formació de les elits. Avui el paradigma és un altre.

Coincidint en el temps ens varen portar a l’estrena local de la pel·lícula El señor de La Salle (1964), protagonitzada per Mel Ferrer. La intenció de recluta vocacional, però, va ser fallida: malgrat una presència més que centenària, cap alumne ha esdevingut germà. És clar que en el mateix període només hi ha hagut un prevere (de vocació tardana) nat a Sant Joan: el Rvdo. P. Juan Manuel Rodríguez de la Rosa. I dos de Palamós: mossèn Pau Camós i mossèn Josep Plaja, àlies Totus. Ambdós privilegiats: llevat del temps de vicariat varen romandre en els seus respectius domicilis familiars.

No vaig tenir ocasió de formar part de l’Agrupació Escolta que va animar el germà Carles Giol, la qual cosa sí que va viure de ple el meu cosí Francesc Papió, que també va tenir un mestre seglar que amb el temps va adquirir notorietat pública: el ganxó Josep López de Lerma, gran client de premsa de la llibreria Sarrinat de Sant Joan. Aquella botiga protoxinesa qui sap si va ser la fornal de la seva vocació periodística.

El pòsit lasal·lià ha deixat petja al nomenclàtor local: dos dels carrers que encerclen el col·legi estan dedicats a Sant Joan Baptista de la Salle i al germà director Ambrosi Rafael, respectivament. L’Associació d’Antics Alumnes cuidava la consecució d’aquests detalls i no n’és aliena la circumstància d’alcaldes exalumnes com Narcís Seras o Artur Maria.



L’Agrupació Escolar Sant Joan




Les escoles de Sant Joan ocupaven la seu de l'antic Ajuntament de Vila-romà. 
L'Ajuntament de Palamós hauria de restituir-ne el seu ús com Centre Cívic.

Quan a casa no varen poden pagar més el rebut dels hermanos, vaig anar a estudi a l’Agrupación Escolar San Juan de Palamós. Vaig aterrar-hi sabent llegir, escriure i les quatre regles. L’ambient i l’entorn eren tota una altra cosa. Res a veure amb l’institucionalisme que havia conegut a La Salle. Ara emprenia una etapa més comunitària i també més conscient. Tenia nou anys. Només hi vaig estar un curs.




El manual que esdevingué un vertader bestseller a l'escola franquista.


L’escola ocupava l’edifici de l’antiga casa consistorial de Vila-romà. Els baixos eren per a les nenes, sota la batuta de la senyoreta Dolors Puig, i el pis per als nois, a càrrec del senyor Antoni Romero. Una habitació era dedicada a l’aprenentatge de la mecanografia, que començàvem picant obstinadament «qwert» i «poiuy». Malgrat tanta insistència la veritat és que sempre he escrit amb dos dits. La meva manca d’adaptació a tot mètode és proverbial. També hi havia l’apartament de la senyoreta Pilar Cativiela, natural de Cerler (Vall de Benasc), que vivia amb el seu marit: don Pedro, un personatge misteriós. Tenia un posat altiu i de mala fila. Intrigant. Pujava a la Sarfa a la parada de Sant Joan –davant de ca la Victòria– i baixava a Palamós. Sense ocupació coneguda. Com si fos un agent secret. Tot i que res a veure amb James Bond; més aviat era una còpia d’Alfredo Mayo a Raza.

L’edifici tenia una eixida reduïda que donava als horts, i allà els nens teníem l’excusat: una paret llisa amb un regueró sense gaire pendent que anava a parar a un rec. Només d’entrar et queien les llàgrimes de la coïssor. Al costat, la comuna. No hi havia aigua ni per netejar, rentar-se o beure. «¡Arriba España!».

Tots els nens ocupàvem una única aula amb independència de l’edat o el curs. Les bandes del passadís i les fileres de pupitres eren la distinció entre graus. Els carbassers, indefectiblement a la darrera fila. El degà era un borinot experimentat.

L’ambient era desballestat, brut, mal il·luminat i a l’hivern tòxic i fumós per mor de l’estufa que fèiem anar amb estelles. No vaig conèixer mai una estufa d’aquestes que tirés sense problemes; ni a casa, que la fèiem anar amb carbó. Sempre s’allargava massa el tub de la xemeneia per aprofitar l’escalfor i, si feia vent, rebufava. Un dia si l'altre també.

