dijous, 28 de gener de 2016

Fra Vicenç de Besalú

 

 
 
 
 
image002
El P. Vicenç de Besalú va ser beatificat -amb altres companys d'orde-
 el 21 de novembre de 2015 a la Catedral de Barcelona.



 
 
Pensar que hi ha germans que han mort
per Jesús dóna ànims, però pensar
que hi ha gent que han matat
en nom de Jesús ens fa sentir vergonya.

Fra Eduard Rey*



Feia dies que fra Valentí Serra de Manresa m’havia confirmat l’acte d’exhumació de les restes del P. Vicenç de Besalú i el posterior trasllat al convent dels Caputxins de Sarrià, de Barcelona, pel dimarts 26 de gener.


Església i cementiri parroquial de Sant Esteve de Llémena.
 

El dia és gris, amb núvols baixos i malgrat això no fa fred. He arribat amb temps al cementiri de Sant Esteve de Llémena i això m’ha permès fer-la petar amb els dos operaris encarregats d’executar l’exhumació. El veterà explica que ha inhumat més de quatre mil cadàvers d’ençà que va començar aquesta feina l’any 1993. No porta el compte de la vella; l’estadística és contrastada: guarda els recordatoris. El jove observa que la feina d’avui serà del tot diferent: desenterrar enlloc d’inhumar. Comentem les seves vivències professionals i també del forense Narcís Bardalet.

Al cap d’una estona veiem un cotxe que s’acosta apressat i fent-nos senyals amb els llums. Són els membres del tribunal canònic constituït per al cas: fra Mateu Sanclimens, jutge delegat; fra Valentí Serra, promotor de justícia i fra Pere Cardona, notari actuari, que havia estat el vicepostulador de la Causa de Beatificació de Frederic de Berga i vint-i-cinc companys framenors caputxins. Els acompanya fra Vicenç Ollés. Ens saludem a la manera franciscana. Fra Valentí rememora els indrets de la Vall de Llémena que havia conegut quan els frares feien tandes de vacances d’estiu a Can Borrell de Sant Aniol de Finestres. També comentem la col·laboració que ha emprès recentment al Diari de Girona.

Fra Mateu queda endarrerit i aprofito per comentar-li el seu darrer article dedicat a l’expressió «Pau i bé», que no va dir mai Francesc d’Assís. Passa el mateix amb el famós Ora et labora, que tampoc no apareix a la Regla de sant Benet. Treu de la bossa mitja teula de xocolata i em convida. Han partit de bon matí, s’han confós de carretera i encara no han pogut esmorzar.

Ja dins el recinte del cementiri i davant el nínxol es diu un Parenostre abans de donar l’autorització per obrir-lo.




 
 
 


Fra Pere fa una invocació prèvia a l'obertura del nínxol.

 
D'esquerra a dreta: fra Mateu Sanclimens, fra Pere Cardona, fra Vicenç Ollés i fra Valentí Serra de Manresa.
  
Els operaris recollint les minses restes que varen ser dipositades l'any 1953.
 
 
 
 
Fra Mateu entonant els goigs.
 
 
 
 
 
Les restes es varen dipositar en un taüt petit que el tribunal se'n va endur al Convent de Sarrià
 on restarà juntament amb la de vuit màrtirs més (la dels altres no s'han localitzat).
 
El nínxol nét i buit una vegada verificat l'acte.


Quan es treuen les restes i es dipositen al petit taüt amb què es traslladaran a l’església del convent de Sarrià (el de la Caputxinada), fra Mateu entona els goigs dels màrtirs caputxins: En el dia de l’ofrena, / decidida vostra sort, / acceptàreu sense pena / que us besés germana mort. (...) Feu-nos sempre solidaris / dels qui fugen perseguits, / amb amor hospitalaris, / i amb coratge decidits.

Finalitzada la tasca, els operaris lliuren la documentació pertinent, ens acomiadem anunciant-nos intercanvis i els frares segueixen camí cap a Olot on procediran de la mateixa manera amb les despulles del P. Timoteu de Palafrugell.
 
Fins al Concili Vaticà II els caputxins varen mantenir la tradició de canviar el nom de bateig pel de religió quan en professaven però amb l’afegitó de la seva localitat de naixença. Així, Vicenç de Besalú era la denominació de Julià Gibrat i Marcé, i Timoteu de Palafrugell la corresponent a Jesús Miquel i Girbau. Ambdós beatificats amb altres companys d’orde víctimes de mort violenta en començar la revolució i la guerra de 1936-1939.

De l’Empordà i la Garrotxa també varen ser executats Carmel de Colomers, Modest de Mieres, Anselm d’Olot, Miquel de Bianya, Jordi de Santa Pau i Eloi de Bianya. Circumstància que no és aliena al fet de la presència caputxina a Olot, que va perdurar fins a l’any 1972. I d’Olot també era el P. Ricard, al qual li va tocar viure l’altre trasbals: la repressió franquista acompanyant presos de la Model i els reus que eren afusellats al Camp de la Bota.

