diumenge, 28 de juny de 2015

El jubileu de Josep Frigola


El P. Frigola en una classe d'alfabetització

L'hora dels adéus amb un grup de cristians nigerins.

 
Josep Frigola, missioner d’Àfrica, avui ha commemorat a la Immaculada de Figueres un doble cinquantenari: el de la seva ordenació sacerdotal i el de la seva missió: vint anys a l’Alt Volta/Burkina Faso i trenta al Níger (un dels països més pobres del món).

Cal dir que el lloc no podia ser més encertat: la Immaculada és la parròquia dels seus germans Victòria i Miquel, i l’interiorisme arquitectònic que respira és el més africanista de tota la diòcesi.

Tanmateix, el P. Frigola no ens ha dit si també celebrava allò de “Roda i rodaràs, i a casa teva tornaràs”. Gràcies a Déu, està en plena forma i té l'empenta de sempre. Ja sabrà trobar la manera de ser útil a africans i europeus. El viatge no s'acaba



L’han acompanyat, concelebrant, Mn. Miquel Àngel Ferrés, rector i arxiprest de l’Alt Empordà Interior, Mn. Joan Riu, rector de Sant Tomàs de Fluvià -proclamat pel P. Pep com el seu germà gran-, i els pares blancs José Morales, andalús de Motril, provincial, i amb anys de missió a Mali, i Aurelio San Juan, lleonès de Valdecañada, amb missió al Congo. La impressió ha estat la de tenir fit a fit uns homes de Déu que fan certa la proclama del teòleg Karl Rahner: “El cristià del segle XXI, o serà místic o no serà cristià”.

L’emotivitat era a l’ambient. I a l’altar no ha pogut reprimir l’emoció a l’hora de fer memòria dels difunts estimats. Sobretot, recordant Montserrat Margall, de Malgrat de Mar. Ella amb les seves mans havia brodat l’estola que estrenava avui, on figura un bon pastor africà que s’ha reproduït al recordatori de l’acció de gràcies.


"Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només al jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal; i tant se li'n dóna de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo sóc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles. Encara tinc altres ovelles, que no són d'aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m'estima perquè dono la vida i després la recobro Ningú no me la pren. Sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la." (Jn 10,11-18).
En Josep més que un bon pastor és tot un bon majoral. Quan el papa Francesc diu que els sacerdots han de fer olor d’ovella és evident que pensa en pastors com aquest de Vila-robau. El P. Josep també ens ha recordat en la seva homilia que el Bon Déu li va canviar el burro català pel camell africà…

La celebració, animada per una litúrgia de proximitat i so d'orgue, s'ha acomiadat amb l'assemblea cantant el Virolai i adreçant les mirades a la Mare de Déu de Montserrat.

Seguidament, s'ha pogut veure l'exposició "Àfrica al cor. El conflicte ruandés vist per Joaquim Vallmajó" produïda pel Grup d'Empordanesos i Empordaneses per a la Solidaritat. A la plaça ha tingut lloc un refrigeri i posteriorment un dinar de germanor al claustre del veí Institut Ramon Muntaner.

Demà a Sant Pere de Figueres, se celebrarà una eucaristia en memorial del P. Joaquim Vallmajó, fill de Navata, amic d'en Josep Frigola i company a la societat dels pares blancs. Quim Vallmajó va ser executat a Rwanda, víctima innocent de les violències desfermades que varen sotraguejar el país.

He pogut compartir aquest cerimonial en la companyia d’amics de Palamós: la Laura Dalmau, en Francesc Puntas i en Julià Ferreres. A l'acabament els he mostrat el carrer de sant Pau emplaçat en la Via Augusta i trajecte del camí de sant Jaume de Galícia. També la Plaça Triangular per a "descobrir" el pis on va viure un actor de fama, exalumne dels Fossos.

Un dia ens haurem de (re)trobar amb en Josep per fer-la petar a redós d'alguna fontana ombrívola.

Josep, missió acomplerta. Al·leluia!



Les fotos són reproduïbles per gentilesa del fotògraf Xavi Torner de Figueres, amic de Josep Frigola i animador de l'ONGD dedicada al Níger.





divendres, 26 de juny de 2015

Franciscanitat


La Tau, el signe franciscà per antonomàsia
L’esperit franciscà és allò que té de pardal l’ànima de cada un de nosaltres

Josep M. Ballarín

El poble baix sempre ha tingut instint franciscà… fins al 1991,
quan les entitats de crèdit li van fer creure que era ric,
que tot era qüestió d’endeutar-se
i que si no es comprava un Audi i no tenia vint camises pel cap baix
i no anava de vacances a Tailàndia, era un pària.
I llavors el poble baix va baratar franciscanitat per estupidesa.

«Somereta del Bon Jesús» al web Ucronies

És l’hora dels adéus
i ens hem de dir: Adéu-siau!
Germans, dem-nos les mans,< senyal d’amor, senyal de pau.

