dilluns, 30 de juny de 2014

Un triomfador barceloní encantat de conèixer-se





CAROL, Màrius
Un estiu a l’Empordà
Barcelona, Columna, juny de 2014
237 p.

Màrius Carol novament ha fet entrega d’un fulletó apte per a l’entreteniment estival de bona part del públic del diari del comte de Godó que dirigeix: propietaris de masies de l’Empordanet, cinquantenaris -en plena andropausa- amb ínfules de tocadors de senyores, i altres afins: resistents extrems del pas dels anys i negacionistes de la involució fisiològica. La narració no dóna per més ni crec que l’autor s’ho hagi proposat. Enguany la cançó de l’estiu és Bailando d’Enrique Iglesias i el relat frescal frívol el d’en Carol. Ja està.

De tota manera cal ressaltar que és un exercici que fa un gran servei a l’autoestima generacional senyalada: tots volem ser en Marc (l’alter ego d’en Màrius), el protagonista: bon vivant, exitós amb les senyoretes, hereu d’una finca rural important a Fonteta i amb una expectativa ferma d’ascens social i professional en un diari de Barcelona. No es pot demanar més a la vida: ser afortunat en salut (trempar i riure), diners (com un rajà) i amors (que no porten problemes i es van succeint sense pretendre-ho; exactament tres en un mes).

Màrius Carol és un fatxenda que es treballa el posat i l’aire intencionat amb cisell, i per això exhibeix testa i planta de gladiador o d’agent 007, maneres de dandi de casa bona barcelonina, paladar educat i gust exquisit. Sense concessions populistes. Vesteix i calça cool a Barcelona, Milà, París o Londres. Un home Vinçon. La seva vida és un permanent showroom. Els relats recreatius del seu jo vanitós estan trufats de fantasies de play boy tenint per decorats hotels luxosos, menús gastronòmics i senyores de bandera. Una feinada estar à la page d’un fotimer de guies i rànquings d’excel·lències.

Ara, però, amb Un estiu a l’Empordà ha empès una girada sensacional: substitueix la creativitat de l’erotisme més subtil i elegant que el caracteritzava per la procacitat grollera, masclista i desenbragada (sic). Un salt inesperat. Traïció del subconscient? Hipertensió per alguna patologia de l’aparell urinari?
A l’obra l’autor juga com un entremaliat i es diverteix a tothora: Un masover que es diu Arturo (Artur, no?) d’una intenció evident. Un tal Ernest Llach ( fusió freda d’Ernest Lluch i Lluís Llach). Un enòleg de cognom Monastrell (Monestrell és una varietat de raïm).

La coqueteria -marca d’autor- no hi manca: “Jo vaig canviar-me els texans per uns pantalons grisos, i la camisa de ratlles per una de blanca amb botons al coll, i vaig tornar-me a vestir amb el blazer amb què viatjava" (p. 190).

La senyoria condescendent amb la servitud es fa palesa: “Com que no entrava, la Maria va sortir a la porta per donar-me la benvinguda a casa, agafar-me la maleta i dir-me que m’havia fet una truita amb patates i botifarra d’ou que mereixia que m’assegués a taula. -Maria, si mai deixa l’Arturo, li demanaré que es casi amb mi. -No sigui comediant, Marc. Però si aviat haurà de posar un semàfor a la porta de la finca per evitar que es produeixi un embús, amb tantes dones com el persegueixen..." (p. 209).

I tot plegat amanit amb el tòpic (“De l’Empordà m’agrada tot” p. 92) encara que amb un resultat insubstancial. Lluís Llach al seu País petit diu: “El meu país és tan petit / que des de dalt d’un campanar / sempre es pot veure el campanar veí.” Arriba en Carol i etziba: “No és estrany, doncs, que des d’un veïnat es pugui veure el campanar de l’església de la vila del costat (...)”. Suat, molt suat.

D’altra banda, amics, coneguts i saludats propietaris d’establiments turístics apareixen amb nom i cognom o detalls clarament identificadors. L’autor, doncs, aprofita per a guanyar-se pas franc i xarrups i ves a saber si algun dels molts premis que es prodiguen al rodal.

Un estiu a l'Empordà és un passatemps, una fabulació d'allò que a l'autor li agradaria viure i com que no és el cas, inventa. Sort, Marc (Màrius) i fins el futurible Un hivern a Cerdanya.