Els processos diocesans in odium fidei, que pròpiament són in odium Ecclesiae, no van al mateix ritme que els promoguts per ordes i congregacions. El bisbat de Girona té instituït un òrgan amb aquesta missió. No obviem, però, que homes d’Església discrepen d’aquesta maquinació a benefici de part. El P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, no comparteix la tesi martirial en entendre que les víctimes no ho varen ser per motius de fe sinó per la identificació del clero amb la dreta i la monarquia: el poder contrari a la classe obrera. Tanmateix, l'antropologia aporta renovades interpretacions sobre aquella violència i la iconoclàstia.

El determini d’aquestes actuacions «encara» ve condicionat per la història de l’Església a Espanya, sempre caracteritzada pel lligam entre l’espasa i la creu. L’anticlericalisme va ser la reacció contra l’statu quo i la violència uns dels efectes. En aquest sentit la Setmana Tràgica esdevingué un paradigma i una premonició. Tan rellevant va ser llavors el paper de Francesc Ferrer i Guàrdia com el de Joan Maragall, que va preconitzar un «ecumenisme civil» que la jerarquia catòlica no va admetre i que va arrossegar una política que cristal·litzà en la guerra civil i la persecució religiosa.

El tractament de les víctimes d’un bàndol i altre «encara» no ha tingut un tractament institucional -i eclesial- equitatiu i comprensiu pels interessos del Govern espanyol i la Conferència Episcopal Espanyola. Tant que mentre l’Església beatifica els assassinats en territori republicà calla els capellans bascos assassinats pels franquistes i els castigats a l'ostracisme o l'exili per ser contraris al règim.

El bàndol «nacional» va enterrar i honorar els seus morts, però són massa els republicans que jauen sota terra en fosses sense identificar. La manca de reparació i el greuge són evidents.

Les accions de recuperació de la memòria històrica i d’obertura de fosses han quedat restringides o directament bloquejades i, quan s’ha legislat, la normativa s’ha vist incomplida reiteradament per les diferents administracions públiques: a les Castelles i a Catalunya hi ha carrers amb noms franquistes quaranta anys després de la mort del Caudillo de España por la Gracia de Dios. L’apologia de la dictadura es manté en ajuntaments de tots colors.

Tanmateix, el Valle de los Caídos és un monument als vencedors i per a més inri està en mans de l’orde benedictí, que hi manté una abadia que habita i amb activitats de culte a tocar de les tombes de Franco i José Antonio. Encara que no hauria d’estranyar en un país on els mateixos cognoms es mantenen i reprodueixen a perpetuïtat en els aparells de poder de l’Estat, sense i amb democràcia.

Més enllà de les polítiques d’Església, els caputxins de casa nostra van fent un apostolat de proximitat, perfumat per la fragància del Pobre d’Assís. Fa uns anys i precisament en ocasió de la publicació del llibre Testimonis de sàvia ingenuïtat de fra Eduard Rey vaig anar al Convent d’Arenys de Mar. El casal és pobre materialment, però la fraternitat és rica en humanitat, acollidora i generosa. Fra Eduard i fra Francesc Miquel em varen portar a la cuina, on van fer cafè de barretina, que vàrem veure mentre conversàvem i, en acabar, me’n varen regalar un exemplar amb dedicatòria. Abans de sortir vaig veure que a la porteria s’havia format una cua de dones magribines que anaven a buscar aliments. Abans d’acomiadar-nos els frares varen improvisar unes bosses amb el poc que tenien al rebost i els hi varen oferir amb un somriure als llavis. El mateix gest amb el qual obsequia el germà Pere a Sarrià, com vàrem comprovar amb l’amic Francesc Puntas de Palamós.

M’agrada seguir aquests homes d’Evangeli i sandàlia a través de les pàgines de Catalunya Franciscana, l’única publicació a la qual estic subscrit. La vaig conèixer a l’escriptori de Mn. Gumersind Vilagran, sant pobre i casolà proclamat pel Poble de Déu malgrat que no ho és per l’Església Catòlica Romana.

Pau i bé!
 
 
 
 
 
COMENTARI
 
 
31 de gener de 2016
 
Carles, ja saps que la meva opinió no té cap importància. Només me limitaré a manifestar, una vegada més, la meva satisfacció al constatar que t'ho passes tan bé fent aquest blog i parlant de coses que t'interessen.
 
Com dius al final, t'agrada seguir aquests homes d'Evangeli i sandàlies
i t'agrada escriure. El que opinin els teus lectors no t'hauria d'importar gens. És cosa seva.
 