Cançó L’hora dels adéus


El papa Francesc i sant Francesc

Jorge Mario Bergoglio abans que bisbe de Roma i cap de l’Estat de la Ciutat del Vaticà va ser un religiós de la Companyia de Jesús, l’orde més nombrós, més format i més emplaçat en llocs fronterers entre allò mundà i allò diví. A Catalunya els jesuïtes tenen cura de missions tan heterogènies com Arrels, Cristianisme i Justícia, ESADE, Oxfam Intermón, l’Institut Químic de Sarrià o l’Institut Borja de Bioètica.

Quan Bergoglio va ser elegit pontífex (constructor de ponts) romà va prendre el nom de Francesc. La tria de nom dels caps de l’Església catòlica ―els darrers monarques absolutistes de la història― no és casual; porta implícit un significat en relació amb els antecessors. Al santoral, de «Francescs» n’hi ha un munt, però d’entre ells l’opció va ser la referida a Francesc d’Assís ―el de més pedigrí i fama-. Abans, cap altre papa havia gosat utilitzar el nom d’aquest home de Déu esdevingut icona de la (dama) pobresa, la fraternitat i l’amor a la Creació. En el fons del fons, resulta un oxímoron ser papa amb el nom del veí de l’Umbria, un personatge respectat per una diversitat de creences, ideologies i cultures. Francesc proclama(va) la germanor amb tots els éssers. Fins i tot es referia a la «germana mort» per humana. L’ha envoltat una aurèola de trobador com a autor del Càntic del germà Sol o de les lloances de les creatures, també conegut com Càntic de les criatures.

Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures
especialment missenyor el germà sol,
el qual és dia i per ell ens il·lumineu.

I ell és bell i radiant amb gran esplendor,
de Vós, Altíssim, porta significació.

Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana lluna i els estels,
en el cel els heu fet clars, preciosos i bells.

Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent
i per l’aire, l’ennuvolat i el serè, i tot temps,
pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.

Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.

Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual ens il·lumineu de nit
i és bell i juganer i robust i fort.

Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana nostra mare terra,
la qual ens sosté i governa i produeix fruits diversos
amb flors acolorides i herba.

Lloat sigueu, Senyor, per aquells que perdonen
pel vostre amor,
i aguanten malaltia i tribulació.

Benaurats els qui les aguanten en pau,
car de Vós, Altíssim, seran coronats.

Lloat sigueu, Senyor meu,
per la nostra germana la mort corporal,
de qui cap home vivent no pot escapar.
(fragments)


Francesc i el llop de Gubbio. Varen saber entendre’s... i estimar-se

Il poverello d’Assisi (el pobrissó d’Assís) ha estat presentat a conveniència: narcisista, mal criat de casa bona, revolucionari de baixa intensitat i/o domesticat pel sistema eclesiàstic, iniciador del diàleg interreligiós... En tot cas la projecció del seu atractiu llegendari ―que l’ha fet «simpàtic» ― queda eclipsada en temps de secularització en no poder competir ni assolir la requesta d’un Gandhi, Martin Luther King, Mandela o El Che.

Si el món global sap de franciscanisme no és pels contes mel·liflus de les Floretes sinó pel cinema. La cinematografia de temàtica franciscana és notable i compta amb directors com Roberto Rosellini o Liliana Cavani.
Igualment és rellevant la novel·la històrica El nom de la rosa d’Umberto Eco, portada al cinema per Jean-Jacques Annaud. Els personatges principals són Guillem (William) de Baskerville, franciscà i inquisidor retirat, i el seu deixeble Adso de Melk, que han de bregar amb psicòpates, criminals i disputes teològiques.

A hores d’ara el franciscanisme minva en l’imaginari cultural, espiritual i religiós. I aquí entra en escena la vindicació del paradigma per part del papa Francesc, que fins a la data ha concretat en tres accions estratègiques.

La primera ―i més visible― ha estat la voluntat de simplificar els atributs (massa) luxosos ―extravagants i de mal gust. Quelcom que ha deixat descol·locat i en evidència més d’un eminentíssim i reverendíssim senyor cardenal i excel·lentíssim i reverendíssim senyor bisbe.


El cardenal Cañizares, un home d’Església compromès amb les Benaurances...
Bernat de Claravall havia recordat al papa Eugeni III que els bisbes ho són non ut praesint, sed ut prosint, és a dir, ‘per a servir i no per a presidir’



La segona és la convocatòria de l’Any de la Vida Consagrada, que va començar l’Advent de 2014 i es clourà per la Candelera de 2016. Un any més llarg que el del calendari; vet aquí una llicència apostòlica.

Parafrasejant l’Evangeli de Marc, el papa ha dit «No hem de tenir por de deixar els “bots vells” i renovar els hàbits i estructures que, en la vida de l’Església, i per tant, també en la vida consagrada, ja no responen al que Déu ens demana avui perquè el seu Regne avanci en el món».

L’objecte és (intentar) promoure l’animació vocacional vers els ordes religiosos que a hores d’ara resten exhausts i amb una crisi d’identitat sense precedents. La tendència estadística mena a l’abisme: l’extinció pura i simple.