Sobre la pissarra, un santcrist que a manera de calvari era acompanyat a banda i banda per les fotografies de dos inseparables de l’època: Franco i José Antonio, àlies el Ausente. Encara que en aquesta ocasió cap dels dos era el bon lladre, malgrat alguns intents de beatificació. També hi havia un conjunt de tres pals de bandera, però només hi penjava «la Rojigualda». La de la Falange i el Requetè només es posaven quan havia de passar revista l’inspector d’ensenyament. A l’extrem esquerre, la taula i la cadira del senyor Romero, qui tenia el privilegi d’un petit calefactor elèctric a terra que li permetia escalfar els peus i l’entrepà. Esmorzava davant nostre i nosaltres delíem en veure’l. Com cruixien les crostes!



Alumnes del Sr. Antoni Romero. Escola de Sant Joan de Palamós, curs 1967-1968.


D'esquerra a dreta. Fila de dalt: Josep Bañeras, Joan Pijoan, Antoni Saavedra, Segimon Peña, Rafael Quirós, Juli Torró, Antoni Vega, Joan Cama i Josep Navarro. Fila del mig: Angel Cruz, Francisco Gómez, Pere Caparrós, Carles Sapena, Antonio Otero, Mariano Cortés, Martí Jaime, MPere Carlero i Miquel Caparrós. Asseguts: Plàcid Vancells, José Antonio Fernández, Cristobal Cruz, Albert Bañeras, Ernest Molina, Lluís Torró, Antonio Cruz i Jesús Muñoz.




Trobada d'antics alumnes del Sr. Antoni Romero. Mas Sicars, Castell d'Aro, desembre de 1988.




1- José Cortés Vega; 2- Joan Mir Torró; 3- Manel Navarro Uréndez; 4- Juli Torró Lorenzo; 5- Jordi Jaime Bonilla; 6- Joaquim Carlero Albalat; 7- Joan Cama Subirana; 8- Jesús Muñoz Álvarez; 9- Mariano Cortés Vega; 10- Joan Cortés Cobo; 11- Pere Caparrós Carreras; 12- Salvador Saavedra Cobo; 13- Pere Carlero Albalat; 14- Josep Coma Subirana; 15 - Lluís Torró Lorenzo; 16- Ernest Molina Vilanova; 17- Josep Navarro Uréndez; 18 - Josep Bañeras Oliver; 19- Antoni Saavedra Cobo; 20- Miquel Caparrós Carreras; 21 - Antonio Vega Amores; 22- Rafael Fernández Fuertes; 23- Sr. Antoni Romero Ullastres; 24- Carles Sapena Aznar; 25- Martí Jaime Bonilla.


L’escola no tenia pati i per això l’esbarjo el fèiem entre el reduït vestíbul i la vorera de la carretera. Alguns aprofitàvem per anar a Ca l’Angeleta (també dita Can Xeva, el nom del seu marit), a Ca la Madeta o a Can Mingo Gea a buscar un panet amb embotit. Passaven comptes amb les mares. Encara que en Gómez, a les vuit del matí, ja endrapava —amb una fruïció extraordinària— dues llesques de pa de pagès farcides de fetge amb ceba. Teníem dret a un petit de llet Ram (La Lactaria Española). Com que estàvem acostumats a beure-la amb Cola Cao, en portàvem de casa i amb un paper fèiem un embut per a fer-lo entrar, però amb un coll d’ampolla tan petit no hi havia espai per barrejar-lo i, a més, com que la llet era freda es feien grumolls. El nodriment era finançat per l’Oncle Sam a canvi d’instal·lar bases militars a l’Espanya imperial, en virtut dels Pactos de Madrid (1953), que des de llavors i amb diferents noms han tingut continuïtat i vigència. Era en temps de la Guerra Freda. Quan el general Eisenhower va anar a Madrid a abraçar el general Franco (1959), l’amic Miquel Mateu de Peralada es va afegir a la celebració enviant per al brindis un xampany cuvée commemoratiu. Màrqueting empordanès de l’Spanish Champagne.

Un dia que plovia i no podíem sortir, les dues darreres files vàrem enfilar-nos a sobre el pupitre, agafats per les espatlles, picant de peus i cantant Marina, de Rocco Granata sota la direcció d’en Pere Garruset (l’avi carbasser). El senyor Romero devia haver anat a despatxar amb la senyoreta Dolors i no se’n va assabentar.