Fins aviat,
 
Xicu 
 


divendres, 15 de gener de 2016

Sant Martí Vell

La casa dels avis està situada a la part esquerra de la fotografia. Els xipressos están plantats a l'hort. La teulada que vessa a la dreta correspon al terrat cobert. La façana de tres finestres rectangulars és la de can Plata.



Tot això s’ha acabat...
-Sí senyor, s’ha acabat...


Josep Pla, El pagès i el seu món
Destino, Barcelona, 1978, p. 32.


La família!, algun dia hauré d'intentar aclarir-me
quines han estat realment les meves relacions familiars.


Raimon, Les hores guanyades
Edicions 62, Barcelona, 1983, p. 19.




El poble

El nucli principal de població de Sant Martí Vell s’emplaça a l’entorn del turó que encimbella l’església. En la meva infantesa el poble pràcticament era una ruïna: moltes cases estaven abandonades i algunes mig ensorrades. No era l’efecte de la guerra sinó de l’abandó d’unes formes de vida. En aquell escenari els vailets teníem un camp d’acció i descoberta inacabable, amb sorpreses a dojo. Les exploracions nodrien la nostra imaginació de manera fabulosa.

Els veïnats i els masos s’escampen. El raval de la carretera té per nom el Mercadal. El Puig queda orientat al nord, l’Estació just a tocar la del tren de Bordils-Juià, i la Vilosa, en un racó amagat anant cap a Madremanya. Punt i a part és el santuari dels Àngels, el cor de les Gavarres.

El mas veí dels Àngels és can Llach, una pairalia amb història. L’avi Pau va estar temptat d’anar-hi com a masover, però va desdir-se’n per imperatiu de l’àvia que no estava disposada a viure aïllada enmig de bosc; ja ho estava prou al poble.

Quan encara no tenia cotxe tothom anàvem a Sant Martí amb la Sarfa. La parada era a l’antic cafè Plata de Bordils, parents de can Plata de Sant Martí, veïns dels avis. Hi vivia una neboda amb dos oncles concos.

La Sarfa va ser una escola de sociabilitat. Una vegada resulta que una parella de guàrdies civils proveïts amb arma llarga portaven emmanillat un pres cap a Girona. El meu pare el coneixia del temps que havia fet de sereno. Era un petit delinqüent de pa sucat amb oli. I vet aquí que varen estar parlant tota l’estona tan tranquil·lament mentre els guàrdies ni es van immutar. Les coses anaven d’aquesta manera.

El camí de Bordils a Sant Martí (i viceversa) el fèiem a peu i carregats. Si era estiu, sense cap ombra i si era hivern, aguantant el fred i, si convenia, sota la fuetada de la tramuntana. Si passava algun cotxe de buit convidava a pujar els que hi cabien. Hi havia un taxista a Madremanya, en Montràs. Recordo que  a través d’ell vaig saber de l’existència de Jackie Kennedy (més tard, Onassis).

Els dissabtes hi havia servei d’autobús entre Madremanya i Girona per anar a mercat. Se n’ocupava lel matrimoni Xiberta de Celrà. El vehicle anava carregat de cistells d’hortalisses i gàbies d’aviram. Ell portava el vehicle i ella feia de cobradora i ajudava a endreçar l’embalum. Quan estava tot llest per arrencar cridava: - Tira, Teta! amb aquella pronúncia tan peculiar.

La bicicleta era el vehicle per excel·lència. La gent anava en bicicleta a buscar el metge, el tren o l’autobús, i amb el mateix mitjà de locomoció arribaven mossèn Lluís de Flaçà per concelebrar quan s’esqueia o la parella de la guàrdia civil del post de Flaçà. I el meu pare, que quan vaig fer estada a cals avis venia a veure’m un dia entre setmana en bicicleta des de Palamós i havia de marxar de matinada per ser-hi a l’hora a la feina.

Façana de la casa dels avis.

L'àvia i les seves germanes el dia del casament de la seva filla Cari. D'esquerra a dreta la seva germana Cari, l'àvia Isabel, les seves germanes Maria i Anita. Més a la dreta la Llúcia i alçades la Montse i una veïna.

Aquí estic amb l'àvia a l'hort.
Al fons es veuens pallers i la pallissa de can Gimpera, ara reconvertida en vivenda.

La casa

La casa dels avis resta dempeus al número 3 del carrer Carbassa, entatxonada entre can Plata, el pati de can Teixidor i can Gendre. Per arribar-hi calia travessar la riera on sempre havia posades unes pedres grosses i planes que feien de passera i que sortejàvem amb un punt de vacil·lació i equilibrisme circense.

L’entrada l’ocupava el carro, la bicicleta i les eines, i distribuïa els espais: al fons, l’escala per pujar a les estances domèstiques, i a banda i banda, les corts dels vedells, els porcs, les conilleres i la quadra del matxo.