I encara la mesura més recent: la promulgació de l’encíclica Laudato si, ’Lloat sigueu’, que dedica a defensar i justificar l’ambientalisme, intenció que entronca plenament amb l’actitud de Francesc d’Assís, patró de l’ecologia. El text esdevé una prosa teologal del Càntic de les creatures.

El papa opera per restaurar una Església viciada. Un afany coincident amb la inspiració inicial de Francesc d’Assís, que d’antuvi va restaurar la capella de sant Damià i després va entendre que era l’Església institucional la que calia agençar. Una tasca que l’exfranciscà Leonardo Boff va posar en evidència a Església: carisma i poder, text fonamental de l’eclesiologia contemporània, a conseqüència del qual va ser silenciat i perseguit pel dicasteri de la Doctrina de la Fe, llavors regit pel cardenal Joseph Ratzinger, antic professor seu, que posteriorment va ser proclamat papa: Benet XVI.


Franciscanisme català

Aquest context coincideix en el temps amb un fet definitiu a casa nostra: l’extinció de la Província Franciscana de Catalunya de Sant Salvador d’Horta per integrar-se en una d’única per al conjunt de l’Estat espanyol, que posa punt final a cinc segles d’història. Just també quan es commemora el VIII Centenari del pas de sant Francesc per Catalunya. Quants signes creuats!

El procés de centralització és comú a altres ordes (jesuïtes, carmelites descalços...). La manca de religiosos i de recursos són imperatius. Els franciscans mallorquins del Terç Orde Regular (TOR) aguanten in extremis i els caputxins de Catalunya i Balears estan en procés d’associació amb la Província Caputxina de Sardenya; una estratagema per escapolir-se de l’espanyolitat, apurant el fil històric que els legitima per això: els primers caputxins instal·lats al Principat varen arribar de l’illa.

Les dones experimenten situacions similars. Les clarisses de Torroella de Montgrí han posat el convent en venda. Les de Fortià han optat per la mateixa fórmula que els franciscans de la Bisbal d’Empordà: cedir la casa a la fundació Acollida i Esperança que anima fra Josep Costa i atén persones que pateixen exclusió social, especialment afectades pel VIH/sida sense recursos econòmics, personals ni suport familiar. La Fraternitat de Santa Clara de Vilobí d’Onyar és manté.

Les clarisses caputxines de la Pujada del Rei Martí de Girona agonitzen. Joaquim Nadal, quan ja no era alcalde de Girona, va dedicar un sentit article a l’abadessa Antònia Miravent quan aquesta va morir. És significatiu l’esment d’una lletra que havia rebut d’ella en un intercanvi epistolar: «Em recordava com durant tot aquests segles havien vetllat pel patrimoni que havien rebut i adquirit, i que posseeixen amb plenitud i orgull. I em deia que no pensaven marxar, ni vendre. I acabava dient-me que si en algun moment s’acabava extingint la comunitat ja hi hauria algú que apagaria el llum».

Al país es manté l’Orde Franciscà Seglar, tenen cases els Franciscans de Creu Blanca dedicats a l’atenció de disminuïts, i a Granollers són presents els franciscans conventuals. Al seu costat les darderes, les baldufes, les blanques, les blaves i encara algunes més. S’ha estalviat l’arribada de grupuscles franciscans integristes que sobretot campen pel centre peninsular, encara que d’aquesta faiçó ―tot i no franciscans― han pres posada al Remei de Vic, on havien parat tenda els franciscans observants. El bisbe de la ciutat dels sants hi convida gent tan estrafolària com ell.

En Pere, pelegrí (creient, agnòstic, ateu...?) al País Basc tot just començat l’estiu de 2015. Admira i abraça el germà Sol, formant (inconscientment?) una creu de tau, talment com un Francesc d’Assís d’avui amb samarreta, braçalet, collaret i arracada.

Consagrats/des, monacat i clergat

Els instituts laïcals es veuen abocats a superar fins i tot els límits estatals: els germans de la Salle (Espanya i Portugal); els germans Maristes (Algèria, Espanya, França, Grècia, Hongria i Suïssa). Tanmateix, augmenten els col·legis sense comunitat resident. A la diòcesi de Girona enguany ja en són deu i pertanyen a les vedrunes, dominiques de l’Anunciata, escolapis, germans de la Salle i el Cor de Maria. Aquests religiosos ja no són mestres, són empresaris de l’ensenyament i s’han constituït com a patronal i lobby. Igualment passa en el camp de l’atenció a la gent gran per via de residències geriàtriques. El Concili Vaticà II disposava que calia tornar als orígens... Els fundadors es deuen remoure a la tomba.

Les continuïtats i successions per via de seglars associats o terciaris no acaben de tenir recorregut, quelcom que també passa en l’àmbit diocesà amb les figures dels diaques permanents, els laics amb ministeris laïcals i els laics amb missió pastoral. Esdevé impossible superar recels.