I una vegada que tres o quatre alumnes vàrem anar a jugar al safareig de Sant Joan —que quedava darrere l’escola— ens vàrem topar amb un rodamón que s’estava banyant i que ens va demanar si li podríem donar menjar i vestir. L’home era d’una edat avançada i el vàrem acompanyar a la rectoria per deixar-lo en mans de mossèn Gumersind.

A classe recordo que havíem de respondre les lliçons del dia segons el text corresponent del llibre únic: l’Enciclopèdia de «tercer grado» de l’editorial Álvarez. Qui recitava millor passava a primer de la fila i el més pèssim quedava relegat al darrer lloc. Generalment jo anava d’un cap a l’altre. Com que les respostes anaven seguides era qüestió de llegir a la cua la que per ordre tocava. Tenies el temps just per memoritzar.

El dissabte al matí es dedicava a qüestions més relaxades: des de la participació a Ràdio Escolar, que produïa la Casa de Cultura de Girona i realitzava Ràdio Girona (el nostre grup portava per nom Albatros), la classe de religió, a càrrec de mossèn Gumersind Vilagran o la instrucció patrioticomusical, que tenia encomanada el músic senyor Ramon Casas. Recordo dos himnes: el Cara al sol i Juventudes, juventudes, també del cançoner falangista: ¡Juventudes! ¡Juventudes! / de Franco suprema ambición./ ¡Juventudes! ¡Juventudes! /¡En pie! ¡Alerta! ¡Con vigor! - En la Patria reconquistada / con heroísmo y dolor / seremos audaz avanzada / del porvenir español. Els vàrem haver d’aprendre de memòria. Venien a ser com un altre parenostre o avemaria. Nacionalcatolicisme.

El senyor Casas tenia una cal·ligrafia prodigiosa. L’havia tingut de professor de francès a domicili. Pràcticament no vaig passar del «J'ai perdu ma plume dans le jardin de ma tante.»


Foto d'estudi a Sant Joan.



La veritat escolar traslladada a un document públic.




Per recapitular

De totes aquestes primeres vivències escolars a La Salle i a l’escola de Sant Joan conservo noms, situacions i rostres fugissers que he recordat i respectat sempre. Amb uns he tingut el goig de mantenir la relació de manera més o menys continuada. D’altres s’han perdut pels camins i viaranys per on hem transitat. I no oblido els que ja han passat d’aquesta vida a l’altra. En parlem sovint amb la meva mare i en Francesc Puntas, que són a peu d’obra i poden seguir pistes.

Amb qui he tingut l’oportunitat de no perdre el fil ha estat amb en José Antonio Cortés Vega. Menys amb el seu germà Mariano. Recordo quan vivien a la casa del carrer Aiguamoix, al costat de la seu cosí Vega. I els seus pares. Ell, sempre a peu de la bicicleta quan enfilava la pujada del carrer d’Avall (Abajo) tornant de treballar a la fàbrica d’en Conrado Vilar de Sant Antoni. Llavors, en José Antonio estava obsessionat amb el culturisme i es va subscriure a un curs per correspondència.

He vist molt de tard en tard en Pubill de la plaça de Sant Joan, que sempre s’ha guanyat la vida amb la parada de roba al mercat. Recordo el seu avi Joan, en Joan gitano, el patriarca de la família. Parents de Pere Pubill Calaf, en Peret.

Els que no he aconseguit veure mai més són en Joan de ca la Victòria, amb qui jugàvem al pati amb canonades de llautó que convertíem en canons artillers; en Cama de les Cases Noves, a qui li vaig obrir el cap amb un cop de roc; en Paco Córdoba i en Josep Maria Rodríguez Reig, àlies Gea, que quan tornàvem del cinema la seva mare per berenar ens feia unes enciamades (amanides) fabuloses de l’horta (que regaven amb aigua de la sínia, que feia rodar un matxo); i en Lluís Soler, que vivia anant cap a can Cándido de l’aigua. Cada diumenge m’instal·lava a la saleta esperant que acabessin de dinar per anar al cine a Palamós. M’entrenia mirant el rellotge de paret.

