dilluns, 22 de desembre de 2014

Carta de comiat als companys de la Diputació


A l'interior de l'antic estanc d'Àngel Almazán al carrer dels Ciutadans de Girona (2012). Fotografia: Jordi S. Carrera.


Companys,

Per imperatius de salut no puc treballar. Així doncs, m’acomiado de vosaltres després de trenta-tres anys de servei a la casa.

En aquesta circumstància vull rememorar els homes i dones –mestres de la vida i de l’ofici– que vaig trobar en arribar, l’any 1982, i que concreto en Lluís Xifra, oficial major; Miquel Gil, cap de Premsa; Antoni Mulero, cap de Foment; Jordi Reyner, cap de Comptabilitat; i Rosa Puig, d’Intervenció, persona entranyable que ens va estimar a tots.

Penso en les proves que vaig haver de passar en primer lloc per aconseguir un contracte administratiu d’un any, i les primeres oposicions, que en part eren orals i a sort de bombo; vaig haver de memoritzar el temari. Creia que no me’n sortiria, però la necessitat obra meravelles. Durant mesos, vaig estudiar durant cinc hores a les tardes, després de treballar. És l’única ocasió en què m’he imposat exercici físic diari per esbravar-me. La meitat de les proves les va presidir Arcadi Calzada, i després Salvador Carrera. En marxava un i n’arribava un altre. He vist desfilar nou presidents.

Un dels temes que em varen tocar, designats per la boleta, va ser el dels «Cossos Nacionals d’Administració Local». Llavors els tresorers s’anomenaven «dipositaris» i els directors de bandes de música també formaven cos. Alguns devien considerar que els músics eren bohemis i poc dignes de tenir en compte, i se’ls varen espolsar del damunt quan els “sèrios” es varen reinventar com a habilitats (a la manera de Lampedusa).

Vaig conèixer funcionaris que havien servit en ens locals del Marroc espanyol i varen ser integrats a la península per anar a parar a la Diputació. I també membres de la Agrupación Temporal Militar para Servicios Civiles. I la Munpal, la parenta llunyana i pobra de la Muface, que l’Estat va eliminar sense resistència. Els funcionaris locals sempre hem patit un cert síndrome d’Estocolm propiciat per un paternalisme mal entès. Tot va ser abans de l’explosió de les bombolles immobiliària i financera, i també l’administrativa, de la qual no es parla: les modificacions i els suplements de crèdit poden donar per a més d’una tesi doctoral.

Durant molts anys, la Diputació només tenia un lletrat corporatiu, el Sr. Brell, que alhora exercia de cap de Personal, amb l’única ajuda de la Mariàngels Bordas. I el personal estava escampat entre el Palau Provincial i les «colònies», centres de treball on s’expedien els díscols: Hospital de Santa Caterina de Girona, Hospital Psiquiàtric de Salt, l’Hospital Geriàtric i la Llar Infantil al Puig d’en Roca, i el Servei Tècnic d’Investigacions Arqueològiques (Pedret, Sant Pere de Galligants, Ullastret i Sant Pere de Roda, on feia de guarda en Cinto). I tot anava tan bé i malament com ara.

La indústria de l’ADO no havia arribat; treballàvem «el contret». Pura artesania administrativa. La de feina que es va fer amb una sabata i una espardenya! En tota la casa només hi havia una fotocopiadora. I a base del «talla i enganxa» real confeccionàvem els trasllats. El que ara és despesa de tòner llavors ho era de Pritt. La centraleta de telèfons dels anys quaranta (de la mateixa quinta que l’ascensor) anava amb clavilles, i l’operadora era la Juanita, instal·lada en un passadís al costat dels vàters, la qual cosa li va permetre conèixer de primera mà un ric anecdotari prostàtic. També recordo haver vist talonaris dels arbitris provincials sobre bicicletes i carros.

I les visites? No tenien on posar-se. Em ve a la memòria el mestre Francesc Civil assegut en una cadira, pràcticament ignorat en un racó. Pobre home!

Els ordenances no tenien mitjans de locomoció i havien d’arrossegar la saca de Correus pel carrer. El Sr. Juanola restava assegut al primer pis, i semblava momificat. En Carbó organitzava una parada a l’hora del seu esmorzar amb sardines de llauna just quan arribava el president olotí i passava pel costat de la taula amb ferum de peix blau. I anar fent. El canonge Dr. Marquès cuidava de l’arxiu en solitari un parell de matins. L’estat material de la casa i l’equipament era pobre, més que auster. El mobiliari, d’al·luvió; tampoc no s’havia descobert l’interiorisme ni el disseny. El secretari i l’oficial major tenien uns despatxos d’estil toledà comprats per catàleg a «El Consultor de los Ayuntamientos y Juzgados». El del president era sinistre.

Al cap d’uns anys es va créixer cap a Can Forn, que quan era batxiller recordo com a caserna de la Policia Armada (els grisos). Un diputat em va confessar que havia volgut comprar una finestra gòtica i que resultava que darrere hi havia un edifici (!). Encara que un altre va reivindicar el seu dret a equivocar-se. I tant! La sèrie Sí, ministre, va crear mols prejudicis i malentesos en les relacions entre polítics, funcionaris i lobbistes.
A ESADE encara no havien encunyat l’excel·lència com a paradigma, però de feina se’n feia. Quatre i el cabo.