D’altra banda, el clergat no regular ha esdevingut un funcionariat dispensador de sagraments sense temps ni energia per a l’evangelització. S’ha concentrat la gestió de les parròquies, però els bisbes no estan disposats a assajar ni que sigui ad experimentum formes de cooperació interdiocesana com l’Administració de justícia eclesiàstica, que podria administrar la seu metropolitana respecte a les seves sufragànies amb una major economia, celeritat i eficàcia. Els prelats no en volen sentir a parlar: no volen cedir ni un mil·ligram de poder. Cadascun vol la seva cúria burocràtica al complet i exercir-hi plena sobirania. A Girona el bisbe Francesc Pardo (hi ha coincidències onomàstiques que fan feredat!) ha arribat a nomenar un cap de protocol, ofici que mai no havien proveït els seus antecessors a l’episcopologi que va iniciar el (probable) màrtir Narcís en el segle IV.

Respecte al monacat, a Montserrat s’han desinteressat dels oblats seculars i, fins i tot, ni esmenten el web de la comunitat filial de Cuixà, avui amb només dos monjos, els «únics» autèntics monjos de Cuixà: un italià i un francès. Dels escarreristes ja no se’n canta gall ni gallina malgrat que un antic monjo no para de publicar tergiversacions (Serra d’Or de juny de 2015). Un amic religiós em diu que cada vegada li fa més angúnia pujar a la muntanya, on constata que al cor els monjos cada vegada són menys i més grans. No hi ha saba nova. El director de l’Escolania és seglar. Pobre P. Irineu!

Fins i tot monges de vida contemplativa com les benetes de Sant Daniel de Girona encaminen una sortida en el dret civil i no el canònic (per què serà?) per via de fundacions com en els casos ja esmentats dels franciscans de la Bisbal i les clarisses de Fortià. Cosa que no varen fer en el seu moment les monges de Cadins ni subsidiàriament la Congregació de la Corona d’Aragó de l’Orde Cistercenc. Ara el monestir de Sant Medir resta tancat i abandonat per vergonya d’ells i del Bisbat de Girona. Quan tanta gent necessita un sostre! El bisbat de Lleida ha fet pisos socials al Seminari. L’oasi gironí.

A Catalunya dues dones d’Església han adquirit ressò: la beneta Teresa Forcades i la dominica Lucia Caram. Ambdues amb més empenta que la Conferencia Episcopal Tarraconense. Els seus espais de compromís amb el proïsme els tenen tant al claustre dels cenobis respectius com a la plaça pública. «Què feu aquí plantats mirant al cel?» (Ac 1,11)

L’experiència de vida contemplativa impactant i amb un atractiu carismàtic ―adreçat primordialment a la joventut― radica a la Borgonya: Taizé, la comunitat ecumènica fundada en plena Segona Guerra Mundial pel protestant Roger Schutz. Lliure de cap llast de passat, oberta al present i el futur, sense imposicions inhumanes ni mortificacions massoquistes (que d’això també n’hi ha hagut –i molt― a la vida religiosa).

La comunitat monàstica de Bose (Itàlia), liderada per Enzo Bianchi, també integra homes i dones amb un total sentit ecumènic.

A la Castella profunda es respira una realitat ben diferent: «les veròniques de Lerma». La fundació Iesu Communio de sor Verónica Berzosa.

Bronze de fra Sadurní dels Ocells al passeig de Blanes, homenatge a Joaquim Ruyra. Escultura de Joan Rebull, 1958
.
Cultura i comunicació

La cultura viva no té lloc als bisbats, llevat del meritori cas de Vic (?!), que ha convertit l’edifici de l’Albergueria en un centre de difusió cultural que anima, amb encert, Mn. Josep Maria Riba en un diàleg permanent de creadors de diferents disciplines artístiques amb l’humanisme cristià.

A Catalunya la palma se l’emporta Montserrat, seguit a continuació pels framenors caputxins (OFM Cap.). El convent de Pompeia va ser el centre de referència en l’àmbit de la cultura i la societat en el decurs de la primera meitat del segle XX. També el convent de Sarrià, escenari de la Caputxinada antifranquista i lloc de vida habitual de dos frares singulars: el difunt P. Jordi Llimona, teòleg «salvatge» i activista social, i el P. Joan Botam, que no defalleix treballant per la causa ecumènica.

A hores d’ara el testimoniatge i vitalitat dels framenors caputxins es recull a la revista Catalunya Franciscana, els annals d’erudició Estudios Franciscanos, que editen els caputxins ibèrics però amb redacció a Barcelona, els plecs Recerca i l’encertada col·lecció A la Caputxina en coedició amb Editorial Mediterrània. Ells mateixos diuen simpàticament que la tiren endavant per difondre la cultura «fraresca». Tanmateix, un web actualitzat ―que inclou uns acurats blogs― els posa a l’abast de creients i no creients. Anualment convoquen les Jornades d’Estudis Franciscans, que dirigeix fra Joan Manuel Vallejo a la Facultat de Teologia de Catalunya.En el camp de la recerca és fecunda i ingent la tasca menada per l’arxiver fra Valentí Serra de Manresa, que ha investigat exhaustivament la província, i per això continuador dels afanys del P. Basili de Rubí. Ara, a més, fra Valentí esdevé divulgador de l’herboristeria conventual.