També l’Angelillo, que va acabar fent-ne de veritat quan vàrem compartir missió seràfica en un pessebre vivent d'estar per casa dins l'església de Sant Joan. Anàvem guarnits amb una túnica blanca immaculada amb unes ales de paper de ceba. Ens les feien provar dalt d’una cadira. El seu pare, Obdulio Cruz, la mare, Lola, i els germans, Cristóbal, Dolores i Jesús. El pare anava amb el camió de les escombraries. Vivien al Puigpedró, en una mena de colònia familiar. Varen partir una casa vella en tres: per a ells i les famílies de les dues germanes de la mare: els Trujillo i els Matés. Sempre més he enyorat l’Alejandra Trujillo. Ella va ser el meu primer amor platònic; he trigat anys a adonar-me’n. El segon la Fifi, criada entre Casablanca, Melilla i Lió que venia de vacances a visitar la seva àvia, la tia Paca.

I, sobretot, el senyor Antoni Romero, el mestre, que sempre ha estat sol·lícit amb els seus alumnes. Ell i mossèn Gumersind han estat les persones que m’han mantingut viu el ble de l’esperit de Sant Joan.

Quan amb la Rosa Maria Medir vàrem publicar el quadern dedicat a Palamós, vàrem il·lustrar un capítol amb dues fotografies que aplegaven dues generacions d’escolars de Sant Joan: la del meu pare i la meva. Aquella fotografia va animar el senyor Romero a organitzar una trobada de tots els que hi apareixem. Un retrobament molt grat que vàrem testimoniar amb una nova fotografia. A ell el vàrem obsequiar amb una placa d’homenatge amb aquesta inscripció: «L’escola ens va iniciar en la complexitat del món, va possibilitar l’establiment de vincles d’amistat i el fet de sentir-nos identificats amb Vila-romà. / Les possibilitats humanes i socials de les classes populars del nostre poble han estat una lliçó que tots, tard o d’hora, hem après. / Antics alumnes de l’Escola Pública de Sant Joan de Palamós. /Desembre de 1988.»

Pel que fa a La Salle, quan vaig a Barcelona m’agrada veure des del tren el col·legi de Montcada; em recorda com havia estat el de Palamós abans d’acumular tantes reformes que el fan gairebé irreconeixible. I per l’autopista, el Casal Sant Josep de Vinyols i els Arcs —a tocar de Cambrils—, on hi ha l’antic noviciat, avui infermeria i cementiri dels germans. Dels companys de curs he seguit la vida professional d’en Francesc Sánchez Carcassés. En Francesc em va regalar una foto de grup amb l’hermano Francisco. D’altra banda, he tingut la sort de conèixer el germà Ricard Serra i Feu, fundador de l’Agrupació Catalana Colldejou de Promoció Excursionista i autor d’una considerable obra de base comarcal de més de vint títols. Igualment, manté l’espai «Anècdotes lasal·lianes» a la revista Pax de La Salle-Catalunya. De la seva labor pedagògica me’n va informar l’arquitecte Jordi Cuadras i Avellana. De l’autenticitat del seu afany per trepitjar el país jo mateix en sóc testimoni. Un matí de celebració de l’Aplec de l’Ateneu de la Vall de Llémena a Cartellà (1 de maig) anàvem amb l’amic Paco Millan cap al Mas Baié de Sant Esteve de Llémena a recollir el xai que teníem encarregat. I vet aquí que quan passàvem per Ginestar vàrem parar per pujar un autoestopista: era el germà Ricard! El seu compromís amb la llengua l’he descobert recentment al diari Ara en una pregunta oberta a la participació: Com vas aprendre català quan no s'ensenyava a l'escola? I ves per on, un lector contesta: «L'any 1968 vaig començar a estudiar primer de batxillerat en una col·legi de La Salle que estava a prop del meu poblet. Això era degut a que a l'escola del meu poblet no es feia més d'un curs d'ingrés, la resta feien comerç o, simplement, acabaven els estudis elementals. A tercer de batxillerat de La Salle va aparèixer l'"hermano" Ricard, que feia, de 12 a 1 del migdia d'un dia a la setmana, classes de català. Jo m'hi vaig apuntar. L'alternativa era fer escacs ("ajedrez", aleshores) o ping-pong. La majoria dels meus companys es van apuntar a aquestes dues darreres opcions. Un company i jo anàvem amb el germà Ricard a fer català. A casa els hi agradava la meva tria perquè el meu avi havia estat repressaliat franquista per una denúncia anònima i condemnat a mort en judici sumari. Se'n va sortir perquè al capellà del poble li va fer llàstima la dona i els dos fills petits que hauria deixat. A classe érem cap a 40». Ara cada any rebo anticipadament i puntual la nadala del germà Ricard. Que sigui per molt anys!