A la planta principal hi havia la comuna, un ampli rebost amb un armari mosquiter, el menjador (només per festes), la cuina amb la llar de foc, taula llarga i pica, on es feia vida, un quarto de mal endreços (on es guardaven els coves de brunyols per Setmana Santa) i enllà l’habitació dels avis amb finestra sobre el pati d’entrada que permetia veure el carrer.

Al pis de dalt hi havia tres habitacions més i encara una estança on hi havia una «cama turca». Allà dalt ens hi encabíem quan ens trobàvem tots plegats per les festes assenyalades. A l’hivern, abans d’anar al llit sempre es passava  el burro, l’escalfallits de caliu. Tothom recorda les mantes de l’època, que pesaven molt i escalfaven poc. O almenys així ens ho semblava. Tots els d’una família dormien al mateix llit.

A sota teulada hi havia el terrat que feia les delícies dels més petits: un espai per jugar i somiar a desdir. L’àvia hi tenia dos «mundos» plens a vessar d’andròmines que ens feia feliç de descobrir.

Sobre el bestiar que criaven a casa recordo que una vegada l’avi i jo vàrem portar a Can Salvatà ―a peu― el verro per muntar la truja. Va succeir que quan l’animal estava en plena feina va caure rodó: la tensió li va provocar un col·lapse cardíac i allà es va quedar. Fa anys i per motius professionals vaig tenir ocasió de conèixer un article científic elaborat per l’ara rector de la UdG sobre l’estrès dels porcs en aquestes circumstàncies i vaig pensar que era ben cert: ho vaig presenciar en directe quan tenia nou anys.


El menjar

Els avis portaven una vida austera en extrem. La dieta de l’avi era invariable: sopa de tomillo (farigola) amb pa, per esmorzar i sopar. Aquest tomillo el recordo amb un gust i aroma sensacionals. Li enviava la seva germana de Pulpí en tren. Dinava al ras mentre portava el ramat. A la carmanyola sempre duia el mateix: patates i ceba bullides regades amb un raig d’oli cru i acompanyades d’una sardina de llauna o un ou dur, que escalfava al caliu en qualsevol lloc. Quan jo l’acompanyava ―excepcionalment― l’àvia ens posava uns palpissos de xai. Encara recordo una vegada que els vàrem coure en un camp proper al Mont-rodó. Si plovinejava el seu impermeable (!) era una saca a la qual donava forma de caputxa per cobrir el cap i un xic l’esquena. Res. Més tard, estrenaria la novetat de l’anorac quan aquesta peça es va popularitzar. Quan vaig estar al Seminari quasi tots portàvem la mateixa indumentària: xiruques, pantalons de vellut i anorac.

La dieta alimentària responia a uns antecedents culturals i econòmics: «Durant anys ―quan arribaren els murcians en els anys vint o bé en temps de la postguerra― va ser una cuina pobra, la seva, com ja ho era en els seus llocs d’origen: la cuina de les gachas, les migas, els gazpachos, els fregits, els potatges... (Recordeu que per fer burla del murcià hi havia allò del “pa i ceba” i allò altre de “no heu bufat mai la cullera”, a causa de la seva rudimentària alimentació).»*

Al petit hort domèstic, on hi havia el galliner i el safareig ―que als cosins ens semblava una piscina i on tots ens vam banyar― l’avi va acabar muntant-hi una granja de conills amb tots els ets i uts del moment. Entre això, el ramat i els camps va quedar negat de feina i llavors va recórrer a l’Herminiu, que feia jornals. Vivia a la casa que a hores d’ara és el restaurant de la Riera. També va fer venir un pastor del pueblo. Es deia Daniel. El recordo als vespres sempre a la vora de la llar com un gat cendrer. Fumava Ideales i tenia els dits ben grocs de la nicotina. No es treia mai la gorra. El seu sopar preferit eren els ous ferrats amb patates fregides. Ai! Mai més n’he menjat de tan saborosos com aquells: de gallines (super)felices, fregits amb foc de llenya i la paella sobre el trespeus.

Amenitzava el sopar el programa de ràdio De España para los españoles que conduïa Maria Matilde Almendros. La Negrita, la gosseta de la casa (en realitat, de l’àvia, qui no se la treia de sobre en tot el dia) no molestava. L’àvia de les notícies (el «Diario hablado de Radio Nacional de España») en deia «el parte» pel record de la guerra. És clar que més tard també deia que el seu nét Josep Maria era «guardia de Asalto» i no mosso d’esquadra... l’uniforme era blau en tots dos casos. Massa anys i massa canvis. El seu entreteniment eren les fotonovel·les, llavors tan de moda, però que només tenia ocasió de repassar quan havia de substituir l’avi mentre les ovelles pasturaven.