Respecte als franciscans (OFM) el panorama no és tan afalagador, sobretot per manca de tradició en l’apostolat de la Cultura. Durant dècades ha estat destacable la labor publicista de fra Francesc Gamissans, l’Éloi Leclerc català.
Recentment fra Agustí Boadas, organista, arxiver i secretari de la Asociación Hispánica de Estudios Franciscanos, acaba de retre homenatge a la província perduda amb una edició esperada per necessària i que coincideix amb un temps de comiat: Els franciscans a Catalunya. Història, convents i frarades (1214-2014), Lleida, 2014.

El mestre empordanès, Miquel Juhera i Cals, va tenir l’encert de publicar Petjades franciscanes a les comarques gironines (1994). I cal posar en relleu la hispanista Jill Rosemary Webster, que ha estudiat abastament el gironí fra Francesc Eiximenis i el franciscanisme a l’edat mitjana.
No voldria deixar passar l’oportunitat de comentar una curiositat, si no inèdita almenys poc coneguda. En certa ocasió vaig ser convidat a visitar la Casa Viader de Parets d’Empordà. Els propietaris, molt amables, em varen mostrar totes les estances, i la sorpresa va ser quan em varen guiar cap a la cel·la dels almoiners. Sobre la porta, hi havia una pintura mural que reproduïa els emblemes dels ordes dels carmelites i dels franciscans. Can Viader era la fita de les captes dels frares d’Olot i de la Bisbal, i allà tenien sempre a punt millor pitança i millor jaç que als respectius convents d’Olot i la Bisbal d’Empordà. El ruc o la somera també gaudien d’un estable més ben arranjat.
És lamentable la poca atenció que es presta als beneficis de les publicacions periòdiques en accés obert, i això val tant pels editors franciscans d’arreu com pels de l’Antonianum de Roma. La franciscanitat hi perd amb escreix. A la revista de ciències historicoeclesiàstiques Analecta Sacra Tarraconensia li ha costat, però ja hi és. Repositoris com RACO o DIALNET han esdevingut imprescindibles per a la globalització del coneixement. I editar electrònicament és molt franciscà: simple, pobre i desmaterialitzat. La propietat intel·lectual contrarieja els militants de l’usar i el no tenir? Per l’amor de Déu!
En un pla del tot diferent cal esmentar el paper mediàtic que fra Carles Fuentes va exercir per diferents platós televisius on no va amagar la seva condició religiosa. Durant molts anys va ser diaca, com Francesc d’Assís, qui no volia ser més que germà.


Grup escultòric dedicat a fra Salvador d’Horta a Santa Coloma de Farners, on va néixer. Obra de Glòria Morera, erigida en el cinquantenari de la canonització

No és un adéu per sempre

El franciscanisme que hem conegut va de recules i arribant a terme. Més aviat que tard només quedaran dos franciscans: fra Sadurní dels Ocells, el seràfic personatge de les coses benignes que s’aixeca al passeig de Blanes, i el grup escultòric dedicat a Sant Salvador d’Horta a Santa Coloma de Farners. I una clarissa de pell i ós: la Mare Anna Maria Antigó, a Perpinyà. Enllà d’aquestes icones inanimades sempre hi haurà franciscans de cor, sandàlia i espardenya trescant per carrers, places, camins i rostolls. Jacint Verdaguer ja ho va advertir: qui per fra, qui per germà, tothom és franciscà.

Uns manifestants utilitzen l’expressió més franciscana de totes com a reclam reivindicatiu

dilluns, 15 de juny de 2015

La Vall de Llémena


En reconeixement
als infants, joves i adults -homes i dones-
actors, figurants, dramaturgs, directors d'escena, escenògrafs,
músics, disssenyadors, fotògrafs, il·lustradors, decoradors,
cosidors, planxadors, maquilladors, tècnics, animadors,
organitzadors, assistents, logistes, col·laboradors i públics
de la Festa remença.

Felicitats i per molts anys!

Alba Romera i Mònica Arnau, actrius d'IncreiXendo, en escena.

Martí Aliu, Roser Font (la mare d'en Martí i de l'Andreu), Andreu Aliu,
Júlia Serinyà i Elda Gimbernat, en un quadre de jocs.

Jordi Besalú, actor d'IncreiXendo, en la seva interpretació de pregoner.

Dels serrats de les Medes i Finestres a l’aiguabarreig amb el Ter, sota l’esguard de les talaies de Bell-lloc, Rocacorba, Sant Roc i Sant Grau. Geologia pètria, espadats superbs. Pollancredes, prats, farratges, cereals. Rost amunt, aulines i roures senyoregen el forest. El rupit fa companyia. Bruc i flors boscanes. Un país reclòs al capçal i esbatanat a la plana. Cruïlla natural. Geografia en paral·lel: riu i camí ral.