De polítics i funcionaris n’he vist un mostrari força complet, d’acord amb les modes i les temporades: bons i dolents, hereus escampa i continguts, barroers i educats. I un grapadet de tòxics i tòxiques dels uns i dels altres. Tanmateix, sempre ha estat un esforç exercir la funció pública amb independència i professionalitat i no sucumbir a la fatiga.

Comptat i debatut, resulta que he treballat en una entitat local que quan vaig ingressar-hi estava condemnada a desaparèixer per ser considerada una rèmora espanyolista. Però vet aquí que trenta i escaig d’anys més tard ha passat de la desnaturalització a esdevenir tota una estructura d’estat catalanista. Com hi ha món!

Recordo les cauteles i advertiments que feien aquells vells i experimentats funcionaris sobre les psicopatologies de la casa. Vist en perspectiva, tenien raó. En tres dècades l’únic canvi cert ha estat el tecnològic: de la màquina d’escriure a l’ordinador. Per això ara em veig obligat a complir un ritual consuetudinari en homenatge a ells i a vosaltres al capdamunt de les escales de la catedral: una paralitúrgia urbi et orbi.

Companys, companyes, agraeixo el respecte i la cordialitat que m’heu dispensat alhora que us demano perdó per les meves mancances i febleses.

Us desitjo Pau i Bé.

Adéu-siau!

Carles Sapena

Desembre de 2014


memòria gràfica

Muntant la primera paradeta de Sant Jordi a la Rambla de la Llibertat de Girona, captat per sorpresa per en Jordi S. Carrera (1988).

Amb el mestre Lluís Albert i l'entranyable Enric Marquès al Clos del Pastor de l'Escala, museu familiar de Víctor Català. Fotografia de Miquel Bataller (1991).

Durant vint anys cada dilluns a les 10:00 h anava a la Cambra de Comerç, on treballava en N J Aragó, per preparar els contiguts i els temes per al Consell de Redacció de la Revista de Girona. Sovint acudien també a aquest petit comitè l'Enric Marquès i la Mariàngela Vilallonga. En una d'aquestes anades Jordi S. Carrera me va "retratar" in fraganti al Pont de Pedra mentre ell treballava en un balcó al carrer de Santa Clara, cantonada amb el carrer Nou. Juliol de 1994.


A la riba del Fluvià, a Arenys d'Empordà, amb Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga. Vàrem anar a conèixer in situ la Domus Àurea, el casalici que José Francés va dedicar a la seva musa, la ballarina Àurea de Sarrà i a la qual la Mariàngela li va dedicar un retrat literari. Fotografia Jordi S. Carrera (1997)


Reunió del Consell de Redacció de la Revista de Girona en la dècada dels noranta (s. XX). Llavors, amb només dues dones: l'enyorada Montserrat Vayreda i Mariàngela Vilallonga. Fotografia de Jordi S. Carrera.


III Trobada de Centres d'Estudis Locals i Comarcals de les Terres de Girona, a Vilabertran i Peralada. Foto de família, de Jordi S. Carrera, al claustre de la canònica de Vilabertran (1998).


Encuentro sobre gestió i modernització de centres d'estudis locals de titularitat pública. Instituto de Estudios Almerienses, Diputación de Almería (2006). D'esquerra a dreta els ponents d'Almería, Alacant, Zamora, Palencia, Girona i Múrcia.


Dinar de comiat del Sr. Jordi López i Pleyan, cap d'Ensenyament i Cultura. Tant ell com la Rosa March, em varen acollir esplèndidament i al seu costat vaig fer les primeres passes a la casa (Girona, 29 de juny de 2006).


D'esquerra a dreta, Joan Boadas, arxiver municipal de Girona, i Carles Sapena, cap de Cooperació Cultural de la Diputació de Girona. Debat obert: "Patrimoni i ciutat", Consell de les Arts i de la Cultura. Centre Cultural la Mercè, Girona (2007).


Quan vaig deixar la Revista de Girona em varen convidar a col·laborar al programa El primer cafè de Ràdio Estel i, per això, habitual a la festivitat de Sant Francesc de Sales. Dinar al refetor de la Fraternitat de Clarisses de Vilobí d'Onyar, entre la doctora Dolors Vidal (UdG) i el bisbe Carles Soler


Amb en Josep Valentí. Érem dels que aribàvem d'hora (amb en Quim Cassà, en Quim Sitjes i en Toni Ger): ens trobàvem a la màquina del cafè quan encara no havien arribat els habituals de les vuit


La Fina, la companya lleial en el decurs de tants anys. El fet de ser nada a Vilafreser, de pare de Ravós del Terri i la mare d'Olives, imprimeix caràcter. I ja sabeu la cridòria de què erem capaços... Foto d'Helena Romagós. Esmorzar de Nadal al Palau Solterra (2003).


El "ninot" d'en Carles, creació personalitzada de Punt i Goma.
Un dels obsequis de comiat dels companys, vertadera penyora de fraternitat.