Per Nadal sempre hi havia una bona provisió d’alfajores, mantecados i polvorones, i per Setmana Santa no faltaven els brunyols. L’àvia en feia un cove perquè n’hi hagués per a tots i en abundància. Els regava amb anís del Mono. Llevat dels brunyols, l’àvia ho acompanyava tot amb pa: torrons, raïm, taronja...

El pa l’anàvem a buscar (no comprar) a l’hostal, a can Bartomeu. Ell era el flequer i cafeter i la Dolors, la seva dona, cuidava de la botiga i la centraleta de telèfons. Anys a venir anirien a viure a Corçà. Bescanviava el pa per uns tiquets amb valor de pes. L’avi ―com tots els pagesos― portava farina a la fleca, on feia tracte, i a canvi el flequer li donava resguards per l’equivalent al pa cuit convingut. Mai es tallava el pa sense haver-li fet el senyal de la creu amb el ganivet. Sempre més he respectat aquest ús.

Sobre el pa la gent recorda una dita nascuda cap a la fi de la guerra: Viva Franco que nos da pan blanco, muera Negrín que nos da pan de serrín. Però l’àvia tenia la seva pròpia versió: Con Negrín, pan de serrín. Ahora que hay Franco ni negro ni blanco.

Ella m’enllaminia amb sobres d’Olé (un granulat que es disolia en aigua i que hi donava gust de taronja, llimona o cola), llaunes de paté de fetge de porc Mina (ara quan en trobo en compro, però ja no és el mateix), greixons, olives i alguna altra xuxe com branques de regalèssia o pega dolça amb sidral. La meva predilecció per les olives és manté. De petit volia ser olivaire i quan a casa teníem parada al mercat del carrer Major de Palamós sempre anava a badar a la de l’Antonio olivaire. Quedava fascinat davant aquella exposició de colors.

Els avis amb la Maribel Valls davant el pou.

Aquí estic al pati entre l'oncle Pau i el meu pare el dia del casament de la Cari. Al fons la meva mare i en Marcel·lí, cunyat de l'oncle Jaume Valls.

La gent

Els avis mai varen fer barrila. Ell no era amant del cant ni del ball. Ella, en canvi, tenia un gran domini de les castanyoles i en alguna ocasió extraordinària es va deixar anar ballant unes jotes murcianes.

Es varen relacionar amb tothom i sobretot amb els veïns més propers.

Havent sopat hi havia establert un torn de visites entre els avis i els de cal Teixidor per jugar a la brisca. Es feia a la vora del foc i sobre un garbell gran. Vaig aprendre el joc allà i no n’he volgut aprendre cap més. Quan tornàvem l’àvia em preparava una ampolla d’aigua calenta per escalfar el llit.

En Pere, la Pilar i la Marina de can Gimpera. En Pere era un home bonhomiós al qual recordo amb afecte. Me n’ha quedat gravada la imatge d’un capvespre tornant a casa amb el carro a vessar de farratge, on al capdamunt jeien tres o quatre gossos. Tres o quatre més seguien a peu. Tots tranquils.

La Magdalena vivia amb el seu home, que era un veritable Robinson Crusoe. No tenien llum elèctrica: anaven amb una llàntia d’oli. El peó de la Diputació i la seva dona Lolita, excel·lents.

També els Marcó, que vivien al costat de can Calot, una botiga comanadada per la Lola ,que era vídua i tenia un fill que treballava de cambrer a la costa. Can Calot per anys havia estat hostal i sala de ball, i per Nadal recuperava l’ús amb la celebració dels Pastorets. Una vegada hi vaig fer de pastoret, i per això l’avi em va regalar uns esclops, una samarra i una barretina. Em sap molt greu haver perdut aquells esclops petits, petits.

Per la seva banda, l’àvia sovintejava ca la Lola fustera, que posava al dia les dones sobre les darreres novetats de la revista ¡Hola! Sempre m’explicava rondalles d’en Rosega-cebes. El seu home, en Gumersind i el seu fill Robert anaven al Rosselló a les veremes i per les temporades de la fruita. Tenien un Citroën Tiburón. La noia es va casar amb un paleta amb tanta mala sort que el noi va caure d’una bastida i va quedar en una cadira de rodes. Aquest Nadal vaig veure els seus nínxols al cementiri de Bordils.

També anava molt a ca la Leonor ―amb el pretext que era la cosidora «titular» del poble―, que vivia en una casa a tocar de Can Budeta, que era on vivia el llavors alcalde, en Narcís Boada, el qual quan calia anava per les cases a posar injeccions (sense cobrar, naturalment). Penso que abans els metges ―com el mateix Dr. Corretger de Bordils-― receptaven injectables a tort i a dret, mentre que ara sembla que hagin desaparegut del mapa. A Palamós, la Margarida Adroher i la Dolors Sarrinat no paraven la Mobylette i la Vespa en tot el dia: anaven amunt i avall per les cases. O la Maria Teresa Fàbrega, a Sant Gregori, en el seu famós 2CV.