Un poblament que arrenca a la prehistòria: el Sireni, el jaciment del Roc de la Melca, els dòlmens del Puig del Moro i de Montbó, íbers, romanització...

Lligams dels homes i dones amb els quatre elements clàssics. Les aigües del Llémena, la riera de Canet i la xarxa de torrents han estat sàviament aprofitades: vint-i-vuit molins fariners. Les fonts i rescloses són sonores: Socals, la Bauma, Virobella, fins un mai acabar. Travertins. Una arquitectura que abasta castells, ponts, esglésies, santuaris, ermites, comunidors, masies, pairalies i casalicis. Arbres monumentals: les aulines del Baier, Can Serra, Ma(s) Obert i Sant Bartomeu de Segalars, el castanyer de Bustins, el grèvol de Can Tura, el plàtan de la font del Mont, el xiprer de Fontsabeu, els lledoners de Cal Corder Vell i de Calders.

El foc i l’aire. Els volcans del Llacunagra, el Puig Rodó, el Puig Moner, el Puig de la Banya del Boc, el Clot de l’Omera, i el Puig d’Adri. Un patrimoni espeleològic excepcional: coves del Llop, les Angúnies, Replans, Rocafesa, Bora Tuna, el forat de Ca Déu, l’avenc dels Troncs, el cau de les Goges, i tants d’altres.

Noms de llocs que fixen alguna faisó particular: Cal Frare i Cal Sant Pare (Déu n’hi do!). En contrast, el Pla i el Gorg de les Bruixes. Bruixots i bruixes coneguts: Pere Torrent de les Encies; Margarida Oliveras, la reina de Granollers; Na Vilara, Na Frigola i Dona Vellar de la Barroca; Toni Riba de Sant Aniol.

Personalitat històrica: un donzell de Carlemany, un combatent de Cartellà a Calàbria, un príncep de l’Església de Roma, un president de la Generalitat, revolucionaris del feudalisme, un síndic remença, guerrillers, trabucaires, mossens tronxos, un erudit canetenc a l’Índia, carlins, emboscats i maquisards, forans que paren tenda.

Un paisatge serè i auster.

La forca, eina representativa de la Festa Remença de la Vall de Llémena

Fotografies de Joan Biarnés

dissabte, 13 de juny de 2015

Corpus a la cartoixa

Sembla que només puguin combregar gent d’ànima pura. 
Però, com sempre, com en temps de Crist,
la taula del Senyor està oberta i és accessible a tots i a totes. 

JOSEP LLUNELL. «Jesús no seleccionava els seus convidats. Corpus».
Les homilies a Sant Felip Neri, 7-VI-2015. 

La cartoixa catalana obre la seva església als seglars ―exclusivament homes― dos dies a l’any: en la solemnitat del Corpus Christi (el Cos i la Sang de Crist) i per sant Bru, fundador de l’orde.

Conèixer el costum no és fàcil. Fins fa poc la informació era a l’abast de tothom a la pàgina web de Montalegre, però a hores d’ara no es troba operativa. Així doncs, la tradició només és apta per a iniciats. Una restricció. No es vol comunicar?

La missa conventual és a les nou en punt del matí, però a un quart ja es tanca el portal d’accés que és a peu de carretera a uns metres en direcció mar, a la cruïlla entre la B-500 i la BV-5008, al terme de Tiana, en ple Parc de la Serralada de Marina, entre Badalona i Mollet del Vallès.

En Sergi i jo hem sortir de Salt a dos quarts de set del matí i hi hem arribat just a les vuit i deu. La N-II al seu pas pel Maresme és un embús en aquella hora crítica.

Mentre fem via, per un camí custodiat per xiprers arrenglerats, a la nostra esquerra divisem un paisatge espectacular: de Montgat a Montjuïc i una llenca de mar immensa. Aparquem en un replà a tocar del pati de la porteria, just al costat d’un sender senyalitzat. En Sergi vol fer la cigarreta i l’adverteixo que podem ser amonestats. Viu com és: em diu que hi ha burilles a terra. No miro, és clar. Fa la seva.

L’entorn és digne, pulcre i ben conservat. Per l’aparença, sembla que ens trobem a la porta d’un palau auster i de bon gust. Tot respira simplicitat, equilibri i polidesa. Res és sobrer, estrany o estrident. L’arquitectura és serena i experimentada, propícia per a la quies: el silenci, la soledat i la contemplació. Les façanes són d’un escaient color blanc trencat.

Portal d’entrada a la cartoixa. Enllà s’emplaça el pati d’honor, que fa les funcions de distribuïdor entre l’hostatgeria interior, les obediències (tallers, cuina, bugaderia, sastreria,...) i l’església. Les fornícules acullen la Mare de Déu de Montalegre, sant Joan Baptista i sant Bru.