COMENTARIS:


1. 

Carles, ja saps que sempre que vaig a la Diputació pregunto per tu i demano que te donin records. Aquest post és una agradable sorpresa que servirà per mantenir el contacte i -ara que ens fem grans- recordar moments passats.

Per variar, avui vaig una mica atrafegat, faré la crida per identificar els companys de la fotografia, però ja t'avanço que jo mateix et facilitaré més de la meitat dels noms abans que acabi la Setmana Santa.

M'agradarà saludar-te.

Francesc (Sánchez Carcassés).



2.

Moltes gràcies, Carles.

He llegit el post dedicat a La Salle o "cals hermanus".

Gràcies i enhorabona.

Lamento la pèrdua que m'indiques i la teva situació personal. Què hi farem, però ànims!

Cordialment,

Josep (López de Lerma).



3.

Benvolgut Carles:

Veig que malgrat la invalidesa permanent et mantens molt actiu i escrius coses perquè no es perdi la riquesa de la història, en aquest cas sobre Palamós i sobre la Salle. Jo també recordo aquell memorable auto-stop en què vas recollir-me, comprovant in situ que jo em trepitjava el País de punta a punta i que, entre d'altres motius, per això valia la pena que la Diputació de Girona seguís subvencionant els meus llibres.

Però em sorpèn tot el que saps i aprecies de la Salle. Fins i tot saps -no sé com- que ara publico a Pax «Anècdotes lasal·lianes».

De moment, com veuràs per l'arxiu adjunt, potser només temporalment, la meva salut també ha perdut molt. Preguem els uns pels altres, per la nostra salut i activitat intel·lectual.

Una abraçada del teu amic Ricard Serra.



4.

Hola Carles,

Veig que ja has fet realitat el post de quan anaves a estudi. Personalment no he tingut mai cap relació amb l'escola Vedruna. Alguna vegada hi he entrat al pavelló per algun acte. Res més. A la Salle hi vaig cursar l'EGB i sempre n'he tingut bon record. Les teves paraules m'han fet reviure alguna de les mil anècdotes que en podria explicar; tempus fugit. Si no coneixes el llibre de l'Albert Vilar (2006) "Centenari de La Salle Palamós. 1905-2005", t'agradarà fullejar-lo.

Pel que fa a l'Agrupación Escolar San Juan de Palamós he pogut tornar a "sentir" el que tantes vegades m'ha explicat en Toni Romero (ja saps que no vol que li digui Sr. Romero). L'any que tu hi vas estar tot just en feia vint-i-cinc que Sant Joan havia perdut les institucions que li eren pròpies. La vostra classe se situava a l'estança que havia allotjat la Sala de Plens i apreníeu mecanografia on hi havia hagut el Jutjat Municipal. Vint-i-cinc anys havien estat més que suficients per fer desaparèixer qualsevol rastre d'estructura administrativa d'aquell edifici. Un edifici que s'havia construït, precisament, per a articular i ser el centre de l'administració d'un municipi, el nucli urbà del qual havia passat a la categoria de barri perifèric. Però el vell edifici encara conserva part de la seva identitat: continua flanquejat a ponent pel rec del molí, a la classe del primer pis encara hi ha un tub encastat al sostre que indica la ubicació d'aquella estufa que rebufava, a la pissarra llarga encara hi ha el racó on el mestre hi escrivia la Consigna, del vestíbul encara arrenca l'escala central que es bifurca a mitja alçada i, en un racó del primer pis, l'aixeta on el mestre preparava aquella llet en pols provinent de l'anomenada Ayuda Americana a España espera pacient que la tornin a obrir. Ja fa anys que aquell rodamón no es podria banyar al safareig de Sant Joan perquè fou enderrocat juntament amb la font, però de fotografies de murales del Grupo Albatros hi ha qui encara en conserva algunes; són una dosi concentrada dels valors educatius de l'època!

El post de les vivències de quan anaves a estudi forma part de totes aquestes petites aportacions que permeten que la memòria d'un poble no s'esborri. Gràcies. El temps dirà si les antigues Cases Consistorials esdevindran el Centre Cívic que reivindiques per a Sant Joan. Sens dubte seria el lloc idoni per a la recuperació i la restitució de la memòria d'un poble que se'ns escola entre els dits de les mans.

Una abraçada,

Josep (Olivé Domènech).