En un poble petit la comunitat local havia d’organitzar-se. El Teixidor els diumenges al matí desprès de fer un esmorzar de forquilla (vianda del sopar passada per la paella amb una xuia) feia de barber com abans ho havia fet en Marcó. I el ferrer també exercia de carter i jutge de pau. D’aquests barbers ocasionals recordo el cas de Granollers de Rocacorba i el règim d’autoajuda dels avis d’Arenys de Lledó al Matarranya.

I quan calia s’aplegaven els homes necessaris per fer feina per uns i altres. En una ocasió vaig topar amb una portada de Selecciones del Reader’s Digest on apareixia l’avi ―amb barret de palla, ell que sempre portava boina― i altra gent carregant garbes a una màquina de batre al camp de sota l’ajuntament i amb el fons de l’església.

Els avis amb tots els seus néts. L'àvia porta a la falda en Joan i l'avi l'Àngel.

Casament de la Cari a l'església de Sant Martí. D'esquerra a dreta la Maribel Valls, la Llúcia, en Pau, l'Enric, l'Agustí, la Cari, l'avi Pau, la Lolita, la Maria (mare de l'Enric), en Sidro, l'àvia Isabel i en Paco.

La parròquia

Vaig conèixer dos capellans. Mossèn Joan Pujolàs el recordo vellet, ensotanat i fangant l’hort; sobre aquella terra es va edificar l'actual casal del poble.

I, sobretot, mossèn Enric Bahí. Jove i amb una majordona també jove. Fa relativament poc vaig retrobar-lo al llibre Deu camins, cent cruïlles d’Albert Paradera. A hores d’ara serveix al Santuari del Tura d’Olot.

Josep Pla deia que els capellans rurals es dedicaven a l’empirisme agropecuari o a l’especulació teològica. Crec que és el que va fer un i el que va fer l’altre.

Havia passat estones a la rectoria. Un casalot que havia pertangut a la família dels Sant Martí.

En ocasió de la darrera edició de la Fira Familiar vaig tenir oportunitat de visitar l’interior de l’església i vaig quedar gratament sorprès. La restauració ha estat encertada. L’interior del temple és net i està pintat en blanc amb un punt de blauet que dóna un resultat brillant. Tanmateix, s’ha enriquit el mobiliari litúrgic amb gust: una creu presbiteral que evoca l’art de Sean Cully, uns canelobres per al sagrari amb una encertada composició i el tapís de Sant Martí que decora el baptisteri. El culte dominical és manté.

No podem oblidar mossèn Joan Juanola ―a qui els capellans varen posar el malnom l’home ―, custodi del santuari dels Àngels durant quaranta anys. Dels Àngels Mare i Regina,/ a tot mal deu-nos remei./ Vós que teniu milers d'àngels/ posats al vostre servei. Home d’empenta, va promoure la carretera de Madremanya al santuari per subscripció popular. Al costat de la botiga de records tenia instal·lat un «termòmetre» que marcava les pessetes recollides i les que mancaven.

I de Sant Martí era fill el beat claretià Manuel Torras Sais (1915-Barbastre, 1936). Un parent va ser en Torras, que va substituir en el taller de bicicletes en Josep Casas a Sant Joan de Palamós.


La vida (i la mort)

Durant uns mesos vaig anar a l’escola de Sant Martí. Era una aula llòbrega i poc il·luminada situada al fons de l’ajuntament. El mobiliari consistia en unes taules i cadires de diferents mides i la imprescindible estufa de «tacos». El que més em va sorprendre va ser la vivència del Mes de Maria, que ja no celebraria enlloc més. Tots portàvem flors a una imatge de la Mare de Déu col·locada a la finestra. Les olors boscanes eren superbes. D’aquí em ve l’entusiasme per les primeres roses. Quan vaig estar a l’Escola d’Hostaleria els jardins de les cases de Sant Narcís en feien competència. Un goig.

D’aquella estada recordo que els dissabtes a la tarda l’àvia passava un drap moll de petroli pel clatell de l’oncle Agustí. Llavors treballava a la Coca-Cola i de tan traginar caixes se l’hi feia ronya.

Un dia a l’hora del pati des del carrer veiem com l’avi de can Mas Torrent estava llaurant amb l’arada al camp de sota. En un moment va caure de costat i el matxo va parar. Immediatament en vàrem  donar avís. Acabava de morir d’un atac de cor.

Hi vaig viure dues tragèdies: la mort de càncer de l’hereu de can Gimpera, amb divuit anys, que anàvem a visitar amb l’oncle Agustí, i el suïcidi d’en Valldemia: va lligar un cordill al gatell de l’escopeta de cacera i a un dit del peu i es va tirar un tret a la boca. La gent explicava horroritzada com havia quedat l’habitació esquitxada de sang.