Una corrua de cotxes s’ha anat estacionant en filera a una banda del camí. Homes d’edat. Nosaltres som els més «joves». Sembla que molts són habituals i coneguts. Suposo que es tracta de veïns, devots, benefactors i professionals, que deuen donar servei i suport a la comunitat.

Uns i altres ens anem aplegant i ens saludem amb cortesia. Reconec el senyor Enric Ricart, portaveu de la casa i secretari de l’Associació d’Amics de la Cartoixa de Montalegre. Havia donat notícia de la vida cartoixana en un programa de TV3. Un amic cartoixà em diu que sóc un bon fisonomista... deu ser això. Conversem i li parlo de la novel·la Damià, el cartoixà, recentment apareguda, ambientada a l’eremitori. Em diu que encara no l’ha llegida. Li comento que està molt ben escrita i documentada. Ah! Adverteixo que només hi he trobat un error, i ell vol saber quin és. La meva resposta: «quan ens tornem a veure en parlarem». Riem amb gust. (Els autors esmenten el monestir de Sant Martí de Cuixà en lloc de Sant Miquel de Cuixà). Peccata minuta.

Comptava trobar Jaume Oliveras, columnista d’El PuntAvui, que a les envistes de sant Bru cada any dedica un article als cartoixans.

Finalment, una persona ―que fa la impressió de ser un familiar― ens convida a passar al clos. Travessem el vestíbul i ens trobem al pati d’honor, que és encatifat de gespa i on s’erigeixen unes magnòlies precioses que estan florides. Fins ara no m’havia fixat mai en aquestes flors tan elegants i esplèndides. Són una atracció per a tots. Una ocasió propícia per rememorar un fragment del poema que Montserrat Vayreda dedicà a un magnolier d’hivern: «Magnòlia de febrer, / has vist com l’ametller / floria, / i t’has obert, potser / per fer-li companyia, / al capdamunt del branc / amb el teu hàbit blanc, / novícia d’un dia.».

Tot seguit ens dirigim per un corredor de sostre altíssim cap a l’església. Just per davant del portal, amb relleus d’arquivoltes, una làpida fa memòria del germà Agustí Corral Valera, mort en l’incendi de l’any 1994. Un grupet de quatre persones creuen una porta estreta. Els seguim: anem a parar a un passadís amb capelles laterals on els pares oficien les misses personals.
A l’església ens apleguem els tretze membres de la comunitat, dels quals tres són postulants (un polonès, un portuguès i un veneçolà) i una cinquantena de convocats.

Les persones que han ocupat la part posterior del cor ―que té la millor perspectiva de conjunt― sembla que són amics de la casa. En Sergi i jo hem estat els últims a entrar, per deferència i respecte, i ocupem seti a la darrera filera de bancs. Passa, però, que les persones que tenim al banc de davant, en posar-se dretes, ens impedeixen veure l’altar. Per això ens traslladem al cor lateral dret. En Sergi ocupa un seient posicionat amb la misericòrdia, i li mostro el doble ús del cadirat i el reposabraços. El sorprèn la descoberta. Jo puc disposar d’un faristol i llum per poder seguir la litúrgia assegut. Ens han lliurat el repertori amb les peces ―totes en llatí― per cantar o seguir el cant mentalment a la vista de la partitura, segons les aptituds de cadascú. Gregorià segons el cànon cartoixà: més lent i de tons menys aguts. En Sergi pateix una crisi d’esternuts. Li passo el meu mocador. Em diu que l’he salvat, i que és al·lèrgic a la pols i al contacte amb mobles vells. Li dic que no trobar això allà és inimaginable. I que anar pel món sense mocador, també.

Interior de l’església durant la missa de Corpus.
A manca de xantre, un experimentat mestre de cant ens dirigeix. Veu potent i afinada. Un goig.

Primer hem fet la pregària de l’hora de Tèrcia. Tot seguit, missa concelebrada presidida pel pare prior. Dom José Manuel Rodríguez (Principat d’Astúries, 1929) és a Montalegre d’ençà de 2013, després d’haver servit a Miraflores, Scala Coeli, Porta Coeli i com a visitador de la província ibèrica.

Una epístola és llegida al facistol per un dels postulants, que porta un solideu preceptivament negre com la capa, per sota de la qual s’entreveu un crucifix. L’homilia és a càrrec d’un bisbe sud-americà també postulant. Fa referències a l’Evangeli de Joan i a textos dels darrers tres papes. Tot en castellà. Ara, l’únic català de la casa és dom Josep Maria Canals, que ha restat al cor sense casulla ni estola. La seva única intervenció a l’altar ha estat en la pregària eucarística, i no ho ha fet en català, que és la llengua pròpia de la terra, la seva i la del Poble de Déu allà acollit. He reconegut el calze, obra de l’actual antiquior de Parkminster i exprior de Montalegre (1980-1982). La pàl·lia és d’una mida desproporcionadament gran.