L'avi feinejant a cal Bonic.

Cal Bonic i els llocs

Moltes cases situades al nucli antic, per manca d’espai, tenien els horts a tocar la carretera després de ca la Lola fustera en direcció a Madremanya. L’altra banda era ocupada per una filera llarga d’acàcies precioses. Es regava amb poaranca: el mateix sistema que s’emprava en temps de la romanització. Ara no hi queda cap hort i els pous s’han cegat.

Més tard els avis varen arrendar una petita llenca de terra a migdia de can Gimpera, on feien les patates per l’any. Recordo que les arrencàvem pels volts de Sant Joan.

L’avi guardava el ramat a cal Bonic, un mas a les envistes de Bordils. Des d’allà vèiem passar el tren. Quan travessava el correu, l’àvia em deia: -Nene, mira, que pasa el blanquito.

A cal Bonic es menaven tots els camps de la finca. Anàvem amb el carro a un alzinar a fer jaç. Al mas no s’hi va viure mai: servia de magatzem, graner i pallissa. A l’entrada hi havia col·locada una tapa de bidó on es posava un verí líquid dolç que atreia les mosques, que morien a centenars.

En unes ruïnes a tocar de l’estable hi havia un saüquer i un codonyer que l’àvia aprofitava per fer-ne xarop. També una figuera de coll de dama grandiosa. Ara cada tardor recordo el codonyer de cal Bonic i per això m’agrada tenir codonys a casa. Són lletjos, però tenen una pell magnífica i brillant i un perfum delicat. La pintura més bonica d’un codonyer és obra d'Antonio López i el seu procés creatiu va ser portat al cinema per Víctor Erice.

L’escena més emotiva del dia era al captard, quan el ramat tornava de pasturar: les ovelles cridaven les cries i els xaiets les mares. Naturalesa viva. I els gossos de l’avi que no molestaven. En va tenir un, el Moreno, amb el qual es van entendre molt bé.

El monjo Raimon Maria Civil, pastor del ramat del monestir de Cuixà, comentava la paràbola del pastor (Jn 10) així: «El pastor camina al davant del ramat quan el camí és difícil, escabrós o asfaltat amb trànsit. Sempre és Ell el primer, qui obre el pas i, amb veu alta, crida, repetidament, per mantenir la cohesió de tota la ramada. Les ovelles reconeixen la seva veu i el segueixen. El pastor camina darrera el ramat si el sender és conegut i el pas és lent i tranquil. El bon pastor coneix i escolta cadascuna de les seves ovelles i les qualifica segons el seu propi caràcter. Així, hi ha: la mansa, la queixosa, la tossuda, la rondinaire, la malaltissa, la despistada i, com sempre, la curta. Deixar el ramat a recer i cercar una ovella perduda és un fet normal si el pastor té un bon gos d’atura per mantenir el bestiar quiet en un lloc concret. En arribar al prat de pasturar, el majoral i rabadà es col·loquen en un punt visible per mantenir la ramada controlada, i les ovelles amb un cop d’ull, o de reüll, vigilen així els pastors. Pastor tranquil, ramat en calma. Pastor nerviós, ovelles neguitoses. És un lligam, un intercanvi d’amor i de seguretat. Dins la pleta o el corral, el ramat d’ovelles coneix de lluny estant la veu i l’olor del pastor. I si és d’un lladre o d’un estrany fugen, perquè no reconeixen la seva veu. Així, el corral, lluny d’esdevenir imatge de tancament, ho és de llibertat i de seguretat.»**

Ara tot l’espai s’ha desdibuixat i destruït completament. Allà para l’hípica CAVA.

El camí de cal Bonic travessava la riera per sota el Monar ―on l’àvia segava esparcet― i per un camí de carro es vorejava el curs d’aigua fins a enfilar-se per un pedregar ple de fòssils ―en conservo un de cargol―. Si s’anava amb el carro calia agafar un altre trencant fins arribar als camps i feixes de vora el mas. Aquest camí l’havia fet centenars de vegades de clar i de fosc (amb una lot) i el tinc gravat al cervell pas a pas. Ara no hi sé reconèixer res. Ho he provat tres vegades; no hi tornaré.

L'avi amb el ramat i el seu gos d'atura el Moreno.

L’ara

Anys a venir l’Elsa Peretti es va enamorar de Sant Martí i va ser providencial la seva implicació per recuperar totes les cases enrunades i per la restauració i decoració de l’església. Ha salvat les pedres.

Ara, quan hi passejo m’agrada veure que les parets s’aguanten, però m’entristeix que no hi visqui ningú. Un decorat de cartró pedra sense ànima, sense batec humà. L’implacable pas del temps de què ens fa memòria la làpida encastada a l’església: Home força sortós i en bonesa / acreditat, de bons costums adornat, / de Sant Martí ben anomenat, / pels donatius grat al senyor, jau ací / sepultat. / De la seva esposa Ermessenda ben / acompanyat. / Tota la nissaga dels passats a ell / ajuntada aquí reposarà. / Siguis qui siguis, tu que ets ací, que / també moriràs, atura’t, llegeix i / plora. / I compadint-te’n, per ells prega, / si et plau, puix que en semblant fossa / seràs reclòs, fet pols i ossos després / de cop de la mort, que no deixa res / enrera.






*Francesc Candel, Crònica informal, sentimental i incompleta (1936-1986). Llibres de l’Índex, Barcelona, 1992, p. 168.

**
Homilia del P. Valentí Tenas. Diumenge IV de Pasqua (A). Abadia de Montserrat, 11 de maig de 2014.




COMENTARIS

16 de gener de 2016

Bon dia Carles,

Emocionant i entranyable el post de Sant Martí!!! Quins records em fa venir a la memòria. Alguns d’ells ja estaven amagats no sé on...i han aflorat com sura el pòsit d’un riu quan es remou el llit.

Quin poder d’evocació tenen les paraules, i més si van acompanyades de fotografies!. M’ha fet tornar al temps de la infància, al món màgic, al paradís perdut. Varem tenir molta sort de tenir uns avis que vivien en aquest món semi-rural (o rural del tot) i que fóssim un munt de cosins que regularment ens apleguéssim a cals avis.

Si mai em toqués la primitiva (la més vulgar de les frases que creus que pot possibilitar els somnis) compraria la casa dels avis. Ja no hi deu quedar res d’aleshores, però almenys intentaria recuperar unes pedres testimoni d’un temps i d’una família. Som, en part, hereus de Sant Martí. Un món rural i màgic que ens ha perfet, en part: som, els néts de Can Pau de les cabres (un dia a Porqueres, quan estava de mosso i feia el servei rural vaig anar a visitar una casa i mira, era el de la filla de Can Plata de Bordils. Hi havia per casualitat l’avi de Can Plata, el del restaurant-bar. I tot parlant va sortir la conversa de Sant Martí i el de Can Plata, que aleshores era un home molt gran, em va dir que jo era el nét d’en Pau de les cabres).

Som, en part, el fruit d’uns immigrants murciano-andalusos  arrelats en el cor de la Catalunya rural que van entroncar amb gent establerta a l’Empordà (menys el de Sabadell). Qui pot demanar més!

Com diu en Serrat en la seva cançó «Mediterráneo» (una de les meves preferides), som i sentim això:


Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa,
y escondido tras las cañas
duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya,
y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas.

Yo, que en la piel tengo el sabor
amargo del llanto eterno,
que han vertido en ti cien pueblos
de Algeciras a Estambul,
para que pintes de azul
sus largas noches de invierno.
A fuerza de desventuras,
tu alma es profunda y oscura.
A tus atardeceres rojos
se acostumbraron mis ojos
como el recodo al camino...

Soy cantor, soy embustero,
me gusta el juego y el vino,
Tengo alma de marinero...
¿Qué le voy a hacer,
si yo nací en el Mediterráneo?
             
Y te acercas, y te vas
después de besar mi aldea.
Jugando con la marea te vas,
pensando en volver.
Eres como una mujer
perfumadita de brea
que se añora y que se quiere
que se conoce y se teme.

Ay... si un día para mi mal
viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.

Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...
Cerca del mar. Porque yo
nací en el Mediterráneo...

Salut,

Josep Maria


-----------


19 de gener de 2016

Ben recordat i estimat amic,

Aquí la fred també ha arribat puntual a la setmana dels barbuts. El diumenge en obrir els batents de la finestra tot era blanc. La neu no dura a nivel del mar però ha estat suficient perquè el novici d'Indonèsia la conegués: no l'havia vist mai!
Us felicito pel post detallant la vida a pagès, a vora del foc, la cuina amb la llar, on jo vaig aprendre a llegir i escriure. L'ambient de les rodalies de Girona són records comuns. Feu esment de la pairalia de can Llach que són parents meus; una de les filles és la meva àvia paterna. Circumstància que referma el motiu del meu pseudònim: Àngel de les Gavarres. He reviscut els viatges amb els autobusos de la SARFA, Societat Anònima Ribot, Font i Artigues, com tantes vegades he llegit dempeus des del darrera del seient del xofer.
També he llegit amb deler la descripció dels primers passos i dites d'en Puigdi. Veure'm com se'n surt. El panorama no sembla gens esperançador. Fins i tot el Vaticà crida l'atenció al seny. A Madrid el bloqueig és total.
Espero que passi la fred per començar a treballar el jardí. Gràcies a Déu la salut s'aguanta encara que sigui amb treballs.
Rebeu una forta abraçada,