La talla finíssima de la Mare de Déu de Montalegre s’ubica rellevantment al presbiteri.

Acabada la celebració s’inicia la processó que acompanya el sagrament de l’Eucaristia, sense tàlem. Precedeix la marxa una senzilla creu processional que porta el familiar, seguida per dues fileres encapçalades per la comunitat. Dos germans cuiden de l’encenser i la naveta. El recorregut transita per les pandes del petit claustre de Recordationis i els dos grans claustres. Ha exposat la custòdia el bisbe, cobert amb el vel humeral. Els participants hem estat proveïts de ciris pel candeler. Jo n’he estat dispensat per anar amb els bastons, i he tancat el recorregut. Abans, però, m’he adreçat a un germà que no havia acompanyat el seguici i que restava assegut al cor arrupit i tremolós. L’he saludat tot dedicant-li unes paraules d’ànim. Llavors ha vingut el metge i li ha proposat incorporar-se a la processó amb cadira de rodes dient-li que nosaltres l’empenyeríem. Ell ―somrient i amb gest amable― ho ha agraït, però ha declinat l’oferiment. El doctor m’ha dit que està afectat de Parkinson i que té l’esquena doblegada. Diuen que havia estat un cuiner excels.

La processó transita pels corredors dels claustres.

Els cants han estat continuats. Un moment especial ha estat quan hem passat a tocar el fossar de la comunitat. El túmul que hi sobresurt correspon a un pare gironí amb arrels a l’Empordà que havia estat prior entre 1963 i 1975. Hom ha identificat també el lloc on reposen les despulles del bisbe Ramon Daumal. Uns antics feligresos seus de la parròquia de la Concepció de Barcelona li han resat un pater noster i una pregària sentida de comiat: «1. Ajudeu-lo, sants de Déu, / sortiu a rebre’l, àngels del Senyor: Acolliu la seva ànima, / i presenteu-la a l’Altíssim. 2. Que et rebi el Crist, que t’ha cridat, / i que els àngels et portin al si d’Abraham. 3. Doneu-li, Senyor, el repòs etern, / i que la llum perpètua l’il·lumini». Les creus de fusta, iguals i nues. Anònims a perpetuïtat fins la Resurrecció. Un cementiri que a més dels membres de la comunitat admet ―únicament― els «familiars», seglars que han viscut i servit a la casa, i excepcions comptades. Els cartoixans són sebollits ―sense taüt― amb l’hàbit i el cilici. La caputxa, calada, de manera que cobreixi els ulls i la boca.

Angle sud-oest del primer claustre; a l’extrem oposat se situa el cementiri de la comunitat.

Abans de tornar a entrar a l’església algú treu el cap a la sala capitular, que és presidida per una imatge contemporània de sant Bru i les set estrelles.

Tot just acabada la litúrgia el director de cant s’ha entrebancat i ha caigut desplomat al presbiteri, i uns minuts després dos assistents han sofert un desmai. Afortunadament, el metge els ha atès i tot ha quedat en un ensurt sense conseqüències. Uns sucs de les llimones claustrals han estat la medicina. El doctor saluda un pare sud-americà del qual diu que parla deu llengües. Li diem bon dia, i ell ens respon good morning.
Tauler que marca els torns de vetlla al Santíssim en la jornada de Corpus. L’encapçala una custòdia flanquejada per dos àngels. Cada lletra correspon a un membre de la comunitat.

Acomiadats de la cartoixa i abans de partir ens hem aplegat una colla i la fem petar intercanviant impressions. Una persona ha comentat que aquell entorn seria ideal per bastir-hi una urbanització. No m’he pogut estar de dir que precisament una cartoixa és una urbanització sensu strictissimo, i que molts segles abans de les «descobertes» postmodernes, els cartoixans i les cartoixanes ja vivien ―i viuen― l’arquitectura ambiental i paisatgística, l’ecologisme, la sostenibilitat, el vegetarianisme, el quilòmetre zero, el fengshui, el slow, el zen i la consciència corporal o focusing. Un altre opina que si mai es secularitza la cartoixa esdevindrà un hotel de cinc estrelles. La intervenció que ens ha impressionat ha estat la de qui ha afirmat que a la vista del tancament progressiu de cartoixes peninsulars (la Defensión de Xerès i Aula Dei de Saragossa) i l’edat avançada dels professos, Montalegre podria esdevenir una cartoixa, dedicada prioritàriament als malalts i ancians: totes les dependències són a peu pla, el clima és benigne i l’emplaçament permet fer trasllats a centres mèdics i hospitals en un temps breu. A més de tenir Barcelona a cop de roc, amb tot el que això representa quant a facilitats de tota mena. A tothom li ha semblat un supòsit plausible.

Desitjo que la cartoixa catalana perduri enllà dels sis segles d’història que enguany celebra i que commemorarà aquesta tardor amb un congrés internacional d’història de l’orde.

Caldrà esperar el dia de sant Bru per tornar a Montalegre.


Fotografies de Sergi Arroyo